dimecres, 4 de gener de 2012

Crònica local
Eco de Sitges, 5 de gener




Feliç any pitjor!


Amigues i amics, quin desastre de titular no? Demano disculpes als qui creuen fermament, i amb tot el dret, que no estan les coses com per a expressar massa somriures, ironies críptiques, o bromes diverses sobre el que estem vivint. Tenen raó. Tota. Em costa recordar un traspàs d’any en que en l’ambient general es respiri tanta incertesa i emprenyamenta a parts iguals. Lògic. Els pragmàtics, els qui ho són de debò, o els qui ara n’exerceixen el paper pujant al carro del tot això ja es veia a venir, asseguren que, amb aquelles dades quantificables i estadísticament interpretables, el 2012 que encetem serà pitjor que el 2011 que hem deixat enrere. M’agradaria pensar que, gràcies als intangibles que formen part de la vida de cadascú, i que precisament no poden mesurar-se en valor perquè no tenen preu, també per a alguns, o per a molts fins i tot, l’any que comencem serà millor perquè viuran moments extraordinaris que res tindran a veure amb la crisi. Deixo l’esperança, per si de cas. Amb tot, hi ha coses que no canvien. M’agradaria poder exposar-los un apunt reflexiu sobre els estralls que la condició humana segueix essent capaç de causar, quan es deixa que superi els límits ètics del nostre model de societat. Arran de la intervenció de l’estat en la gestió de moltes entitats financeres, la llei els ha exigit que fessin públiques les nòmines dels seus màxims responsables. Així, hem pogut saber que el president de Bankia, i ex ministre d’economia i ex director del FMI, Rodrigo Rato, cobra 2,4 milions d’euros anuals. Adolf Todó, president de Catalunya Caixa, nacionalitzada de fa quatre dies, en cobra un milió i mig. I Jordi Mestre, president d’Unnim, la caixa que suma deutes des que va néixer, en cobra 960.000. Que tenen en comú aquests tres homes? Una pena. Una pena moral, vaja. De les que apunten a la consciència, encara que no puguin servir de gran cosa per a consolar-nos en el nostre dia a dia. Probablement, cap d’ells –com tants d’altres en magnituds i situacions diferents- mai no podrà justificar el que cobra faci el que faci, perquè la vara que ha quantificat el seu sou no està dins de l’àmbit del sentit comú. Cap d’ells tampoc podrà resoldre per si sol la situació dels bancs i caixes que els han contractat. I, per suposat, cap d’ells podrà ajudar a llimar les arestes del model econòmic que vivim, tot i que tinguin una remuneració digna de qui exigeix un impossible i creu que pot pagar el que sigui per aconseguir-lo. Aleshores, tenint en compte l’evidència, perquè cobren aquestes quantitats astronòmiques? Per a no empitjorar allò que només pot millorar venint d’on venim? En el fons, aquestes tres persones viuen en una paradoxa que el sistema no ha pogut, volgut o sabut desmuntar. En determinats casos, l’ésser humà, limitat per naturalesa, pot rebre contraprestacions econòmiques fora de mida, en base a uns criteris mai prou definibles, transparents o ponderables des de la perspectiva de la realitat. La pena de la resta de mortals no és altra que la d’assumir la frustració de ser testimonis d’aquesta circumstància sagnant, on les retribucions malenteses acaben convertides en l’enemic de les suposades capacitats de qui les percep.


Ben aviat arribarem al llindar dels primers sis mesos de legislatura, i és difícil pensar que puguin confluir tants problemes sobre la taula de l’Ajuntament. L’assumpte de les treballadores de les llars d’infants i de l’augment de quotes als pares, l’incert futur de les obres de la nova escola Agnès de Sitges, el tancament del Rusc, el deute en general, i el de Cespa en particular, el rum rum soterrat amb la policia local, el sindicat de la qual questiona sense embuts les capacitats dels regidors Castillo i Carretero, la difícil situació de l’escola de música, agreujada amb el fet que m’asseguren que els professors no han cobrat el desembre, les primeres notícies en relació a les actuacions sobre la plantilla de treballadors municipals... No envejo l’equip de govern. Més aviat el planyo, però a la vegada vull creure que els qui el formen són avui, o eren ahir, conscients –en tot o en part- d’on es ficaven i del compromís que assumien a l’hora de ficar-s’hi, de manera voluntària o remunerada. Per tant, qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Hi ha hagut bones notícies. S’han desbloquejat els pagaments pendents a moltes petites empreses o la reforma dels museus ja és un fet, per exemple. Però ni aquestes, ni la darrera sobre la petició que l’Ajuntament ha fet a la Diputació de Barcelona per a la cessió de Can Falç –un brindis al sol perquè la casa gran prou feina té ara amb el que té- no serviran per a alleugerir una extesa sensació de malestar general, nascuda de la desconfiança de molts ciutadans que estan tips d’haver de pagar les conseqüències d’una mala gestió en el passat, de la qual no en són responsables, i d’haver d’assumir les d’una gestió del present que tampoc no deixa de questionar-se. No en tindrà prou l’equip de govern amb l’equívoc discurs de l’IBI que només augmenta el 3% -quan cal suposar que manté la part proporcional que es destinava a pagar el servei de recollida d’escombraries, avui segregat en una nova taxa que ja ha trucat a la porta dels veïns-, o amb la positiva reunió de l’alcalde amb el 10% del nombre total d’aturats dels 1500 amb els que prometia reunir-se en campanya, per a contrapesar l’evidència. La ciutadania sembla exigir, més que en cap altra ocasió, que s’expliquin i es defensin, les vegades que faci falta, les raons que hi ha darrera d’algunes de les mesures no tan falagueres d’aplicar.


Dels darrers dies voldria destacar una noticia i un testimoni. L’equip de govern ha fet amb Sitges Reference allò que els tècnics en la matèria farien a l’Ajuntament si fos possible. Obrir un concurs de creditors. O sia, bàsicament, la societat propietaria de l’immoble es declara incapaç d’afrontar els deutes pendents, que hauran de ser gestionats per un administrador concursal. Segons publicava El País el passat 20 de desembre, Endesa i Movistar ja amenacen amb el tall del servei si no es paga el que es deu, per no parlar de la hipoteca enverinada –d’uns 40.000€ mensuals grosso modo- que pesa sobre l’edifici com una maledicció. Kafka no ho hauria fet millor en la ficció del que ho van fer els titulars de la societat durant l’anterior legislatura. En paral.lel, l’auditoria que revisa els procediments ha constatat quelcom bastant més greu: l’antiga Proinosa, companya de l’Ajuntament en aquesta dissortada aventura, redactà, modificà i visà el projecte del Sitges Reference dos mesos abans que s’obrís el concurs públic per a la seva adjudicació. Hi ha fermes sospites, doncs, que era coneixedora de les intencions del consistori amb el solar de les Pruelles. De confirmar-se aquesta hipòtesi, que s’interpretaria com un cas clar de tracte de favor, això pot acabar molt malament pels qui ho varen permetre. Un desastre. Pel que fa al testimoni, clar, entenedor, respectuós i a la vegada punyent, fou el d’una mare que, durant la celebració del darrer ple municipal, i arran del debat sobre la pujada de quotes de les llars d’infants, interpelà a l’alcalde sobre les angoixes de trobar-se en el grup de ciutadans que superen el llindar de la renda per a rebre ajuts públics i, a la vegada, no poden assumir els nous preus. Una intervenció corprenedora pel missatge que exposà, i exemplificadora d’un dels petits drames quotidians. Vet aquí la impotència d’un alcalde que no pot fer el que voldria fer, o el que va prometre, perquè no té recursos per a fer-ho, enfrontada a la d’una ciutadana que contempla, igualment impotent, com la mateixa institució que ha malbaratat tants diners, ara no pot, o no troba la forma de respondre davant d’un trasbals familiar que, malauradament, no és l’únic. El Sitges de les persones apreta.


Que els reis deixin carbó a aquells que no volgueren, o no saberen, obrar amb mesura quan tingueren l’or a l’abast. Bon any i bons desitjos.