dijous, 27 de setembre de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 28 de setembre


Incerta glòria

Amigues i amics, començo picant l'ullet a la realitat més immediata. Que el president de la Generalitat anuncïi que ha arribat el moment d'exercir el dret a l'autodeterminació, suposa un punt d'inflexió històrica. Bàsicament, perquè ningú no ho havia dit mai abans, i perquè les conseqüències de la declaració poden esdevenir d'una trascendència mai vista. És innegable que la història recent de les relacions entre Catalunya i la resta d'Espanya ha ajudat a omplir el cabàs dels greuges per ambdúes bandes, atiat des de postures molt sovint polaritzades, quan no obertament maniquees. Sigui com sigui, en política, com en l'aforisme aplicat al cor, també hi ha raons que la raó no sempre enten. Hi ha raons, hi ha estratègia, hi ha ambicions de tota mena... El compte enrere ha començat i el retrat fidel de la situació només -només- el donaran les urnes. M'agradaria que l'arbre del debat sobre l'estat propi, o la independència, no oculti el bosc de la gestió de la crisi. Que la questió nacional no arraconi la social. Si ho fa, estariem davant d’un altre error de proporcions tan històriques com el moment que vivim. En aquest context d’un cert vertígen, reconec que parlar de Santa Tecla, i de si ha anat bé o malament, pot resultar extemporani, però la Festa Major petita –prefereixo petita al diminutiu petitona, però no renyirem per això- també ha tingut força elements per a la crònica quotidiana, que val la pena considerar.

Dissabte, 22. 14h.
Una persona de bon fondu tenia un desig en les hores prèvies a la vigília. D'aquells que neixen de l’ànima i es salpebren amb un punt de rauxa, molt propi de l’època en que vivim. Em permetran que sigui críptic. Al final, el desig no prosperà, perquè qui el tenia obrà amb intel.ligència. Qui sap si prosperarà en el futur. La pilota és, ara, en un altre terrat…. Lluny del primer escenari, i quinze anys després que la compatrona no travessés la via, el Poble Sec va viure il.lusionat la presència de Santa Tecla al domicili de la pendonista Sandra Rubí, al carrer Pins Vens. Una estampa que ha ajudat a escombrar la opinió dels recelosos, i a donar ales als qui, amb bon criteri, pensen que és bo que passin aquestes coses, perquè obren els ulls dels immobilistes. La processó cívica fou llarga, per recorregut i perquè alguns la van fer més llarga encara, fins al punt que em permeto pensar en si és bastant igual l’hora en que comença, perquè, es comenci a l'hora que es comenci, a Sitges les cercaviles acaben sempre a l’hora de costum. I als qui això els neguitegi, servidor només pot dir-los que no ens deu saber tan greu a la majoria, com per a pensar en que seria bo canviar la inèrcia. Probablement, el president Rafel Font n'ha apuntat les veritables causes al confessar que cal avançar en el camí de deixar els protagonismes individuals de banda, i pensar en tot allò que faci que la celebració sigui millor des del punt de vista col.lectiu.  I a la nit, castelldefoc. El primer castelldefoc que no dirigeix Isidre Panyella en vagin-a-saber-quants-anys, va agradar. Me’n refio de la opinió de gent entenimentada en la matèria que interpretà, de bon principi, que al darrere de l’espectacle hi va haver altres mans. Malgrat tot, queda un assumpte pendent d’arreglar que considero més important encara. Un afer emocional que em permeto definir des d’una percepció clara. Quan cap de les persones que participen d’una conversa -i que es coneixen i s’aprecien entre elles- en surt satisfeta del resultat, i el protagonista principal acaba sentint-se menystingut, per les raons que siguin, és que hi ha hagut alguna cosa que no ha funcionat com calia. Seria bo, doncs, necessari, just i edificant, que en els propers mesos les peces d’aquest trencaclosques puguin recomposar-se, mal que sigui perquè em costa d’imaginar-me un final d’etapa tan trist.

Diumenge, 23
Ni la normativa, ni els cursets, ni l'assegurança, ni l'esforç econòmic per a assumir els entrebancs, aturarà la felicitat i l'empenta dels que pugen. Res no és comparable al poder d'atracció i a l'entusiasme que generen les nostres grans festes en els més petits, carregats d'energia inesgotable. Presidí l'ofici de la diada el substitut del bisbe Joan Carrera. Monsenyor Sebastià Taltavull, menorquí de perfecta dicció i a qui algunes cròniques defineixen com un home amb un passat més progressista que el present. Seguint la inèrcia de les autoritats eclesiàstiques convidades, el bisbe auxiliar de Barcelona també semblà haver-se deixat el rellotge al palau episcopal i, si es descuida, acomiada el sermó tantes vegades com acostumava a fer-ho la senyora Margarida, vidua de Torres, en aquelles inefables nits de les pubilles d'antuvi. Llàstima perquè dins de l'homilia hi havia força reflexions que apel.laven a la necessitat d'enfrontar la crítica situació actual des de la responsabilitat individual de cadascú: Perquè acceptem un càrrec? es preguntava Taltavull per una banda, mentre per l'altra obria el bagul de les paradoxes d'una església silenciosa, davant de molts perquès sense resposta que la esquitxen. Abnegada paciència, doncs, la dels components de la Moixiganga infantil, que executaren una resurrecció perfecta i aplaudida en la recta final d'un ofici de durada vaticana.

Els segadors de Santa Tecla han estat una altra cosa. Conscient del seu nou rol, i de que moltes mirades es dirigirien vers el balcó de la casa gran,  Ferran Ignasi Llombart complí amb tots els papers de l'auca, desplegant les seves habilitats socialitzadores sense complexos. Conversà amigablement amb el diputat vilanoví de CDC Carles Campuzano durant tota la sortida d'ofici, cantà l'himne nacional de Catalunya al costat de l'alcalde i el bisbe, i aplaudí al final. Vaja, una intervenció de manual capaç de tombar qualsevol crítica amb solvència. L'any que ve serà un altre any i el que pugui passar està per veure. Amb la Santa a l'altar, acabada d'entrar per les emocionades pubilles, mossèn Josep Pausas deixà anar un titular noticiable, que ja duia a la recambra de feia dies, i anuncià que, a partir del 2013, les dones podran participar a la processó de Sant Bartomeu, i els homes -que amb prou feines hi participen- podran acompanyar a les senyores a la de Santa Tecla. L'anunci no té la trascendència del referèndum, però contempla una possibilitat que no té obstacles legals i si la benedicció apostòlica. Mentre la gentada aplaudia la decisió del rector, algunes senyores especulaven sobre si es veurien amb cor d'aguantar una tongada doble de processons, si amb una de sola ja en tenen prou. La festa acabà amb l'alegria desbordada de la ballada final i un balanç positiu. Què més volem?

Mentrestant, la legislatura avança esgotant argumentalment temes de debat ja exposats en tota la seva extensió amb anterioritat. Aquesta setmana les dependències municipals marxaran del Sitges Reference en el marc d'un tensionat procés que té tots els números per a seguir tensionant-se. A canvi, per unanimitat, l'Ajuntament ha aprovat la posada en marxa del carnet blau, la versió corregida i augmentada dels ajuts a les persones amb menys recursos, que s'ha el.laborat a partir del treball conjunt dels grups municipals, amb un objectiu comú fonamental en els temps que corren. A l'altre plat de la balança, dimarts que ve, les educadores de les llars d'infants viuran allò que no haguéssin hagut de viure mai. Una vista judicial amb l'empresa concessionària del servei, per a fer valer el dret a recuperar els 300€ que s'incorporaren a la seva nòmina, des de la millor de les voluntats, però trepitjant la legalitat per totes bandes, i que es retiraren l'any passat. El balanç d'aquest dissortat episodi que les treballadores han hagut d'afrontar al marge de l'ampara municipal, portarà noves lliçons que caldria no oblidar de cara al futur. Per altra banda, tampoc hi ha hagut sort en el concurs per a l'adjudicació de El cercolet. Al final, l'única empresa que s'hi presentà se n'ha desdit, i l'ajuntament ha hagut de tirar de la clausula del contracte que força a l'actual, Educare XXI, a continuar la gestió d'un equipament al qual ja hi havia renunciat. I no cal ser massa intel.ligent per a pensar que no és el mateix aconseguir l'administració d'un servei perquè es vol, que no mantenir-lo perquè les circumstàncies així ho obliguen. L'assumpte tindrà mala sortida si la justicia dona la raó a les treballadores, i molts apunten que els hi pot donar, perquè tenen raons de pes per a demostrar-ho.