"Espero ansioso nuevos procesos y nuevos desarrollos. Creo que la imagen electrónica será el próximo gran avance. Estos sistemas tendrán características estructurales ineludibles, y tanto los artistas como los técnicos deberán hacer un renovado esfuerzo para comprenderlos y controlarlos"
The Tetons and the Snake River (1942) Cliqueu en la imatge per a veure-la en un tamany més gran
D'ell diuen que és el fotògraf de l'essència americana. L'home dels landscapes meravellosos, majestuosos, enigmàtics, magnètics, on el color no és necessari, on l'equilibri compositiu és perfecte i la imatge perennement captivadora. Ansel Adams fou un dels pares de la fotografia entesa com a art. Els qui vulguin aprofundir en l'obra del mestre, poden adreçar-se al web que manté la família, des del qual es posen a la venda les còpies autoritzades de la seva obra, al de la exposició commemorativa, que organitzà el museu d'art modern de San Francisco, o el del reportatge especial que li dedicà la cadena de televisió pública PBS, dins de la sèrie American Experience.
Farm workers and Mt.Williamson Cliqueu en la imatge per a veure-la en un tamany més gran
Darrera la monolítica façana de granit del AON center -l'antic Standard Oil/Amoco building, amb una història digna de ser explicada en una altra ocasió- s'insinuen les fluides i suggerents línies de la façana de l'edifici Aqua, un dels nous projectes arquitectònics que el segle XXI està portant a la meca de l'arquitectura moderna. Chicago viu, hores d'ara, un procés urbanístic que afegirà al seu magnífic skyline banyat pel llac Michigan, un grapat d'edificis singulars, entre els quals hi ha aquest.
Amb 87 pisos i uns 250 metres d'alçada, la jove arquitecta Jeanne Gang (1964), ha dibuixat una façana que vol esdevenir metàfora de les ondulacions de l'aigua, homenatge al llac Michigan i al riu Chicago, a través d'uns voladissos d'amplada variable, que sorgeixen de l'estructura central de vidre, tot creant una sensació evident de dinamisme. L'Aqua, que hostatjarà un hotel, vivendes i apartaments de lloguer, està previst que sigui inaugurat l'any 2009, i esdevé una mostra més de la arquitectura escultòrica, tan de moda els darrers temps.
Timelapse de la construcció del Aqua Font: canal de video de andrsdtz a Youtube
Mentrestant, a Dubai s'acaba de presentar el que ha de ser l'edifici més alt del món, d'un quilòmetre d'alçada. El que està passant a la capital de l'emirat àrab, però, mereixerà un altre post.
Demano disculpes als ortodoxos de la interpretació fidel, primmirada i cartesiana, però m'agrada, i molt, aquesta versió de la celebèrrima Tocata i Fuga BWV 565 de Bach, amb Myleene Klass de protagonista. Nascuda el 1978, aquesta dona de bellesa explosiva, que ha exercit de pianista, actriu, cantant, i presentadora de ràdio i televisió, va irrompre en el mercat discogràfic amb el cd moving on, i, ben aviat, aconseguí situar-se a la llista dels més venuts l'any 2003. No totes les aproximacions als clàssics presents al disc estan, ni de lluny, tan ben aconseguides com aquesta, que conserva la tensió dinàmica de l'original, malgrat respiri pop per tot arreu. Com diria Foix, m'agrada el nou, i m'enamora el vell.
A un mes vista de les eleccions presidencials als Estats Units, la figura de Kennedy ha estat, de nou, argument inevitable de més d'un acte electoral del candidat demòcrata. Paradoxalment, Barack Obama va néixer el mateix any en el qual el trenta cinquè president dels Estats Units jurà el càrrec. És obvi que els diferencia un munt de coses, massa com per a que l'actual aspirant necessiti quelcom més que trepitjar Berlin, si vol establir alguna analogia que vagi més enllà del mer esperit de canvi.
Vist avui, el jurament de Kennedy, el 20 de Gener del 1961, en el sempre imposant escenari del l'entorn de la Casa Blanca i del Capitoli, conserva encara quelcom de trascendental, per raons òbvies. Per allò que va dir aleshores, i pel que succeiria després, en el que passa per ser un dels periodes històricament més intensos mai viscuts pel país i pel món. He trobat la transcripció en castellà del seu discurs de presa de possessió en una interessant pàgina mexicana: la del Instituto Nacional de Estudios Políticos. El senador per Massachussets guanyà pels pèls a Richard Nixon, just quan es començà a fer evident la importància fonamental dels cara a cara televisius. A la tribuna, però, Eisenhower i Truman se'l miraven..... Estats Units passava pàgina.
Presa de possessió de JFK, el 20 de Gener de 1961 (Font: DVD CBSNews)
A internet hi ha més pàgines dedicades a Kennedy que les que una vida pot abastar. Per a centrar-ho, potser serà bó assenyalar la del Sixth Floor Museum, situat a l'edifici de la plaça Dealey de Dallas, des d'on, suposadament, dispararen l'autor o els autors del magnicidi. A inicis dels anys 90, Oliver Stone signà un dels films més controvertits i formalment contundents de la dècada: JFK questionava gairebé totes les teories existents fins a la data, introduïnt, de nou, el debat a l'entorn de l'assasinat de Kennedy, a través d'un esplèndid exercici visual que jugava a cavall entre la dramatització i el documental. Una de les escenes culminants de la pel.lícula és la de la recreació dels fets que l'advocat Jim Garrison (interpretat per Kevin Costner) fa a la sala del tribunal, a partir de la filmació en 8mm d'Abraham Zapruder. El senyor Zapruder, patronista de professió, no tenia previst filmar el recorregut presidencial per Dallas, fins que el varen convèncer de fer-ho. La seva pel.lícula és l'únic testimoni sencer de l'assassinat del president. El proper 22 de Novembre farà 45 anys...
La divisió de de banca electrònica de Banesto, iBanesto, s'ha empescat un concurs publicitari que cerca spots imaginatius sobre l'estalvi entre la creativitat dels internautes de la xarxa. La iniciativa, titulada 1er concurso low cost film, està oberta a la participació de tothom, professionals o no, que, fins a finals de Novembre, poden penjar els seus spots al canal específic de You Tube obert per a la ocasió. Fins avui, he vist una mica de tot, però, sens dubte, els tres millors diria que són els següents:
Quan encara és fresc el quadre plàstic de l’arribada d’uns quants bastoners a la plaça de l’Ajuntament, a punt de començar la processó de Santa Tecla amb els ulls vidriosos, i l’ànima transportada, la vida real saluda el nou dia a cop de martell pneumàtic.Trrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr.......Trrrrrrrrrrrrrrrrrr......Cuidado, que hay gas, paraaaaaaa, paraaaaaaa! I resulta que es tractava de la tapadora que cobria el forat on, durant tants anys, s'encaixà l'enyorat arbre de Nadal del Cap de la Vila, abans no fos víctima de lasostenibilitat excessivament militant. Més enllà de la fuita d'aigua, i de l'ensurt momentani del gas, al cor de Sitges s'hi fa cirurgia sense massa anestèsia, perquè no és possible, i amb el neguit que suposa el fet de desconéixer què amaga el malalt sota la seva pell. No són les obres més cares de la legislatura -la medalla d'honor correspon al mercat- però, sens dubte, difícil serà trobar-ne unes que generin o concentrin més curiositat,interès, sorpreses amagades, i qui sap si soroll. Un veritable parc d'atraccions per als practicants de l’habitual passatemps dels jubilats. Llàstima que l'aforament sigui limitat, i que la concurrència hagi de transitar a la manera d'un Corpus sense clavells. Un dels grans poetes de l'infern, que viu en excedència, m'adverteix de l'impacte visual i estètic que ofereix el conjunt de plaques de quitrà esqueixades, que s'amunteguen com si haguéssim viscut un terratrèmol. Té raó. És una imatge mai vista, pròpia de qualsevol performance teatral. Amb tot, ben aviat esdevindrà fugissera. A la plaça de capçalera, a la nostra zona zero intencionada i particular, s'hi podria posar el pessebre més bonic del món. No hi haurà temps. El 20 de Desembre ja ha d'estar formigonada. Déu nos en guard que no ho estigui, perquè l'endemà de Reis ha d'iniciar-se l'enrajolat, amb l'objectiu d'enllestir-lo per Carnaval.....i ningú no deu voler enviar la rúa baix a mar, per mor d'un calendari no complert. Total, un tour de force en tota regla, en el qual no hi ha massa lloc pels imponderables.
Per cert, creuen que el Cap de la Vila és una plaça o, simplement, una cruïlla de carrers? La pregunta pot semblar banal, i, en canvi, està centrant el debat de la comissió de vianalització, que ha de decidir el tamany final de les rajoles que s'han de col.locar a l'indret, d’acord amb el criteri que s’imposi per consens. De moment, el regidor Marc Quero -que sempre podrà afirmar que ha viscut un màster en resolució de conflictes, durant la seva primera incursió en l'àmbit de la gestió pública- assegura que, per un costat, ningú de l'equip que va realitzar i supervisar l'obra del carrer del Retiro participa de la que acaba d'iniciar-se -la qual cosa és un consol- i, per l'altre, que tampoc se seguirà ni el model de color ni el del desguàs d'aigua, a través de la canaleta central -la qual cosa és un altre consol-. Parin atenció a la denominació gris quintana, perquè l'escoltaran sovint a partir d'ara. Defineix el tipus de pedra, que s'extreu de la cantera de Quintana de la Serena, la Ciudad del granito, situada a la província de Badajoz, i que s'assentarà a la nova vianalització en peces de vuit centímetres de gruix. Si algú de vostès ha viatjat a Pamplona els darrers anys, és probable que hagi trepitjat paviment construït amb aquest material, perquè també allí, com aquí, s’encarregà l’obra a Arian Construcción y Gestión de Infraestructuras. Si els pica la curiositat, poden passejar-se per www.grisquintana.com i se’n faran el càrrec. M'asseguren que és de tonalitat fosqueta, soferta, discreta, i que no cal patir per una hipotètica manca d’existències, en cas que sigui necessària la reposició de les llambordes. El precedent del carrer Àngel Vidal –que caldrà tocar de nou, aprofitant l’avinantesa de la piconadora- demana que, ara, els invents cedeixin el pas al sentit comú, perquè, tal i com estan les coses, no val a badar.
Dissabte, 27 de Setembre
Han passat dos anys des del primer, i memorable, quatre de vuit descarregat, i l’allargada ombra de la consecució segueix planant en la història recent de la Jove de Sitges. Envoltat de veterans i experimentats coneixedors del fet casteller, paro la meva ignorant orella i escolto: “Com no facin més torres no aconseguiran la tècnica suficient per a continuar progressant. No hi ha millor escola que una torre.” Tenen raó els qui així s’expressen? He escoltat un grapat d’opinions coincidents, de les quals me’n refio plenament.
Dilluns, 29 de Setembre
Confessa Tomàs Gracia, president del Gremi de Constructors de la Comarca del Garraf, que aquesta és la crisi més profunda que recorda en tota la seva trajectòria professional. El crec, malgrat que l'afirmació deixi en safata una reflexió òbvia, relacionada amb si la inflació escandalosa de preus que ha viscut el sector immobiliari a Sitges la darrera dècada, tampoc no s'havia vist mai. I l’interlocutor respon amb la mateixa convicció. Els preus de la vivenda al municipi tampoc no s’havien vist mai. Estem empatats, doncs. Passem el que passem, perquè hem passat el que hem passat, i, amb els peus a terra, el que hem passat ha donat molts diners, un gabadal d’ingressos. Avui, pocs volen reconéixer l’evidència del benefici aconseguit a cop de plànol i de metre quadrat a preu inassumible. Es parla de les constructores de fora, dels bancs que han tancat l’aixeta, de les administracions que havien de controlar la desmesura… Tinc la sensació que es llencen pilotes fora. Davant l’òbvia repercussió social que la crisi ha deixat en el sector de la construcció, i en les petites o grans indústries que en depenen, el Gremi proposa parlar amb els Ajuntaments del Garraf, per a que pensin en les empreses de la comarca, a l’hora d’abordar projectes d’obra pública. Si no és així, poques alternatives hi ha per a salvar la petacada.
Dijous, 2 d'Octubre
No. El Foment del Turisme no desapareixerà, malgrat que la delicada situació per la qual passa hagi estat motiu de rumorologia continuada, i especialment intensa des del passat Corpus. L'alcalde ho assegura, mentre continuen les reunions amb l'objectiu de redefinir el futur de l'ens, que organitza el ral.li, el Corpus i la verema.
Un exemple brillant de quan la televisió comercial apostava sense embuts per la música en majúscules. Entre el 1959 i el 1968, la programació de la NBC nordamericana incorporà un espai musical patrocinat, que ja triomfava a la ràdio des de feia anys:The Bell Telephone hour. La companyia telefònica més important dels Estats Units aconseguí portar als estudis de televisió un planter de músics que, encara avui, resulta envejable d'escoltar i de veure. L'empresa VAIMusic està editant en DVD algunes d'aquestes joies de la prehistòria televisiva. Imatges en color desnaturalitzat, pròpies d'una època en la qual la tècnica encara estava a les beceroles, són testimoni de brillantíssimes interpretacions, acompanyades, la majoria, per la orquestra de la companyia, dirigida per un eficaç Donald Voorhees.
Un dels habituals en els programes de The Bell Telephone hour fou el pianista francès Robert Casadesus. Casadesus actuà als Estats Units en nombrosíssimes ocasions, i, en algunes d'elles, ho va fer en companyia de la seva esposa Gaby, i del seu fill Jean. Aquesta interpretació del tercer moviment del concert per a 3 pianos de Bach, acompanyada d'una realització televisiva prou agosarada, però molt explícita amb els instrumentistes, és plena d'elegància i sensibilitat. És del 1964.
