Eco de Sitges, 4 de gener
El preu del dèficit zero..
“Permete’m que et digui que el
pitjor està per arribar, i sap molt greu"
Sitgetà de soca-rel, que vol tornar a casa....
Amigues i amics, benvinguts a l'any de la majoria d'edat de la secció.
Amb l’agraïment més sincer a totes i a tots els qui, d’una manera o altra, han
ajudat a fer-la caminar durant el 2012 que hem deixat enrere, podria començar avui
utilitzant aquella exhortació al feliç
any pitjor! amb la qual els vaig saludar fa tres-cents seixanta-cinc dies.
També s’hi escauria ara, perquè no encetem un periode carregat de perspectives
edificants precisament. Encapçalo l’article amb una frase que, en el fons,
coincideix amb moltes d’altres que m’han fet avinent a cop de conversa, i
sintetitza un estat d'ànim prou generalitzat. Així, en aquest context no és estrany
que molts, i per raons diverses -entre les quals hi ha la del referèndum, tot i
que no és l’única- vulguin superat el 2013, que es presenta d'antuvi carregat
de previsions decebedores. Potser m’atreviria a dir que mai com fins ara un any
ha quedat tan enxiquit, bé per la negativitat que emmarca cronològicament, o, sobretot,
per les esperances –grans, petites o intangibles- posades en el que ha de venir
a continuació. Implícitament o explícita, hem mig vestit aquest 2013 amb el pitjor
dels trajos possibles, quan, en el fons, potser encara entre tots l'acabarem
salvant. Passi el que passi, l'única certitud inquestionable, més enllà del fonamental
balanç personal de cadascú, és que, abans d’arribar a l’anhelat 2014, cal travessar
per aquest 2013 de macroeconòmica crisi sistèmica i conflictivitat social
instituïda, i serà difícil que durant el viatge la bugada no afegeixi uns
quants llençols als que ja ha perdut des que començà el drama global de la
nostra època.
Amb l'aprovació inicial del pressupost superada, per a l’equip de govern
es tracta d’arribar al 31 de desembre amb el propòsit de tornar a començar amb
la caixa dels deutes urgents a zero. Dic dels urgents. Després hi ha una corrúa
de quotes a llarg termini que ningú no voldria per casa seva, entre les que s'hi
compten les incorporades dins del popular pla
Montoro. No afegeixo aquí el temible apartat de resolucions judicials que
poden fer saltar els comptes a la mínima. En qualsevol cas, fa dies que salpebra
declaracions el mantra sobre l’esperança en el futur un cop s'hagin pogut
eixugar els prop de 2,6 milions d'euros -xifra definitiva- de factures pendents.
I és lògic. Deixant de banda la indefugible responsabilitat del qui assumeix la
gestió d'allò públic per voluntat pròpia i remuneració establerta, la travessa
pel desert del dèficit és angoixant i erosionadora per naturalesa, i entenc que
meritòria en la mateixa proporció. Fins i tot, s'hi podria afegir que té un
punt d'obsessiva quan es tracta d'enfrontar-se a les conseqüències emocionals
que ha de comportar, per força, l'obligació de la lluita diària a la recerca de
recursos, o de la millor negociació que pugui salvar una llista de palangres que
apareix infinita. Qui sap si darrere de molts d'aquests condicionants hi ha una
de les causes primeres que, en algunes ocasions, semblen haver impulsat al
govern a agafar el camí del mig a l'hora de prendre mesures que la repercussió
social –vingui d’una plataforma, o dels propis treballadors municipals- ha
obligat a moderar a posteriori, posant
de manifest el punt més obertament discutible de l’actuació de l’equip de
Miquel Forns fins avui, com és el de no haver aconseguit la fluidesa de diàleg
suficient amb la ciutadania, que fa molt de temps que mossegaria sense pietat als
causants del seu neguit, sense distinció d'ideologia o responsabilitat passada
o present. En casos importants, o el govern no ha sabut escoltar prou, o no
s'ha sabut explicar prou. O ambdúes coses.
Hi ha motius per a l’esperança? En el manual d’instruccions del polític
està escrit en majúscules la necessitat de donar-ne sempre. Després de
referir-se al gran esforç que han fet i fan empreses, autònoms, ciutadans i
treballadors públics, el regidor d’hisenda Jordi Mas va explicar i defensar les
línies bàsiques del pressupost d’enguany, tot agafant-se a una socorreguda, eficaç
i intemporal metàfora. “La llum al final
del túnel ja es fa del tot visible” sentencià Mas amb aquell punt de
satisfacció del qui creu que tot funcionarà si res no s’interposa en un camí dibuixat
que tampoc no ofereix massa alternatives possibles. La base del pressupost
d’enguany és poc contestable. O no ho és tant com la forma de desenvolupar-la. Cal
eixugar el dèficit sense que la ciutadania i els serveis municipals se’n
ressenteixin més del compte. El repte no és altre, doncs, que trobar el nivell
adequat entre els dos plats d'una balança en perpetu risc de desequilibri. Retrobem
la quadratura del cercle. Amb l’objectiu que el 2014 marqui l’inici d’una nova
etapa, la diferència entre la previsió d’ingressos pel 2013 -41,1 milions
d’euros- i la de despeses -38,5 milions- respon a la necessitat de ventilar la
càrrega dels 2,6 milions d’euros ja mencionats anteriorment. És una de les
prioritats màximes, a la que s’hi afegeixen la potenciació dels serveis que
ofereix la regidoria de benestar i família –el carnet blau i el menjador social
estan a punt de posar-se en marxa-, i la neteja, la seguretat i la promoció
econòmica del municipi entre d'altres. I no hi ha més cera que la que crema. El
ple del pressupost em deixà la sensació que bona part de l'argumentari de
l'oposició pivotà sobre les fulles del rave. I no perquè no puguin debatir-se la
destinació de determinades partides, sinó perquè, de nou, la valoració sobre el
moll de l'ós de l'assumpte s'hauria d'haver imposat sobre qualsevol altre. El
PSC condicionà la seva posició inicial favorable, a la negociació vers l'actual
retribució per dedicació dels regidors i la despesa en comunicació i alcaldia,
que enten ni ètica ni moral en un raonament
que el partit no ha deixat d'utilitzar de fa temps de manera equívoca,
defensant als treballadors per un costat, assenyalant que el departament està
sobredimensionat per un altre, pronunciant-se sobre la necessitat d'evitar
despeses improductives, i no dient mai en veu alta si faria fora algú o
tancaria el que fos. I així es fa difícil creure en la coherència d'aquesta
barreja. Per la seva banda, la CUP basà la rèplica en la vindicació d'una
necessitat de diàleg -ai làs!- que ja
exposà el 2011 i que al govern li seria bo no menystenir i, a la vegada, incità
sense embuts a deslliurar-se de les imposicions del sistema, a base de desobeir les lleis i vetllar pels drets del
sitgetans (sic). Quelcom que pot tenir un fonament ètic elogiable, i
emmarcable en el posicionament de la candidatura arreu, però que molt em temo
que en la praxis quotidiana no ajudaria a millorar les coses, i més si tenim en
compte que els desafiaments de qualsevol mena només poden plantejar-se si es té
un matalàs de dimensions considerables, que aturi el cop si es dona el cas. I
l'Ajuntament no té matalàs, ni coixí, ni res que li permeti una mínima posició
de força davant d'un context que l'ofega per totes bandes. Per tant, una cosa
és apel.lar a la valentia necessària per afrontar la situació, i una altra
caminar per damunt d'una imprudència que pot sortir cara. I ara, els
experiments fora de la llei amb la caixa buida poden resultar massa arriscats.
I acabo. El web de l'establiment ja ho anuncia. L'endemà de reis obrirà
les portes l'hotel de l'avinguda Sofia. I obrirà sense balcons, o amb balcons
sense barana, o amb plataformes inútils fins que el jutge es pronuncïi.... Que
els reis siguin generosos amb tots vostès.
