Eco de Sitges, 30 de març
Carta d’ajust
El pressupost que cap equip de govern voldria –i vull creure que
l’actual tampoc- és el que va aprovar dilluns la Nova Majoria
-denominació ben poc arrelada, tot i que faci gairebé un any que s’encunyà- amb
l’abstenció del PSC i el vot contrari de la CUP. En aquesta etapa on les
circumstàncies imposen empassar-se el gripau d’haver d’administrar les restes
del naufragi, l’Ajuntament, situat en la 23a posició del rànquing de
corporacions locals més endeutades de Catalunya, haurà de saber ballar amb el
deure legal, ètic i moral, de pagar sense deixar de complir, tot sabent que no
es podrà complir amb el mateix nivell d’ambició d’abans, perquè la vida és una
altra, i els miracles van molt buscats. Deixo per la setmana vinent la reflexió
sobre la municipalització dels serveis, a partir del dissortat cas de les
treballadores de les llars d’infants malanomenades municipals, perquè el tema mereix atenció detallada. M’agradaria
començar apuntant dues històries paral.leles. La primera me la explicava la
molt preocupada mare d’un empresari a qui la casa gran deu un munt d’euros que,
segons em deia, no apareixen al llistat enviat al govern central perquè,
probablement, formen part d’un procés que s’haurà de resoldre per altres vies
més lentes. Em quedo amb la seva angoixa, que és el que de debò fibla. La
segona és la que m’explicava un professional liberal referint-se a un altre
empresari sitgetà que, entrempat per la crisi, deu un altre disbarat d’euros a
una colla de professionals que havien treballat per a ell, i que, sense tampoc
saber quan arribaran a cobrar, se’l troben pel carrer com qui no vol la cosa...
El món és un mocador i Sitges un mocadoret. De dalt a baix, de l’àmbit públic
al privat, de la col.lectivitat a l’individu, la història és sabuda i repetida,
per bé que estem obligats a no oblidar-la i a treure’n alguna lliçó de profit. Ni
s’ha de fer només pel que es té, ni tampoc pel que no s’arribarà a tenir mai. La
perpètua recerca de l’equilibri. Torno a l’inici. El municipi ha aprovat els
comptes del 2012, després d’apedaçar per totes bandes els que s’aprovaren el
2010, amb el triple objectiu de mantenir els serveis, eixugar el dèficit i
aconseguir el reequilibri de la caixa comuna. Vet aquí un Ajuntament que va
gastar, com tants d’altres, més del que podia. Va gastar com tants particulars
gastaren, com gastà l’estat i bona part de les administracions autonòmiques i
provincials, empeses per la falsa excusa de les peticions de la ciutadania,
quan, en realitat, imperava la desmesura. Com gastà, en definitiva, bona part
del món alliçonat pel sistema financer, mentre l’altra part passava gana... I
així seguiriem fustigant-nos en aquesta mena de paranoia cíclica on cada dia
s’aixequen mantes, es descobreixen pillatges encoberts, es decreten retallades,
se salven bancs que no tenen tants escrúpols a l’hora de salvar persones, donar
crèdit a emprenedors o esborrar comissions de manteniment, es palesen greuges
comparatius, injustícies manifestes sense resoldre, i manegades diverses que
impregnen l’ambient d’un malestar perenne i difícilment reconduïble. I una nova
setmana, els dic que, enmig d’aquest desencisador sidral, on no hi han mancat
les malaurades imatges dels disturbis a Barcelona, hi ha gent, i també gent de
casa, que fa coses magnífiques. No tot pot ser ni és dolent, encara que ens ho
vulguin fer creure.
Benvinguts a l’exposició pública d’un pressupost d’austera supervivència
amb poques alternatives possibles, malgrat que, inevitablement, tot i l’epígraf
que li atribueix la vocació de servei al Sitges de les persones, obre un
cert debat sobre les opcions que ha pres el govern per a decidir invertir els
pocs diners que queden en unes àrees més que en unes altres, segons el sempre
subjectiu criteri de la necessitat imprescindible, o no, de les despeses
discutibles, o no, o dels sous justificables, o no, en un moment on el
questionament de tot plegat està a l’ordre del dia, després d’una dècada on
l’acriticisme propi del diner fàcil s’ha passejat sense massa problemes per
tots els àmbits de la nostra societat. D’aquí que ara resulti recorrent
escoltar que es poden fer les coses igual o millor amb molts menys diners, una
sentència atemporal que sembla descobrir-se com la sopa d’all de l’èxit, i que
amaga el pervers parany d’enterbolir o distorsionar la percepció adequada del
veritable valor de les feines, allò que no sempre ha estat vinculat com calia
amb el seu cost. En qualsevol cas, la sessió plenària del passat dilluns fou
tranquil.la, assossegada, empeltada en general d’un esperit conciliador, quan no
resignat davant la magre evidència. Jordi Mas defensà la feina a través d’un
discurs plantejat amb coherència argumental, que va torpedinar a l’hora
d’enfilar una lletania laudatòria sobre els esforços de cadascun dels regidors
del govern, definits -si em permeten l’expressió irònica que manllevo a la mà
dreta- com els vetlladors i les vetlladores del benestar col.lectiu i la
rectitud de gestió. Vaja, que les paraules que l’ex-alcalde Junyent dirigí a
les monges concepcionistes durant la diada en la qual foren anomenades filles
adoptives de la vila poden considerar-se un zero a l’esquerra al costat d’aquest
doll de virtuts inesgotable que dilluns passat desgranà el responsable
d’hisenda vers els seus companys. Un veritable exercici de paternalisme ranci,
que vorejà el llindar de la carrincloneria amb expressions del tipus: Ignasi
Garrigó vetlla per una vida saludable dels sitgetans i sitgetanes (sic) o El
regidor Paco Castillo vetlla per a que es mantingui el nostre municipi....
De debò que no calia passar-se de frenada amb glosses innecessàries tal i com
estan les coses, i tenint en compte que cal pressuposar que cadascú és on és
perquè hi ha volgut ser, o, si més no, perquè no ha volgut marxar. Per fortuna,
ha estat millor el pressupost que l’anècdota que l’ha acompanyat. De la mateixa
manera, Marc Quero llastà la seva intervenció, iniciada amb una anàlisi de
l’actual cojuntura que justificà el posicionament poc beligerant i
estratègicament intel.ligent del PSC, amb una no menys llarga llista de
realitzacions fetes o iniciades durant la darrera legislatura, moltes de les
quals generaren aleshores una considerable controvèrsia ciutadana que no val la
pena recordar. “El que està fet, fet està” digué amb satisfacció el
portaveu davant del ple, assenyalant que tot plegat havia suposat una inversió
de més de 100 milions d’euros. Era d’esperar, doncs, que a Quero li
repliquessin l’speech amb la
previsible càrrega de profunditat dels impagats que han deixat tanta empenta
desbocada, en alguns moments benvinguda, i avui sovint denostada. A cadascú la
seva creu. La de qui mana arreglar el palangre, que per això ha volgut manar. I
la de qui ha manat assumir-lo, que per això ha manat.
Finalment, també a Òscar Ortiz li sobrà discurs. Més disculpable en el novell
de la nostra arena política. El portaveu de la CUP hagués pogut eliminar sense
contemplacions la seva primera exposició, que intentà fer encaix sense munició
alternativa, i quedar-se només amb la segona, molt més afinada, que reordenà
les idees inicials dirigint-les a propostes concretes sobre la tributació
progressiva, la municipalització ordenada, o la major participació ciutadana en
la confecció del pressupost, sense deixar de banda la crítica a la questionable
decisió del govern d’excloure del plenari el debat sobre els preus públics dels
serveis municipals, per a reservar-lo a les reunions de la junta de govern. Queda
pendent, i si no es fa arran de la crisi no es farà, el debat sobre la gestió d’allò
públic, bé sigui la que s’administri directament des de l’Ajuntament, o a
través de concessions de les quals la pròpia institució se n’ha de fer
co-responsable.