Eco de Sitges, 11 de gener
Coses que passen
El 2013 ha començat una mica a contrapeu. La visita dels mossos al
Retiro, per mor d’aquesta onada de calfreds provocada pels fets del Madrid Arena, va acabar motivant la
suspensió in extremis de la festa de
cap d’any en una mostra d’incomprensible poc tacte i manifesta imprevisió, que
només pot justificar-se atenent a la priorització inquestionable de la
seguretat de les persones. Atesa l’experiència, resulta inevitable pensar,
doncs, en el que pot decidir-se d’aquí un mes, quan el Carnaval truqui a la
porta de les entitats i de nou es posi sobre la taula l’adequació a les mesures
de seguretat i, sobretot, l’assumpció de responsabilitats en la hipòtesi que
passi el que sigui. I com que els mals moments no venen mai sols, La Palla també ha viscut el petit
trasbals d’un trànsit empresarial relacionat amb l’exhibició cinematogràfica,
que va deixar orfe el suro de les cartelleres durant uns dies, mentre creixia
la incertesa sobre si la vila es podia quedar sense cinema. Després de prop de 20
anys, sala VORS dóna el relleu a una altra empresa, en el marc d’un context ofegat
per la manca de públic, l’envelliment d’un local que demana a crits la
renovació, la clatellada de l’augment de l’IVA i els neguits i tensions propis de
les dificultats econòmiques patides pel negoci. No ha estat fàcil per a qui ho
deixa i serà difícil pel qui arriba…. Uns quants carrers enllà, l’hotel de
l’Avinguda Sofia comença a rebre els primers clients aquest divendres, en
espera d’una inauguració oficial amb jornada de portes obertes que no trigarà
massa a produïr-se. De moment, la jutgessa ha aprovat una mesura cautelar, acordada
per les dues parts en conflicte, que convertirà els antics balcons, despullats
de baranes i pendents de resolució judicial, en una mena de jardins penjants als quals no s’hi podrà
accedir des de les habitacions de l’immoble, perquè es barrarà el pas a través
dels finestrals. Vaja, que la façana es revestirà de verd per mor de no deixar
les esponeroses plataformes pelades i eixutes, i el temps dirà si aquella
declaració categòrica de l'alcalde, pronunciada el passat 20 de febrer, sobre
la obligació de l'establiment de tirar a terra els balcons abans d'obrir es
podrà complir d'alguna manera. Hores d'ara no s'ha enderrocat res, però tampoc
es pot utilitzar allò que, segons l'Ajuntament, calia enderrocar. O sia que la
partida no té guanyador. Potser té dos perdedors mirant-ho bé. El millor de tot
plegat, sens dubte, ha estat veure al personal a punt d’entrar a treballar.
Mentrestant, Vinyet Lluís anuncia la imminent aplicació d'una mesura que
proposa un assumpte interessant que intueixo que portarà cua. Les entitats
esportives hauran de pagar per a assumir una part del cost del manteniment de
les instal.lacions municipals que utilitzen, perquè sinó els números no surten.
No és un debat forasenyat el de la gestió dels equipaments públics, el problema
rau en que arriba en el pitjor moment per a les economies dels clubs i de les
families sobre les quals repercutiran, amb tota probabilitat, les conseqüències
de la decisió que ben aviat serà explicada en diferents reunions. La regidora
assegura que ningú quedarà exclòs per raons econòmiques, i intenta justificar
el rum-rum que ha creat, en part del col.lectiu de l’esport sitgetà, l’aportació
que fa el municipi al consorci del Club Natació, pel fet que s’interpreta com
un greuge comparatiu respecte la situació de la resta d’entitats que no reben
ni un euro de subvenció, i ara s’enfronten a aquesta quota. Vinyet Lluís, que
creu que no poden barrejar-se les servituds d’un compromís signat, amb les
obligacions de compartir esforços per a assumir el manteniment d’unes
infraestructures que son de tothom, planteja, a la vegada, una preocupant
hipòtesi centrada en els dubtes sobre la capacitat del Natació d’assumir, quan
el 2016 finalitzi el periode de carència establert en els documents fundacionals
del consorci, els 307.000 euros anuals -o quantitat semblant- que ara està
pagant l'Ajuntament per a garantir-ne el seu futur. S'haurà ajornat un problema
irresoluble? Finalment, la plataforma per
a uns impostos i serveis justos travessa moments de debat intern, que han
distanciat alguns dels seus membres pel fet de no coincidir en la forma
d’exposar les reivindicacions, o de considerar fins a quin punt poden vincular-se
a suports externs o posicionaments polìtics. Avui hi ha assemblea, veurem què
passa. I, per damunt de tot plegat, sens dubte molts recordaran aquests dies
pel comiat a Vinyet Núñez i Mercè Sella, dos esperits vitals, cadascun a la
seva manera i des de circumstàncies personals ben diferents, que haurien
d’ajudar-nos, per enèsima vegada, a reflexionar sobre les prioritats del dia a
dia. Sobre les energies que malbaratem en situacions estúpides que tornen una
vegada i una altra. Ha mort Magí Mestres, un bastoner de referència, i Sitges ha
estat notícia a la premsa pel pressumpte suicidi de l'ànima estilística de
Pronovias, Manuel Mota, traspassat als lavabos de l'ambulatori amb un ganivet
clavat al cor.... I és que l’ànima, com el cor, també té raons que la raó no entén.
El que els deia, un inici a contrapeu.
Sigui com sigui, el mon continua donant voltes i pocs pobles podran dir
que, en un mes i d'una tacada, hauran viscut l'arribada dels reis d'Orient en
una cavalcada molt digna, la renovació del vot a un Sant -acompanyat en
processó cívico-religiosa pels balls populars i tradicionals- i l'arribo de sa
majestat Carnestoltes. Està clar que, almenys per a algunes coses, Sitges
encara pot vantar-se d'ésser una república
independent acostumada als cops de cor
que dirien els francesos, i encetarà el 2013 fent aquest petit triple salt
mortal tant nostre. Abans d'arribar-hi m'agradaria deixar constància de dos
apunts que tenia pendents.
Diumenge, 16 de desembre.
Carrer Prat de la Riba. Migdia
L'ànima del visitant se sent un pèl corpresa. Talment com si hagués
entrat en un santuari, on el temps s'aturà el 1964. Ens envolta un univers creat
en guix, pedra i fusta. Una natura morta plena de sants que miren a la popular
sirena que presideix l'espai central de dos pisos d'alçada. La llum d'un
atemperat cap de setmana ho amara tot, inclòs el model del Sant Crist de la
parròquia que, a menor escala, rau penjat d'una de les parets laterals de
l'estudi de l'escultor Pere Jou. La proximitat del 40è aniversari de la seva mort
ha acabat d’esperonar la família a obrir excepcionalment l’espai on va viure i
crear enmig de llibres i gúbies, d’esbossos, martells, cisells o escarpes. Un
indret d’aquells on es difícil escatir on acabava la vida i on començava la
feina de l’artista, si és que podien delimitar-se. La iniciativa de la visita,
vinguda arran d’una excel.lent pensada de la directiva del Cercle Artístic de Sitges ha permès assaborir el gaudi d’un
descobriment per a alguns, i d’un redescobriment per a la majoria. La intenció
és que el Taller Pere Jou esdevingui,
poc a poc, punt d’atracció per als qui vulguin acostar-se al perfil d’un dels
grans del Noucentisme. Una joia.
Dissabte, 5 de gener. Migdia
Anar al quiosc. Comprar La Xermada
recuperada. Fullejar-la i, de sobte, elles. Uns somriures en format DIN-A4
em tornen a saludar des de la pàgina 17. Un regal de reis que demostra que,
malgrat l’inexorable pas del temps, res no mor si no s'oblida. La revista
municipal de cultura popular torna amb un disseny menys elaborat del que lluïa
en la primera etapa. La veig formalment eixuta i antiquada, en canvi els
continguts continuen despertant el mateix interès de sempre. Difícil demanar
més per 2 modestos euros.
