Eco de Sitges, 18 de Juliol
L'altar
Dimarts al matí m’hi acosto. Ha passat una setmana i allí segueix. Impertorbable. Alimentat per les emocions sinceres i els sentiments espontanis. Un altar aconfessional on s’hi manifesta una devoció més humana que divina. On es venera el record. És el testimoni de la ferida emocional, l’expressió pública d’un trauma particular i col.lectiu que fins avui només haviem vist als portals d’arreu de l’estat, per mor -o morbo- de la televisió, i ara presenciem al cor de Sitges fins que el destí vulgui. Sine die. Un senyal que s’ha incorporat al concorregut paisatge urbà que l’envolta. Una fiblada diària per a la sensibilitat dels veïns i comerciants cada cop que entren i surten de casa…. No és fàcil per a ells tampoc. Els comentava fa una setmana que necessitava pair una colla de sensacions viscudes, de paraules escoltades o llegides, i d’impactes visuals copsats arran de l’homicidi de Joel Rodríguez, abans d’intentar exposar-los la percepció pròpia i subjectiva del fet, sense ficar-me en hipòtesis o conjectures nascudes, massa sovint, de la rumorologia i del tòpic fàcil i immisericorde. Intentaré fer-ho avui, amb la màxima prudència i respecte.
Començo per l’evidència. Em resulta difícil pensar que la concepció de la vida d’algú que es passeja amb una navalla al damunt és com la de qualsevol altre, però poden donar per segur que raons deu tenir qui la porta per a portar-la, per equivocades o perverses que aquestes raons ens semblin. En conseqüència, és més probable que faci servir una navalla algú que la porta, perquè creu que li és necessària, que no pas qui no en porta mai, perquè creu que no cal anar així per la vida. I aturo el raonament inicial aquí, just davant de l’episodi irracional de violència, del qual se’n poden extreure moltes conjectures. Massa, probablement. Sobre els perfils de l’agressor i la víctima s’han centrat aquests dies molts interessos, curiositats i xafarderies no sempre benintencionades. El seu passat, el seu present, el seu caràcter s’han convertit en els ingredients perfectes per a cercar el mòbil impossible, aclarir la causa del succès, o per a trobar-hi una explicació a través del suposat coneixement de les personalitats que s’enfrontaren i, per extensió, de l’entorn d’amistats que en foren testimonis. Durant les hores posteriors al drama l’olla començà a bullir i el globus a inflar-se d’equívocs, i a enverinar-se de continguts que depassen la ponderació, en un procés molt establert i mimètic en aquests casos. L’origen dels acusats de l’agressió –enxampats gràcies a l’eficàcia dels cossos de seguretat, i en presó provisional des del cap de setmana, segons s’informa- ha motivat un seguit d’apreciacions que estan derivant, a través de l’inefable Facebook, cap a viaranys molt preocupants que res tenen a veure amb aquelles expressions públiques inicials nascudes de la visceralitat immediata, i, d’alguna manera, més comprensibles aleshores. M’acosto al grup de recent creació: Cadena perpetua para los asesinos de Joel Rodriguez i, amb franquesa, em resulta difícil digerir alguns missatges que, agafats en abstracte, posen la pell de gallina i deixen en un joc de criatures el lema de la manifestació-que-no-va-ser, pel fet d’exposar unes posicions incompatibles amb un mínim esperit de tolerància i de convivència.
Hores d’ara prefereixo relativitzar els excessos a la xarxa, i pensar que només nosaltres -i no el lloc que ens ha vist néixer- sóm responsables de les nostres accions. Torno a l’inici. El que va succeïr la tarda del dimarts 7 de Juliol pot considerar-se un fet aillat? No cal trencar-se la closca: l’estadística així ho assegura, i l’hem de creure. Malgrat tot, he pogut escoltar dues interessants linies d’opinió que em permeto traslladar-los. Primera: Coneixedors de la gresca nocturna creuen que el que lamentem avui podria haver succeït en d’altres moments de l’any, i en indrets concrets on es produeixen situacions proclius al conflicte i a la tensió. Segona: Hi ha persones que es mostren preocupades per la presència a la vila de grups que, des d’una certa impunitat o displicència, es passegen inquietant al personal. Sitges ja no és el que era escolto perplex per boca d’un jove, a qui li pregunto si és capaç, des de la seva perspectiva, de trobar el punt de referència en el temps que li permet defensar aquest argument que abans només s'escoltava per boca de les àvies. Li costa fer-ho, però la seva frase també expressa un cert estat de la questió, que caldria no desestimar. Des de la distància generacional, els grans assisteixen al dol dels joves carregats d’interrogants sobre el model de societat que vivim. Sobre si fets d’aquesta trascendència suposen una escletxa en la linia de flotació del sistema, o sobre si molts dels seus fills es mouen en àmbits on l’ús de la tensió o l’agressivitat, sigui verbal o física, poden esdevenir moneda corrent en la seva relació diària. Segur que la vivència ha magnificat la percepció de les coses, allunyant-la del necessari equilibri. Em trobo a la mare d’una adolescent sitgetana que, des de la distància, vol assegurar-se que la seva filla només participa d’una concentració de companys amb l’ànima sota mínims. L’ha espantada el desafortunadíssim cartell de la convocatòria, que apelava, en fons i forma, a la rauxa més desaforada. Res d’això es va palesar al carrer, tot i que hores abans el mal cap d'un grupet provocà aldarulls en un comerç proper. Sitges no va viure cap manifestació racista i xenòfoba, la qual cosa no exclou que qui signa veiés detalls que no m’agradaren gens, però que entenc que no defineixen el tarennà general del que fou una vetlla pública a un difunt, on la majoria dels que hi participaren només volien compartir el dolor sense interferències externes. Així de simple, i globalment comprensible.
Sense conéixer en Joel, com tothom dimecres vaig tornar a casa fet un desastre, després d'assistir a una hora plena de silenci, de plors esgarrifosos, i de tensió latent esquitxada amb algunes gotes d'odi. Era impossible no sentir-se fins a cert punt partícep de la catàrsi. Ja de nit, una oportuna i benvinguda trucada al mòbil m’ajudà a ordenar una mica el discurs, carregat de sensacions amargants que necessitaven refredar-se i passar pel sedàs de les hores, abans de poder ser explicades. Vet aquí una altra reflexió, que torna sempre que vivim un trasbals de categoria semblant, i que fica als mitjans de comunicació en el punt de mira de crítiques justes i injustes. El perquè del titular del malaurat article de El País, objectiu d’un altre grup a Facebook que va en camí de seguir els preocupants viaranys de l’anterior ja esmentat, només s’explica a partir del motiu habitual: En una societat que molt sovint actua condicionada per la repercussió mediàtica de les alegries, les penes i les misèries del nostre dia a dia, s’ha establert una ambivalent relació de complicitat i rebuig, d'amor i d'odi als missatgers, que s’intensifica cada cop que el periodisme demostra no haver encertat en l’aproximació a la realitat, o si més no, no haver actuat amb la suficient sensibilitat vers ella. Per un costat, la immediatesa imposa digestions ràpides, quan hi ha informacions que exigeixen un mínim repòs. Per l'altre, si convenim que no hi ha notícia sense titular que la destaqui, serà fàcil concloure que entre dir que els amics del jove es concentraren per a recordar-lo l'endemà del crim, o dir Brote xenófobo en Sitges tras un asesinato, com feia el diari Público el dijous 9 de Juliol, hi ha diferències comparables a les que separen la veritat absoluta -impossible d'assolir per utòpica- de la mitja veritat al servei de vendre un producte. Potser no deixa de ser cert allò que molts ciutadans retreuen a la premsa, quan interpreta la totalitat a partir d'un dels bocins que la formen….
