dijous, 4 d’octubre de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 5 d'octubre




VentdelCau VIII


Crec no descomptar-me aquesta vegada. En el capítol VIIè de VentdelCau es relatava l'arribada de Vinyet Panyella a la direcció del Consorci del Patrimoni, i les seves intencions inicials. El desembre de l'any passat el més calent era a l'aigüera, i avui, a tres mesos vista del tercer aniversari de la primera -i alterada- presentació pública del projecte de museus al saló d'or, l'aigüera s'ha refredat força. Aplicades i aprovades les modificacions al document inicial, d'acord amb l'adopció, per part de les institucions que l'administren, d'algunes de les principals reivindicacions de la plataforma SOS Sitges -llegeixi's la supressió de la passarel.la i la façana de vidre, i la tarima de la climatització del primer pis del Cau Ferrat- el que vingui ara només pot estar condicionat a la decisió judicial que pugui afectar a les obres de Can Rocamora/Xicarrons, d'acord amb la denúncia de l'enderroc que la mateixa plataforma presentà en el seu dia, per entendre que es va vulnerar obertament la normativa de protecció d'un edifici patrimonial. Malgrat tot, és evident que ara es fàcil copsar un clima general de certa satisfacció per haver posat la directa amb l'esperança de mantenir-la fins al final d'un dels processos més atzarosos mai viscuts en la nostra història recent. En atenció als qui creguin que vivim una circumstància especial, em permeto recordar-los una altra reforma d'altíssima volada. Els arquitectes Antonio Cruz i Antonio Ortiz, embolicats en el projecte del Rijksmuseum d'Amsterdam, que ha costat 375 milions d'euros i s'ha allargat 12 anys, van haver de replantejar-lo en bona part, arran d'haver contemplat la eliminació d'un passatge interior de l'edifici històricament utilitzat pels ciclistes. El massiu rebuig ciutadà a la proposta obligà a aturar i reconduir els treballs, que avui, un cop acabats, son apreciats amb orgull pels qui van en bici i pels qui no. Els sona? No som diferents de ningú. Òbviament, bona part de l'atenció dels presents a la reunió de diumenge se centrava en la possibilitat de veure el nou dibuix de la façana de mar. I per a un modest partidari del pecat mortal com un servidor, la recreació del que pot ser la solució definitiva destaca, precisament, per haver perdut l'esperit uniformitzador-integrador-maquillador que l'arquitecte defensava en els origens. Eliminada la gàbia i les passeres per a dissimular-lo, el volum cúbic de la nova casa Rocamora emergeix amb contundència manifesta respecte el pla de la veterana paret del museu. Ja ho feia abans però diria que ara s'evidencia amb escreix la dependència formal que mantenia amb els dos elements que han estat suprimits, i que salvaven bona part del prominent queixal. Tot i que hagin desaparegut les mares del conflicte, és probable que acabem amb una façana que no respongui ni als desitjos dels pocs que veien bé la del modern projecte original, ni als dels qui feien valer l'opció proteccionista/historicista, i ara se senten decebuts pel nou disseny de Can Rocamora, nascut de la destrucció de l'immoble anterior, que, per a reblar el clau, tampoc tenia res a veure amb l'original de principis del segle XX.

Aquesta vegada no ha estat l'arquitecte Hernández Cros -a qui se li agraí la disposició després del tràngol- el protagonista de l'acte celebrat a l'auditori del Miramar, sinó que la directora del Consorci, acompanyada de l'alcalde Forns i del diputat d'hisenda de la Diputació de Barcelona, Carles Russinyol, n'assumí el contingut, en una extensa, detallada i didàctica conferència, que situà la reforma dins del context històric i actual del conjunt de béns mobles i immobles gestionats per l'ens, tot enumerant els objectius de futur en diferents actuacions, i fent especial èmfasi en el que es considera, amb raó, una de les incomprensibles mancances que tenia el projecte, com era la redacció del programa museogràfic del conjunt, i especialment del Maricel i de Can Rocamora, atès que el Cau Ferrat ja ve museitzat per herència, i només cal facilitar-ne el coneixement dels continguts. En aquest sentit, Panyella va valorar la implicació dels professionals de la casa en la elaboració del que esdevé un document de treball fonamental, la qual cosa em permet obrir, des de l'absolut respecte a les seves capacitats, una reflexió personal sobre quin paper podien haver exercit amb anterioritat. Em costa molt de creure que els mateixos treballadors que avui han intervingut de forma decidida en el projecte museogràfic, no aconseguissin tenir la influència suficient per a encetar-lo abans, si és que, veritablement, s'arribà als canvis en el consorci sense res escrit sobre el particular, com s'apuntà diumenge. A la sòlida intervenció de Panyella, davant d'un gran nombre de públic, entre el que també s'hi aplegaren representants polítics d'avui i d'ahir, només li mancaren dues coses. Primera: dedicar unes paraules a la plataforma, ni que fos per cortesia -quelcom que s'encarregà de fer l'alcalde- i, segona, apuntar que una part de l'obra pot resultar condicionada pel que he exposat anteriorment, encara que l'acusació sobre l'enderroc pugui acabar en no res. I hi afegiriem el sobrecost que la Diputació es compromet a assumir perquè considera prioritari aquest assumpte. Com en la majoria d'ocasions, més que l'increment pressupostari el que fa mal és l'evidència d'haver llençat temps i diners, en base a les raons que siguin. Fora d'això, la música interpretada per la directora sonà bé. Amb tots els matisos conceptuals que s'hi vulguin posar, l'argumentari es basa en uns fonaments indispensables en qualsevol plantejament museogràfic del segle XXI quan es dibuixa gairebé de bell nou, com és el cas que ens ocupa. Funcionalitat dels espais, coherència en el discurs temàtic, voluntat de seleccionar i disposar les peces amb la màxima claredat per a respondre al repte del primer criteri enunciat, i priorització dels elements de difusió pedagògica, adreçats a tots els públics, des dels escolars o neòfits fins als altament especialitzats, a través de l'ús extensiu de les noves tecnologies 2.0. Així, des de l'ànim de posar en valor totes i cadascuna de les col.leccions disponibles, i les persones/artistes que les varen impulsar, l'esquema bàsic atorga a Can Rocamora el paper de balda estratègica entre Cau Ferrat i Maricel, convertint la casa en la entrada principal i distribuidor d'accès als dos museus, des d'on el visitant tindrà ocasió de rebre els continguts bàsics que li serviran per a treure'n profit de les visites, de recorreguts molt combinables d'acord amb els desitjos de cadascú. El Cau Ferrat de Rusiñol, o el Maricel de Deering, i les petjades de Casas, Utrillo, o el doctor Pérez Rosales, assoliran un paper destacat en aquesta estona prèvia i necessària si es vol païr el menú i no ennuegar-se. Per a aconseguir-ho, caldrà reposicionar la meravellosa llar de foc, els aiguamanils i els arrambadors de ceràmica de la planta baixa de Can Rocamora -que en bona part ha calgut reconstruir per haver quedat irrecuperables arran dels efectes de la salinitat- al primer pis. Als qui puguin escandalitzar-se, amb motius legítims i raonables, els proposo pensar en el trasllat dels temples d'Abu Simbel i potser trobaran un cert -que no complert- consol.

Llevat dels indrets intocables, com la sala Sert, o el mirador de les escultures noucentistes que atrapa als visitants com la mel a les mosques, els responsables del consorci han reconsiderat gairebé la totalitat del discurs del Maricel, plantejant un recorregut cronològic, que s'iniciarà al segon pis amb les mostres d'art antic i medieval, fins arribar al barroc, i continuarà vers el primer, monopolitzat per l'art modern, la col.lecció Pérez Rosales, i les mostres insignes de la nostra pinacoteca municipal. La planta baixa serà, en el fons, la que menys canviarà respecte de la imatge que una bona majoria podem servar a la memòria. El calendari marca l'estiu del 2013 per a l'obertura del Cau Ferrat, i l'estiu del 2014 per a la del Maricel.... Surto d'una de les sales amb pitjor megafonia de Sitges acompanyat d'una sensació estranya. Satisfet que la reforma avanci amb decisió i criteri clar, que tingui dates emparaulades i que comenci a posar el compte enrere de debò. En el perenne debat sobre el continent i el contingut, allò que ha de venir serà, amb uns quants llençols perduts en la bugada político-social-administrativa-jurídica, millor que el que haurem deixat enrere. Hi confio, probablement perquè seria un desastre no poder confiar en què els nostres museus reneixin. I menys satisfet perquè també es respira en l'ambient un discurs que té un aire d'indiferència respecte la gestió del passat, quan -discutible o no- sense aquella no viuriem aquesta. Reitero un desig ja exposat. Necessitem que l'obra patrimonial més important mai feta a Sitges generi bones vibracions i escombri les dolentes. No tornarem a tenir una oportunitat així en generacions.