Crònica local
Eco de Sitges, 18 de gener

Comunicant

Per a començar, una esmena relacionada amb el disseny de La Xermada. M’apunta un sitgetà que la coneix bé que l’edició d’enguany ha recuperat les línies bàsiques del rentat de cara que es va fer arran de la recuperació momentània de la revista el 2005. No estem davant d’una proposta formal nova, la qual cosa no exclou que em continui semblant eixuta i antiquada.

Dissabte, 12 de gener

El web motorpasionf1 informa que les empreses Altran i Quimera Project han adquirit els drets d’explotació de l’autòdrom de Terramar amb la finalitat de desenvolupar-hi el projecte d’un vehicle esportiu, l’Altran-Aspid SS, que utilitzarà un combustible ecològic provinent de la barreja de diòxid de carboni i hidrògen, desenvolupat per l’empresa anglesa d’energies sostenibles Air Fuel Synthesis. La francesa Altran és una mega-consultoria de tecnologia punta i innovació, amb implantació en els sectors de les telecomunicacions, els transports i les infraestructures, l’energia i la indústria, i l’aeronàutica o l’automòbil. Quimera project es fundà el 2009 a Barcelona, i està dedicada a l’assessorament integral de programes de mobilitat urbana basats en l’ús d’energies alternatives. En la cartera de realitzacions de l’empresa dirigida per Javier de Rocafort hi consta el Quimera AEGT01, un esportiu 100% elèctric impulsat per 3 motors, i també desenvolupat conjuntament amb Altran, que accelera de 0 a 100km/h en 3 segons i arriba als 300km/h. La questió de fons és saber si, de debò, aquesta notícia pot significar el primer gran pas per a poder plantejar un brillant futur per a aquesta joia de l’enginyeria i de l’arquitectura ideada per Mestres i Martino. Es parla de la possibilitat que la Generalitat hi aposti…

Dilluns, 14 de gener

El carnet blau està assolint una bona difusió i s’espera que amplïi les prestacions a col·lectius que fins ara no estaven inclosos en el llistat de requisits inicials. En paral·lel, ha començat a posar-se en marxa el servei de menjador social, que, d’alguna manera, agafa el testimoni que durant tants anys s’ha exercit des de l’hospital, ampliant-ne les possibilitats. Sitges ja té menjador social, i és per a pensar-hi. A l’altre plat de la balança, em costa de creure que la burocràcia tingui tenallats tres projectes de l’Ave Maria. M'escriuen des de la fundació, i els agraeixo la confiança, que segueix pendent la cessió d’un terreny a Vallpineda per a construir una llar residència de 12 places que el ple municipal aprovà per unanimitat en el seu dia. També continua paralitzada, després de 18 mesos, la desafectació de dos habitatges de propietat municipal per a transformar-los en llar-residència per a sis usuaris, en una proposta avalada per la consellera Rigau i el propi Ajuntament. I, per a reblar el clau, en vista de l'èxit la fundació ha llogat i moblat, per compte propi, 5 pisos amb la mateixa finalitat, però ara la casa gran demana 1300 euros per pis en concepte de tramitació dels permisos, pel fet de tractar-se d'una activitat no contemplada en el municipì... Pagaria la pena un cop de cap.

Dimarts, 15 de gener

“No és tant fàcil aconseguir que es compleixin les sentències” afirma la titular d’urbanisme, Elena Redondo, mentre justifica que la col.locació dels precintes en els balcons de l’hotel de l’Avinguda Sofia l’estiu passat obeí a la intenció d’evitar que es consolidés una estructura que la institució considera il.legal. De la conversa amb la regidora en surten dos aspectes prou importants. Primer. Davant de la hipòtesi que el disseny estructural de l’edifici pugui impedir, en cas de sentència favorable a l’Ajuntament, que els balcons s’enderroquin, pel risc de comprometre l’estabilitat de la façana, Redondo afirma que fins avui no ha arribat cap informe tècnic que avali la tesi de la propietat en aquest aspecte. Segon. És cert que, a principis del 2011, un informe dels serveis tècnics avalà la possibilitat d’una segona modificació del pla general que, de facto, legalitzava uns balcons fins aleshores il.legals. Resulta fàcil, doncs, suposar que algú deuria garantir a la propietat que els construís, perquè sinó costa de creure que es llencessin els diners a fons perdut, o que cap inspector d’obres se n’adonés que allí s’hi estava fent quelcom més que cobrir un terrat amb alumini. O sia que l'Ajuntament ficà els peus a la galleda, abans que la comissió d’urbanisme de Barcelona –organisme supramunicipal que té l’última paraula en la decisió- estronqués el procés amb la negativa a aprovar aquesta segona modificació...

Dimecres 16 de gener

Ricard Vicente al final ho diu. Entre les al.legacions que ha presentat el PSC al pressupost del 2013 hi ha la proposta d'eliminació de les places corresponents als dos càrrecs de confiança de l'actual Ajuntament, en el marc d’un conjunt de prioritzacions que prescindirien de despeses supèrflues per a destinar-les a finalitats socials. Son els dos únics llocs de treball que, ara per ara, el partit exclouria de la plantilla de la corporació. Paradoxalment, sense questionar-ne la necessitat ni criminalitzar (sic) la seva condició -tampoc podria fer-ho tenint en compte els precedents immediats de la legislatura anterior, amb un medaller gairebé olímpic- el portaveu del principal grup de l'oposició considera que abans les circumstàncies eren unes altres -que ho permetien, vaja- i avui esdevé un problema de consciència que, vista la realitat del carrer, es mantinguin els sous del cap del gabinet d'alcaldia i la cap de comunicació. Potser per això, en la controvèrsia convindria separar la funció del sou. Des que la secció és viva no hi ha hagut alcalde que no hagi tingut persones de confiança al seu voltant, per a gestionar el dia a dia d'un despatx on passen coses d'especial trascendència, que no passen enlloc. Uns més, els altres menys i en combinacions, denominacions i retribucions diverses. A la vegada, en el departament de comunicació de l'Ajuntament de Sitges -creat com a tal fa uns 20 anys- han treballat set caps de premsa. Per a no atabalar-los amb un rosari d'anècdotes sobre les conseqüències -no sempre agradables- de les complexes i difícilment desinteressades relacions d’amor-odi, dependència-independència entre el poder i els mitjans de comunicació, i de com poden arribar a millorar o empitjorar segons el vent que bufa, el tarannà del capità que porta el vaixell, o la capacitat de la tripulació de fer valer les conviccions professionals per damunt de qualsevol condicionant político-ideològic, avui -més enllà de les questions relacionades amb l'administració dels continguts, que son figues d'un altre paner- valdria aplicar, a l'hora d'abordar la dimensió del departament i dels serveis que gestiona, la mateixa reflexió que hagués pogut aplicar-se des del primer dia. Fins i tot, el pensament que indico podria extrapolar-se a tots els àmbits de l’administració que han patit, massa sovint, del mal de l’ambició poc mesurada, nascuda dels desitjos del regidor/a de torn abans que de l’anàlisi rigorós de les necessitats del moment. Es tracta, ras i curt, de saber què es vol, com es vol, amb qui es compta per a voler-ho, què es pensa gastar per a mantenir-ho, i quins condicionants s’està disposat a assumir, o a què s’està disposat a renunciar, per a aconseguir-ho. Sembla fàcil oi? Els ben asseguro que l'experiència m'ha demostrat que no, i l'Ajuntament és ple d’exemples que ho il·lustrarien amb detall. Tornant al departament de comunicació, protagonista des del primer dia de l’argumentari crític de l’oposició, només a partir d'haver definit aquest punt d'inici es pot establir un debat sobre la seva concepció i objectius, que hauria de defugir els apriorismes i els maximalismes per a intentar posar ordre tot aprenent de les lliçons del passat. I aquesta consideració valdria per a la resta...

Crònica local
Eco de Sitges, 11 de gener

Coses que passen

El 2013 ha començat una mica a contrapeu. La visita dels mossos al Retiro, per mor d’aquesta onada de calfreds provocada pels fets del Madrid Arena, va acabar motivant la suspensió in extremis de la festa de cap d’any en una mostra d’incomprensible poc tacte i manifesta imprevisió, que només pot justificar-se atenent a la priorització inquestionable de la seguretat de les persones. Atesa l’experiència, resulta inevitable pensar, doncs, en el que pot decidir-se d’aquí un mes, quan el Carnaval truqui a la porta de les entitats i de nou es posi sobre la taula l’adequació a les mesures de seguretat i, sobretot, l’assumpció de responsabilitats en la hipòtesi que passi el que sigui. I com que els mals moments no venen mai sols, La Palla també ha viscut el petit trasbals d’un trànsit empresarial relacionat amb l’exhibició cinematogràfica, que va deixar orfe el suro de les cartelleres durant uns dies, mentre creixia la incertesa sobre si la vila es podia quedar sense cinema. Després de prop de 20 anys, sala VORS dóna el relleu a una altra empresa, en el marc d’un context ofegat per la manca de públic, l’envelliment d’un local que demana a crits la renovació, la clatellada de l’augment de l’IVA i els neguits i tensions propis de les dificultats econòmiques patides pel negoci. No ha estat fàcil per a qui ho deixa i serà difícil pel qui arriba…. Uns quants carrers enllà, l’hotel de l’Avinguda Sofia comença a rebre els primers clients aquest divendres, en espera d’una inauguració oficial amb jornada de portes obertes que no trigarà massa a produïr-se. De moment, la jutgessa ha aprovat una mesura cautelar, acordada per les dues parts en conflicte, que convertirà els antics balcons, despullats de baranes i pendents de resolució judicial, en una mena de jardins penjants als quals no s’hi podrà accedir des de les habitacions de l’immoble, perquè es barrarà el pas a través dels finestrals. Vaja, que la façana es revestirà de verd per mor de no deixar les esponeroses plataformes pelades i eixutes, i el temps dirà si aquella declaració categòrica de l'alcalde, pronunciada el passat 20 de febrer, sobre la obligació de l'establiment de tirar a terra els balcons abans d'obrir es podrà complir d'alguna manera. Hores d'ara no s'ha enderrocat res, però tampoc es pot utilitzar allò que, segons l'Ajuntament, calia enderrocar. O sia que la partida no té guanyador. Potser té dos perdedors mirant-ho bé. El millor de tot plegat, sens dubte, ha estat veure al personal a punt d’entrar a treballar.

Mentrestant, Vinyet Lluís anuncia la imminent aplicació d'una mesura que proposa un assumpte interessant que intueixo que portarà cua. Les entitats esportives hauran de pagar per a assumir una part del cost del manteniment de les instal.lacions municipals que utilitzen, perquè sinó els números no surten. No és un debat forasenyat el de la gestió dels equipaments públics, el problema rau en que arriba en el pitjor moment per a les economies dels clubs i de les families sobre les quals repercutiran, amb tota probabilitat, les conseqüències de la decisió que ben aviat serà explicada en diferents reunions. La regidora assegura que ningú quedarà exclòs per raons econòmiques, i intenta justificar el rum-rum que ha creat, en part del col.lectiu de l’esport sitgetà, l’aportació que fa el municipi al consorci del Club Natació, pel fet que s’interpreta com un greuge comparatiu respecte la situació de la resta d’entitats que no reben ni un euro de subvenció, i ara s’enfronten a aquesta quota. Vinyet Lluís, que creu que no poden barrejar-se les servituds d’un compromís signat, amb les obligacions de compartir esforços per a assumir el manteniment d’unes infraestructures que son de tothom, planteja, a la vegada, una preocupant hipòtesi centrada en els dubtes sobre la capacitat del Natació d’assumir, quan el 2016 finalitzi el periode de carència establert en els documents fundacionals del consorci, els 307.000 euros anuals -o quantitat semblant- que ara està pagant l'Ajuntament per a garantir-ne el seu futur. S'haurà ajornat un problema irresoluble? Finalment, la plataforma per a uns impostos i serveis justos travessa moments de debat intern, que han distanciat alguns dels seus membres pel fet de no coincidir en la forma d’exposar les reivindicacions, o de considerar fins a quin punt poden vincular-se a suports externs o posicionaments polìtics. Avui hi ha assemblea, veurem què passa. I, per damunt de tot plegat, sens dubte molts recordaran aquests dies pel comiat a Vinyet Núñez i Mercè Sella, dos esperits vitals, cadascun a la seva manera i des de circumstàncies personals ben diferents, que haurien d’ajudar-nos, per enèsima vegada, a reflexionar sobre les prioritats del dia a dia. Sobre les energies que malbaratem en situacions estúpides que tornen una vegada i una altra. Ha mort Magí Mestres, un bastoner de referència, i Sitges ha estat notícia a la premsa pel pressumpte suicidi de l'ànima estilística de Pronovias, Manuel Mota, traspassat als lavabos de l'ambulatori amb un ganivet clavat al cor.... I és que l’ànima, com el cor, també té raons que la raó no entén. El que els deia, un inici a contrapeu.

Sigui com sigui, el mon continua donant voltes i pocs pobles podran dir que, en un mes i d'una tacada, hauran viscut l'arribada dels reis d'Orient en una cavalcada molt digna, la renovació del vot a un Sant -acompanyat en processó cívico-religiosa pels balls populars i tradicionals- i l'arribo de sa majestat Carnestoltes. Està clar que, almenys per a algunes coses, Sitges encara pot vantar-se d'ésser una república independent acostumada als cops de cor que dirien els francesos, i encetarà el 2013 fent aquest petit triple salt mortal tant nostre. Abans d'arribar-hi m'agradaria deixar constància de dos apunts que tenia pendents.

Diumenge, 16 de desembre. Carrer Prat de la Riba. Migdia

L'ànima del visitant se sent un pèl corpresa. Talment com si hagués entrat en un santuari, on el temps s'aturà el 1964. Ens envolta un univers creat en guix, pedra i fusta. Una natura morta plena de sants que miren a la popular sirena que presideix l'espai central de dos pisos d'alçada. La llum d'un atemperat cap de setmana ho amara tot, inclòs el model del Sant Crist de la parròquia que, a menor escala, rau penjat d'una de les parets laterals de l'estudi de l'escultor Pere Jou. La proximitat del 40è aniversari de la seva mort ha acabat d’esperonar la família a obrir excepcionalment l’espai on va viure i crear enmig de llibres i gúbies, d’esbossos, martells, cisells o escarpes. Un indret d’aquells on es difícil escatir on acabava la vida i on començava la feina de l’artista, si és que podien delimitar-se. La iniciativa de la visita, vinguda arran d’una excel.lent pensada de la directiva del Cercle Artístic de Sitges ha permès assaborir el gaudi d’un descobriment per a alguns, i d’un redescobriment per a la majoria. La intenció és que el Taller Pere Jou esdevingui, poc a poc, punt d’atracció per als qui vulguin acostar-se al perfil d’un dels grans del Noucentisme. Una joia.

Dissabte, 5 de gener. Migdia

Anar al quiosc. Comprar La Xermada recuperada. Fullejar-la i, de sobte, elles. Uns somriures en format DIN-A4 em tornen a saludar des de la pàgina 17. Un regal de reis que demostra que, malgrat l’inexorable pas del temps, res no mor si no s'oblida. La revista municipal de cultura popular torna amb un disseny menys elaborat del que lluïa en la primera etapa. La veig formalment eixuta i antiquada, en canvi els continguts continuen despertant el mateix interès de sempre. Difícil demanar més per 2 modestos euros.

Crònica local
Eco de Sitges, 4 de gener

El preu del dèficit zero..

“Permete’m que et digui que el pitjor està per arribar, i sap molt greu"

Sitgetà de soca-rel, que vol tornar a casa....

Amigues i amics, benvinguts a l'any de la majoria d'edat de la secció. Amb l’agraïment més sincer a totes i a tots els qui, d’una manera o altra, han ajudat a fer-la caminar durant el 2012 que hem deixat enrere, podria començar avui utilitzant aquella exhortació al feliç any pitjor! amb la qual els vaig saludar fa tres-cents seixanta-cinc dies. També s’hi escauria ara, perquè no encetem un periode carregat de perspectives edificants precisament. Encapçalo l’article amb una frase que, en el fons, coincideix amb moltes d’altres que m’han fet avinent a cop de conversa, i sintetitza un estat d'ànim prou generalitzat. Així, en aquest context no és estrany que molts, i per raons diverses -entre les quals hi ha la del referèndum, tot i que no és l’única- vulguin superat el 2013, que es presenta d'antuvi carregat de previsions decebedores. Potser m’atreviria a dir que mai com fins ara un any ha quedat tan enxiquit, bé per la negativitat que emmarca cronològicament, o, sobretot, per les esperances –grans, petites o intangibles- posades en el que ha de venir a continuació. Implícitament o explícita, hem mig vestit aquest 2013 amb el pitjor dels trajos possibles, quan, en el fons, potser encara entre tots l'acabarem salvant. Passi el que passi, l'única certitud inquestionable, més enllà del fonamental balanç personal de cadascú, és que, abans d’arribar a l’anhelat 2014, cal travessar per aquest 2013 de macroeconòmica crisi sistèmica i conflictivitat social instituïda, i serà difícil que durant el viatge la bugada no afegeixi uns quants llençols als que ja ha perdut des que començà el drama global de la nostra època.

Amb l'aprovació inicial del pressupost superada, per a l’equip de govern es tracta d’arribar al 31 de desembre amb el propòsit de tornar a començar amb la caixa dels deutes urgents a zero. Dic dels urgents. Després hi ha una corrúa de quotes a llarg termini que ningú no voldria per casa seva, entre les que s'hi compten les incorporades dins del popular pla Montoro. No afegeixo aquí el temible apartat de resolucions judicials que poden fer saltar els comptes a la mínima. En qualsevol cas, fa dies que salpebra declaracions el mantra sobre l’esperança en el futur un cop s'hagin pogut eixugar els prop de 2,6 milions d'euros -xifra definitiva- de factures pendents. I és lògic. Deixant de banda la indefugible responsabilitat del qui assumeix la gestió d'allò públic per voluntat pròpia i remuneració establerta, la travessa pel desert del dèficit és angoixant i erosionadora per naturalesa, i entenc que meritòria en la mateixa proporció. Fins i tot, s'hi podria afegir que té un punt d'obsessiva quan es tracta d'enfrontar-se a les conseqüències emocionals que ha de comportar, per força, l'obligació de la lluita diària a la recerca de recursos, o de la millor negociació que pugui salvar una llista de palangres que apareix infinita. Qui sap si darrere de molts d'aquests condicionants hi ha una de les causes primeres que, en algunes ocasions, semblen haver impulsat al govern a agafar el camí del mig a l'hora de prendre mesures que la repercussió social –vingui d’una plataforma, o dels propis treballadors municipals- ha obligat a moderar a posteriori, posant de manifest el punt més obertament discutible de l’actuació de l’equip de Miquel Forns fins avui, com és el de no haver aconseguit la fluidesa de diàleg suficient amb la ciutadania, que fa molt de temps que mossegaria sense pietat als causants del seu neguit, sense distinció d'ideologia o responsabilitat passada o present. En casos importants, o el govern no ha sabut escoltar prou, o no s'ha sabut explicar prou. O ambdúes coses.

Hi ha motius per a l’esperança? En el manual d’instruccions del polític està escrit en majúscules la necessitat de donar-ne sempre. Després de referir-se al gran esforç que han fet i fan empreses, autònoms, ciutadans i treballadors públics, el regidor d’hisenda Jordi Mas va explicar i defensar les línies bàsiques del pressupost d’enguany, tot agafant-se a una socorreguda, eficaç i intemporal metàfora. “La llum al final del túnel ja es fa del tot visible” sentencià Mas amb aquell punt de satisfacció del qui creu que tot funcionarà si res no s’interposa en un camí dibuixat que tampoc no ofereix massa alternatives possibles. La base del pressupost d’enguany és poc contestable. O no ho és tant com la forma de desenvolupar-la. Cal eixugar el dèficit sense que la ciutadania i els serveis municipals se’n ressenteixin més del compte. El repte no és altre, doncs, que trobar el nivell adequat entre els dos plats d'una balança en perpetu risc de desequilibri. Retrobem la quadratura del cercle. Amb l’objectiu que el 2014 marqui l’inici d’una nova etapa, la diferència entre la previsió d’ingressos pel 2013 -41,1 milions d’euros- i la de despeses -38,5 milions- respon a la necessitat de ventilar la càrrega dels 2,6 milions d’euros ja mencionats anteriorment. És una de les prioritats màximes, a la que s’hi afegeixen la potenciació dels serveis que ofereix la regidoria de benestar i família –el carnet blau i el menjador social estan a punt de posar-se en marxa-, i la neteja, la seguretat i la promoció econòmica del municipi entre d'altres. I no hi ha més cera que la que crema. El ple del pressupost em deixà la sensació que bona part de l'argumentari de l'oposició pivotà sobre les fulles del rave. I no perquè no puguin debatir-se la destinació de determinades partides, sinó perquè, de nou, la valoració sobre el moll de l'ós de l'assumpte s'hauria d'haver imposat sobre qualsevol altre. El PSC condicionà la seva posició inicial favorable, a la negociació vers l'actual retribució per dedicació dels regidors i la despesa en comunicació i alcaldia, que enten ni ètica ni moral en un raonament que el partit no ha deixat d'utilitzar de fa temps de manera equívoca, defensant als treballadors per un costat, assenyalant que el departament està sobredimensionat per un altre, pronunciant-se sobre la necessitat d'evitar despeses improductives, i no dient mai en veu alta si faria fora algú o tancaria el que fos. I així es fa difícil creure en la coherència d'aquesta barreja. Per la seva banda, la CUP basà la rèplica en la vindicació d'una necessitat de diàleg -ai làs!- que ja exposà el 2011 i que al govern li seria bo no menystenir i, a la vegada, incità sense embuts a deslliurar-se de les imposicions del sistema, a base de desobeir les lleis i vetllar pels drets del sitgetans (sic). Quelcom que pot tenir un fonament ètic elogiable, i emmarcable en el posicionament de la candidatura arreu, però que molt em temo que en la praxis quotidiana no ajudaria a millorar les coses, i més si tenim en compte que els desafiaments de qualsevol mena només poden plantejar-se si es té un matalàs de dimensions considerables, que aturi el cop si es dona el cas. I l'Ajuntament no té matalàs, ni coixí, ni res que li permeti una mínima posició de força davant d'un context que l'ofega per totes bandes. Per tant, una cosa és apel.lar a la valentia necessària per afrontar la situació, i una altra caminar per damunt d'una imprudència que pot sortir cara. I ara, els experiments fora de la llei amb la caixa buida poden resultar massa arriscats.

I acabo. El web de l'establiment ja ho anuncia. L'endemà de reis obrirà les portes l'hotel de l'avinguda Sofia. I obrirà sense balcons, o amb balcons sense barana, o amb plataformes inútils fins que el jutge es pronuncïi.... Que els reis siguin generosos amb tots vostès.

Crònica local
Eco de Sitges, 21 de desembre


Bones festes als qui lluiten, als qui s'esforcen i la sort no els somriu com caldria, als qui s'ajuden i saben ajudar, als qui, des de l'apreci, aprecien i valoren la bona feina dels altres, als qui fan confiança sense traïr-la, als qui s'exigeixen i exigeixen, als qui parlen des de la sinceritat assumint-ne les conseqüències. Bones festes als qui s'il.lusionen.... Per a totes i tots, i per als qui em pugui deixar i han format part i han inspirat les cròniques locals de l'any que acaba, Bones Festes!

Crònica local
Eco de Sitges, 14 de desembre

El pou vedre, la bassa rodona, i l'oportunitat política

"Si la mayoria de ciudadanos piensa que es lo que hay que hacer, y cambiar el nombre de la plaza (de España), pues lo cambiamos. Todo en esta vida es cambiable, y pienso que hay que ser flexibles, reflejando el deseo del ciudadano, que para eso tiene a las instituciones, y son las instituciones las que tienen que hacer lo que el ciudadano quiere, y eso se hace dentro de un entorno y un contexto democrático con las mayorias."

Ferran Ignasi Llombart (sense xarxa), 13 de desembre.

Dimarts, 11 de desembre

He retrobat la frase amb la qual m'enfilaren la història del nostre particular elefant blanc. Morando, això del Reference només pot acabar de dues maneres. Malament, o molt malament. Per a resumir-ho a grans trets, ho haviem deixat el 26 d'octubre, quan la magistrada del jutjat mercantil número 1 de Barcelona havia de decidir entre dues peticions: Primera, la del suplicatori del senyor Galán, administrador concursal de Sitges Reference, en el qual es demanava la suspensió de les facultats de la societat sobre la gestió del seu patrimoni, per entendre que el desenvolupament del concurs de creditors no podia continuar degut a que la triple condició de l’alcalde -com a representant institucional, i a la vegada president dels consells d’administració del propi Reference i de Sitges Model XXI- era incompatible amb la defensa dels interessos de tots els organismes que representa, perquè qualsevol decisió que prengués en perjudicaria algun. I segona: les alegacions que presentà la part pública de la societat, que es defensà tot admetent la complexitat de la situació, però considerant que l’activitat de la mateixa no estava paralitzada, i que la possibilitat que el regidor d’hisenda pogués signar els documents que requereixen a la institució el pagament de deutes, eliminaria l’argumentació d’incompatibilitat exposada per l’administrador concursal. Finalment, el passat 27 de novembre, la jutgessa decidí acceptar els raonaments de l'administrador i disposar la suspensió de les facultats d'administració i disposició del seu patrimoni del consell d'administració de la societat Sitges Reference, propietària de l'edifici del mateix nom. La magistrada entén que l'argumentació de l'administrador concursal, compartida per Altiare -el soci de Sitges Model XXI, en el fons l'Ajuntament, en aquesta aventura- està fonamentada, i que, en l'actual context de coses, Miquel Forns no pot compatibilitzar la múltiple defensa d'interessos contraposats: el de president del consell d'administració d'una empresa a quí la institució que presideix li deu un disbarat de diners. D'aquí que, si no prospera el recurs a la decisió judicial presentat per la pròpia societat, el senyor Galán esdevindrà el màxim responsable del futur de Sitges Reference i de tots els seus àmbits d'actuació. En conseqüència, les decisions pel que fa referència a la liquidació de deutes poden precipitar-se sense contemplacions. I si es precipiten, i l'expedient de lesivitat del contracte de lloguer –molt aturat sinó caducat hores d’ara segons m’apunten- no ho impedeix, la caixa comuna pot patir un sotrac considerable. Val la pena recordar que, fins al 18 de setembre, data del darrer informe de l'administrador, l’Ajuntament devia, i deu, a la societat Sitges Reference 771.058€ en concepte de lloguer dels espais destinats a oficines municipals. Tot plegat sense afegir-hi els quatre procediments judicials pendents de sentència, als quals vaig referir-me en el seu moment, i que no repetiré per a no cansar-los.

Dimecres, 12 de desembre

Ja em veig de nou l'alcalde a Intereconomia però no per a parlar del deute precisament. En la proposta del canvi de denominació de l’actual plaça d’Espanya i carrer Espanya, propiciada per la moció de la CUP aprovada pel ple municipal del passat 29 d’octubre, hi ha, no cal ni dir-ho, una intencionalitat ideològica. Seria d’il.lusos i mesells no pensar-ho, com seria d’ignorants questionar els raonaments sobre els quals es fonamenta el veredicte de la comissió de toponímia sobre el particular, més enllà de fílies, fòbies, empaties diverses i oportunitat política, o oportunisme polític si volen. Vet aquí el moll de l’ós d’una jugada que pot posar a l’equip de govern en un atzucac, pel fet que és evident l’existència d’un posicionament previ del PP sobre l’assumpte que ara caldrà resoldre. I no és fàcil en el context que vivim. Abans de seguir, em permeto reproduïr un paràgraf de l’article La toponímia de Sitges, entre la semàntica i les anècdotes, escrit per Ignasi Mª Muntaner i publicat per l’Institut d’Estudis Catalans, on l’especialista explica, amb claredat meridiana, l’origen del topònim de l’actual plaça d’Espanya:

Un topònim sitgetà, antic en el temps i arcaic en la forma, que tothom feia servir a Sitges fins al primer quart del segle xx, és el del pou Vedre. Que jo sàpiga, tret que hagi originat també el nom de l’illot eivissenc des Vedrà —un topònim d’etimologia incerta—, aquest arcaisme de vedre només s’ha conservat als Països Catalans a Sitges i a Morvedre, nom tradicional de Sagunt. Fora dels Països Catalans el podem trobar a Pontevedra. Vedre procedeix de vetere, adjectiu que en llatí vulgar va ser arraconat per la forma,més afectuosa, de vetulu, ‘vellet’, de la qual ve el nostre adjectiu vell (DECLC, ix, p. 85, l. 30b). Vedre significa, doncs, ‘vell’, i en el cas de Sitges és el nom d’un pou que hi havia a la banda oest del poble i que era considerat el seu pou vell. Fins i tot, en alguns casos, a la documentació se l’anomena així, en català, el «pou Vell» (Voz (8 abril 1894), p. 2). En contraposició amb aquest pou, l’altre pou important, el de la banda de llevant, era el pou Nou, al qual s’arribava pel carrer de l’Aigua,10, nom de significat obvi. El pou Vedre era a l’actual plaça d’Espanya, gairebé exactament a sota de la font que s’hi ha posat no fa gaires anys. Lamentablement, aquesta relíquia filològica, de caràcter gairebé únic, tan digna de ser conservada, s’ha perdut i només la recorden algunes poques persones velles: el 29 de juny de 1911, a petició d’un veí, la plaça del Pou Vedre es va convertir en plaça d’Espanya (Eco (2 juliol 1911), p. 3; Baluard (9 juliol 1911), p. 3), nom que, a més, duplicava el d’un carrer que hi ha al costat. Diversos intents de fer que la plaça torni a dir-se del Pou Vedre no han tingut èxit.

Tres quarts del mateix va passar, segons explica Muntaner, en el cas del carrer Espanya, antigament denominat de la bassa rodona -pel fet que menava vers la desembocadura de la riera a l’entorn del pont Doménech- fins que prosperà la proposta d’un veí de rebatejar-lo. És cert, el mon continuarà donant voltes, i ni la crisi ni l’atur, ni les retallades deixaran d’existir d’un dia per altre, sigui quina sigui la decisió final sobre aquest assumpte, que ha de tornar al ple municipal per a ser votat, després de copsar i incorporar –no em facin dir com ni de quina manera- l’opinió dels veïns de la zona, tal i com s’explicità en la mateixa moció que s’aprovà fa dos mesos. Amb bon criteri, la comissió es desmarca de la polèmica i creu que l'important és que la vila pugui obrir un periode de revisió que permeti conciliar el nomenclàtor amb uns criteris històrics que no sempre s'han tingut en compte. En paral.lel, hi ha una problemàtica afegida que té relació amb el petit/gran enrenou  que el canvi pot provocar en escriptures, contractes, i documents legals. També es demana un cop de cap de l'administració per a facilitar les coses. Malgrat tot, a Sitges s'han variat molts números de carrer i, pel cas, les conseqüències han estat o son, si fa no fa, les mateixes. Finalment, queda l'eterna pregunta. Valia la pena encetar aquest debat? Vostès mateixos.

Crònica local
Eco de Sitges, 7 de desembre

Keep calm

Amigues i amics, aquesta setmana s’han engegat les llums de Nadal. Les d’alarma fa mesos que estan enceses, com els ànims de molts que veuen escàndols per totes bandes i no saben què pensar, o potser si que ho saben i es mosseguen la llengua.

Divendres, 30 de novembre. Vespre

En silenci, un grup de treballadors municipals rep amb pancartes l'arribada de les autoritats i els guardonats/des en la quinzena edició de la Nit de premis Sitges, que observen el quadre plàstic amb expressió de sorpresa lògica, perquè això no passa sovint. La setmana ha estat intensa i la tensió d'aquests dies ha forçat, finalment, una tercera via que semblava impossible de contemplar abans, mentre tot cremava o es deixava cremar. Una marxa enrera primer, i un volantasso en tota regla després, que, d'una revolada, sembla haver trobat -serrells a banda i en espera dels detalls- la solució al moll de l'ós del conflicte. En poques paraules, la contraproposta presentada als representants dels treballadors recupera gairebé la totalitat de la partida inicial del capítol 1 del pressupost municipal, en retalla els ajuts socials, n'optimitza les hores sindicals, i garanteix l’integritat de nòmines i salaris –inclosos els dels polítics- a canvi d’apretar als qui no compleixin, mal que sigui a cop de força moral, després ja en parlariem. I tot plegat sota el paraigües d’un cert paternalisme empàtic que apel.la al sentiment dels treballadors d’estimar l’Ajuntament com qui estima als qui més estima. El govern, que ha defensat en debades la no presència del regidor de recursos humans a la reunió del dimecres 28, per entendre que el principal interès de la mateixa se centrava en el pressupost, ha tornat ara la pilota de la negociació a la teulada dels sindicats en una maniobra hàbil, perquè pica a alguns dels aspectes que formen part de la llista de greuges comparatius. En qualsevol cas, l’ingredient fonamental de la recepta salvadora –que son els diners- ha vingut de més amunt, gràcies a una negociació que, davant del drama de la hipòtesi de l'ERO, ha aconseguit un objectiu inassolible en anteriors circumstàncies. Diria que un pedaç per aturar la patacada. Un salvavides. Un ferro roent on agafar-se en forma de crèdit, o de refinançament si volen. Així, contravenint el criteri de l'equip de govern de no endeutar-se més, la Generalitat li dóna un baló d’oxigen a l’Ajuntament perquè passi el mal tràngol d’haver de pagar allò que l’estat li exigeix -i pel qual havia posat sobre la taula les decisions tan traumàtiques sobre la plantilla- mentre que la corporació tindrà marge per administrar el retorn d'aquests diners que li deixa el govern de Catalunya, en condicions encara assumibles. Voldria tancar aquest dissortat episodi -on es constaten renúncies per totes bandes- amb la reflexió deixada per alguns de vostès, quan han volgut contextualitzar les protestes i demandes dels treballadors en el marc d'un escenari d'atur incessant que no es pot menystenir, com tampoc no es pot menystenir, i ho reitero una vegada més, l'evidència que el món no va començar ahir. Ni per a l'equip del govern ni per al principal grup de l'oposició que, si no es planteja un exercici de contenció argumental, pot acabar immers dins d'un conflicte ètic, per poc que miri a la gestió del passat recent. Si no, difícilment pot explicar-se que l'Ajuntament tingui sobre la taula 141 processos judicials oberts, que poden acabar d'enfonsar-lo per pocs que siguin els que es fallin en contra dels interessos públics, ni que l'alcalde confessi que si la casa gran no troba la documentació que pugui justificar com es gastaren els diners de la subvenció de l'estat per a vianalitzar el cas antic de Sitges, caldrà tornar prop de 2,5 milions d'euros... No hi haurà prou bicarbonat per a suavitzar una digestió d'aquesta magnitud...

La cultura és un dels aliments de l'ànima. I, no ho dubtin pas, som éssers emocionals, fins i tot aquells que actuen com si no ho fossin. Avui, en un escenari de retallades en els serveis bàsics i de campanyes solidàries que demostren la cruesa de la crisi, fins i tot per accedir als aliments de primera necessitat, és difícil justificar el valor dels intangibles, però estic segur que no podriem viure sense la cultura, i no em refereixo a la que omple expedients curriculars, sinó a la que es manifesta en l'aprenentatge d'aquells valors intemporals que ens han de servir per sortir del fangal, on ens hem ficat per no tenir-los prou presents. Despullada, per convicció i per necessitat, de la pompa dels sopars de cadires folrades i taules ben parades, la Nit de premis Sitges ha esdevingut un acte públic i gratuït, on qui vulgui pot fer costat a la llarga llista de guardonats per mèrits propis que aplaudeixo de dalt a baix. La vetllada serví per a presentar la rentrée de l'apreciada revista La Xermada, i per a que Miquel Forns fes una defensa aferrissada del paper d'entitats i associacions que malden per a mantenir viva la flama de l'activitat cultural. Davant d'algunes veus que demanen passar el ribot per les subvencions, l'alcalde s'expressà amb tal dosi de vehemència, que per a fonamentar el seu discurs utilitzà un verb propi dels conflictes bèl.lics de terra cremada, a l'hora de referir-se al convenciment de continuar ajudant al teixit associatiu peti qui peti, amb aquestes paraules: I és evident que també aquests col·lectius, les entitats o les associacions que promouen la cultura i la tradició han de fer un esforç, però no les podem aniquilar, NO US VOLEM ANIQUILAR. Potser no calia arribar a un infinitiu d'aital càrrega apocalíptica. La fí del món encara ha d'arribar, i la majoria no deu creure que sigui el proper 21 de desembre, perquè si no no haguéssim comprat loteria de Nadal ni caldria patir per gran cosa.

Dissabte, 1 de desembre. Miramar

Autoeditat per ells mateixos, Francesc Rovira i Roland Sierra presentaren la versió en llibre de  Hi havia una vegada.... Sitges, aquella maquíssima col.lecció de cromos que, fa uns dos anys, portà de corcoll nens i grans a la recerca del que mancava per a completar l'àlbum del mateix títol. Arran de l'èxit de la iniciativa, n'ha sortit un volum de 70 pàgines, enquadernat amb tapa dura i imprès en paper mat de molt bona qualitat, que amplia continguts i replanteja el nombre i el format de les imatges originals, amb l'objectiu d'acostar l'obra als models dels petits manuals d'història il.lustrats que esdevenen fonamentals en la formació dels escolars. És un magnific regal per a que els menuts demanin al tió, i comparteixin la lectura amb la familia.

Dimarts, 4 de novembre

Arran de la polèmica sobre la preocupant situació en la qual queda el català en  l'avantprojecte de la  Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa he anat a buscar un petit tresor, que reposa a les estanteries de casa. Son les "Lectures d'infants" que el 1931 publicà l'Associació protectora de l'ensenyança catalana. El meu pare tenia set anys i li tocava llegir Sagarra, els contes de Grimm traduïts per Carles Riba, o els d'Andersen per Carner, de qui també hi havia textos escollits, al costat de delicadeses de Maragall o de Verdaguer, dibuixades per Lola Anglada..... El que vivim avui té dues raons d'existir. Per un costat, la cegesa, o la intencionalitat, o ambdúes coses, d'un govern central que menysté el català arraconant-lo a la categoria de llengua optativa. Per l'altre, una Catalunya que no ha sabut recuperar, en trenta anys de democràcia, la consideració de prioritat absoluta que la República va donar a la formació de la canalla. Ans el contrari, també aquí han passat les tisores.