dijous, 13 de setembre de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 14 de setembre


Puntada cap amunt


Divendres, 7 de setembre. Migdia
Al punt del migdia, hora institucional i eclesiàstica per excel.lència, l'alcalde, en solitari, surt del despatx, saluda als mitjans de comunicació presents a la sala de juntes, espera amablement el peu d'una transmissió en directe i comença la declaració de la remodelació del cartipàs, que justifica a partir del criteri de "Donar resposta a les demandes que té un municipi turístic com el nostre, fonamentades en una política integral de la seguretat ciutadana i en una política integral també de tota activitat empresarial relacionada amb el que és el PIB del nostre municipi". Des del punt de vista polític, Forns féu una declaració del tot defensable, probablement perquè no en podia utilitzar cap altra sinó volia deixar cap escletxa que permetés mirar dins de la rebotiga municipal. En qualsevol govern, la cartera de governació és sinònim d'influència, o de poder si volen. De posicionament en l'escala implícita de jerarquies, inherent a les responsabilitats atorgades a cadascú. Vist així, doncs, el primer tinent d'alcalde hauria protagonitzat un procés de promoció interna dels que vesteixen cara enfora i atorguen un plus de reconeixement. Malgrat tot, intueixo, sospito, em temo, que Carretero no ha arribat al nou rol com a premi a la seva gestió, sinó com a solució estratègica per a mantenir la bugada del pacte sense perdre cap llençol, mentre s'intenten reconduir alguns camins fins ara erràtics en àrees que demanen posicionaments ben clars. Carretero ha assumit la fallida de Castillo,  Llombart la de Carretero, i el tercer ha estat allunyat de la primera línia de foc situant-lo en el que era apèndix d'una regidoria de bandera. Les causes? diverses. L'evolució del perfil polític de l'alcaldable Popular ha estat regresiva. A l'oposició de Baijet, Carretero fou notable orador, amb exposicions ordenades i coherents, qui sap si perquè els socialistes li donaren munició per a donar i per vendre, però va saber construir un argumentari sòlid. Al govern, en canvi, el regidor sembla no haver trobat el seu lloc, i ha acabat per aparéixer com un home desubicat i poc empàtic, que ha perdut perfil propi i s'ha encallat en l'objectiu de consolidar una imatge promocional de Sitges a l'exterior -quan el turisme és venut com un dels pals de paller de la legislatura actual- i també en el diàleg amb el mon del comerç i l'hosteleria, atenallat pel top manta, queixós per l'aplicació questionada de la normativa de terrasses, i emprenyat per no haver estat consultat sobre la zona comercial de la Bòvila II abans de portar-la a aprovació al ple de juliol, per a posar alguns exemples.

Per la seva banda, Francisco Castillo, predestinat des d'abans de les eleccions del 2011 a ocupar la regidoria de seguretat -hom recorda una roda de premsa en la qual desgranà amb detall infinit totes les nafres de l'àrea, mentre n'apuntava les solucions de futur- no ha aconseguit posar ordre dins d'un col.lectiu, el policial, que es mou en un marc laboral propi, i treballa en un dels àmbits de major sensibilitat social. L'ex urbano va ser prou eloquent i sincer -ningú no el va contradir aleshores- quan es referí a la situació del cos en la jornada de balanç de l'any que organitzà el Partit Popular al Miramar. Aquella confessió, que va tenir tant de sincera com de definitòria d'un estat de coses, ha esdevingut la millor vara de mesurar la capacitat de gestió de Castillo. I, finalment, queda Ferran Ignasi Llombart. A diferència dels seus companys, que hauran de demostrar que saben aprofitar la segona oportunitat, del segon del PP, que podria ser el primer si el titular no vigila, se'n valora, precisament, l'empatia, la capacitat de diàleg, el coneixement d'idiomes, una notable agenda de contactes i un cert saber estar cultivat on bull l'olla. Llombart és, avui, qui més pot rendibilitzar l'oportunitat que les circumstàncies li brinden.

Dimecres, 12 de setembre
Un modestos apunts sobre la Diada, que els poden incorporar a la llarga corrúa de reflexions escrites, llegides o expressades, a partir d'una jornada històrica de les que donen peu a una prosòdia on no hi manquen frases trascendentals dirigides al cor, com la pensada i martípoliana, “res no serà fàcil però tot és possible”, amb la qual el president Mas saludà l’endemà de la manifestació. Abans m'aturo tangencialment a la celebració sitgetana, prologada per la novetat de l'hissada de la senyera, que quedà perfecta al costat del monument al doctor Robert. La CUP ha volgut defensat la renúncia a participar en l'ofrena de la corporació adduint que no volia tenir res a veure amb els qui insulten Els segadors, critiquen als partidaris de la independència o apliquen polítiques socials contràries a la majoria… Valdria l’excusa si no fos perquè, en ocasions com aquesta, el grup polític i qui el representa ni es deu ni ha de passar comptes als seus contrincants ideològics, sinó que, com qualsevol altre escollit lliurement per la ciutadania, es deu a la institució de la qual en forma part, li agradi o no. I, en la seva gènesi, la institució pública no té ideologia, perquè ha de respondre a la pluralitat d’opcions de la comunitat a la que representa. Vet aquí la seva grandesa. En conseqüència, flac favor es fa al crèdit de les institucions amb posicionaments que n'erosionen la imatge de referència inequívoca -ara que està de moda l’adjectiu- que mai no poden deixar de tenir en un sistema democràtic.

No hi ha pitjor cec que el qui no vol veure. I el que es va veure l’onze de setembre depassà qualsevol previsió i mesura. A partir d'aquí es poden afegir tots els matisos que es vulguin per a emfatitzar o relativitzar l’evidència, des de la presència de canalla que no pot votar, o la insistència mediàtica prèvia, o els que es quedaren a casa pel que sigui i també son catalans, fins a la massiva expressió de civisme d'una munió ciutadana esperançada, que projectà al mon amb il.lusionada alegria un desig comú. No paga la pena entrar en l'anecdotari. El pes de les imatges no es pot contrapesar amb res, per molts esforços que s'hi posin. Vivim un procés històric, immers a la vegada en el marc d’una història que no és nova. Els moments de crisi social forcen posicionaments que en periodes de benestar no prosperarien. Si la majoria visqués bé, això costaria de veure. Com que no hi viu, per moltes raons, materials i emocionals, per això ho veiem. I serà difícil que la resposta política no passi per plantejar un referèndum sobre l’estat propi, perquè s’ha acabat el temps de la geometria variable. En aquesta Europa veterana, trasbalssada, ferida, castigada i sacrificada, esqueixada i unida, que ha canviat el mapa polític manta vegades el darrer segle, i segueix viva, una consulta sobre el model d’estat que poden voler els ciutadans d'un territori amb el bagatge de Catalunya no hauria d’esdevenir cap trauma, com tampoc hauria de ser-ho l’assumpció del resultat, fos el que fos. Només així sortiriem de dubtes. Malgrat tot, tampoc no seria just que el debat sobre la independència arraconés els petits i grans drames de la nostra quotidianeitat. Hi ha gent que passa gana, gent arruinada, a l’atur i a punt de ser desnonada. I davant d’un desnonament sense solució immediata, el debat sobre l’estat propi pot resultar, a ulls també de molta gent que pateix, excloent, innecessari, o directament fals si es planteja la hipotètica secessió com la solució definitiva a tots els mals que arrosseguem. Al carrer, la societat civil ha llençat una pilota al terrat dels polítics, que, des del seu statu quo questionat per totes bandes, tindran l’obligació de saber llegir. De saber llegir sense perdre l’escriure. I acabo. Si mai arriba una Catalunya independent, seria bo que ens agafés amb un model educatiu com Déu mana. Si no és així, al país li fallaran, com no li acaben de funcionar ara, els fonaments sobre els quals s'ha de basar qualsevol societat que vulgui avançar en els valors humans i en la competitivitat global.