dijous, 8 d’octubre de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 10 d'Octubre




















Els nostres museus des de mar (fotografia extreta de la memòria del projecte de restauració).
En vermell, el Maricel de Mar. En verd Can Rocamora, i en groc el Cau Ferrat.



La joia de la corona


Aquesta setmana, una signatura oficial ha fet avançar el projecte de restauració integral del Cau Ferrat, Can Rocamora i el Maricel de mar. Aconsellada per aquella prudència que imposen els timings institucionals, la secció n'ha parlat poc. Ara, he tingut l'oportunitat, per gentilesa de la direcció del consorci, de poder fullejar la gruixuda memòria que explica els detalls de l'obra, fins on el meu coneixement pot copsar-los. Agafo el fil d'on l'havia deixat, per a exposar els tres arguments fonamentals que, considero, haurien de prevaler sobre qualsevol anàlisi. Primer: Allò que es farà durant els propers dos anys i mig-tres és la iniciativa més important mai no executada en l'àmbit patrimonial de Sitges. Segon: La salut del complex que serà motiu de la l'actuació és d'una decrepitud tal que obliga a intervenir amb urgència i extensió. Tercer: El resultat final, a més de complir amb els objectius fonamentals de preservació i difusió d'uns continguts de valor indiscutible, ha de permetre la reorganització museogràfica d'algunes col.leccions del llegat del doctor Pérez-Rosales, i la incorporació de peces no exposades.


Les xifres són prou explícites. Un pressupost de 10 milions d'euros (la mateixa quantitat que, segons la primerenca investigació judicial, ha desviat l’equip de Millet en un quinqueni) és el cost de la cirurgia que caldrà aplicar. Xifra que pot augmentar de manera significativa, si es contemplen aquelles hipòtesis que els especialistes no defugen: hi ha patologies arquitectòniques que només podran ésser conegudes quan els paletes comencin a picar. Fins avui, les proves per a certificar l'estat dels edificis han hagut de conviure, obviament, amb la servitud i les restriccions que imposen el funcionament diari dels museus. Malgrat tot, el resultat de l'anàlisi és d'una contundència aclaparadora. El rosari de nafres és tan llarg i punyent, que hom acaba per pensar en la sort com un altre dels elements que han concorregut a que el drama no sigui més gran del que és hores d'ara. A l'exterior, esquerdes monumentals arreu, façanes descrostonades, teulades deteriorades i foradades, i estructures extremadament debilitades i erosionades per l'acció dels elements. A l'interior, humitats irresolubles degudes a filtracions de tota mena, absència de climatització, sistemes de seguretat i instal.lacions electriques i de lampisteria caduques, mobilitat sota mínims, impossibilitat d'utilitzar determinats espais o d'habilitar serveis per els visitants i el propi personal dels centres... Cal agafar aire després de llegir llista tan immensa de dissorts que semblaven impossibles d'intuir des del Racó de la calma, actual territori on s'estableixen, amb absoluta llibertat, venedors de quincalleria, músics de carrer i, si s'escau, algun rodamón a la recerca d'aixopluc on dormir la mona, en una mostra fefaent de la consideració que Sitges té vers un entorn patrimonial que mereixeria un altre tracte.


El metge que ha de revifar aquest malalt i posar-lo al dia tot satisfent moltes exigències simultànies es diu Josep Emili Hernández-Cros, home de parlar resposat i allunyat d'estridències. Si la documentació no falla, el senyor Hernández Cros també és un veterà en l'estudi de l’arquitectura d'alguns dels periodes històrics més significatius del país, i, per a reblar el clau en poques paraules, el professional que assumí la responsabilitat de restaurar la Pedrera després que l'edifici fos adquirit per Caixa de Catalunya l'any 1987, amb la idea d'obrir-lo al públic. Una carta de presentació -i no l'única- de prou categoria com per a confiar-li, d’entrada, la solució a un repte d’ambició i d’abast enormes, perquè el conjunt dels tres edificis esdevé un trencaclosques caòtic, que, a partir de les antigues construccions originals, ha incorporat elements que han acabat per a crear una escudella de resultat i fortuna desiguals. Per a resumir el darrer segle i mig en tres fases, a finals del segle XIX, Elies Rogent construí el pis superior del Cau Ferrat per encàrrec de Rusiñol. A inicis del segle XX, Utrillo va remodelar l’antic hospital de Sant Joan segons els desitjos de Deering, i, finalment, fa unes quatre dècades els tècnics de la Diputació de Barcelona reblaren la complicació amb les obres que culminaren amb la inauguració del museu Maricel de mar i la reforma de la casa Rocamora, situada entre el Cau Ferrat i el Maricel, i on s’hi havia hostatjat Ramon Casas. Si bé a peu de carrer, la llarguíssima blanca façana aconsegueix dissimular força bé les circumstàncies específiques de cadascuna de les tres edificacions, la visió des del mar suposa una patacada emocional de pronòstic, davant de la qual no hi ha cataplasmes possibles. Des d'aquesta perspectiva es poden identificar d’una forma molt clara els tres volums principals i les seves respectives modificacions i afegits –inclòs l’apartament que el doctor Pérez Rosales tenia dalt de tot del Maricel, amb unes vistes impagables- però, sobretot, es pot concloure que els nostres museus malviuen en la pura ruïna, pendents dels capricis del destí. La contemplació panoràmica no pot ser de major contundència. Qualsevol sitgetà, sigui pescador, mariner o nadador pot confirmar-ho.


Entre les dues façanes hi ha gairebé 2200 metres quadrats de superfície disponible, que el pla haurà de reorganitzar, tot mantenint un equilibri entre la necessitat de respectar el passat i l’obligació, legal i moral, de projectar-lo cap al futur a través d’un concepte propi dels temps que vivim. De la lectura de la memòria n’extrec informació bàsica, que crec que els pot servir. Vagi per endavant que el Cau Ferrat és intocable. O sia, caldrà buidar-lo, refer-lo, i tornar-lo a deixar com establí el parenostre estètic rusinyolià en el seu dia. De Can Rocamora, ras i curt, només en quedarà la façana del carrer Fonollar, perquè la resta cal enderrocar-ho i fer-ho de bell nou, atesa la feblesa de la estructura que sembla no deixar altres alternatives viables. La nova edificació haurà de complir un rol fonamental per al bon funcionament del sistema, com és el d’exercir de distribuidor i d’espai acollidor i de serveis per als visitants i el personal dels museus. Finalment, l'arquitecte proposa pel Maricel una solució agosarada que serveix a tres finalitats: donar coherència formal a la façana de mar, resoldre la obligatorietat de complir la normativa d'accessibilitat dels edificis públics, i crear un nou pol d'atracció a través d'un gran element singular que dotarà de personalitat pròpia a aquesta part de l'edifici. A la manera que féu ÒscarTusquets en la façana lateral del Palau de la Música, i amb tots els matisos que poden afegir-se quan es tracta de referir-se a models similars, Hernández Cros ha dibuixat pel Maricel una estructura de vidre transparent que cobrirà gairebé tota la superfície de la façana de mar, i dins de la qual s'hi situaran dues passarel.les de pendent suau, que permetran accedir sense problemes a tots els pisos, mentre es contempla, corregida i augmentada des d'aquesta nova balconada, la mateixa visió vers l'infinit que durant tants anys ha captivat els visitants des del mirador de les escultures. Qui s'acosti al nou Maricel podrà sentir-se literalment suspès sobre l'aigua, en un entorn on pot assegurar-se que les càmeres de fotos no donaran treva. Un al.licient de primera categoria que, afegit al nou discurs museogràfic, exercirà un magnetisme inquestionable. Queden, encara, incògnites sobre la taula i opinions divergents. La meva no pot evitar encomanar-se d'un puntet d'entusiasme.



Fe d'errades: En l'article publicat a l'Eco figura, erròniament, el nom d'Oriol Tusquets. Mea culpa.