Eco de Sitges, 3 d'Octubre
Els de dalt, i els de baix
Auguste Detoeuf (1883-1947)
Industrial i assagista francès. 1r president d’Alsthom.
Dilluns, 21 de Setembre
Va arribar Santa Tecla gairebé sense donar temps a païr el debat de la sessió plenària del mes de Setembre. No insistiré en la reiteració dels arguments ja exposats fa quinze dies, i que han propiciat frases del tipus i no li han cridat l'atenció a en Vicenç?, en una mostra fefaent d’un cert mesellisme instaurat, que preocupa al cronista tant com la pròpia crisi. He pensat en el cas Millet. Paradigma de quelcom que s'ha repetit abastament al llarg de la història de la humanitat. La societat paga avui el preu de la por i el silenci d'ahir. D’un silenci potser comprensible en determinats casos, i absolutament inadmissible en d'altres. Els dels qui, des d’una posició de privilegi, no ficaren el nas on calia ficar-lo, i ara s’exclamen i repudien al net del fundador de l’orfeó català. Ara és fàcil fer llenya de qui ha violentat el prestigi d'una familia, d'una institució i d'una part significativa de la nostra cultura, però, fins avui, la frase més escoltada ha estat, precisament, la mateixa de sempre, la que l'home ha utilitzat quan ha necessitat trobar una excusa ètica davant de qualsevol drama que l'hagi esquitxat de prop: nosaltres no sabíem res d'allò que passava. Bingo. No serveix de res malparlar, o acusar sense proves. Tampoc no serveix de res callar.
Torno a l’inici. Prefereixo abordar el ja popular pla de modernització de l'organització directiva pública professional i de comandament de la corporació des de la perspectiva que ofereix haver escoltat les diferents intervencions d’equip de govern i oposició. Per a resumir-ho, la intenció de la proposta topa, per un costat, amb un marc legal que pot questionar-ne la seva aplicació, i, per l’altre, amb quelcom més punyent si es decideix agafar la questió a partir de les remuneracions econòmiques que poden arribar a percebre els protagonistes de la mateixa. D’entrada, plantejar en la funció pública el debat sobre els incentius per objectius aconseguits, o, fins i tot, pels que poden establir-se per a compensar la impossibilitat d’haver pogut exercir altres feines mentre es treballa per l’Ajuntament, és perillós, perquè es corre el risc de no poder justificar-ne el motiu, atès que el sentit comú no dóna escapatòria quan se li plantifiquen determinades explicacions. En conseqüència, de no vigilar, qui mana s’exposa a presentar una imatge a la ciutadania on, per bé o per mal, resulta difícil de saber on acaba l’incentiu i on comença el sobresou.
Amb el sempre lloable objectiu de millorar els procediments de gestió de la casa gran, l’informe presentat al ple s’agafa a conceptes i metodologies que intenten defensar la incorporació de tot un seguit de càrrecs d’alta direcció per a aconseguir-ho. Si em permeten la broma, exagerada tenint en compte que la plantilla supera de llarg els 400 treballadors, a la simfònica de l’Ajuntament hi haurà més directors que músics, més entrenadors que futbolistes, més arquitectes que paletes. I diria que poques empreses poden funcionar així. De nou, l’estructura creix per dalt, en influència i recursos econòmics, davant la crònica impossibilitat del sistema d’optimitzar els fonaments. Una piràmide invertida on s’apela a la necessitat d’assolir nous reptes i generar motivacions col.lectives, malgrat que la bossa de les llaminadures tingui una destinació concreta. “No es pujarà el sou a ningú” expressa amb contundència l’alcalde, davant la pressió d’una oposició que ha fet uns números que, de ser certs, esborronen d’escoltar. Pensar que, comptat i debatut, alguns d’aquests nous càrrecs, o dels existents amb complements de tota mena, poden arribar a igualar, o superar, els sous de qualsevol vicepresident o ministre del govern central, posa en questió les bondats del discurs oficial. A veure si algú haurà pensat, en la soledat del despatx, que l’Ajuntament és Microsoft, Hewlett Packard, Google o Apple, i encara no n’ha sortit per a comprovar que, a peu de carrer, la vida és una altra i es mesura des d’uns paràmetres que estan a les antípodes dels que semblen haver fonamentat aquesta iniciativa.
Dissabte, 26 de Setembre
El pizzicantò és un ball simpatic, per bé que al costat de la seva simplicitat la Moixiganga sembla els ballets russos de Diaghilev. La gent d’Irsina ha tornat a la Jove de Sitges i a la Moixiganga la visita del passat mes de Maig, i a fe de Déu que, segons totes les cròniques coincidents, els integrants de la expedició no han perdut el temps, ni a la tarda ni a la nit. Tot i la bona actuació, la manca d’efectius no ha permès a la Jove abordar un nou quatre de vuit i la torre de set. Esperarem a l’exàmen final del 24 d’Octubre. Diuen que estan a punt.
Dilluns, 28 de Setembre
El nou passeig de la Ribera sense cotxes pot perjudicar als establiments d’hostaleria? Escolto opinions enfrontades. Les negatives afirmen tenir xifres que proven la davallada del negoci des que es va posar en marxa el nou sistema, que en el futur incorporarà càmeres de vigilància que permetran sancionar via informàtica als qui depassin el temps d’estacionament establert. Les positives consideren que tot plegat ha coincidit amb el final de la temporada estiuenca, i, per tant, a tal circumstància cal atribuir el descens d’ingressos. Hi ha preocupació. La vianalització ataca de nou, a cop de gris Quintana, aquell paviment granític que s’ha enfosquit gràcies a la…. Abans de Carnaval ha d’estar enllestida l’obra, amb les llambordes col.locades fins a la cruïlla de Parellades amb Bonaire. I sí, hi havia vorera sota la tarima del Roy. El que està costant de saber és la data exacta en la qual fou posat el pòdium que han vist generacions, amb els únics impassos d'alguna retirada per a netejar-li la cara. Dues senyores conversen, tot passant per davant del parament de taules i cadires a peu de carrer: Saps que m’agrada més així? comenta una d’elles. Així quedarà, amb tota probabilitat.
Dimecres, 30 de Setembre
De vegades, el destí ens deixa una esperança, i després se l’endú sense contemplacions. Acostumat a lluitar des de la infantesa, Jose Gonzálvez s’enfronta, ara, al repte més difícil: seguir endavant. Ho farà. Estem obligats a viure mentre el mateix destí ens ho permeti. Una abraçada al capità, a les seves dues filles i a la resta de la familia Gonzálvez-Yll.
