dijous, 2 de juliol de 2009





















L'ermita de Sant Sebastià i el seu entorn, el passat dissabte.




Cara i creu



Dissabte. Prop de les 10…… a les Canàries, i esperant que l’ermita s’il.lumini, em saluda el regidor avui sense barret, però amb un havà als llavis, i un puro de fair play a punt de sortir de l’ànima: Aquesta setmana l’has vessada! S’estarà referint a l’incineradora? A l’estat catatònic del Maricel?. El Cap de la Vila s’inaugurarà quan finalitzin les obres de Parellades i Sant Pau. A més, encara manquen detalls. Vatua l’olla era això. Amigues i amics lectors, sense cap mena de recança rectifico doncs de bon grat: El Cap de la Vila s’inaugurarà quan les jardineres de ferro colat hagin perdut la poca dignitat que els queda, i el terra ja no es pugui mirar. Estranya política aquesta, tenint en compte els precedents fins avui. Li recordo al regidor que la platja Sant Sebastià s’ha inaugurat pendent d’algunes cosetes per a fer, com pendents d’algunes cosetes estaven la piscina municipal o el mercat nou en circumstàncies semblants a les que han motivat la darrera celebració. I, si m’apuren, la meva memòria hi afegiria avui la llar d’infants La Moixiganga. Ara estem parlant del Cap de la Vila rebla amb fermesa l’edil, mentre es perd per l’animadeta platea que espera l’arribada de l’alcalde. Entesos, entesos. Ell marxa convençut del seu argumentari, i servidor convençut que es fa gran i que creu assistir a quelcom que ja ha viscut, perquè la vida és cíclica. Fins la propera, sense perdre mai la cordialitat.


Aquí i arreu, qualsevol intervenció en l’àmbit urbà, i més si aborda quelcom d’especial compromís, es mou dins d’un difícil equilibri entre el record i el respecte a la imatge del passat, i l’assumpció de la que en sorgeix un cop finalitzada la transformació, en el benentés que el seu resultat ens haurà d’acompanyar durant molts anys. La història recent del Sitges post autopista és farcida d’exemples immisericordes vers l’entorn que els ha vist néixer i créixer, fruit d’unes concepcions poc considerades, que no cal tornar a repetir perquè són prou sabudes. La platja Sant Sebastià m’ha agradat força. A continuació els diré que entenc perfectament als qui els costa d’identificar-se amb la nova personalitat de l’indret. Als qui creuen que s’han perdut llençols en la bugada, tot i que valdria la pena considerar respecte a quin referent s’han perdut. Al de fa vint anys quan s’instal.là la balustra pastissera? Al de fa quaranta quan hi havia el pont de ferro? Al de fa vuitanta quan no existia ni una cosa ni una altra? Per a no ficar-nos en un debat llarguíssim, diria que la majoria d’opinions receloses coincideixen en assenyalar que el renovat vestit de la platja ha esborrat els darrers vestigis del seu original i genuí passat mariner. És cert. Res del que pot contemplar-se avui dóna a entendre que per allí s’hi arrossegaven barques, malgrat fes un munt de temps que l’activitat marinera ja no hi recalava. Qui sap si el record anorreat ha estat una de les raons que han motivat a alguns veïns a penjar crespons negres en dos balcons ben visibles. Malgrat l’evidència, m’agafo a les sensacions d’avui per a defensar el canvi, amb la llista de matisos que vostès vulguin, i a l’espera de veure el conjunt acabat. M’hi acosto divendres al vespre, intentant fer un petit esforç d’abstracció respecte el record recent, per a no enterbolir massa l’apreciació general.


De l’adopció de la caixa única, i, en conseqüència, de la supressió de les voreres i la calçada pel trànsit, en resulta la sensació visual de trobar-se en un espai de major superfície, a la qual hi contribueixen l’ús d’una tonalitat clara pel paviment, la perfecta integració del desguàs del torrent dins del passeig, i, sens dubte, la minimalista barana, obligada per norma i discreta per naturalesa. Només ha mancat una mica més de cura a l’hora soldar-la. En parlo amb un professional i, segons m’explica, no era pas difícil unir els trams pel darrera, i evitar, així, la imatge poc polida dels punts de soldadura enmig del llampant acer inoxidable. Per la resta, hom té la impressió de passejar-se per la coberta d’un creuer, il.luminada de manera acollidora a partir del capvespre. Un escenari d’anunci televisiu, que envejaria qualsevol creatiu publicitari. A partir d’aquí, pot obrir-se la llibreta dels assumptes questionables, i en el fons bastant resolubles perquè formen part del gruix d’elements que es pot modificar sense massa dificultats. El volum del xiringuito o la solució de les escales-passarel.les d’accès a la platja no han suscitat una unanimitat tan plena com la resta del paisatge. Caldrà comprobar si la fusta és capaç d’aguantar sense desgast les servituds de viure arran de mar i el trànsit del dia a dia, o si el voladís que formen els graons penjats pot resultar un petit perill pels usuaris propensos a la distracció visual.


Just on comença el fort pendent vers l’ermita, finalitza el tram encarregat, dissenyat i construït al municipi. De l’empresa responsable de l’obra en deixa constància una rajola ad hoc, subtilment col.locada. Poden jugar a trobar-la mentre prenen el que sigui a qualsevol de les terrasses ara deslliurades de la limitació de la vorera, que no de la limitació a seques. A partir del tombant de Can Negret entrem en territori ministerial, on, tal i com em temia, la decepció ha acabat imposant-se. No em ve de nou, l’Estat també fou l’autor del malaurat queixal del passeig marítim –un altre horror que mai no ha pogut reconduïr-se- i ara, sense arribar a un desastre de categoria semblant, els autors de la reurbanització dels voltants de l’ermita de Sant Sebastià han proposat quelcom proper al que es pot veure en els mausoleus imposants de personatges més, menys, o gens il.lustres. Dic proposar, per no dir que crec ser testimoni d’un segrest estètic de primera divisió, incompatible amb la nostra modesta, rústega, vilatana, tradicional i estimada ermita. L’única concessió al passat que els responsables de la reforma s’han permès conservar han estat els quatre pams de terra dels antics gronxadors, que romandran enmanillats per la quantitat desmesurada de pedra. Tan bonic que hagués quedat mantenir el terreny, ordenar-lo en terrasses, i ampliar l’espai de jocs per la canalla. Des de dalt, l’enorme, calorosa i enlluernadora plaça pavimentada esdevé un monolític tobogan de proporcions inusuals, que devalla decidit i sense aturador cap al topall de la barana….. El que em temia repeteixo. Alguns urbanistes i arquitectes haurien d’aprendre la metodologia dels restauradors d’obres d’art: Sovint el millor criteri d’intervenció és, paradoxalment, aquell que demana intervenir el mínim possible. Així sembla haver-se aplicat al passeig Balmins, seguint un projecte molt treballat des de Sitges. Dissortadament, davant de l’ermita de Sant Sebastià s’ha actuat sense contemplacions, sense mida, sense apreci. S’han passat tres pobles, si haig de fer servir l’expressió d’ús comú en els darrers temps. O el Ministeri ha relliscat, o nosaltres hem permès que rellisqués, o potser ambdues coses. Llàstima.


P.D: La secció aposta per restringir el trànsit i, a la vegada, per la necessària i obligada conciliació amb els veïns de la zona. Segur que és possible. Divendres al matí es decidí avançar a les dues del migdia la celebració d’una roda de premsa sobre la reforma de la platja Sant Sebastià, programada d’antuvi a les set del vespre al Baluard Vidal Quadres. La convocatòria inicial coincidia, ves per on, amb una acció de protesta de la plataforma del carrer Joan Maragall. El pensament és lliure, i el cronista, davant dels fets, lliure de malpensar….