dijous, 29 de març del 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 30 de març





Carta d’ajust


El pressupost que cap equip de govern voldria –i vull creure que l’actual tampoc- és el que va aprovar dilluns la Nova Majoria -denominació ben poc arrelada, tot i que faci gairebé un any que s’encunyà- amb l’abstenció del PSC i el vot contrari de la CUP. En aquesta etapa on les circumstàncies imposen empassar-se el gripau d’haver d’administrar les restes del naufragi, l’Ajuntament, situat en la 23a posició del rànquing de corporacions locals més endeutades de Catalunya, haurà de saber ballar amb el deure legal, ètic i moral, de pagar sense deixar de complir, tot sabent que no es podrà complir amb el mateix nivell d’ambició d’abans, perquè la vida és una altra, i els miracles van molt buscats. Deixo per la setmana vinent la reflexió sobre la municipalització dels serveis, a partir del dissortat cas de les treballadores de les llars d’infants malanomenades municipals, perquè el tema mereix atenció detallada. M’agradaria començar apuntant dues històries paral.leles. La primera me la explicava la molt preocupada mare d’un empresari a qui la casa gran deu un munt d’euros que, segons em deia, no apareixen al llistat enviat al govern central perquè, probablement, formen part d’un procés que s’haurà de resoldre per altres vies més lentes. Em quedo amb la seva angoixa, que és el que de debò fibla. La segona és la que m’explicava un professional liberal referint-se a un altre empresari sitgetà que, entrempat per la crisi, deu un altre disbarat d’euros a una colla de professionals que havien treballat per a ell, i que, sense tampoc saber quan arribaran a cobrar, se’l troben pel carrer com qui no vol la cosa... El món és un mocador i Sitges un mocadoret. De dalt a baix, de l’àmbit públic al privat, de la col.lectivitat a l’individu, la història és sabuda i repetida, per bé que estem obligats a no oblidar-la i a treure’n alguna lliçó de profit. Ni s’ha de fer només pel que es té, ni tampoc pel que no s’arribarà a tenir mai. La perpètua recerca de l’equilibri. Torno a l’inici. El municipi ha aprovat els comptes del 2012, després d’apedaçar per totes bandes els que s’aprovaren el 2010, amb el triple objectiu de mantenir els serveis, eixugar el dèficit i aconseguir el reequilibri de la caixa comuna. Vet aquí un Ajuntament que va gastar, com tants d’altres, més del que podia. Va gastar com tants particulars gastaren, com gastà l’estat i bona part de les administracions autonòmiques i provincials, empeses per la falsa excusa de les peticions de la ciutadania, quan, en realitat, imperava la desmesura. Com gastà, en definitiva, bona part del món alliçonat pel sistema financer, mentre l’altra part passava gana... I així seguiriem fustigant-nos en aquesta mena de paranoia cíclica on cada dia s’aixequen mantes, es descobreixen pillatges encoberts, es decreten retallades, se salven bancs que no tenen tants escrúpols a l’hora de salvar persones, donar crèdit a emprenedors o esborrar comissions de manteniment, es palesen greuges comparatius, injustícies manifestes sense resoldre, i manegades diverses que impregnen l’ambient d’un malestar perenne i difícilment reconduïble. I una nova setmana, els dic que, enmig d’aquest desencisador sidral, on no hi han mancat les malaurades imatges dels disturbis a Barcelona, hi ha gent, i també gent de casa, que fa coses magnífiques. No tot pot ser ni és dolent, encara que ens ho vulguin fer creure.

Benvinguts a l’exposició pública d’un pressupost d’austera supervivència amb poques alternatives possibles, malgrat que, inevitablement, tot i l’epígraf que li atribueix la vocació de servei al Sitges de les persones, obre un cert debat sobre les opcions que ha pres el govern per a decidir invertir els pocs diners que queden en unes àrees més que en unes altres, segons el sempre subjectiu criteri de la necessitat imprescindible, o no, de les despeses discutibles, o no, o dels sous justificables, o no, en un moment on el questionament de tot plegat està a l’ordre del dia, després d’una dècada on l’acriticisme propi del diner fàcil s’ha passejat sense massa problemes per tots els àmbits de la nostra societat. D’aquí que ara resulti recorrent escoltar que es poden fer les coses igual o millor amb molts menys diners, una sentència atemporal que sembla descobrir-se com la sopa d’all de l’èxit, i que amaga el pervers parany d’enterbolir o distorsionar la percepció adequada del veritable valor de les feines, allò que no sempre ha estat vinculat com calia amb el seu cost. En qualsevol cas, la sessió plenària del passat dilluns fou tranquil.la, assossegada, empeltada en general d’un esperit conciliador, quan no resignat davant la magre evidència. Jordi Mas defensà la feina a través d’un discurs plantejat amb coherència argumental, que va torpedinar a l’hora d’enfilar una lletania laudatòria sobre els esforços de cadascun dels regidors del govern, definits -si em permeten l’expressió irònica que manllevo a la mà dreta- com els vetlladors i les vetlladores del benestar col.lectiu i la rectitud de gestió. Vaja, que les paraules que l’ex-alcalde Junyent dirigí a les monges concepcionistes durant la diada en la qual foren anomenades filles adoptives de la vila poden considerar-se un zero a l’esquerra al costat d’aquest doll de virtuts inesgotable que dilluns passat desgranà el responsable d’hisenda vers els seus companys. Un veritable exercici de paternalisme ranci, que vorejà el llindar de la carrincloneria amb expressions del tipus: Ignasi Garrigó vetlla per una vida saludable dels sitgetans i sitgetanes (sic) o El regidor Paco Castillo vetlla per a que es mantingui el nostre municipi.... De debò que no calia passar-se de frenada amb glosses innecessàries tal i com estan les coses, i tenint en compte que cal pressuposar que cadascú és on és perquè hi ha volgut ser, o, si més no, perquè no ha volgut marxar. Per fortuna, ha estat millor el pressupost que l’anècdota que l’ha acompanyat. De la mateixa manera, Marc Quero llastà la seva intervenció, iniciada amb una anàlisi de l’actual cojuntura que justificà el posicionament poc beligerant i estratègicament intel.ligent del PSC, amb una no menys llarga llista de realitzacions fetes o iniciades durant la darrera legislatura, moltes de les quals generaren aleshores una considerable controvèrsia ciutadana que no val la pena recordar. “El que està fet, fet està” digué amb satisfacció el portaveu davant del ple, assenyalant que tot plegat havia suposat una inversió de més de 100 milions d’euros. Era d’esperar, doncs, que a Quero li repliquessin l’speech amb la previsible càrrega de profunditat dels impagats que han deixat tanta empenta desbocada, en alguns moments benvinguda, i avui sovint denostada. A cadascú la seva creu. La de qui mana arreglar el palangre, que per això ha volgut manar. I la de qui ha manat assumir-lo, que per això ha manat.

Finalment, també a Òscar Ortiz li sobrà discurs. Més disculpable en el novell de la nostra arena política. El portaveu de la CUP hagués pogut eliminar sense contemplacions la seva primera exposició, que intentà fer encaix sense munició alternativa, i quedar-se només amb la segona, molt més afinada, que reordenà les idees inicials dirigint-les a propostes concretes sobre la tributació progressiva, la municipalització ordenada, o la major participació ciutadana en la confecció del pressupost, sense deixar de banda la crítica a la questionable decisió del govern d’excloure del plenari el debat sobre els preus públics dels serveis municipals, per a reservar-lo a les reunions de la junta de govern. Queda pendent, i si no es fa arran de la crisi no es farà, el debat sobre la gestió d’allò públic, bé sigui la que s’administri directament des de l’Ajuntament, o a través de concessions de les quals la pròpia institució se n’ha de fer co-responsable.