Eco de Sitges, 14 de setembre
Puntada cap
amunt
Divendres, 7 de setembre. Migdia
Al punt del migdia, hora institucional i eclesiàstica per excel.lència,
l'alcalde, en solitari, surt del despatx, saluda als mitjans de comunicació
presents a la sala de juntes, espera amablement el peu d'una transmissió en
directe i comença la declaració de la remodelació del cartipàs, que justifica a
partir del criteri de "Donar
resposta a les demandes que té un municipi turístic com el nostre, fonamentades
en una política integral de la seguretat ciutadana i en una política integral
també de tota activitat empresarial relacionada amb el que és el PIB del nostre
municipi". Des del punt de vista polític, Forns féu una declaració del
tot defensable, probablement perquè no en podia utilitzar cap altra sinó volia
deixar cap escletxa que permetés mirar dins de la rebotiga municipal. En
qualsevol govern, la cartera de governació és sinònim d'influència, o de poder
si volen. De posicionament en l'escala implícita de jerarquies, inherent a les
responsabilitats atorgades a cadascú. Vist així, doncs, el primer tinent
d'alcalde hauria protagonitzat un procés de promoció
interna dels que vesteixen cara enfora i atorguen un plus de reconeixement.
Malgrat tot, intueixo, sospito, em temo, que Carretero no ha arribat al nou rol
com a premi a la seva gestió, sinó com a solució estratègica per a mantenir la
bugada del pacte sense perdre cap llençol, mentre s'intenten reconduir alguns
camins fins ara erràtics en àrees que demanen posicionaments ben clars.
Carretero ha assumit la fallida de Castillo,
Llombart la de Carretero, i el tercer ha estat allunyat de la primera
línia de foc situant-lo en el que era apèndix d'una regidoria de bandera. Les
causes? diverses. L'evolució del perfil polític de l'alcaldable Popular ha
estat regresiva. A l'oposició de Baijet, Carretero fou notable orador, amb
exposicions ordenades i coherents, qui sap si perquè els socialistes li donaren
munició per a donar i per vendre, però va saber construir un argumentari sòlid.
Al govern, en canvi, el regidor sembla no haver trobat el seu lloc, i ha acabat
per aparéixer com un home desubicat i poc empàtic, que ha perdut perfil propi i
s'ha encallat en l'objectiu de consolidar una imatge promocional de Sitges a
l'exterior -quan el turisme és venut com un dels pals de paller de la
legislatura actual- i també en el diàleg amb el mon del comerç i l'hosteleria,
atenallat pel top manta, queixós per l'aplicació questionada de la normativa de
terrasses, i emprenyat per no haver estat consultat sobre la zona comercial de
la Bòvila II abans de portar-la a aprovació al ple de juliol, per a posar
alguns exemples.
Per la seva banda, Francisco Castillo, predestinat des d'abans de les
eleccions del 2011 a ocupar la regidoria de seguretat -hom recorda una roda de
premsa en la qual desgranà amb detall infinit totes les nafres de l'àrea,
mentre n'apuntava les solucions de futur- no ha aconseguit posar ordre dins
d'un col.lectiu, el policial, que es mou en un marc laboral propi, i treballa
en un dels àmbits de major sensibilitat social. L'ex urbano va ser prou eloquent i sincer -ningú no el va contradir
aleshores- quan es referí a la situació del cos en la jornada de balanç de
l'any que organitzà el Partit Popular al Miramar. Aquella confessió, que va
tenir tant de sincera com de definitòria d'un estat de coses, ha esdevingut la
millor vara de mesurar la capacitat de gestió de Castillo. I, finalment, queda
Ferran Ignasi Llombart. A diferència dels seus companys, que hauran de
demostrar que saben aprofitar la segona oportunitat, del segon del PP, que
podria ser el primer si el titular no vigila, se'n valora, precisament,
l'empatia, la capacitat de diàleg, el coneixement d'idiomes, una notable agenda
de contactes i un cert saber estar cultivat
on bull l'olla. Llombart és, avui, qui més pot rendibilitzar l'oportunitat que
les circumstàncies li brinden.
Dimecres, 12 de setembre
Un modestos apunts sobre la Diada, que els poden incorporar a la llarga
corrúa de reflexions escrites, llegides o expressades, a partir d'una jornada
històrica de les que donen peu a una prosòdia on no hi manquen frases
trascendentals dirigides al cor, com la pensada i martípoliana, “res no serà
fàcil però tot és possible”, amb la qual el president Mas saludà l’endemà
de la manifestació. Abans m'aturo tangencialment a la celebració sitgetana,
prologada per la novetat de l'hissada de la senyera, que quedà perfecta al
costat del monument al doctor Robert. La CUP ha volgut defensat la renúncia a
participar en l'ofrena de la corporació adduint que no volia tenir res a veure
amb els qui insulten Els segadors, critiquen
als partidaris de la independència o apliquen polítiques socials contràries a
la majoria… Valdria l’excusa si no fos perquè, en ocasions com aquesta, el grup
polític i qui el representa ni es deu ni ha de passar comptes als seus
contrincants ideològics, sinó que, com qualsevol altre escollit lliurement per
la ciutadania, es deu a la institució de la qual en forma part, li agradi o no.
I, en la seva gènesi, la institució pública no té ideologia, perquè ha de
respondre a la pluralitat d’opcions de la comunitat a la que representa. Vet
aquí la seva grandesa. En conseqüència, flac favor es fa al crèdit de les
institucions amb posicionaments que n'erosionen la imatge de referència inequívoca -ara que està de moda
l’adjectiu- que mai no poden deixar de tenir en un sistema democràtic.
No hi ha pitjor cec que el qui no vol veure. I el que es va veure l’onze
de setembre depassà qualsevol previsió i mesura. A partir d'aquí es poden
afegir tots els matisos que es vulguin per a emfatitzar o relativitzar
l’evidència, des de la presència de canalla que no pot votar, o la insistència
mediàtica prèvia, o els que es quedaren a casa pel que sigui i també son
catalans, fins a la massiva expressió de civisme d'una munió ciutadana
esperançada, que projectà al mon amb il.lusionada alegria un desig comú. No
paga la pena entrar en l'anecdotari. El pes de les imatges no es pot
contrapesar amb res, per molts esforços que s'hi posin. Vivim un procés
històric, immers a la vegada en el marc d’una història que no és nova. Els
moments de crisi social forcen posicionaments que en periodes de benestar no
prosperarien. Si la majoria visqués bé, això costaria de veure. Com que no hi
viu, per moltes raons, materials i emocionals, per això ho veiem. I serà
difícil que la resposta política no passi per plantejar un referèndum sobre
l’estat propi, perquè s’ha acabat el temps de la geometria variable. En aquesta
Europa veterana, trasbalssada, ferida, castigada i sacrificada, esqueixada i
unida, que ha canviat el mapa polític manta vegades el darrer segle, i segueix
viva, una consulta sobre el model d’estat que poden voler els ciutadans d'un
territori amb el bagatge de Catalunya no hauria d’esdevenir cap trauma, com
tampoc hauria de ser-ho l’assumpció del resultat, fos el que fos. Només així
sortiriem de dubtes. Malgrat tot, tampoc no seria just que el debat sobre la
independència arraconés els petits i grans drames de la nostra quotidianeitat.
Hi ha gent que passa gana, gent arruinada, a l’atur i a punt de ser desnonada.
I davant d’un desnonament sense solució immediata, el debat sobre l’estat propi
pot resultar, a ulls també de molta gent que pateix, excloent, innecessari, o
directament fals si es planteja la hipotètica secessió com la solució definitiva
a tots els mals que arrosseguem. Al carrer, la societat civil ha llençat una
pilota al terrat dels polítics, que, des del seu statu quo questionat
per totes bandes, tindran l’obligació de saber llegir. De saber llegir sense
perdre l’escriure. I acabo. Si mai arriba una Catalunya independent, seria bo
que ens agafés amb un model educatiu com Déu mana. Si no és així, al país li
fallaran, com no li acaben de funcionar ara, els fonaments sobre els quals s'ha
de basar qualsevol societat que vulgui avançar en els valors humans i en la
competitivitat global.
