dijous, 9 de juliol de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 11 de Juliol


Alta tensió


Aviso que avui l’article devalla del somriure a la tristesa. De l’alegria al drama. De la vida a la mort. Endavant, doncs. Ressonen encara dins del meu cap els acords de la inefable Campanera. El clàssic que Joselito cantà a El pequeño ruiseñor va ser inclòs en el repertori amb el qual la renovada, o rebatejada, banda del Pensil acompanyà el seguici inaugural de la Festa de la poesia. I el cas és que sonà prou bé, tot i que, des de lluny, l'evocació al record de Bienvenido Mister Marsall resultava inevitable. Que quedi clar, en qualsevol cas, que res és comparable -tampoc no era aquesta la intenció- al trio Pepe Isbert-Lolita Sevilla-Manolo Morán cantant Americanoooooos, os recibimos con alegriaaaaaa, i al memorable discurs des del balcó de l'alcalde de Villar del Rio. Recorden?: Como alcalde vuestro que soy os debo una explicación, y esa explicación que os debo os la voy a dar!...Que yo, como alcalde vuestro que soy, os debo una explicación, y esa explicación, etc etc. He volgut començar per una de les múltiples anècdotes divertides que poden explicar-se arran de l’esdeveniment cultural que n'ha donat una bona colla. Dissabte a la tarda m'explicaven -i si no és de veres mereixeria ser-ho- que l'alcalde i d’altres autoritats, vingudes a Sitges per assumptes no relacionats precisament amb l'art de Verdaguer, Maragall, Carner o Papasseit, reberen satisfets i agraïts el poema de benvinguda i el reguitzell de flors que la gran Rosa Andreu els envià des d'un balcó de la devallada, per mor d'una confusió de comitives que propicià l’agradable sorpresa als qui, en principi, no els corresponia rebre-la.... Benvinguda l’ànima positiva i sensible dels poetes. Que s’encomani si us plau.


A Blai Fontanals li devem diverses aportacions fonamentals per a l'estudi i la divulgació d'aspectes concrets de la nostra cultura. La llista seria llarga, però val la pena enumerar-ne alguns exemples de referència, com podrien ser La petita història de Sitges -una iniciativa que pagaria la pena revisitar, amb les modificacions que l’autor entengués necessàries- els quaderns monogràfics de l'Escola de grallers, i, en especial el de la Moixiganga -que seria bo reeditar amb motiu de la commemoració del 25è aniversari del ball des que l'Agrupació se'n féu càrrec- el treball sobre la història dels músics del Retiro, o Nosaltres els grallers, un altre volum de capçalera indispensable per a qualsevol seguidor del fet de la música tradicional. I els que em deixo. Dins d'aquest pom s'hi pot incloure, sense cap mena de recança El distret món de la música sitgetana (1694-1920), editat per l'Ajuntament en una d'aquelles decisions que responen de debò als criteris inquestionables que caldria seguir en la majoria dels casos. A cavall entre les passions reconegudes i confessades per la música i pel poble, en Blai ha escrit un gran llibre, malgrat no respongui a la magnitud de les seves ambicions inicials, disposades a enfrontar-se, sense xarxa, a una Història de la música a Sitges. Així ho reconeix d'antuvi, amb la franquesa pròpia del qui hagués volgut explicar moltes més coses de les que els condicionants de la realitat del dia a dia li han permès, amb l'objectiu de fer partícep al lector de la dimensió que va tenir la música a Sitges en el passat (sic). S'accepta el canvi, perquè el lector pot estar ben segur que trobarà en el llibre històries mai fins avui relatades amb tanta profusió de detalls i documentació. En aquest sentit, l’estudi s'estructura a partir d'una sistematització meticulosa, que es copsa només fent un cop d'ull a l'índex, i que es desenvolupa a través d'un llenguatge amè i fins a cert punt irònic en determinats passatges, que facilita i potencia la lectura dels divertits episodis relacionats amb les trifulques entre les bandes de música locals durant bona part del segle XIX.


De la publicació se'n poden extreure unes quantes conclusions atemporals. Primera: No tots els artistes -siguin músics, pintors, literats, actors i els que hi vulguin afegir- han sabut gestionar les conseqüències –sobretot econòmiques- d'haver exercit la seva passió sense mesura. Segona: Abans, ara i probablement sempre, les desavinences han estat sovint al darrere del naixement de grups, associacions i entitats diverses. I tercera: La rivalitat és un dels millors estímuls per a la creació. En la biografia de Josep Carbonell i Vidal, el mestre Senalla, apelatiu nascut gràcies al sentit de l’humor dels companys d’aventura del músic, conviuen les tres vessants esmentades, per separat o en conjunt. L’aproximació que en fa en Blai justifica per si sola la edició de l’obra, que dibuixa la personalitat del protagonista de forma molt detallada i còmplice, afavorint l’empatia del lector vers la circumstància personal del compositor, plena de daltabaixos. Els agradarà, pel que s’explica i per com s’explica.


Nogensmenys que catorze pàgines en color dedica al projecte de revitalització de l'autòdrom de Terramar la principal revista especialitzada en el món dels clàssics de l'automòbil, Motor clásico, en el número d'aquest mes de Juliol. Un reportatge especial dividit en tres parts, profusament il.lustrades. La primera d’elles, El circuito perdido resumeix la història de l’òval. La segona prova in situ, vuitanta anys després, un dels vehicles inscrits en la carrera de voiturettes celebrada en la setmana inaugural del circuit. Finalment, les quatre darreres pàgines, amb el titular Terramar revive, es dediquen a explicar els trets fonamentals del projecte de restauració de l’equipament, a través de l’empenta de Salvador Mora i la familia Lloret. En definitiva, un dossier que fa goig de veure, i que respon a les paraules que el director de la publicació, Luis Alberto Izquierdo, expressa en l’editorial de la primera pàgina: Si los ingleses han resucitado el mito de Brooklands, al que sólo le queda una curva, qué harían con el nuestro que está completo! Afortunadamente estamos en una época en la que la cultura automovilística ha crecido en España. No podemos, no debemos volver a perder Sitges-Terramar. Tota una declaració d’intencions des de l’àmbit dels col.leccionistes.


Enmig del brogit estiuenc, de l’assolellat gaudi vacacional, enmig de la vida quotidiana d’aquest petit nostre món, s’esdevé un homicidi en ple carrer. Un crim empeltat d’estètica cinematogràfica. Envoltat d’audiència, de llum i taquígrafs, de testimonis que contemplen la mort d’un jove, de manera tan inexplicable com arrauxada, visceral i violenta, tan trista com incomprensible, irracional i esgarrifosa. De la claror a la foscor en un instant, i la resta de la vida dels qui queden per a pensar en la part menys edificant de la condició humana. S’imposa una reflexió col.lectiva, no ja sobre el fet en si –que també- sinó sobre les causes que l’han motivat, i si aquestes són fruit d’una forma d’entendre les relacions en societat, que també han posat en crisi alguns valors fonamentals. Dimecres passat al carrer Parellades vaig veure un prat de dolor desencaixat, barrejat amb algunes torbadores mirades d’odi. Comprenc el dolor. Colpia l’ànima veure tants joves destrossats emocionalment, però seria bo que no deixéssim que l’odi -gestual, parlat o escrit- es passegi impunement pels nostres carrers, perquè no en treurem res de bo, ans al contrari. Atenallats per la por-a-parlar-per-si-de-cas he vist als responsables institucionals exercint el mateix mutisme que era blanc de crítiques anys enrere -en circumstàncies semblants per difícils- i a alguns mitjans de comunicació practicant sense contemplacions el periodisme groc, a partir de material sensible. Em deixo uns dies per a pair-ho, abans de tornar-hi. Ara cal que s’imposi la calma.