Eco de Sitges, 5 d'octubre
VentdelCau VIII
Crec
no descomptar-me aquesta vegada. En el capítol VIIè de VentdelCau es relatava l'arribada de Vinyet Panyella a la direcció
del Consorci del Patrimoni, i les seves intencions inicials. El desembre de
l'any passat el més calent era a l'aigüera, i avui, a tres mesos vista del
tercer aniversari de la primera -i alterada- presentació pública del projecte
de museus al saló d'or, l'aigüera s'ha refredat força. Aplicades i aprovades
les modificacions al document inicial, d'acord amb l'adopció, per part de les
institucions que l'administren, d'algunes de les principals reivindicacions de
la plataforma SOS Sitges -llegeixi's la supressió de la passarel.la i la façana
de vidre, i la tarima de la climatització del primer pis del Cau Ferrat- el que
vingui ara només pot estar condicionat a la decisió judicial que pugui afectar
a les obres de Can Rocamora/Xicarrons, d'acord amb la denúncia de l'enderroc
que la mateixa plataforma presentà en el seu dia, per entendre que es va
vulnerar obertament la normativa de protecció d'un edifici patrimonial. Malgrat
tot, és evident que ara es fàcil copsar un clima general de certa satisfacció
per haver posat la directa amb l'esperança de mantenir-la fins al final d'un
dels processos més atzarosos mai viscuts en la nostra història recent. En
atenció als qui creguin que vivim una circumstància especial, em permeto
recordar-los una altra reforma d'altíssima volada. Els arquitectes Antonio Cruz
i Antonio Ortiz, embolicats en el projecte del Rijksmuseum d'Amsterdam, que ha
costat 375 milions d'euros i s'ha allargat 12 anys, van haver de replantejar-lo
en bona part, arran d'haver contemplat la eliminació d'un passatge interior de
l'edifici històricament utilitzat pels ciclistes. El massiu rebuig ciutadà a la
proposta obligà a aturar i reconduir els treballs, que avui, un cop acabats,
son apreciats amb orgull pels qui van en bici i pels qui no. Els sona? No som
diferents de ningú. Òbviament, bona part de l'atenció dels presents a la reunió
de diumenge se centrava en la possibilitat de veure el nou dibuix de la façana
de mar. I per a un modest partidari del pecat
mortal com un servidor, la
recreació del que pot ser la solució
definitiva destaca, precisament, per haver perdut l'esperit
uniformitzador-integrador-maquillador que l'arquitecte defensava en els
origens. Eliminada la gàbia i les passeres per a dissimular-lo, el volum cúbic
de la nova casa Rocamora emergeix amb
contundència manifesta respecte el pla de la veterana paret del museu. Ja ho
feia abans però diria que ara s'evidencia amb escreix la dependència formal que
mantenia amb els dos elements que han estat suprimits, i que salvaven bona part
del prominent queixal. Tot i que hagin desaparegut les mares del conflicte, és
probable que acabem amb una façana que no respongui ni als desitjos dels pocs
que veien bé la del modern projecte
original, ni als dels qui feien valer l'opció proteccionista/historicista, i
ara se senten decebuts pel nou disseny de Can Rocamora, nascut de la destrucció
de l'immoble anterior, que, per a reblar el clau, tampoc tenia res a veure amb
l'original de principis del segle XX.
Aquesta
vegada no ha estat l'arquitecte Hernández Cros -a qui se li agraí la disposició
després del tràngol- el protagonista de l'acte celebrat a l'auditori del
Miramar, sinó que la directora del Consorci, acompanyada de l'alcalde Forns i
del diputat d'hisenda de la Diputació de Barcelona, Carles Russinyol, n'assumí
el contingut, en una extensa, detallada i didàctica conferència, que situà la
reforma dins del context històric i actual del conjunt de béns mobles i
immobles gestionats per l'ens, tot enumerant els objectius de futur en
diferents actuacions, i fent especial èmfasi en el que es considera, amb raó,
una de les incomprensibles mancances que tenia el projecte, com era la redacció
del programa museogràfic del conjunt, i especialment del Maricel i de Can
Rocamora, atès que el Cau Ferrat ja ve museitzat per herència, i només cal
facilitar-ne el coneixement dels continguts. En aquest sentit, Panyella va
valorar la implicació dels professionals de la casa en la elaboració del que
esdevé un document de treball fonamental, la qual cosa em permet obrir, des de
l'absolut respecte a les seves capacitats, una reflexió personal sobre quin
paper podien haver exercit amb anterioritat. Em costa molt de creure que els
mateixos treballadors que avui han intervingut de forma decidida en el projecte
museogràfic, no aconseguissin tenir la influència suficient per a encetar-lo
abans, si és que, veritablement, s'arribà als canvis en el consorci sense res
escrit sobre el particular, com s'apuntà diumenge. A la sòlida intervenció de
Panyella, davant d'un gran nombre de públic, entre el que també s'hi aplegaren
representants polítics d'avui i d'ahir, només li mancaren dues coses. Primera:
dedicar unes paraules a la plataforma, ni que fos per cortesia -quelcom que
s'encarregà de fer l'alcalde- i, segona, apuntar que una part de l'obra pot
resultar condicionada pel que he exposat anteriorment, encara que l'acusació
sobre l'enderroc pugui acabar en no res. I hi afegiriem el sobrecost que la
Diputació es compromet a assumir perquè considera prioritari aquest assumpte.
Com en la majoria d'ocasions, més que l'increment pressupostari el que fa mal
és l'evidència d'haver llençat temps i diners, en base a les raons que siguin.
Fora d'això, la música interpretada per la directora sonà bé. Amb tots els
matisos conceptuals que s'hi vulguin posar, l'argumentari es basa en uns
fonaments indispensables en qualsevol plantejament museogràfic del segle XXI
quan es dibuixa gairebé de bell nou, com és el cas que ens ocupa. Funcionalitat
dels espais, coherència en el discurs temàtic, voluntat de seleccionar i
disposar les peces amb la màxima claredat per a respondre al repte del primer
criteri enunciat, i priorització dels elements de difusió pedagògica, adreçats
a tots els públics, des dels escolars o neòfits fins als altament
especialitzats, a través de l'ús extensiu de les noves tecnologies 2.0. Així,
des de l'ànim de posar en valor totes i cadascuna de les col.leccions
disponibles, i les persones/artistes que les varen impulsar, l'esquema bàsic
atorga a Can Rocamora el paper de balda estratègica entre Cau Ferrat i Maricel,
convertint la casa en la entrada principal i distribuidor d'accès als dos
museus, des d'on el visitant tindrà ocasió de rebre els continguts bàsics que
li serviran per a treure'n profit de les visites, de recorreguts molt
combinables d'acord amb els desitjos de cadascú. El Cau Ferrat de Rusiñol, o el
Maricel de Deering, i les petjades de Casas, Utrillo, o el doctor Pérez
Rosales, assoliran un paper destacat en aquesta estona prèvia i necessària si
es vol païr el menú i no ennuegar-se. Per a aconseguir-ho, caldrà reposicionar
la meravellosa llar de foc, els aiguamanils i els arrambadors de ceràmica de la
planta baixa de Can Rocamora -que en bona part ha calgut reconstruir per haver
quedat irrecuperables arran dels efectes de la salinitat- al primer pis. Als
qui puguin escandalitzar-se, amb motius legítims i raonables, els proposo
pensar en el trasllat dels temples d'Abu Simbel i potser trobaran un cert -que
no complert- consol.
Llevat
dels indrets intocables, com la sala Sert, o el mirador de les escultures
noucentistes que atrapa als visitants com la mel a les mosques, els
responsables del consorci han reconsiderat gairebé la totalitat del discurs del
Maricel, plantejant un recorregut cronològic, que s'iniciarà al segon pis amb
les mostres d'art antic i medieval, fins arribar al barroc, i continuarà vers
el primer, monopolitzat per l'art modern, la col.lecció Pérez Rosales, i les
mostres insignes de la nostra pinacoteca municipal. La planta baixa serà, en el
fons, la que menys canviarà respecte de la imatge que una bona majoria podem
servar a la memòria. El calendari marca l'estiu del 2013 per a l'obertura del
Cau Ferrat, i l'estiu del 2014 per a la del Maricel.... Surto d'una de les
sales amb pitjor megafonia de Sitges acompanyat d'una sensació estranya.
Satisfet que la reforma avanci amb decisió i criteri clar, que tingui dates
emparaulades i que comenci a posar el compte enrere de debò. En el perenne
debat sobre el continent i el contingut, allò que ha de venir serà, amb uns
quants llençols perduts en la bugada político-social-administrativa-jurídica,
millor que el que haurem deixat enrere. Hi confio, probablement perquè seria un
desastre no poder confiar en què els nostres museus reneixin. I menys satisfet
perquè també es respira en l'ambient un discurs que té un aire d'indiferència
respecte la gestió del passat, quan -discutible o no- sense aquella no viuriem
aquesta. Reitero un desig ja exposat. Necessitem que l'obra patrimonial més
important mai feta a Sitges generi bones vibracions i escombri les dolentes. No
tornarem a tenir una oportunitat així en generacions.
