dijous, 30 d’agost de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 31 d'agost



Assumpte d’estat

I el dilluns, 20 d’agost, al minut 40 dels 42 llargs que té el pregó, el pregoner va dir el que va dir i, dient-ho, passà a la petita història de l'acte, per haver estat el primer en expressar, emmarcat dins d’un seguit d’imatges metafòriques, el desig lliure i personal d’una Catalunya independent, amb el qual s’hi identificaren una part dels presents, vagin a saber quants perquè no els vaig comptar. I punt. Lluny de considerar-lo un militant agitador de masses, en Miquel Marzal -que vestit amb aquell sobri trajo fosc podria haver passat per un seminarista de pel.lícula religiosa- és una de les persones d’actitud i de verb més pacífic que hom pot tirar-se a la cara, a qui les vivències personals i el bagatge intel.lectual nascut de la passió per a la recerca, li permeten parlar de la nostra festa gran amb aquella autoritat només limitada per una modèstia a prova de temptacions vanitoses. En conseqüència, intentar reduir el missatge final del pregó a una mera intencionalitat polititzadora és menystenir, des de la sempre perillosa visió maniquea de l’existència, les capacitats d’un pregoner que, en els 38 minuts i escaig de la resta de discurs, exposà de forma brillant, coherent, ordenada i emotiva, un bon grapat de reflexions de calat infinitament més destacables, a partir de quatre valors nuclears que recupero, i que poden extrapolar-se a multitud d’aspectes de la nostra existència: responsabilitat, sitgetanisme, civisme i sensibilitat. S’imposa una relectura pausada.

Dijous, 23 d’agost. La vigília. Migdia
Més enllà de les discutides habituals sobre qui alenteix les cercaviles, o on haurien d'estar els punts d'aigua i els membres de la comissió per a controlar els punts més calents del recorregut, o sobre el perquè es permeten segons quines llicències musicals a l'hora d'acompanyar els balls tradicionals, o quina deu ser la raó per la qual les flors de la matinal son esperades com el pa durant el raccionament, o si cal pensar que és veritat que en Gari tenia la mà trencada a l'hora de gestionar la maquinària sempre imprescindible de les infraestructures, en el fons la Festa Major, com cada any, ha estat bona o dolenta per a cadascú, d'acord a com li hagi anat a la fira. Tot i haver de fer els ulls grossos davant de determinades situacions cronificades, el balanç global no pot oblidar d'on veniem fa mesos. En aquest sentit, podem donar gràcies perquè els mobles s'han salvat amb dignitat. Això no exclou, però, que l'entrada de grallers no respongui a la exhortació al silenci festiu que féu el pregoner adreçant-se als joves. Costarà, i potser és igual perquè la preocupació ve de fora, i no de dins. L'entrada de grallers del segle XXI defineix el model de vida d'una generació que ha nascut amb la samarreta i el barret de palla com a referents de sempre, i que la sent des de la vitalitat arrauxada, de la qual en son partíceps indispensables les xarxes socials.

A les dues, la cobla toca, de franc, les sardanes de referència que tocava cobrant l'any passat. I no es nota. Que ningú no s'acostumi. La questió musical caldrà reconsiderar-se, com l'arribada dels gegants al Cap de la Vila per a participar, suposadament, de la ballada sardanista. Si s'afina la jugada de cara l'any que ve, la foto de grup promet ser sensacional. Si es deixa que la indecisió domini el moment, no val la pena parlar-ne perquè tothom ha de saber on posar-se abans d'arribar. Em quedo amb un vers de la Jove, en Pintxo i en Panxo, que descrivia aquell moment de gran tensió des d’una punyent ironia críptica, i amb la declamació del rapsoda habitual. Un diable de l’ABPS que no llegeix, interpreta.

Nit
Recollit Sant Bartomeu de la noble arquitectura de Can Llopis, una conjectura de futur. El 23 d'agost del 2013 en algun moment algú farà la brometa de la puntualitat del castell de foc. El retard serà el que recordarem del d'enguany, per bé que la iniciativa del castelldefocs en calma ha tingut un notable i meritori èxit. Com si les peces d’un trencaclosques s’haguéssin conjurat per a no encaixar, la nit començà alterada entre la incompareixença del personal de l’empresa de seguretat contractada, la coincidència amb el canvi de torn de la policia, l’incivisme de molta gent als espigons i la imprevista precisió del rellotge temporitzador que controla la il.luminació de la façana de la Parròquia, una ànima electrònica insensible a la impuntualitat de quart d’hora amb la qual començà l’espectacle. A dos quarts de dotze la plaça de l’Ajuntament va viure un pas de comèdia. Mentre el cel espategava, a la terra un conegut lampista de la brigada maldava per obrir la tanca del monument al doctor Robert per a accedir a l’armari de l’enllumenat públic. Trata de abrirla! Trata de abrirla! l’esperonava la concurrència amb ganes de gresca. S’hi afegiren els urbanos a la feixuga tasca. Saca la pistola! Saca la pistola! Mare de Déu quin moment. Al final, no cal ni dir-ho, s’arribà a l’interruptor, abans de la traca final del castell de foc de les retallades i de la fluida baixada de les escales. En canvi, el record de la matinada en serà un altre. Estem aquí per a vigilar la matinal, li digueren a Siscu Rossell les dues parelles de la policia local a la plaça de la Indústria, tot ensorrant-li la moral, quan, a les 6 del matí, s’acostà a demanar-los ajuda després que els brètols li rebentessin la porta de vidre del seu establiment i la de casa seva, durant la batalla campal del primer de maig i voltants, que va fer por segons la majoria de testimonis. Incomprensible.

Divendres, 24 d’agost. Matí.
Es vantava mossèn Pausas de posar en pràctica l’aforisme eclesiàstic: temps de melons no és temps de sermons. Monsenyor Francesc Pardo no el deu compartir. Tot allò que va haver d’escapçar del text de l’ofrena la colla del Drac no li va caler escapçar-ho al bisbe, que predicà segons els cànons de l’ortodòxia de la cúria, amb alguna concessió a la vivència popular de quan venia a Sitges acompanyat pels seus amics de seminari. La Fera Foguera entrà a la Parròquia senyorívolament, sota el paraigues eixordador d’un toc de timbals infernal que ressonà acompassat i amb potència. A l’altar hi quedà, entre d’altres ofrenes, la reliquia d’un tros de l’antiga pell….

Benvinguda la sortida d'ofici que deixa un racó per als veterans. És el seu moment. El cas és que encara desconec què cal fer quan s’escolta un himne. Es pot cantar, es pot callar, o taral.lejar-lo com aquell que vol fer veure que se’l sap. Es pot aixecar el puny, posar la mà al pit, plorar d’emoció, fer cara de pòquer fins que passa el moment, o, simplement, experimentar una vivència interior, personal i sincera sense que ningú se n’adoni. És evident que Els segadors no ha arribat a la sortida d’ofici per ingenua casualitat, i que, per bé i per mal, Sitges no és Vilafranca. Cada terra fa sa guerra i cada guerra ha d'ésser respectada. Com qualsevol himne d’arreu del mon, l'oficialment declarat nacional de Catalunya simbolitza l’expressió d’un sentiment col.lectiu de tamany indeterminat, i va néixer per a ésser interpretat en dates assenyalades. I la Festa Major és una d'elles sense discussió. Servidor, que prové de l’època en la qual la banda militar del regiment Jaen 25 desembarcava a Sitges amb una maquíssima versió de La Santa Espina que entusiasmava al personal, pensa que als càrrecs electes els corresponen obligacions amb les quals han de conviure els agradi o no, i més si es tracta del resultat de decisions preses en el si del govern del que formen part. Aquesta és la diferència fonamental respecte els ciutadans que representen, que poden xiular, cridar o aplaudir des de la pròpia llibertat individual, sense haver de respondre a les exigències de la condició atorgada per les urnes.

Per la resta, que és el veritablement important, ha estat una gran Festa Major.