dijous, 1 de setembre de 2011


Crònica local
Eco de Sitges, 3 de Setembre




Què et sembla ?


Amigues i amics, comptat i debatut el balanç s’assembla al dels darrers anys. Hi ha una part –petita- que dóna la Festa Major per perduda, i n’hi ha una altra –més nombrosa- que la veu millor que mai. A la Festa Major li ha passat com a Sitges. Ha canviat molt, però no per això deixarem d’estimar-la. Per tant, els valedors de l’ortodòxia ho tenen magre si volen empatitzar amb algunes actituds que formen part indisoluble d’una manera de viure la celebració on la pulsió a voltes descontrolada es barreja amb els grans moments que es comparteixen col.lectivament, o amb els que viu cadascú en solitari o amb família, amics o coneguts.

Dissabte, 20. Nit. La mestra s’enfrontà a una gran aula. 800, 900 o 1000 persones en silenci. Gent que es volia trobar en un entorn impagable per escoltar... una faula, que començà a la manera dels contes que ens llegien de petits abans de fer nones, i que amagava vincles amb passat i present, amb les llegendes, les persones i els entorns de la Loreto. Definitivament, el millor que li pot passar a un pregó és que destil.li la personalitat de qui el declama. I, en aquest sentit, la protagonista desplegà tot el seu encant sense complexos. Una crida a la festa des del sitgetanisme més optimista. Diumenge, 21. Suárez es reencarna en magnífic cabeçut, i la família plora de merescuda felicitat. Plora abans, durant i després d’un acte senzill, ple d’emotivitat encomanadissa, on entre taules s’emparaulen les quedades pel vespre. A les portes de l’Ajuntament es desvetllarà el misteri. Hi ha nervis. Molts. En un nou exercici d’honestedat, minuts abans de presentar-se el Drac Pep Pascual diu, davant de la multitud expectant, que a la seva filla li ha semblat una merda (sic). Està clar que l’artista no serviria per a vendre pisos. Alea jacta est. S’obren les vidrieres corredisses del vestíbul de la casa gran i emergeix des de la foscor aquella boca grossa plena de dents blanquíssimes, i la resta... Hagués pogut viure sense la restauració del Drac? Segurament. Puc seguir vivint amb el Drac restaurat? Segurament. Malgrat tot, superat el debat sobre el procés i l’argumentari que ha fonamentat la iniciativa, resumiria el resultat tot bescanviant els versos del gran poeta Foix: m’exaltava el vell, però m’enamora el nou. Quan a principis de Juliol em passaren les fotos del que aleshores ja era una evidència plena, només em preocupava que en sortís quelcom massa extremat de color. Lluny d’això, el restaurador ha estat prudent a l’hora de trobar la mida justa i el regidor Magí Almirall encertat a l’hora de reconéixer la tasca dels qui l’han conservat i pintat fins avui. El dia acaba amb una digníssima representació del retaule de Sant Bartomeu en una parròquia atestada, i amb un pleno al Meliá per veure als Manel i a baix a mar per a gaudir dels dj’s sitgetans. La comissió està contenta. Té i tindrà motius per a estar-ho. Dilluns, 22. Confesso que el concert de Retrio m’ha fet feliç. Tres grans músics, un espai, i unes enormes dosis de creació, talent i sensibilitat per a elaborar una suite jazzística sense cap altra pretensió que la de jugar a reversionar els clàssics amb rigor i professionalitat. Avui els veuen així, qui sap com els veuran demà, però tot sona immaculadament bonic. Si mai hi ha una propera ocasió, demano que sigui de nit. La quietud permetrà assaborir el dramatisme de l’infern, la delicadesa d’una boja que sembla nascuda en una caixa de música, la trascendència de la Moixiganga, o la tensió mantinguda dels castells. Bravo.

Dimarts, 23. Al Cap de la Vila, l’entrada de grallers esdevé un anacronisme històric. Els qui vulguin sentir quelcom emocionalment intens de debò es preferible que s’adrecin a l’abans o al després del pas de les colles pel nostre cor geogràfic. En aquest context, quan els Grallers i timbalers de Sitges Els Marcets –no crec que m’acostumi mai a denominació semblant- enfilaren una meritòria i esforçada versió del Cant de la senyera a quatre veus, ben pocs la valoraren en forma i fons enmig del brunzit insistent a plaça. Tot i les senyeres que estratègicament es despenjaren, l’himne de Millet i Maragall, antany símbol popular de l’antifranquisme, passà sense deixar petjada excessiva, potser pel cacau general, potser per desconeixement del seu significat, potser perquè l’entrada és presonera d’un repertori tòpic i recorrent. En fí.... Sota el sol batent de la vigília el Drac apareix espectacular, i la colla llueix nou vestuari ad hoc, per obra i gràcia (molta) d’Angelina Pla, Angelina Salesas i Katia Plana. La bèstia arriba carregada de foc. Res a dir al davant, però potser hagués estat bo mesurar una mica l’artilleria de la cua, per pena dels qui l’han vist deteriorar-se amb el pas de les hores. Es reforçarà, només faltaria. El destí ha volgut que Jordi Ibáñez només hagi pogut assaborir per unes hores la dedicatòria que li féu la vella de diables, de la qual enguany s’acomiada Manel Aleacar. Han estat hores difícils. En Garci ja és Llucifer titular, i aprova amb nota el repte de la nova responsabilitat. Amb millor nota que quan era diable ras i s’havia de parar l’orella amb atenció. Ara sona clar i enginyós. Per la seva banda, la colla de l’ABPS bastí els versos del 30è aniversari a partir d’un repertori musical, del qual en destacaria el Jennifer-Carreter dels Catarres que, conjuntament amb el de la Jove sobre la denominació de la nova majoria i la recuperació molt ben recitada dels del Drac de l’antigor, són els que servidor conservarà en el record, sempre fugicer, dels dies posteriors al rebombori. Un deu per uns pastorets energètics, i un altre per l’angelet dels cercolets, ben ferm dalt de tot de la cúpula de colors, com comença a intentar l’incipient Cristu que ha iniciat camí a la Moixiganga. Finalitza la jornada amb el batec d’un castelldefoc que em cau al damunt. Vaig al revés del món i necessito escoltar que els marrons trenquen un mínim silenci. He retrobat aquesta sensació enguany, i en dóno gràcies a qui ho ha fet possible.

Dimecres, 24. L’alcalde és feliç fent faixes, perquè l’alcalde és feliç. I es nota a tota hora i a tot arreu. Pau i que duri, que li farà falta. Més dificultats passen els regidors als brecs, intentant repartir el que semblen les restes d’un hivernacle després del pas de la gota freda. Retallada obliga. Cal anar ràpid, l’ofici s’ha avançat i la prèvia del cerimonial és (massa) llarga. Tampoc no s’han fet els bancs de la parròquia per a les necessitats protocolàries d’un pacte de cinc, i els representants dels partits del govern s’han de repartir entre el primer i el segon. També a primera fila, al costat de l’Isidre i d’en Carles, seu el pendonista Pañella i el seu inseparable walkie que el comunica amb una dimensió aliena a la litúrgia per mor que tot estigui a punt. Sentida ofrena i compromesa afinació de l’EGS i, ja a la sortida, enmig del gaudi de veure a un munt de veterans convocats per a l’ocasió, i quan és a punt d’arribar el clímax del migdia de la diada, sonen uns Segadors voluntariosos, escapçats i desdibuixats que esberlen tot el ritme. Deixant de banda l’hipotètic debat sobre la incorporació o no de l’himne nacional de Catalunya al seguici festamajorenc i de si Forns el cantava i Carretero no, aquí el problema rau, més aviat, en una questió d’encaix. O s’interpreta mentre les autoritats s’atancen a l’Ajuntament, o s’interpreta abans de l’exhibició castellera, o es busca una alternativa, com bé podria ser la d’aprofitar la presència de la cobla per a entonar –sense deixar Morera- una Santa Espina amb tots els balls muntats, que conciliaria l’ambient de joia amb el sentiment nacional. Recorden?: sóm i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol, que no hi ha terra més ufana sota la capa del sol.. No seria cap novetat, Fins i tot la banda de Jaen 25 l’havia interpretada en el seu dia abans no fos incomprensiblement arraconada. Per la resta, tenim una gran festa, salpebrada de petites discutides... com cada any i com sempre.