dijous, 23 de juliol de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 25 de Juliol



Alegría


Divendres, 17 de Juliol. Saló d’Or. Matí

Per una mica més del que li costarà al Barça un any d'Ibrahimovic, o de l'equivalent al pressupost anual del Teatre Nacional de Catalunya -si és que el primer dels exemples els ha semblat tendenciós- Sitges recuperarà l’esplendor museístic. Per un seguit de motius que resultarien obvis d'enumerar, després de tants articles dedicats a parlar de penalitats diverses, l’oficialització de l’acord per a invertir prop de 10 milions d’euros en la rehabilitació del Cau Ferrat, el Maricel i Can Rocamora –la casa que els uneix des de la discreció- és, penso, una de les grans notícies del 2009 i, sens dubte, la de major importància en l'àmbit cultural –amb permís de la fundació Pere Stämpfli que mereixerà el mateix èmfasi ben aviat-. Ajuntament, Diputació, Generalitat i govern de l'Estat són al darrere d'un projecte que ens ha de fer feliços, i que ha de permetre posicionar on es mereix la joia de la corona del nostre patrimoni, tot respectant-ne l’essència i adaptant-la a les exigències actuals per a aquests equipaments. M’és igual que coincideixi el color polític en totes i cadascuna de les institucions que han intervingut en l’acord. Absolutament igual. Seria de ximples acostar-se a l'assumpte des d'aquesta perspectiva, quan l'objectiu és tan entusiasmant, i hi concorren unes circumstàncies objectives greus i urgents de resoldre, per mor de no haver estat resoltes abans. Vull creure que mai no és tard, i que, d’entre els molts factors que se m’escapen –gràcies a Déu- hi ha tingut quelcom a veure el caràcter perseverant i tenaç del director del Consorci del Patrimoni. Hi poso la mà al foc.


Dimarts, 21 de Juliol. Saló de plens. 00:35h.

Si el ple fos la Ventafocs, la matinada de dilluns la carrossa s’hagués convertit en carbassa, i el vestit de princesa en quatre parracs de mercadillo de tercera. Cinc hores i mitja fruit de la poca vista dels qui plantejaren l’ordre del dia, i de la participació col.lectiva dels càrrecs electes en una cerimònia molt sovint ofegada per la prosòdia intempestiva, les reiteracions innecessàries, i l’actitud d’alguns que no poden evitar mirar a la càmara, tot esperant la repetició televisiva de la jugada per al gaudi del seu ego que, per fortuna, no és el nostre. En definitiva, un menú difícilment digerible en la seva totalitat, servit en un escenari d’angoixant microclima tropical, com és el del saló de plens quan no hi ha ni un trist ventilador que remeni l’aire. Per uns instants, vaig envejar als espectadors de 59 segundos


L’endemà que l’Ateneu i l’APMA de Vilanova presentéssin la proposta de posar en marxa una plataforma ciutadana contra la possibilitat d'instal.lar la incineradora de l'àrea metropolitana de Barcelona a Vallcarca, el ple aprovà per unanimitat una moció feliçment consensuada en el mateix sentit. Per Gabi Serrano tot ha pres un caire de mesura preventiva, tenint en compte que la negativa de la corporació s'ha basat en informacions periodístiques a les quals el cap de llista d'IC-V no va semblar mostrar-hi massa confiança. Paradoxalment, Serrano no aparegué tan inflexible en el missatge a l'hora d'opinar sobre el silenci dels seus companys de partit -i per extensió, de la resta dels que hi concorren- als òrgans de govern de l'Àrea Metropolitana. Potser abans de llençar pedres a La Vanguardia hagués sortit més a compte llençar-les als responsables d'haver mantingut en la inòpia als regidors del Garraf, mentre a Barcelona es remenaven i prenien decisions, a partir d'informació trascendental per a nosaltres. En fi, a les penes punyalades, i al darrera un got de vi.


Hi ha hagut canvis al cartipàs, i malgrat que la memòria que els justifica sembli escrita per un aspirant a l'englantina d'or dels jocs florals, caldria considerar-los de baixa intensitat. Amb tot, dos anys abans de finalitzar la legislatura, l’oposició recuperà un dels arguments que s’escoltaren abastament just quan Baijet arribà al govern el 2003 en periode de rodatge. L'ombra de Rafel Roig tornà a ser centre d’atenció de múltiples conjectures sobre la seva influència en el si de l’acció de govern, arran de la decisió de l'alcalde d'incorporar la figura del regidor de coordinació. En qualsevol cas, des de fora sembla haver-se actuat seguint un criteri obvi, com òbvia és i ha estat la empremta del protagonista del debat en tots i cadascun dels periodes on els socialistes han gestionat la casa gran. Baijet fa confiança a qui, dins i fora del partit, és reconegut com a un bon organitzador, pragmàtic, cartesià, amant de les graelles estadístiques i de l'estratègia d'equip, es tracti de posar en solfa el dispositiu d'interventors un dia d'eleccions, o de plantejar els criteris d'actuació en una rúa de Carnaval. Un cap de gabinet sense ser-ho, una mà dreta, un segon d’a bord, una denominació més per a un paper familiar en la vida política de Roig, al qual és evident que li han quedat pendents de lectura alguns capítols del Método Carnegie para ganar amigos, com quedà demostrat en el decurs de la darrera sessió de ple abans de vacances, on es mostrà tens i displicent en els debats, fins que l'inconscient el superà en els minuts finals. Hi tornaré. Per la resta, la tríada Carmen Prat, Armand Paco i Marc Quero se situa al pom de dalt de l’estructura.... Poden començar a pensar si volen, perquè pensar no costa res, o pot costar menys, sens dubte, que mantenir al secretari i a l'interventor municipals, catapultats al cim de les remuneracions públiques si les previsions es compleixen gràcies, també, a la reorganització general, que els afegeix una generosa quantitat d’euros per assumir noves funcions.


“Avui tanquem l'urbanisme”. La frase, pronunciada per Andreu Bosch, féu fortuna el passat dilluns durant el gruix del debat dedicat a l’aprovació definitiva del pla parcial de La Plana-Santa Bàrbara-Vallpineda. Amb algunes referències a les enceses discutides que mantingueren en el passat, Armand Paco i Lluís Marcé coincidiren en assenyalar que el desenvolupament de les darreres zones virginals del casc urbà pot ser vist des d’una perspectiva optimista. Optimisme compartit per Ramon Artigas, que reflexionà sobre la enorme inversió de 65 milions d’euros, que assumiran els emprenedors que començaran a urbanitzar. Unes quantes xifres que el cronista caçà al vol: 20 hectàrees de zona verda que donaran continuïtat al bosc de Can Bruguera, 78 hectàrees de creixement de baixa intensitat, 72.000 metres quadrats de sòl per a equipaments públics, i la possibilitat d’arribar a construir fins a 650 vivendes socials... i el que em deixo. S’intuïa que la vetllada acabaria bé fins que entràrem en el torn de precs i preguntes a velocitat supersònica. La pressió del rellotge enervà Àngels Parés, visiblement enfadada davant de la impossibilitat d’expressar-se en temps de descompte, i el tanatori-crematori hi posà la resta. És bo que Sitges tingui un crematori. La cremació, a més d'ésser una opció lliure, i una alternativa a la tradició, està fent encaix en la societat actual. Hores d’ara massa dubtes envolten el projecte per a poder validar-lo amb garanties suficients, des del procés de la seva licitació, fins al de les xifres d’emissions del forn. Jaume Barceló s’equivocà parafrasejant el 3 per cent de Maragall, en una insinuació perversa, i Rafel Roig, que ja venia amb l’ànima embalada, va caure en l’error injustificable de replicar-lo amb una expressió ofensiva de rauxa irrefrenable, incompatible amb el càrrec que ocupa i les hores de vol que porta. Els humans no sóm màquines infalibles, però el seu “Aquí l’únic xoriço ets tú!” sonà a trifulca de taverna, i no hi va haver acte de contrició que compensés la patinada.