dijous, 30 de juliol de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 1 d'Agost



Noces d'argent


Ho reconec. La frase següent té un punt de transgressió. Que els veïns em perdonin perquè els puc ben assegurar que em refereixo a la idoneïtat d'un espai, i no pas al veïnat ple de bona gent que l’envolta. Adéu siau parc de Can Bóta, el pregó no et trobarà a faltar. Benvinguda platja de Sant Sebastià. Ens costarà de saber -i potser tampoc no ens cal- si la teva elecció ha repost a una decisió meditada, o si els qui han atorgat al primer acte formal de la Festa Major aquest caràcter itinerant no han pogut evitar pensar que seria interessant donar un cop de cap per a promocionar l'obra que ha encimentat sense compassió els peus de la nostra estimada ermita. Enrera queden les declaracions de Mònica Gallardo -l'amiga a qui li tocà trencar el gel d'un canvi que ha durat el que una legislatura- quan, sabedora de la controvèrsia generada per aquella decisió, i desitjosa de no passar en solitari per les estadístiques dels equívocs, expressava l'any 2005 la seva voluntat de no ser flor d'un dia. Ves per on, al final al parc de Can Bóta s'han acabat fent tants pregons com al Racó de la Calma... Conscient, com alguns membres de l'actual comissió, que el pregó arribarà un dia o altre a un dels millors escenaris possibles, el nou entorn escollit aporta, a més de bellesa i encant, allò que l'esdeveniment sempre ha demanat: un embolcall de tranquil.litat i repòs, que permeti la connexió sense interferències entre la història que ha d'explicar el protagonista i el públic que ha d'escoltar-la, sempre disposat a participar del viatge emocional que es clou amb l'evocació al Sant. La simplicitat del pregó mai no ha volgut cap altra cosa. Ni grans paraments d'infraestructura, ni esforçades despeses en decoració, ni tant sols que la música arrenqui immediatament un cop finalitzat, sense donar ni 10 minuts de treva per a que tothom pugui comentar-lo en conversa planera. Només demana una ambientació que permeti la complicitat sense restriccions d'un sitgetà o sitgetana amb el poble que ha vingut a escoltar-lo per pròpia voluntat, i no perquè passava per allí i se'l va trobar. En la mesura que es compleixi aquesta condició, els pregoners se sentiran motivats a perpetuïtat. Per tant, a la platja de Sant Sebastià no serà necessari desplegar el plòter del quadre de Felip Masó, perquè no li cal maquillatge. Sobre la hipòtesi de cloure la festa amb un concurs de salts des de la rampa-tobogan, no he sentit res que vagi més enllà d'una declaració sornaguera d'algú que el dia de cap d'any s'entusiasma amb els de Garmisch-partenkirchen.


Si els números no em fallen, Jordi Barrachina serà el vint-i-cinquè pregoner de Festa Major. Em permeten que passi llista? Tot plegat començà al saló d'Or de Maricel, el 1985, amb Josep Maria Lladó, a qui seguiren Andreu Avel.lí Artís (Sempronio), Josep Manuel Soler, Pere Serramalera, i Antoni Sella. La dècada dels 90 s'encetà amb Roland Sierra, i seguí amb Josep Maria Matas, en una tarda on, després d'un tall de corrent, descobrirem que l'aire condicionat escalfava i no refredava. Per l'any olímpic, La Cubana desembarcà amb un espectacle ad hoc on Mont Plans declamava infatigable una lletania de tòpics des d'una mena de talaia mòbil, envoltada de la espectacular comitiva de personatges de la casa, en el que esdevingué una acció aplaudida de manera desigual, i que generà alguna que altra tensió posterior. Servidor de vostès arribaria l'any de la ressaca, en aquelles èpoques on la llista d'autoritats presents era curta i, per fortuna meva, al pregoner no se'l convidava expressament enlloc. El 1994 Josep Maria Rosés incorporà el fons musical a la lectura del text, quelcom que, amb variants, s'ha acostumat a emprar sovint posteriorment. Del 1995 al 1999 els escollits per a donar la benvinguda a la festa foren Joan Yll, Vinyet Panyella, Joan Josep Rocha, Jofre Vilà, i Jordi Surià i el seu salacot. L'etapa del pregó sota cobert, amb la inefable i insubstituïble copa de cava a les terrasses, la tancà l'any 2000 Fric Malagelada, amb la pel.lícula de la Festa Major del 1964 sota el braç. El 2001, empesos ja per la necessitat de cercar espais de major superfície, Marisa Marsal estrenà el Racó de la calma. L'any següent Jànio Martí captivà la concurrència amb la paraula, el piano, i el so de les gralles, i el 2003 Miquel Forns abocà el carro gros en aquell tour de force que encara avui molts recorden, celebrat a la nit a petició del propi pregoner. Des d’aleshores, la vetllada a l'aire lliure ha estat nocturna, i al racó de la calma s'hi celebraria per darrera ocasió el 2004, amb Rita Marzoa acompanyada per la Sitjazzband. Recuperant el fil inicial, Mònica Gallardo, Sandra Martínez, Sira Puig i Isidre Panyella han estat els pregoners dels darrers anys al Parc de Can Bóta. En algun dels sopars inconstants que hem mantingut, s'ha deixat anar la idea, mai formalitzada, d'editar un llibret amb les transcripcions dels textos. Les noces d'argent d'enguany serien, sens dubte, un motiu per a recuperar el testimoni de molts moments feliços, viscuts a través de la paraula.


M'agrada el cartell. I això que està en el llindar de les conviccions personals de qui signa, devot de la filosofia del menys és més. En aquest cas, és ben cert que amb pocs elements hagués resultat difícil d’aconseguir aquest mosaic fotogràfic al servei de l’ànima de la festa. Una metàfora visual on la imatge insinuada del Sant –captat en indret emblemàtic- emergeix dels sitgetans, o s’integra en ells, segons la distància de visió a la qual se situi l’espectador. Una obra que juga en els límits dels excessos formals, sense arribar a travessar-los, mal que sigui pels pèls. Certament, l’originalitat fou de Dalí, però el resultat d’aquesta reinterpretació del popularíssim quadre on Gala apareix nua, amagada darrera el rostre de Lincoln, és enginyosa i es fa llaminera de veure pel que té de gran quarto de reixa festamajorenc. 494 fotografies de l’abans i de l’avui, on és relativament fàcil jugar a on és Wally si hom desitja passar una llarga estona temptat per la xafarderia. Les circumstàncies han establert un fil conductor penedesenc que lliga, segons sembla, els origens visuals dels cartells anunciadors de Sitges, Vilanova i Vilafranca. No he vist encara el de la més típica però m’atreveixo a afirmar que, per composició i realització, el de casa nostra supera al dels veïns, malgrat que l’assumpte no deixi de ser una anècdota per les setmanes prèvies a una Festa Major de certes angoixes pressupostàries.


Ramon Soler –president estant- creu que la festa més festa de totes les festes que es fan i es desfan a Sitges no té el pressupost que li correspondria, per tot aquell rosari de motius que de tan reiterats ja no val la pena enumerar. El cas és que no és l’únic que ho pensa, però els qui ho pensen no deuen ser prous en nombre com per a aconseguir que el pressupost arribi a assolir la quantitat necessària per calmar les crítiques. Escoltant al president és fàcil concloure que els comptes s’haguéssin posat molt difícils enguany, de no haver estat per la presència de la Suburband i de la cobla Maricel, que permetran conciliar la valorització d’allò propi amb la necessitat de retallar despeses. Allò que s’ha estalviat per un costat, no sembla, en qualsevol cas, que pugui aprofitar-se per a la celebració d’altres activitats complementàries. I encara gràcies que es farà un esforç per arreglar els Cubanitus…. I és que en algunes coses semblem Can Misèries. En d’altres no.