dijous, 3 de gener de 2013

Crònica local
Eco de Sitges, 4 de gener



El preu del dèficit zero..

“Permete’m que et digui que el pitjor està per arribar, i sap molt greu"
Sitgetà de soca-rel, que vol tornar a casa....

Amigues i amics, benvinguts a l'any de la majoria d'edat de la secció. Amb l’agraïment més sincer a totes i a tots els qui, d’una manera o altra, han ajudat a fer-la caminar durant el 2012 que hem deixat enrere, podria començar avui utilitzant aquella exhortació al feliç any pitjor! amb la qual els vaig saludar fa tres-cents seixanta-cinc dies. També s’hi escauria ara, perquè no encetem un periode carregat de perspectives edificants precisament. Encapçalo l’article amb una frase que, en el fons, coincideix amb moltes d’altres que m’han fet avinent a cop de conversa, i sintetitza un estat d'ànim prou generalitzat. Així, en aquest context no és estrany que molts, i per raons diverses -entre les quals hi ha la del referèndum, tot i que no és l’única- vulguin superat el 2013, que es presenta d'antuvi carregat de previsions decebedores. Potser m’atreviria a dir que mai com fins ara un any ha quedat tan enxiquit, bé per la negativitat que emmarca cronològicament, o, sobretot, per les esperances –grans, petites o intangibles- posades en el que ha de venir a continuació. Implícitament o explícita, hem mig vestit aquest 2013 amb el pitjor dels trajos possibles, quan, en el fons, potser encara entre tots l'acabarem salvant. Passi el que passi, l'única certitud inquestionable, més enllà del fonamental balanç personal de cadascú, és que, abans d’arribar a l’anhelat 2014, cal travessar per aquest 2013 de macroeconòmica crisi sistèmica i conflictivitat social instituïda, i serà difícil que durant el viatge la bugada no afegeixi uns quants llençols als que ja ha perdut des que començà el drama global de la nostra època.

Amb l'aprovació inicial del pressupost superada, per a l’equip de govern es tracta d’arribar al 31 de desembre amb el propòsit de tornar a començar amb la caixa dels deutes urgents a zero. Dic dels urgents. Després hi ha una corrúa de quotes a llarg termini que ningú no voldria per casa seva, entre les que s'hi compten les incorporades dins del popular pla Montoro. No afegeixo aquí el temible apartat de resolucions judicials que poden fer saltar els comptes a la mínima. En qualsevol cas, fa dies que salpebra declaracions el mantra sobre l’esperança en el futur un cop s'hagin pogut eixugar els prop de 2,6 milions d'euros -xifra definitiva- de factures pendents. I és lògic. Deixant de banda la indefugible responsabilitat del qui assumeix la gestió d'allò públic per voluntat pròpia i remuneració establerta, la travessa pel desert del dèficit és angoixant i erosionadora per naturalesa, i entenc que meritòria en la mateixa proporció. Fins i tot, s'hi podria afegir que té un punt d'obsessiva quan es tracta d'enfrontar-se a les conseqüències emocionals que ha de comportar, per força, l'obligació de la lluita diària a la recerca de recursos, o de la millor negociació que pugui salvar una llista de palangres que apareix infinita. Qui sap si darrere de molts d'aquests condicionants hi ha una de les causes primeres que, en algunes ocasions, semblen haver impulsat al govern a agafar el camí del mig a l'hora de prendre mesures que la repercussió social –vingui d’una plataforma, o dels propis treballadors municipals- ha obligat a moderar a posteriori, posant de manifest el punt més obertament discutible de l’actuació de l’equip de Miquel Forns fins avui, com és el de no haver aconseguit la fluidesa de diàleg suficient amb la ciutadania, que fa molt de temps que mossegaria sense pietat als causants del seu neguit, sense distinció d'ideologia o responsabilitat passada o present. En casos importants, o el govern no ha sabut escoltar prou, o no s'ha sabut explicar prou. O ambdúes coses.

Hi ha motius per a l’esperança? En el manual d’instruccions del polític està escrit en majúscules la necessitat de donar-ne sempre. Després de referir-se al gran esforç que han fet i fan empreses, autònoms, ciutadans i treballadors públics, el regidor d’hisenda Jordi Mas va explicar i defensar les línies bàsiques del pressupost d’enguany, tot agafant-se a una socorreguda, eficaç i intemporal metàfora. “La llum al final del túnel ja es fa del tot visible” sentencià Mas amb aquell punt de satisfacció del qui creu que tot funcionarà si res no s’interposa en un camí dibuixat que tampoc no ofereix massa alternatives possibles. La base del pressupost d’enguany és poc contestable. O no ho és tant com la forma de desenvolupar-la. Cal eixugar el dèficit sense que la ciutadania i els serveis municipals se’n ressenteixin més del compte. El repte no és altre, doncs, que trobar el nivell adequat entre els dos plats d'una balança en perpetu risc de desequilibri. Retrobem la quadratura del cercle. Amb l’objectiu que el 2014 marqui l’inici d’una nova etapa, la diferència entre la previsió d’ingressos pel 2013 -41,1 milions d’euros- i la de despeses -38,5 milions- respon a la necessitat de ventilar la càrrega dels 2,6 milions d’euros ja mencionats anteriorment. És una de les prioritats màximes, a la que s’hi afegeixen la potenciació dels serveis que ofereix la regidoria de benestar i família –el carnet blau i el menjador social estan a punt de posar-se en marxa-, i la neteja, la seguretat i la promoció econòmica del municipi entre d'altres. I no hi ha més cera que la que crema. El ple del pressupost em deixà la sensació que bona part de l'argumentari de l'oposició pivotà sobre les fulles del rave. I no perquè no puguin debatir-se la destinació de determinades partides, sinó perquè, de nou, la valoració sobre el moll de l'ós de l'assumpte s'hauria d'haver imposat sobre qualsevol altre. El PSC condicionà la seva posició inicial favorable, a la negociació vers l'actual retribució per dedicació dels regidors i la despesa en comunicació i alcaldia, que enten ni ètica ni moral en un raonament que el partit no ha deixat d'utilitzar de fa temps de manera equívoca, defensant als treballadors per un costat, assenyalant que el departament està sobredimensionat per un altre, pronunciant-se sobre la necessitat d'evitar despeses improductives, i no dient mai en veu alta si faria fora algú o tancaria el que fos. I així es fa difícil creure en la coherència d'aquesta barreja. Per la seva banda, la CUP basà la rèplica en la vindicació d'una necessitat de diàleg -ai làs!- que ja exposà el 2011 i que al govern li seria bo no menystenir i, a la vegada, incità sense embuts a deslliurar-se de les imposicions del sistema, a base de desobeir les lleis i vetllar pels drets del sitgetans (sic). Quelcom que pot tenir un fonament ètic elogiable, i emmarcable en el posicionament de la candidatura arreu, però que molt em temo que en la praxis quotidiana no ajudaria a millorar les coses, i més si tenim en compte que els desafiaments de qualsevol mena només poden plantejar-se si es té un matalàs de dimensions considerables, que aturi el cop si es dona el cas. I l'Ajuntament no té matalàs, ni coixí, ni res que li permeti una mínima posició de força davant d'un context que l'ofega per totes bandes. Per tant, una cosa és apel.lar a la valentia necessària per afrontar la situació, i una altra caminar per damunt d'una imprudència que pot sortir cara. I ara, els experiments fora de la llei amb la caixa buida poden resultar massa arriscats.

I acabo. El web de l'establiment ja ho anuncia. L'endemà de reis obrirà les portes l'hotel de l'avinguda Sofia. I obrirà sense balcons, o amb balcons sense barana, o amb plataformes inútils fins que el jutge es pronuncïi.... Que els reis siguin generosos amb tots vostès.