dijous, 9 d’agost de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 10 d'agost


Procureu-nos milloria.....


Divendres, 3 d'agost
Va semblar que la setmana passada defensés la vulneració de la llei en favor d'una pressumpta il.legalitat? Una lectora m'ho insinua i jo continuo creient que no és incompatible el compliment de la llei amb la possibilitat de negociar la posada en marxa d’una activitat econòmica, que estarà subjecta a allò que el jutge dictamini en el seu moment. Així de simple. En aquest Sitges paradoxal -el mateix que aconsegueix impedir la construcció de la passarel.la dels museus, mentre s'empassa sense bicarbonat l'hotel-baluerna de l'Avinguda Sofia- diria que, tal i com estan les coses, esdevé obligació de les dues parts en conflicte arribar a una moratòria cojuntural, si hi ha voluntat i marc legal que ho possibiliti. Si no… no segueixo perquè ja està dit. El cas del projecte de la Bòvila II és un altre. En aquesta llenca de terreny d’1,7ha, que queda a la dreta o a l’esquerra, segons es pugi o es baixi pel ramal Sitges Centre de l’autopista C-32, s’hi vol fer quelcom legal, que ja ho era quan s’intentà fer el 2010, que els propietaris han hagut de modificar manta vegades amb l’objectiu de poder tirar-ho endavant, i que l’Ajuntament no pot estar ajornant sine die si no hi veu res fora de la norma. Vet aquí, doncs, una patata calenta, replantejada respecte la de fa dos anys però calenta igualment, que ens posa, de nou, davant d’allò que volem, o que no volem, o que potser no voldriem i varem voler en el seu dia, i ara l’urbanisme que crea drets no ens deixa reconduir tan fàcilment. Un atzucac, doncs, en tota regla, del qual cal buscar-ne l’origen en l’aprovació del darrer pla general, i que només concilia posicions obertament enfrontades en altres aspectes quan es tracta de valorar la millora evident, i necessària, que l’obra comportarà en la vialitat del barri i, per extensió, en la de l’accès al polígon de les Pruelles i al propi casc urbà.

Malgrat es faci valer que la reforma de la idea presentada el 2010 -que fou avalada aleshores per la comissió del pla general, i posteriorment retirada per l’equip de govern Baijet arran de la pressió del sector del comerç, sota el paraigues de la FECES- ha permès ampliar fins a quatre vegades la superfície d’espai públic respecte la contemplada amb anterioritat, i que respon a un model menys ambiciós en pretensions que el que va ser retirat llavors, és evident que l’interès de la majoria es dirigeix a les xifres relacionades amb els equipaments que es preveuen construir a la zona, d’acord amb el que permetrà la modificació del POUM aprovada inicialment en el darrer ple municipal. Segons es diu es tracta d’un supermercat d’uns 1500 m2, d’un conjunt de vuit botigues de 100m2 cadascuna, d’un espai de restauració i, finalment, d’una benzinera. En el fons, una petita zona comercial –gran si prenem en compte la mitjana de la majoria de comerços sitgetans- que seguiria els cànons que semblen generalitzar-se avui, on la possibilitat d’aparcar a dos metres de la porta i de poder satisfer la majoria de necessitats d’una familia tipus perfectament definida des de l’estadística, han esdevingut model de negoci arreu, basat en una oferta especialment concebuda per a incentivar el consum a l’engròs, i que, necessita, en conseqüència, atraure grans quantitats de clients potencials. Val a dir que l’invent no sempre funciona, tot i que juga amb algunes de les condicions que qualsevol manual de la matèria considera bàsiques. I tot plegat ha d’encaixar dins de l’heterodox mapa del comerç sitgetà, el dels establiments que obren i tanquen, el de les franquícies amb lloguers a la baixa, i el que, de fa anys, s’ha abocat vers el sector dels complements, siguin de vestir, de cosmètica o de decoració, per a posar tres exemples. En aquest escenari les botigues de sempre lluiten per a sobreviure, mentre miren amb recel la competència dels badulakes -amb tot el respecte que mereix la simpàtica i no pejorativa definició simpsoniana- que llençaren el rellotge quan van obrir, dels magatzems xinesos on es ven des d’una llima per a les ungles fins a un bufador de lampista, o del fenòmen imparable dels top manta, que –val la pena recordar-ho- no ha deixat mai de tenir clientela.

Com era previsible, el dibuix de la Bòvila II ha tornat a aixecar recels, malgrat que amb menor intensitat que en el passat, qui sap si perquè estem a ple estiu i l’aprovació inicial ha agafat al sector amb el pas canviat i sense temps de reaccionar. Si fa no fa, els posicionaments fonamentals no han canviat gaire des del darrer debat. L'equip de govern actual defensa les bondats d'una iniciativa que considera beneficiosa per a incentivar l'economia, estratègica pel desenvolupament del sector en el futur, eficaç per a descongestionar el trànsit en un indret complicat, i complementària a l'actual oferta comercial de la vila. Per la seva banda, el president de la FECES, Enrique Fuertes, a més de vindicar els interessos del col.lectiu, segueix pensant que La Bòvila II no respondrà al model de comerç de proximitat que caldria potenciar, i enforteix la vehemència del seu discurs quan es refereix a que el candidat i avui alcalde Miquel Forns assegurà a l'entitat en campanya electoral que no es modificaria el POUM per a possibilitar la posada en marxa del pla parcial, i que no n'han tingut cap coneixement ni ocasió d'establir diàleg amb l'Ajuntament fins que l'assumpte ha arribat al ple municipal. Durant la sessió l'oposició també apretà en aquest sentit, i l'evidència deixà al govern sense cartes per a ensenyar, ni bones excuses per a donar. Hi ha molts números per a que aquesta vegada la història arribi al final, i també possibilitats per a parlar-ne, tenint en compte que el tràmit administratiu acaba de començar i que algun dia l’equip de govern s’haurà de trobar amb els comerciants cara a cara…

Diumenge, 5 d'agost
Tranquil.litat pel cami fondo a quarts de vuit. És l’hora del canvi de torn entre els que van a dormir una mica perjudicats, i els que posen els carrers amb cara de voler passar una jornada ociosa o esportiva. Als voltants del santuari hi ha moviment, malgrat l'hora matinera. Dins, travessada la immaculada façana acabada de pintar, un munt de roses blanques acaronen la Mare de Déu. La d’enguany ha estat una diada rodona en molts sentits. Des de la presentació del complet llibre de Blai Fontanals, amb il.lustracions de la seva filla Maria i fotografies de Marga Domingo, fins a la celebració de la primera recepció que l'Ajuntament ha dedicat a les prop de 120 sitgetanes que, segons el cens, porten el nom de Vinyet o Maria del Vinyet. Amb l'encertadíssim títol de Em dic Vinyet, un nom de Sitges, dissabte al vespre es va viure al saló de plens un acte senzill, sense pretensions i amb molt de caliu, que mereix continuïtat. Davallada avall, l'edifici Miramar ha afegit dos al.licients més a la sempre recomanable exposició de les joies del Cau Ferrat. Al segon pis, retrobem una selecció del millor Joan Iriarte en blanc i negre, a través del recorregut global pels paisatges humans i urbans de la trajectòria professional del fotògraf. A la planta baixa una antològica que té aire de descoberta. Amb voluntat i els mínims recursos, Beli Artigas li ha muntat a Artur Duch una excel.lent retrospectiva que palesa l'evolució d'un artista tan gran en el concepte com discret i humil en la paraula. Personal en l'estil i mestre en les possibilitats tècniques sobre suports i materials diversos. Paga la pena haver esperat. Una exposició sensacional que conté un enigma: on són els originals dels pòsters de la Festa Major del 1998 que l'artista donà a l'Ajuntament/comissió?. S'han fet fonedissos i no hi ha hagut manera de saber-ne res. Un misteri. Estaran en un menjador? En un despatx? En un magatzem? Perduts irremisiblement? Es que no es pot ser bona persona.....