Després de 80 anys de servei, ahir l'aeròdrom de Tempelhof tancà les portes. La història d'aquest equipament, que l'arquitecte Norman Foster definí com "la mare de tots els aeroports" està indisolublement associada a la de la mateixa evolució de la indústria, però també al context polític i social del seu temps. El 8 d'Octubre del 1923, Tempelhof assolí la denominació d'aeroport de Berlín. Amb tot, molt abans, l'enorme espai que ocupa ja havia estat escenari dels primers vols aeronàutics. No fou fins a inicis de la dècada dels 30 del segle passat, quan, per encàrrec del règim nazi, l'arquitecte Ernst Sagebiel establí el disseny en forma de gran semicircunferència, tan fred com funcional, que ha perdurat fins avui. Entre el 1936 i el 1941 es construiren les dues enormes ales que parteixen de l'edifici central de Tempelhof, i que abracen un espai que ha acabat per a no poder respondre a les necessitats actuals de les companyies. L'aeroport ha estat protagonista d'uns quants esdeveniments històrics. Durant la lliberació de Berlín, els russos obriren el búnker soterrani, tot cremant l'enorme i fràgil patrimoni fílmic que allí s'hi conservava, i, entre el 1948 i el 1949, Tempelhof fou l'epicentre de la estratègia nordamericana, davant el bloqueig soviètic de la zona oest de la capital. A més de queviures, els pilots dels Raisin bombers espurnejaren el cel amb panses i caramels per als nens berlinesos, en un dels episodis més recordats de la postguerra prèvia a la guerra freda.
Els soterranis de Tempelhof, on s'havia allotjat un importantíssim arxiu cinematogràfic de les produccions alemanyes, que es destruí amb l'entrada de l'exèrcit rus. (Foto: AFP/Getty Images, a través de Daylife)
A la pàgina oficial de l'ens gestor dels aeroports berlinesos, hi ha una bona quantitat d'informació històrica i gràfica. Acomiadem Tempelhof amb un somriure. Ens ajudarà el clàssic de Billy Wilder One,two,three (Uno, dos, tres, 1961) una visió àcida i irònica -i també tòpica- de la divisió del món en dos blocs. Una comèdia amb capitalistes i comunistes, protagonitzada per James Cagney, ben allunyat de l'estereotip de gàngster violent, amb el qual es va fer famós la dècada dels 40. En la següent escena, Scarlett Hazeltine, la filla d'un dels capitostos de la Coca-Cola arriba a Tempelhof per a conéixer a la família McNamara, que exercirà d'amfitriona de les seves bogeries....
dijous, 30 d’octubre del 2008
Crònica local
Eco de Sitges, 1 de Novembre
La tarja del taller de l'avi Ernest (inicis dels anys 40).
Inca, Elda.... i Sitges
“Jo em puc queixar, però els que vinguin darrera meu les passaran p..."
Pere Bartés Bóta, fill de Rossend Bartés Bóta
15 Juny 1994
Vagi per endavant el reconeixement de la crònica local a la Confraria de pescadors, a Ricardo Urgell-que, de confirmar-se la seva intenció, pot llegar a la vila un patrimoni artístic sensacional- i al grup de campaners, a una part dels quals qui signa els deu alguns moments especialment feliços de la seva vida. Amb tot, la concessió del premi Trinitat Catasús a Sitges sandàlies m'ha fet remembrar algunes de les històries de casa, relacionades amb el sector que va moure l'economia local durant prop de 100 anys. El de les fàbriques, els tallers, els tallerets i els meritoris que començaven a guanyar-se la vida. El de les màquines de cosir a cada casa, els talladors de pell, la fortor a cement oels viatjants infatigables, mostrari amunt, mostrari avall. El que en part aconseguí reconvertir-se al món de la marroquineria, gràcies a les elegants i inefables jaquetes d'ante-piel,a joc amb uns bolsos que foren testimonis fidels del mestratge que avui envejarien les millors empreses. Aquella herència empresarial que pot explicar de primera mà Abdón Vidal, i un grapat de sitgetans més. No masses, perquè la vila ha estat capaç d'esborrar la petjada del que va ser la font de l’economia local durant una pila d'anys, com si fos un volado. Si m’ho permeten, m’agafo al final del speech introductori dels guardons, quan deia: Paradoxes de la vida, ara que la indústria sabatera ha passat gairebé a la història, a Sitges hi ha més sabateries que mai, i més botigues de “bolsos” de pell, semi pell, o del que sigui. (…) No hi ha tancament d’empresa sense frustració, sense trauma emocional. I, de ben segur, també el passaren els qui, en el seu dia, s’embarcaren en l’aventura de Sitges sandàlies, enmig del gust agredolç del periode final de gairebé un segle de la fabricació de calçat i d’objectes de pell a casa nostra. Malgrat tot, en ple segle XXI, en un mercat dominat per una cosa que en diuen sabates i que ve de la Xina, i on la producció massiva sembla haver arraconat els secrets de l’ofici, encara hi ha qui s’estima la qualitat dels bons dissenys. (…) En definitiva, hauriem d’entonar un petit mea culpa col.lectiu: Que n’hem fet del nostre passat sabater? On l’hem deixat? Ni tan sols hem estat capaços de recordar-lo amb la dignitat que mereixeria una indústria que va donar grans empresaris i productes per a la història. Serveixi aquest guardó per a posar un petit cataplasma a la ferida.
I llavors va pujar a l'escenari Abdon Vidal, acompanyat de l'esperit de Jaume Vicente. Per a alguns el discurs fou llarg. Per a un servidor fou necessari, de justícia si volen, que algú expressés en veu alta allò que ha quedat tan injustament arraconat de la nostra memòria col.lectiva. Algunes de les imatges que evocà la intervenció del homenatjat em dugueren records d'infantesa a l'entorn de dues iniciatives empresarials: la de la fàbrica de Can Bóta, i la del taller d'Ernest Tarrés, al carrer Illa de Cuba. No vaig conéixer mai l'avi Ernest, però m'han servit sempre les paraules del pare, que acostumava a definir-lo com una bellíssima persona, sacrificada per la feina, i obsessionada per la qualitat del producte, a l’extrem d’haver desmuntat sabates d'Elda i d’Inca per a examinar-les escrupulosament fins a l'últim detall. Afegeixo, a aquest retrat plaent i agraït, el record emotiu que en conservava Llorenç Barnés, a qui vaig conéixer quan movia amb entusiasme les bambalines de l'Elenc Artístic del Patronat, mentre n'assumí la responsabilitat dels muntatges escenogràfics, després dels seus anys com a president del Retiro. Una altra gran persona que tenia gravada aquella nit de la Mare de Déu d’Agost del 1943, en la qual, després d'assistir a una representació de sarsuela -gènere que entusiasmava l'avi- Ernest Tarrés morí fulminat per un atac de cor a la porta de casa, als quaranta sis anys. Des d'aleshores, l'àvia Mercè, que, sense haver complert ni tan sols els quaranta, va haver de tirar endavant, durant els malaurats anys de la posguerra, el taller orfe del seu marit, les dues nenes petites, i la botiga de Can Candelari, al costat de la seva mare Francisca Valls la Xica -que enviduaria de Rossend Bartés dos anys més tard- no va tenir cap altre vestuari que el negre, ni cap altra vocació que la cansaladeria, la familia i Nostre Senyor. Encara em pregunto d’on va treure la força, i no hi trobo resposta.
Elda i Inca eren, amb Sitges, tres dels centres de producció de sabates que més es referenciaven a les converses de casa. Malgrat tot, les tertúlies animades acostumaven a tenir lloc els Diumenges. Als vespres, el menjador bullia de batalletes heroiques sobre pedidos, gèneru, impostos, política, i la vida del passat, del present i de l’hipotètic futur. Una trobada que capitalitzaven els fills de Rossend Bartés Bóta, l’àvia Mercedes i l’onclu Pedru, acompanyats de l’esposa del darrer, Antonia Horta, la meva mare Mercè i els tocs d’humor únics que la seva germana, la tia Montserrat, tenia a punt per poc que la ocasió ho propiciés. Pere Bartés i Valls era un home menut i enèrgic, de veu esquerdada i tossudesa indomable -en això els dos germans s'assemblaven força- i que, com tots els industrials veterans, havia nascut amb l’armilla posada, i amb l’armilla va morir, fos hivern o estiu. Tenint en compte el context que li havia tocat viure -fins i tot participà en la guerra de l’Àfrica al Rif- l’oncle era una persona cultivada, que havia fet el gran esforç de comprar-se l’enciclopèdia Espasa per a quelcom més que decorar el menjador. Devorador infatigable de llibres d’història, quan la feina de la rebotiga el deixava, la trajectòria professional de Pere Bartés es dedicà, durant un munt d’anys, a les peces de pell i marroquineria, que es venien a la boutique Horta del carrer Sant Francesc. Abans que la pell sintètica i els nous materials acaparéssin els aparadors d’arreu, el negoci es defensava oferint articles de primera qualitat, molts d’ells fets a mà per les mans destres i perfeccionistes de la Maria, la filla del matrimoni. Jaquetes, bosses de mà i abrics tenien les comandes assegurades, fins que arribà la competència prefabricada i, amb ella, la banalització del mercat i la impossibilitat d’equilibrar guanys i despeses.
Aquests incomplerts records personals podrien afegir-se a tants d’altres que es conserven a les llars sitgetanes que visqueren d’aprop una època única. Estic segur que els qui els protagonitzaren veurien de bon grat que Sitges sandàlies s’hagi endut el Trinitat Catasús. I si dissabte passat s’esqueia Sant Crispí, patró dels Sabaters, Sant Abdó és el patró d’Inca....
Com viuriem si sabéssim que hem de morir d'aquí poc? Potser algú dels internautes podria explicar experiències properes, relacionades, malauradament, amb aquelles circumstàncies -sovint causades pels problemes de salut- que afecten a l'esperança de vida de les nostres persones properes o estimades. El que els ofereixo a continuació podria considerar-se com la versió més mediàtica de la generositat d'un malalt vers la societat que l'envolta. Tots en podem conéixer casos anònims, que no trascendiran mai amb aquesta força. Des dels relacionats amb les donacions d'òrgans, fins als d'aquelles persones que es proposen que el seu patiment no arribi mai a afectar als del voltant, en el que esdevé una de les mostres d'estimació més grans de les quals hom pot ser-ne partícep.
Un amic apassionat del llenguatge i la comunicació audiovisual, i de la creació musical, m'ha fet arribar el testimoni de Randy Pausch. La història d'aquest professor universitari, que plantejà un gir a la seva existència vital, arran de patir un càncer terminal de pàncrees, és, a més d'alliçonadora, definitòria d'una manera molt americana d'entendre la comunicació i la vida. Als qui se sentiren atrets per Al Gore a Una verdad incómoda, els agradarà el magnetisme que desprén el discurs de Pausch, davant l'audiència d'Oprah Winfrey, perquè segueix fil per randa una tradició molt interioritzada en les estratègies de la oratòria. Els gestos, la impostació de la veu, el llenguatge clar, directe, estructurat, optimista, enginyós i sorneguer, esquitxen una intervenció bastida a partir d'un tarennà molt propi dels llibres d'autoajuda i superació personal, i que finalitza amb un puntet d'emotivitat, tot apel.lant als valors familiars.
El 18 de Setembre del 2007, 10 mesos abans de morir, el professor de ciències de la computació de la universitat Carnegie Mellon de Pittsburgh, Randy Pausch, intervingué davant d'un auditori de 400 persones, amb la classe magistral titulada Aconsegueix els teus somnis d'infantesa. L'inici de la xerrada no va poder ser més contundent. El protagonista anuncià que patia un càncer terminal i, en conseqüència, que no podia pas canviar el seu destí. Malgrat tot, lluny del que podria esperar-se, Pausch anuncià a l'auditori que havia decidit encarar la situació amb optimisme, tot proposant un seguit d'objectius personals que, sens dubte, interpelen a les experiències de cadascú de nosaltres per poc que es pari atenció al discurs. De l'experiència com a conferenciant, en va néixer el llibre del mateix nom, que s'ha convertit, com es pot suposar, en un autèntic best-seller.
El video que segueix recull la conferència de Pausch, en format breu, quan fou convidat al show d'Oprah Winfrey el 22 d'Octubre del 2007. La conferència original, perfectament realitzada, la podeu trobar al canal de Youtube de la universitat Carnegie Mellon. Com diuen els anglosaxons, això és un inspirational speech amb tots els ets i uts.
Premi Trinitat Catasús 2008 Atorgat ex-aequo a Pachá (Ricard Urgell) i Sitges sandàlies (Abdón Vidal) Nit de premis Sitges Societat El Retiro, 25 d’Octubre.
Senyores i senyors, bona nit. El jurat del premi Trinitat Catasús els saluda ben cordialment un any més, felicitant, d’entrada, a tots els guardonats d’aquesta vetllada, mentre els anuncia que, per aquest temps de crisi, els tenim preparades dues històries empresarials alliçonadores, protagonitzades per dos plats d’una mateixa balança. En un d’ells, la gran marca global de l’oci nocturn, la que ha convertit un parell de cireres en quelcom de temporada perenne, en el símbol d’aquella dolce vita felliniana. En l’altre, un petit taller, hereu d’una de les darreres fàbriques de calçat sitgetanes, que plegà molt abans que la vila s’omplís de sabateries, i que, avui, es defensa dins i fora de les nostres fronteres amb l’arma de la creativitat. I en el ganivet de la balança, aquells valors comuns als emprenedors, que, d’alguna manera, cal esmentar amb vehemència en el context actual, i que serien, per exemple, el de l’esforç per a guanyar-se la vida autònomament, sense més xarxa que la pròpia, el de la necessitat de vetllar per a que els balanços de comptes siguin sempre favorables, o el l’obligació de pensar d’avançada en allò que podrà agradar o no al client. En definitiva, el de la motivació per a superar una carrera d’obstacles constant que, en el cas que ens ocupa, ha tingut Sitges com a escenari.
Diuen que els èxits tenen molts pares i els fracassos són orfes. Diuen també que de la nit se’n pot fer negoci, sempre i quan hom no caigui sistemàticament en les temptacions del negoci de la nit, sota pena d’acabar malalt i arruïnat. Ricard Urgell ha estat, i és, pare d’un èxit. No ho ha fet sol, està clar, però Pachá, aquella criatura que va néixer a Vallpineda, sota la faixa dels últims anys del franquisme, el 21 de Juliol del 1967, i que va facturar la primera nit 34.400 pessetes d’aleshores, acaba de complir el seu quarantè aniversari amb més de trenta locals repartits arreu del món, i un enlluernador hotel a Eivissa, on el blanc envaeix fins i tot l’esperit. L’empresari –que, com tots els bons empresaris, parla poc- confessa, però, que Eivissa ja no és el que era. Que l’oci nocturn s’ha banalitzat molt, que el mal gust impera. Que les ganes de fer diners no han anat de la mà amb les d’oferir un producte amb qualitat i glamour. Els sonen aquestes reflexions? No les expressa un home qualsevol, sinó algú que ha volgut crear, i ho ha aconseguit, una estètica personal, singular, única, aplicada al món de les discoteques. Una estètica que va néixer a Sitges.
Els més veterans d’aquesta sala recordaran una dita dels avis. Coneixeràs una persona per les sabates que porta. Paradoxes de la vida, ara que la indústria sabatera ha passat gairebé a la història, a Sitges hi ha més sabateries que mai, i més botigues de bolsos de pell, semi pell, o del que sigui. Quan la vila tenia uns artesans de la marroquineria que haguéssin envejat, i envejarien encara avui, les més prestigioses cases del sector. No hi ha tancament d’empresa sense frustració, sense trauma emocional. I, de ben segur, també el passaren els qui, en el seu dia, s’embarcaren en l’aventura de Sitges sandàlies, enmig del gust agredolç del periode final de gairebé un segle de la fabricació de calçat i d’objectes de pell a casa nostra. Malgrat tot, en ple segle XXI, en un mercat dominat per una cosa que en diuen sabates i que ve de la Xina, i on la producció massiva sembla haver arraconat els secrets de l’ofici, encara hi ha qui s’estima la qualitat dels bons dissenys. Aquesta nit saludem Abdón Vidal, i no per parlar de carrosses, sinó per a reconéixer una tasca que ell voldria compartir físicament amb en Jaume Vicente. Aquest gaudi, malauradament, no està dins les possibilitats d’un jurat que ha cregut que Sitges sandàlies mereix el Trinitat Catasús pel mateix que el mereix Pachá. Perquè es tan difícil mantenir una gran empresa, com mantenir-ne una de petita. Perquè els viatjants, aquells homes que es pategen el país tot portant la maleta amb el mostrari, han format part de la història econòmica de Sitges i d’arreu. Perquè, després d’uns anys molt difícils, les noves generacions vénen per ajudar amb idees renovades, però amb els peus dins de la realitat del dia a dia. Perquè, en definitiva, hauriem d’entonar un petit mea culpa col.lectiu: Que n’hem fet del nostre passat sabater? On l’hem deixat? Ni tan sols hem estat capaços de recordar-lo amb la dignitat que mereixeria una indústria que va donar grans empresaris i productes per a la història. Serveixi aquest guardó per a posar un petit cataplasma a la ferida.
El jurat del premi Trinitat Catasús els demana, ara, un aplaudiment doble, perquè doble també és la nostra alegria a l’atorgar-lo. Bona nit i moltes gràcies.
dijous, 23 d’octubre del 2008
Crònica local
Eco de Sitges, 25 d'Octubre
L'alcalde, Jordi Baijet, col.locant la primera pedra de l'edifici "Sitges Reference"
23 de Novembre del 2006
Foto: Web Sitges Reference
En remull….
“Ara, el problema són les mares que venen a buscar feina pels seus fills. Et venen demanant: alcalde, me’ls podries posar dins de l’Ajuntament?”
Jordi Baijet, 17 d’Octubre
Dijous, 16 d'Octubre. Migdia
Vet aquí una nova mostra de granit Quintana que em conviden a veure. La definitiva? M’agradaria que així fos. És d’un gris marengo elegant, i bastant més fosc que el de la pedra que ensenyava el regidor Marc Quero a la fotografia apareguda al Diari de Vilanova de fa unes setmanes. Fins avui, i amb diferència d'entre totes les rajoles que he vist, aquesta és la millor. La vianalització avança i, llevat del trist espectacle que, cada cap de setmana, protagonitzen les ànimes beneïdes que arrabassen les tanques metàliques i malmeten els tubs de l'aigua, sembla que es manté un bon ritme de treball. El tema paviment fa patir una mica, perquè haver d'imaginar-lo en la seva totalitat, a partir d'una única rajola de quaranta per quaranta centímetres també té nassos. Malgrat tot, sempre serà millor pecar de fosc que no de clar. Només cal veure les llambordes de blanco cristal del carrer Àngel Vidal. Havent constatat opinions desfavorables a la despesa, per part d’alguns dels regidors de la oposició que creuen que s’hagués pogut trobar una solució menys onerosa i barcelonina, servidor creu que pot quedar bonic, si la cosa no es torça…
Aparco Roosevelt, tot i que la referència al president nordamericà ha despertat curiositat en més d’un lector d’aquesta secció, que no esperava una arenga anticapitalista –és un parlar- com la de la setmana passada….. O sia, que dec desprendre una àurea burgesa que no tenia controlada. Deixem-ho així. Qui sap si un dels objectius del nostre particular New Deal municipal consistirà en traslladar totes les dependències de l’Ajuntament a l’edifici Sitges Reference - presentat en el seu dia com a centre d’oficines d’arquitectura singular, que havia d’esdevenir pol d’atracció per a empreses forànies, i que ha fet figa en la seva ambició al no haver-ne atret cap- o en la congelació de determinats salaris que ja venien inflats per aquells criteris basats en… vostès ja m'entenen. El cas és que la declaració de capçalera, extreta del discurs de l’alcalde durant el sopar dels socialistes, resulta definitòria, en certa mesura, de la situació angoixant que poden viure força families en l’actual context de crisi, però potser també pot extrapolar-se a allò que hem viscut fins avui. No és difícil: Quantes vegades, durant els seus primers cinc anys de mandat, li deuen haver formulat a Baijet, sinó la mateixa pregunta, sí algun suggeriment amb la mateixa intenció? Quantes d’aquestes intencions s’han arribat a complir? I, de les complertes, quantes han pogut fonamentar-se en raons objectives? Posem la mà al foc o no cal? El millor que he escoltat fins avui, sens dubte, és la intenció ferma d’apostar per l’augment de les dotacions pressupostàries destinades als serveis a les persones, i als programes de recerca de feina.
Dissabte, 18 d’Octubre. Vespre. Espai cultural Pere Stämpfli
La Jove ja té llibre, i és un molt bon llibre, perquè, a més d'explicar la petita/gran història de la colla, ofereix una documentada aproximació al fet casteller a Sitges des dels seus inicis, escrita amb concepció periodística -fins i tot amb una mica de prosòdia un pèl arrauxada- sense deixar de banda les destacables aportacions documentals, sistematitzades amb la mateixa metodologia que els estudiosos cerquen i valoren en els llibres d'història a seques. Jordi Dólera i Santi Terraza han merescut el premi Folklore de Sitges d'enguany gràcies a aquest exercici obert a l'interès general, més enllà del món casteller. Anècdota. El president Benach s'ha aprimat. O, almenys, ja no te aquell aspecte de polític-engreixat-per-les-obligacions/devocions-del-càrrec. A diferència d'altres ocasions, en les quals s'havia acostat a Sitges per actes de partit, tot despatxant als mitjans de comunicació amb certa displicència, aquesta vegada la segona autoritat catalana arribà amb els deures fets. Una conferència treballada, entenedora, plena de propostes per a la reflexió, i de titulars que s'arrengleraren en la defensa de la consideració dels castells com arealitat cultural en majúscules, i de la seva manifestació al carrer com a expressió de la catalanitat més positiva, en la qual es palesa la capacitat de superar els entrebancs a través de l'esforç col.lectiu. Tot fent seu l'aforisme popular de la unió que fa la força, Benach establí una analogia metafòrica a l'hora de lamentar que la classe política catalana no sigui capaç d'emmirallar-se en quelcom tan exemplaritzant com és l'esperit dels castells, a l'hora de defensar els interessos el país. Massa galls en un mateix parlament potser?
Diumenge, 19 d’Octubre. Migdia. Parròquia
“Per a mi ha estat un honor haver estat el rector de Sitges”. Mossèn Nicolau ja és fora. Discret, reservat -massa?- es va acomiadar dels feligresos durant la missa de 12, i davant de les autoritats municipals. Potser si que molts sitgetans no han acabat de percebre el caràcter de l'home que no ha volgut mai ésser protagonista de res, malgrat li encoloméssin la responsabilitat absoluta d'aquella remullada processó de Santa Tecla d'infeliç memòria. Al cronista li costa de creure que el sacerdot que no ha fallat a cap processó, fos curta, llarga, amb pluja o sense, i que ha tingut en el Vinyet una expressió d'estimació pròpia dels sitgetans de més soca-rel, hagués estat capaç de plantejar aquesta estratègia de la qual l'acusaren en el seu dia. El sermó del rector va tenir sensibles paraules vers el poble que l'ha acollit els darrers dinou anys, i un encaix per a reconéixer el mea culpa per aquelles actuacions que poden no haver estat del tot encertades. Cadascú se sap les seves. En qualsevol cas, no deixa d’ésser alliçonador -ara que sovint ni tan sols la jerarquia eclesiàstica acostuma a admetre les errades- que el dia dels elogis l'homenatjat no perdés el món de vista i deixés anar una bona mostra d'humilitat. La celebració finalitzà amb un sentit comiat de la comunitat parroquial, al qual s’hi afegiren unes improvisades, i encertades, paraules de l’alcalde. Hores d’ara, els tres-cents quadres de mossèn Pausas ja són aquí. I demà pren posessió el seu propietari.
La Luitpoldarena, un dels escenaris de les celebracions nazis a Nüremberg, concebut per Albert Speer, l'arquitecte de referència de Hitler. A l'esquerra, el Luitpoldhalle on se celebraven els congressos del NSDAP, i que fou destruït, com bona part de l'arena, per les bombes aliades.
Mentre durà el nazisme, la ciutat de Nüremberg fou la segona capital alemanya. Allí on Adolf Hitler reunia multituds, allí on els ideòlegs del règim plantejaven les estratègies. Allí, en definitiva, on es manifestava sense restriccions una convicció perversa, però immaculada en la seva faraònica posada en escena, deguda en bona part a l'arquitecte Albert Speer. Arran de la nostra llei de memòria històricahe pensat, sovint, en el trauma pel qual deuen haver passat molts alemanys a l'hora d'enfrontar-se a una de les tragèdies més enormes del segle XX. Com és obvi, a Nüremberg encara poden passejar-se pels mateixos escenaris per on es passejà Hitler. I n'hi ha un munt. Les Reichsparteitag(convencions nacionals del partit) se celebraren del 1927 al 1938. De totes elles, la història recordarà especialment la del 1934, gràcies a la pel.lícula de la cèlebre cineasta Leni Riefenstahl: El triomf de la voluntat. Riefenstahl, que sempre va voler defensar el seu ofici, malgrat la inquestionable relació que mantení amb els nazis, serví a Hitler el millor testimoni propagandístic possible. Des del punt de vista estrictament cinematogràfic, el treball de la directora esdevé, encara avui, una referència absoluta. Com molts investigadors assenyalen, l'art, en majúscules, es posà al servei del dimoni. Que no s'espanti l'internauta. La seqüència que es presenta sota aquest paràgraf fa respecte, per no dir quelcom més gruixut. Joseph Goebbels -el tan sinistre com intel.ligent ministre de propaganda nazi- deia que més important que la força per a véncer, era aconseguir convéncer els cors, les ànimes dels ciutadans. La pel.lícula de Riefenstahl és, en aquest sentit, l'exemple suprem de l'ideari nacionalsocialista. A la Luitpoldarena, la jerarquia del partit honorà al general Hindenburg, en companyia de prop de 200.000 soldats fidels... La planificació, el muntatge, l'ús dels travellings en horitzontal i en alçada, demostren fins a quin punt el règim tenia molt clar el potencial enorme i alienant de la imatge, en totes les seves disciplines artístiques.
Triumph des willens (Leni Riefenstahl, 1934) DVD Synapse films
El camp Zeppelin de nit. La catedral de llum. Font: Nürnberg Kultur
Finalitzada la guerra, mentre la ciutat malvivia entre les runes, Nüremberg centrà de nou l'atenció mundial arran de la celebració dels judicis que condemnaren vint-i-quatre jerarques nazis. El 1961, el productor i director nordamericà Stanley Kramer, reuní un repartiment coral per al rodatge de Judgment at Nuremberg, la crònica cinematogràfica dels fets, protagonitzada, entre d'altres, per Spencer Tracy, Burt Lancaster, Maximilian Schell, Richard Widmark i Marlene Dietrich, i amb dues memorables interpretacions secundàries de Judy Garland i Montgomery Clift. L'escena inicial del film recull la destrucció, el 25 d'Abril del 1945, de la gran esvàstica que presidia un altre dels indrets més concorreguts pels nazis: el camp Zeppelin, amb la seva enorme tribuna, dissenyada també per Speer, qui, a la vegada, va pensar en una il.luminació espectacular, destinada a les celebracions nocturnes. La catedral de llum consistia en l'ús de 120 projectors que, dirigits al cel, envoltaven l'indret tot creant una imatge wagneriana... Tornant a la pel.lícula, vet aquí els crèdits d'entrada i la seqüència final, amb l'alegat del jutge Dan Haywood, encarnat per un Spencer Tracy a les acaballes de la seva carrera professional.
Judgment at Nuremberg (Stanley Kramer, 1961) Distribuïda en DVD per MGM
Entre les persones que testificaren en els judicis de Nüremberg s'hi trobà el fotògraf Francesc Boix. Deportat a Mauthausen, Boix s'encarregà del laboratori fotogràfic del camp de concentració, i aconseguí amagar més de 2000 negatius que es convertiren en una de les proves més concluents del procés. El documental Francisco Boix, un fotógrafo en el infierno (Llorenç Soler, 2002) segueix, d'una forma planera i rigorosa, la vida d'aquest Barceloní, i ofereix algunes imatges reals de la seva declaració davant del tribunal, on també eren asseguts Goering, Speer o Hess.
Francisco Boix, un fotógrafo en el infierno (Llorenç Soler, 2000) Producció: AreaTV i Canal+. Distribució en DVD Planeta Historia
El Novembre del 2001, obrí les portes el museu dedicat a recordar perennement les celebracions nazis a Nüremberg. Situat a l'ala Nord del mai acabat edifici del congrès -monumental construcció també dissenyada per Speer- el Dokumentationszentrum Reichsparteitagsgelände (Centre de documentació de les celebracions del Reich) acull l'exposició permanent Fascinació i terror, guanyadora de diversos premis internacionals per la concepció dels seus continguts. Una revisitació de la història de la qual potser n'hauriem d'aprendre.
