dijous, 16 d’agost de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 17 d'agost



Volem Festa Major

La secció atura màquines, i deixa per a quan pugi l'IVA -i ens vingui el fred de cop- la continguda VISA de l'alcalde, o la petició que la fiscalia de delictes urbanístics ha fet a l'Ajuntament per a que li faciliti l'expedient complert del projecte de l'hotel de l'Avinguda Sofia, que inclou la modificació del POUM aprovada per ple en el seu dia. A veure si al final els balcons seran la xocolata del lloro... També passaré per alt els top mantes impenitents, i les hipotètiques sancions als clients basades en l’aplicació de la mateixa ordenança que penava amb multes de 750€ l’ocupació dels parterres del passeig. Potser mai sabrem si és problema d’haver aprovat una norma inaplicable, o d’incapacitat a l’hora d’aplicar-la. Tampoc em referiré a la polseguera dels escandalosos bufadors dels escombriaires, que ja eren escandalosos en època de Josep Orriols i, obviament, ho continuen essent avui, o al Sitges violentat per l'incivisme sense control, o sense control aparent, que malda per a projectar una imatge exterior de qualitat mentre no fem net de brutícia i molts vilatans posen a prova la seva capacitat d'aguantar escandaleres diverses. Fins i tot no parlaré de la misteriosa desaparició de la vida pública de la imatge dels policies amb Segway. Ja es veia a venir que allò no acabaria bé... I el que em deixo volgudament perquè voldria encaixar quatre línies per a referir-me a la insuperable malvasia, envellida des del 2002, amb la qual l'hospital celebra  el centenari de l'edifici patrimonial de Josep Font i Gumà, i que fou presentada Diumenge passat en un bonic i emotiu acte on, des del punt de vista protocolari, només hi vaig trobar a faltar als ex-administradors i a una representació de la comunitat de monges concepcionistes. A canvi, l'enòleg Josep Pascual, mantenidor curós del descans en bóta del que avui podem tastar i dels productes de la casa en general, no deixà de referir-se, en un gest molt noble, al paper indiscutible d'Antoni Almirall durant bona part de la història del llegat de Llopis i Bofill. Ell, des d'una vellesa admirablement portada, assistí feliç, acompanyat de néta i besnéta, al bateig de quelcom únic des de tots els punts de vista. Presentada en una suggerent ampolla de mig litre, dins del magnífic embolcall que ideà Gonçal Sobrer a inicis dels noranta, la malvasia del centenari honora una Festa Major, un Nadal, o qualsevol moment irrepetible. Evocant la magdalena de Proust, he fet el pecat mortal de sucar-hi galetes com quan era petit i l’experiència no té preu. L’ampolla si: 25€. S'ho val.

Escric el matí de la Mare de Déu d'agost. El vent ha ajudat a que el repic de campanes de la vigília hagi sonat potent, vibrant, intens. Celestial, vaja. Som afortunats de poder viure en un poble on les campanes encara canten amb ànima humana i no mecànica. Els veïns i comerciants del carrer Jesús i del Cap de la Vila s'han empescat la feliç i bonica iniciativa de penjar grans ensenyes de Sitges amb un resultat que és probable que en el futur s'encomani a d'altres vies del rovell de l'ou. Fa goig, té un punt italianitzant, i el lema que l’acompanya és encertadíssim: Bona Festa Major, amb alegria i pau. Serviria allò de un poble, una bandera per a definir aquest esperit de sitgetanisme transversal, honest i sense pretensions ni socarelisme impostat, amb el que tothom s'hi identifica. Per la seva banda, i davant de la impossibilitat de relacionar-los tots, val la pena destacar l'eclosió de gadgets i merchandising festamajorenc que omple les paradetes de les colles i els aparadors de les botigues aquests dies de vigília, fets en la seva majoria amb exquisit gust i grans dosis de creativitat. Entre preparatiu i preparatiu, i travessades les polèmiques pressupostàries, acabem de viure el primer bany de masses de la Festa Major, que no és altre que la presentació del programa i dels cartells. S'ho creguin o no, un dels moments de l'any més compromesos per a la secció és, precisament, el de la crítica d'aquests dos elements que han agafat una volada inquestionable. Em sortiria una extensa llista de situacions tenses, i anècdotes viscudes, sorgides d'haver expressat el que pensava, quan, ben mirat, m'ho hagués pogut i m'ho podria estalviar perquè mai ningú m'ha obligat a fer-ho. Sigui com sigui, ara ja és massa tard. D'un temps ençà, la posada de llarg del programa ve envoltada d'un cerimonial i d'una trascendència impossible d'imaginar fa dues dècades, quan la publicació arribava a la centraleta de l'Ajuntament com ho feien els llistins telefònics a les cases, i era recollida sense massa soroll. Avui, l'acte respira la pompa i la solemnitat dels grans esdeveniments protocolaris on desembarquen autoritats i convidats, i els artistes prenen un protagonisme ben allunyat de la discreció que acompanya la creativitat quotidiana. En qualsevol cas, mai no fa mal passejar-se per l'enlluernador saló d'or de Maricel, i menys ara que el diàleg amb l'entorn és impossible, fins que l'obra de la seu no finalitzi.

El programa s'ha imprès a Leon. Fet anecdòtic perquè es podia haver imprès a Indoxina. Ho apunto només perquè servidor, que recorda les primeres experiències traumàtiques vingudes de terres castellanes -que es justificaven esforçadament des de la gratuïtat de la feina feta- saluda amb bons ulls el producte final, concebut a Sitges partir d'una combinació d'eficaços talents de casa, Viki Gallardo i Edu Sentís en el disseny i Joan Duran en la coordinació, que ja havien treballat conjuntament abans. En conseqüència, estem davant d'un producte molt cuidat pel que fa als continguts -didàctics, rigorosos, amb un punt de lirisme i carregats de reflexions que no haurien d'esbravar-se passada Santa Tecla- i impecable en forma i presentació, des de la composició de les pàgines i el plus de qualitat que dona el gramatge de les cobertes, a l'utilització del color i els textos. L'únic però, i és un però petit, tindria relació amb el tamany d'algunes fotografies, que, donada la seva qualitat, hauria pogut esplaiar-se de manera més generosa per determinades pàgines. Els cartells han generat opinions menys unànims. No és el meu cas. Hi ha un punt de gosadia que aplaudeixo, i una vindicació del vessant estètic de la tipografia –eternament arraconada i injustament menystinguda- que comparteixo de cap a peus. Son un exercici d’abstracció net, lluminós, ordenat, elegant i diferent. Respiro….

Res, que no pugui evitar-se des de la capacitat humana, impedirà que, a les dotze del migdia del 23 d'agost, tornin a sonar les gralles. Res no impedirà que a les dues del migdia dringuin de nou les campanes, esclatin els morterets i es ballin les nostres sardanes de capçalera. Res no impedirà que la maquinària de la Festa Major es torni a posar en marxa al llarg de les inefables, populars, vitals, adrenalíniques i tòpiques 36 hores de pell de gallina. Les grans diades arriben amb crisi o sense, i ens demanen la mateixa atenció de sempre, més enllà de la circumstància que ens envolta. Nosaltres no seriem gran cosa sense la festa, i la festa tampoc no seria gran cosa si no hi hagués ningú que la celebrés amb l'ànima oberta, franca, positiva i vital, acompanyant -a la manera de cadascú- al patró Sant Bartomeu. Com era la frase? Una celebració no és gran pels diners que mou, sinó pel sentiment col.lectiu que genera. A Sitges li espera una tardor molt difícil. No cal ser endeví per a constatar-ho i per evidenciar que, l’endemà del 23 i del 24 d'agost, la vida real tornarà a fer-se present sense maquillatge. En qualsevol cas, ara som a punt d'obrir el periode on fem presents als absents per a que ens acompanyin en algun moment o altre, i on els que quedem acostumem a desitjar-nos el millor. I a això no hi podem renunciar de cap manera. Benvingut Nadal d'estiu. Bona Festa Major a tothom, i, en especial, als qui enguany, pel que sigui, la viuran des d'un vessant emocional diferent.