Eco de Sitges, 27 de Juny
Sssssssssshhhhhhh.......... silenci.
P: Sembla mentida que no arribem a saber res més d'allò que ha dit un diari, sobre alguna cosa de la qual han debatut representants de formacions polítiques que són presents a l'Ajuntament de Sitges, i també a l'Entitat Metropolitana del Medi Ambient.....
R: Tu que portes molts anys amb polítics..... La política té uns silencis..... té uns rerafons....... i té unes clavegueres........ I això existeix, i hem d'assumir que existeix, però contra tot això també hi ha les veus clares i contundents, que són les que hem de posar sobre la taula.
Jordi Baijet, sobre l'afer de Vallcarca.
23 de Juny
L’alcalde està emprenyat. Caldrà que es posi a la cua. La secció constata un cert increment del grau d’emprenyamenta general en els darrers mesos. En qualsevol cas, la màxima autoritat sitgetana té raó d’estar-ho, perquè l’assumpte de la hipotètica incineradora ha suposat, d’entrada, un d’aquells gols per l’escaire que, des dels despatxos de més amunt, es dispara per sorpresa vers els de baix, que voldrien decidir i no poden. Vivim el silenci de les decisions amanides, de les que no es publiciten massa per a no esverar el galliner, però que desprestigien per igual als poders públics i a la classe política que les ampara. No s'estranyin, doncs, si en el futur els mateixos que les han conreades avui mostrin incapaços de trobar les causes de la desafecció ciutadana, perquè l'exemple que ens ocupa n'és una mostra fefaent. Han passat tres setmanes des que aparegué la informació sobre les intencions de la Entitat Metropolitana del Medi Ambient a La Vanguardia i Baijet diu que no ha passat res. Res que no sigui el que tothom ja sap sobre allò que s’ha conegut. Incomprensiblement, confessa que no li ha arribat cap documentació, i al cronista li costa molt de creure. A nosaltres ens van explicar el següent: El govern de Catalunya aprovarà que hi hagi una incineradora per a la crema de residus de l’àrea metropolitana, i que l’Entitat Metropolitana ha de decidir on s’ubica. Com poden suposar, l’alcalde s’ha pronunciat, per activa i per passiva, en contra de la construcció de l’equipament. No sembla haver-ho fet amb tanta vehemència el seu col.lega de partit, alcalde de Ribes i president del consell comarcal, Josep Antoni Blanco, si haig de fer cas a les informacions publicades al diari El Punt, del passat 18 de Juny, referides a la negativa de l’equip de govern de Ribes d’aprovar una moció presentada per UM9, on es demanava la posició contrària a la construcció d’una incineradora ni al Garraf ni enlloc. En la seva argumentació, Blanco digué: Nosaltres diem que el tractament de la brossa és un tema de país, no de territori. Perquè sóc ciutadà del món, no puc demanar al veí del costat que accepti allò que nosaltres no estem disposats a tenir al nostre territori. El plantejament, molt lloable pel que té de solidari, serviria si no fos perquè el nostre territori ja ha patit –i pateix- quelcom que bona part de Catalunya no voldria haver patit, ni patir, en casa pròpia…..
Mentrestant, la meva pregunta segueix essent la mateixa. Tenint en compte que, la primera setmana de Juny, el pla de gestió de residus havia d’ésser motiu d’un ple de l’Entitat Metropolitana del Medi Ambient -que s’ajornà per causes X- és possible que l’Ajuntament no hagi pogut aconseguir la documentació oficial que hagués hagut de debatir-se aleshores? Si és possible em preocupa. Si haig de malpensar, em preocuparé massa i prefereixo no fer-ho encara. Passo pàgina.
Sóc dels qui mirava des de la malfiança la recuperació de l'Amic de les Arts. Segurament perquè cap de les fracassades revifalles anteriors féu veritable justícia a la dignitat de la capçalera, ans al contrari. Ara sí. El número 1 de l'any 1 de la segona època de la revista que, des de Sitges, es convertí en referent de la cultura catalana, em sembla una obra rodona, d'indiscutible categoria, i feta des del volgut i intencionat respecte cap el disseny perenne de l'original -començant pel format de notables dimensions- i sense modernitats mal enteses. Són 36 pàgines en paper de generós gramatge i tonalitat crema molt suggerent, construïdes segons els clàssics i sempre eficaços fonaments de la composició gràfica, que tots els professionals de l'àmbit mai no haurien d'arraconar. Així, la portada i la contraportada esdevenen les dues úniques concessions a la transgressió dins d'un conjunt de retícules perfectes, i d'equilibri absolut entre textos i imatges. Jordi Ortiz i Patxi Solà han estat darrera d'aquesta heretada i renovada coherència visual de primera, aplicada amb l'objectiu de vestir l'aportació d'una nòmina de col.laboradors de reconeguda vàlua, i un grapadet de presència ubiqua: Perejaume, Lluís Permanyer, Isabel Coll, Teresa Montserrat Sala, Vinyet Panyella, Ignasi Doménech, Artur Ramon i Jordi Ainaud. Agafant el fil de la setmana passada, reconec que m'ha entusiasmat l'Amic de les Arts, tot acceptant l'opinió del qui l'hagués volguda un pèl més agosarada en la forma, i un pèl menys previsible en el contingut. Jo només puc reconéixer que m'agrada massa per a trobar-li defectes.
La presentació de la nova etapa de la revista, editada pel Consorci del Patrimoni i dirigida per Antoni Sella, va tenir lloc a la sala gòtica del museu Maricel. Feia un any que no posava els peus al museu. El darrer cop fou en ocasió de la presentació, el Maig del 2008, de la escultura Alegoria de Sitges de Pere Jou, instal.lada al mirador. Aleshores recordo fins a quin punt impactava la imatge descarnada de la paret dels grans arcs que donen a mar. Res no ha canviat. Els ulls del visitant segueixen sense poder obviar la punyent evidència. El temps no ha passat per l'indret. La sala es manté igual, i les bellíssimes escultures noucentistes continuen envoltades de decrepitud. Humitats per tot arreu, marcs de finestres esqueixats pel sol....Estalvio al lector la descripció de l'estat dels elements que donen a la façana marítima, perquè la visió des de l'interior és tan decebedora com la percebuda l'any passat, i l'anterior, i l'anterior, i l'anterior.... Tristíssim. Lamentable en un poble que es vanta del seu pedigree cultural. L'any vinent, el petit-gran somni de Jesús Pérez Rosales complirà el seu quarantè aniversari. Demano que algú hi faci quelcom, o m'acabaran venint al cap pensaments demagògics i tendenciosos del tipus amb el que ha costat l'Amic de les Arts, potser hagués pogut arrebossar-se i pintar-se la paret del mirador. I no ho voldria.
Acabo. En general, se sap que una obra ha agradat perquè a l'Ajuntament li ve de gust -molt de gust- inaugurar-la amb certa pompa. No falla. Viurem en unes hores l'acte institucional que donarà la benvinguda a la reforma de la platja Sant Sebastià, com varem viure la cerimònia del mercat nou el passat Novembre, i abans tantes altres. Orfes de copa de cava han quedat el Cap de la Vila i el carrer Jesús en un senyal inequívoc d'allò previsible, i que no repetiré. El que no acaba d'agradar no s'inaugura. Millor així.
