Eco de Sitges, 24 de setembre
La setmana dels
100 dies
Amigues i amics, si l’impost del patrimoni no els treu la son, i tenen sueltu per a gastar, els informo que, si
la interpretació de les fotografies no em falla, està en venda la casa Vilella,
popularment coneguda durant molts anys pel nom de Residencia Helvética. Obra patrimonial de Josep Rubió, datada l’any
1919. A l’inici del passeig marítim, aquell gran volum cúbic de presència
imposant, amb aspecte de masia, galeries d’arcades molt característiques, i dues
escales laterals que s’enfilen vers el vestíbul de la planta baixa, abraçant el
semisoterrani on recordo que hi havia el restaurant, no té pèrdua. Al portal
d’internet idealista.com l’empresa
que en gestiona la venda l’hi ha posat un preu de 7.900.000 euros. 800 metres
quadrats, segunda mano-buen estado (d’això
ja en parlariem) i, sobretot, una història comercialitzable: “esta casa señorial que ha vivido entre sus
propias paredes parte de la historia de sitges y ha visto pasar frente a sus
ventanales a los vecinos de esta villa y a todos los que la visitan desde hace
tantos años, no podía estar en otro lugar que delante del mar...” Fora de la prosòdia immobiliària, tant de bo
aquest anunci signifiqui que l’immoble inicia una nova i esperançada etapa
després d’un munt d’anys de decadència. Un camí més planer, i en res comparable
perquè l’edifici està en molt millors condicions, és el que seguirà el Park
Hotel que, a partir del proper 1 de Novembre, s’incorporarà a la cadena
d’establiments Medium. Els responsables de la nova empresa pretenen abordar una
reforma integral, pressupostada segons la premsa en prop d’un milió i mig
d’euros, que deixarà Can Severiano en
estat de revista, en el que és una aposta molt intel.ligent en moments on -en
un sector amb fortíssima competència- pren major importància el valor afegit
que poden donar els serveis al client situats en entorns de singular bellesa.
Divendres, 16 de setembre
Com ho veus? Em pregunta l’home del trajo estiuenc. Malament, responc. Hi torna: però, són gent honrada?, Home, no els conec a tots, però diria que ho
són els que crec conéixer de debò i haig de pressuposar-ho a la resta. I la
conversa segueix sobre el passat, i sobre el futur. Sobre els d’abans i sobre
els d’ara... Enuncio aquesta trobada intrascendent per a enfilar una anàlisi
forçosament simple i lleugera dels primers cent dies de govern. Coincidint amb
la setmana de la nostra compatrona, la nova majoria travessarà la barrera
psicològica dels encara no tres mesos i mig, per a començar a caminar sense el
coixí de la confiança-condescendència inicial que atorga consuetudinariament
aquest periode establert que, per altra banda, mai no ha estat hàbil del tot pel
fet de coincidir en època vacacional. Si molt m’apuren, el govern tindrà el
marge de confiança que li pugui atorgar el record d’un passat immediat que ha
deixat una herència difícil, enverinada en alguns casos, però a la qual no es
podrà apelar sempre davant d’uns ciutadans que volen veure accions concretes
vers els problemes del dia a dia, i, a la mínima fiten la nòmina del regidor de
torn per saber si la justifica. En qualsevol cas, és obvi que l’aproximació ha
de considerar, d’entrada, els enormes condicionants d’un context general i d’una
realitat particular especialment greu en matèria econòmica. 100 dies amb diners
a la butxaca fan de bon passar per a qualsevol. El mateix temps sense una pela,
un pressupost prorrogat, i amb obligacions contretes i promeses electorals
exposades, suposa haver d’assumir la veritat absoluta de la gestió pública
sense matisos ni cataplasmes. Segurament per això, bona part dels esforços s’han
dedicat a prioritzar tot allò relacionat amb el reequilibri financer de la
institució, o amb la reorganització de la seva estructura –el temps dirà si en
grau suficient- en una tasca de portes endins de la qual cal suposar que n’han
de sortir resultats concrets. Sigui com sigui, i sense menystenir la
importància d’accions com la decidida voluntat de pagar factures eternament
pendents als petits proveidors, l’aturada de les obres dels museus, el retorn
de la barqueta, els nous cotxes de la policia, o les mesures per a començar a
erradicar la venda il.legal al carrer -per a posar quatre exemples espigolats que
han respost tant al criteri dels qui manen, com a les peticions de part de la
societat civil- aquests han estat mesos d’empassar-se gripaus i fer cara de
circumstàncies. La nova escola Agnès de Sitges va per (massa) llarg,
l’Atlàntida ha passat l’estiu com qui no vol la cosa, festejant amb els límits
de la norma sense conseqüències evidents, i la Generalitat ha retallat serveis
d’atenció sanitària. Les treballadores de les llars d’infants han posat al
descobert antigues promeses sobre paper mullat -que avui els serveis jurídics
de la casa gran questionen obertament, i no varen poder o saber aturar en el
seu moment- i s’ha demostrat que l’expedient de la concessió a CESPA és un
surrealista capdell ple de garbuixos amb conseqüències directes en la deficient
qualitat del servei de neteja, i en els despatxos, escenari de negociacions
(in)tenses. S’ha aturat un procés d’oposicions a la policia entre el rum rum
sobre la situació interna del cos, i el Sitges Reference continua essent un
llast econòmic enorme per a les arques municipals. Ha nascut la taxa
d’escombraries segregada de l’IBI –que CiU prometia suprimir-la en el llistat
de mesures que s’anunciaven abans de les eleccions- i, de moment, tampoc no ha
tingut lloc la reunió amb els 1500 aturats sitgetans que també es prometia
aleshores entre les cinc accions prioritàries si Miquel Forns arribava a l’alcaldia.
Finalment, resulta inevitable considerar que la vila continua tenint un greu
problema de gestió dels seus espais públics -sobretot dels més emblemàtics-
sotmesos a la pressió pròpia d’una intensissíma activitat sense mesura. A un
angoixant campi qui pugui desordenat, que dóna peu a un anecdotari
immens d’actituds incíviques que, almenys segons la percepció general, segueix
sense controlar-se com caldria.
Dic quelcom de nou? No, o potser no del tot. Assumint que les coses no
s’arreglen d’un dia per altre, durant aquests primers mesos s’han pogut percebre
dos missatges, qui sap si complementaris. Per una banda, el dels qui confessen
que s’han trobat amb una realitat pitjor, o molt pitjor, de la que esperaven.
Un argument que pot acceptar-se, sempre i quan no es forci l’excusa, perquè, de
fer-ho, més d’un pot haver de respondre a la pregunta de si, en el fons, era prou
conscient d’on es ficava quan es presentà a les municipals, i de les
responsabilitats que podia assumir de resultar escollit/da. Per tant, compte
amb no caure en un victimisme estèril a base de reiterar penes. No envejo ningú
en aquest paper, ans el contrari. Constato en el govern voluntat i il.lusió
–només faltaria-, però també punts d’excessiva inexperiència i ingenuïtat. En
una altra tesitura trobariem alguns dels qui admiraren Baijet en el passat, i
avui s’ho miren tot amb rancúnia mentre en ventilen les cendres. On eren quan
es cuinava la dissort? Varen fer prou aleshores per a evitar els ja ho sabia o els ja ho deia jo d’avui? Dilluns vinent comença de debò el curs
polític. El repte, fer més i millor amb menys, i no prendre mal.
Dilluns, 19 de setembre
Entre símbols familiars, i un entorn bucòlic, Santa Tecla espera
acompanyada de la família feliç d’Elena Ferré. Un visca per aquests moments
impagables i intangibles. Vicky Gallardo i Edu Sentís han fet un cartell de
disseny efectiu i bella tipografia que aguanta la verticalitat i la horitzontalitat
sense despentinar-se. I la canalla que puja ho fa cada dia millor. Bona Santa
Tecla!
