dijous, 20 de setembre de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 21 de setembre


'Cadàstrofe'


Aquest any m'hi encomanaré abans. 'Us he mirat Santa Tecla, i em permeto preguntar-vos: Us han apujat l'IBI allà dalt, o al cel no arriba la revisió cadastral?'. Amigues i amics, ahir va finalitzar el termini per a poder descarregar-se del web del cadastre la documentació corresponent a l'aplicació de la revisió dels valors cadastrals en els béns immobles urbans susceptibles d'ésser gravats amb l'impost dels impostos per excel.lència en l'àmbit municipal. I el cas és que estic fora de la mitjana. Fora de la forquilla d'entre el 15 i el 20% dins de la qual el regidor Mas situa l'augment de la liquidació de l'IBI per l'any que ve en la majoria dels rebuts. Tant fora de la forquilla que la supero amb escreix fins arribar a un esponerós 49%, que depassa qualsevol mesura raonable d'un any per altre. Com poden suposar, a desgrat ho accepto sense questionar l'estadística oficial, que per això és oficial i haig d'entendre que confiable. Viure al centre del poble té un valor -també moltes més servituds que abans, encara que aquestes no descomptin- i, en conseqüència, un cost a l'alçada del valor, tot i que les xifres dels experts del ministeri continuen essent, per raons òbvies, molt inferiors a les del preu de mercat, perquè sinó ja podriem plegar veles. Sense fer-ne cap escàndol, doncs, agafo la calculadora. Si sumo els 220€ de més de l'IBI als 140 de la nova taxa d'escombraries -aquells que el govern no vol que afegeixi perquè fan de mal justificar- el 2013 pagaré 360€ més entre una cosa i l'altra. I si, a risc de passar per demagog, torno a calcular el percentatge total d'increments incorporats al meu IBI anterior, abans que se’n segregués la taxa d'escombraries, em surt un 80% d’augment total, quelcom que depassa qualsevol norma per a entrar, de manera decidida, en l’àmbit de l’excepcionalitat. I sense parlar de totes les altres inflacions presents en les factures de gas, aigua, llum, telèfon, i que ja responen a raons que piquen molt per damunt de la teulada de la casa gran… Una bogeria.

Les dues bases que fonamenten l'augment de l'IBI son bastant previsibles. Per una banda, la regularització del valor del sòl i de la construcció, gairebé immòbil des que es definí l'any 1994, i, per l'altra, l'aplicació d'un coeficient multiplicador -establert per l'Ajuntament- dues dècimes superior al vigent fins ara. Superada l’actitud un pèl estoicista expressada abans, i assumint la clatellada des de la preocupació pels qui ho poden tenir molt difícil per assumir-la, la pregunta és òbvia: què rebrem a canvi? Bàsicament, uns serveis públics que no poden aspirar a cap altra cosa que a la supervivència, arraconant, en la majoria dels casos, el debat sobre la seva qualitat, condicionada per la manca de recursos que permetin mantenir-los a nivells satisfactoris. Vet aquí la contradicció, que fonamenta l’emprenyada col.lectiva. El nostre particular i paradoxal drama. Pagarem més però ningú no ens pot garantir uns serveis millors. Com a molt, ens poden assegurar, per una banda, que es farà el possible per a no tancar-los en alguns casos, i per a que no empitjorin en la majoria, i per l'altra, que bona part del nou esforç que es demana continuarà servint per a eixugar un deute monumental nascut, en bona part, d’una gestió poc mesurada que ningú, des de dins i des de fora, no va saber aturar quan tocava. Vist així, és inevitable pensar, a partir de l'evidència, que estem pagant una mena de derrama sense tenir-ne cap responsabilitat directa en les causes que l’han originada. Més enllà que sigui moneda corrent encolomar les culpes als qui manaven abans o als qui manen avui, el que està clar és que recórrer, de manera cíclica, al sacrifici econòmic dels ciutadans, per a resoldre problemes que no han provocat, pot portar tensions socials difícils de preveure.

Possiblement per això, ens movem entre la resignació emprenyada, l’emprenyada resignada, o l’emprenyada sense embuts. La pròpia d'una comunitat molt cansada, frustrada i, sovint, indignada davant de greuges coneguts i no resolts. Pagar més per a tenir menys no es compatible amb massa discursos, que no siguin els moguts per les vocacions filantròpiques, solidàries, religioses o de qualsevol altra índole edificant. Políticament parlant, la revisió del cadastre es pot agafar des de molts punts de vista, i es defensable o censurable a parts iguals, segons el vent ideològic que bufi. La demanaren els socialistes al final de la legislatura anterior, quan el vaixell dels comptes ja feia aigües. Si no l’haguéssin demanada, l’estat els hagués obligat a fer-la perquè ja superavem amb escreix els terminis de la revisió, i superar-los ens ha suposat un recàrrec del 10%. Ningú no va pensar en tocar-los en 18 anys perquè, a qui li agrada tocar els… impostos? Al final, la patata calenta ha caigut sobre el govern actual, que, empassant-se munició electoral de campanya, no pot fer fàstics a la demanda dels seus antecessors perquè necessita més que mai els diners de l’IBI si vol salvar els mobles que queden, o els pocs que li deixaren. I, per a reblar la dissort, en el rerefons s'hi troba el nou marc legal, aprovat pel Partit Popular amb la col.laboració de CiU -prou que ho lamenta l'alcalde- que obliga a les institucions públiques, entre elles a l'ajuntament es clar, a prioritzar el pagament dels deutes als bancs per davant de qualsevol altra cosa, incloent-hi les nòmines dels treballadors. Increïble en aquest suposat estat del benestar i qui sap si en el futur estat propi.

En l'actual i difícil cojuntura, la temptació d’agafar-se als manaments estrictes de la llei de bases de règim local del 1985, és lògica, lícita i tan temptadora per l'Ajuntament com ho era assumir competències no exigides per la mateixa llei quan les vaques anaven grasses. Estiro d'un fil que vaig exposar el desembre del 2011. Per llei, el municipi de Sitges ha d'oferir als seus habitants els serveis d'enllumenat públic, cementiri, recollida i tractament de residus, neteja viària, abastiment d'aigua potable i clavegueram, accés als nuclis de població, pavimentació de vies públiques, control d'aliments i begudes, parcs públics, biblioteca pública, mercat, protecció civil, prestació de serveis socials, prevenció i extinció d'incendis i instal.lacions esportives d'ús públic. I prou. Repeteixo, pot resultar temptador no marxar d'aquestes línies ben delimitades, però, com que la llei no ha canviat, continua presentant un paràgraf que no es pot perdre de vista en cap moment, i que pot tornar-se en contra d'aquells criteris de gestió de la crisi, que puguin establir-se exclusivament des del pragmatisme i l'ortodòxia dels números. És aquest: El municipio, para la gestión de sus intereses y en el ámbito de sus competencias, puede promover toda clase de actividades y prestar cuantos servicios públicos contribuyan a satisfacer las necesidades y aspiraciones de la comunidad vecinal. Això també ho diu la llei, i això no es pot deixar de banda. L'alcalde afirma sense embuts que l'any que ve no es farà res que no sigui passar el mal tràngol. Malgrat tot, hi ha algunes cartes no descobertes. Hi ha empreses interessades en desenvolupar projectes al camp d'Aiguadolç i a l'Aquàtic. Mentre afirma que Sitges continua essent, malgrat tot, un pol d'atracció per iniciatives diverses, Forns no obrirà la boca fins que al sac ben lligat no hi tingui el blat. Ja estaria bé un baló d'oxígen. De moment, les treballadores de les llars d'infants avisen que no han cobrat el mes d'agost....

I acabo. Bona Santa Tecla a tothom. A la pendonista, cordonistes, pubilles i, en especial, als nens i nenes que han de fer-ho millor que nosaltres en el futur. Per força ho hauran de fer millor. I del castelldefocs, de la pirotècnia, i del pirotècnic de referència -envoltat d'incertesa, malentesos i neguits- ja en parlarem.