dimecres, 21 de setembre de 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 24 de setembre







La setmana dels 100 dies


Amigues i amics, si l’impost del patrimoni no els treu la son, i tenen sueltu per a gastar, els informo que, si la interpretació de les fotografies no em falla, està en venda la casa Vilella, popularment coneguda durant molts anys pel nom de Residencia Helvética. Obra patrimonial de Josep Rubió, datada l’any 1919. A l’inici del passeig marítim, aquell gran volum cúbic de presència imposant, amb aspecte de masia, galeries d’arcades molt característiques, i dues escales laterals que s’enfilen vers el vestíbul de la planta baixa, abraçant el semisoterrani on recordo que hi havia el restaurant, no té pèrdua. Al portal d’internet idealista.com l’empresa que en gestiona la venda l’hi ha posat un preu de 7.900.000 euros. 800 metres quadrats, segunda mano-buen estado (d’això ja en parlariem) i, sobretot, una història comercialitzable: “esta casa señorial que ha vivido entre sus propias paredes parte de la historia de sitges y ha visto pasar frente a sus ventanales a los vecinos de esta villa y a todos los que la visitan desde hace tantos años, no podía estar en otro lugar que delante del mar...”  Fora de la prosòdia immobiliària, tant de bo aquest anunci signifiqui que l’immoble inicia una nova i esperançada etapa després d’un munt d’anys de decadència. Un camí més planer, i en res comparable perquè l’edifici està en molt millors condicions, és el que seguirà el Park Hotel que, a partir del proper 1 de Novembre, s’incorporarà a la cadena d’establiments Medium. Els responsables de la nova empresa pretenen abordar una reforma integral, pressupostada segons la premsa en prop d’un milió i mig d’euros, que deixarà Can Severiano en estat de revista, en el que és una aposta molt intel.ligent en moments on -en un sector amb fortíssima competència- pren major importància el valor afegit que poden donar els serveis al client situats en entorns de singular bellesa.


Divendres, 16 de setembre
Com ho veus? Em pregunta l’home del trajo estiuenc. Malament, responc. Hi torna: però, són gent honrada?, Home, no els conec a tots, però diria que ho són els que crec conéixer de debò i haig de pressuposar-ho a la resta. I la conversa segueix sobre el passat, i sobre el futur. Sobre els d’abans i sobre els d’ara... Enuncio aquesta trobada intrascendent per a enfilar una anàlisi forçosament simple i lleugera dels primers cent dies de govern. Coincidint amb la setmana de la nostra compatrona, la nova majoria travessarà la barrera psicològica dels encara no tres mesos i mig, per a començar a caminar sense el coixí de la confiança-condescendència inicial que atorga consuetudinariament aquest periode establert que, per altra banda, mai no ha estat hàbil del tot pel fet de coincidir en època vacacional. Si molt m’apuren, el govern tindrà el marge de confiança que li pugui atorgar el record d’un passat immediat que ha deixat una herència difícil, enverinada en alguns casos, però a la qual no es podrà apelar sempre davant d’uns ciutadans que volen veure accions concretes vers els problemes del dia a dia, i, a la mínima fiten la nòmina del regidor de torn per saber si la justifica. En qualsevol cas, és obvi que l’aproximació ha de considerar, d’entrada, els enormes condicionants d’un context general i d’una realitat particular especialment greu en matèria econòmica. 100 dies amb diners a la butxaca fan de bon passar per a qualsevol. El mateix temps sense una pela, un pressupost prorrogat, i amb obligacions contretes i promeses electorals exposades, suposa haver d’assumir la veritat absoluta de la gestió pública sense matisos ni cataplasmes. Segurament per això, bona part dels esforços s’han dedicat a prioritzar tot allò relacionat amb el reequilibri financer de la institució, o amb la reorganització de la seva estructura –el temps dirà si en grau suficient- en una tasca de portes endins de la qual cal suposar que n’han de sortir resultats concrets. Sigui com sigui, i sense menystenir la importància d’accions com la decidida voluntat de pagar factures eternament pendents als petits proveidors, l’aturada de les obres dels museus, el retorn de la barqueta, els nous cotxes de la policia, o les mesures per a començar a erradicar la venda il.legal al carrer -per a posar quatre exemples espigolats que han respost tant al criteri dels qui manen, com a les peticions de part de la societat civil- aquests han estat mesos d’empassar-se gripaus i fer cara de circumstàncies. La nova escola Agnès de Sitges va per (massa) llarg, l’Atlàntida ha passat l’estiu com qui no vol la cosa, festejant amb els límits de la norma sense conseqüències evidents, i la Generalitat ha retallat serveis d’atenció sanitària. Les treballadores de les llars d’infants han posat al descobert antigues promeses sobre paper mullat -que avui els serveis jurídics de la casa gran questionen obertament, i no varen poder o saber aturar en el seu moment- i s’ha demostrat que l’expedient de la concessió a CESPA és un surrealista capdell ple de garbuixos amb conseqüències directes en la deficient qualitat del servei de neteja, i en els despatxos, escenari de negociacions (in)tenses. S’ha aturat un procés d’oposicions a la policia entre el rum rum sobre la situació interna del cos, i el Sitges Reference continua essent un llast econòmic enorme per a les arques municipals. Ha nascut la taxa d’escombraries segregada de l’IBI –que CiU prometia suprimir-la en el llistat de mesures que s’anunciaven abans de les eleccions- i, de moment, tampoc no ha tingut lloc la reunió amb els 1500 aturats sitgetans que també es prometia aleshores entre les cinc accions prioritàries si Miquel Forns arribava a l’alcaldia. Finalment, resulta inevitable considerar que la vila continua tenint un greu problema de gestió dels seus espais públics -sobretot dels més emblemàtics- sotmesos a la pressió pròpia d’una intensissíma activitat sense mesura. A un angoixant campi qui pugui desordenat, que dóna peu a un anecdotari immens d’actituds incíviques que, almenys segons la percepció general, segueix sense controlar-se com caldria.


Dic quelcom de nou? No, o potser no del tot. Assumint que les coses no s’arreglen d’un dia per altre, durant aquests primers mesos s’han pogut percebre dos missatges, qui sap si complementaris. Per una banda, el dels qui confessen que s’han trobat amb una realitat pitjor, o molt pitjor, de la que esperaven. Un argument que pot acceptar-se, sempre i quan no es forci l’excusa, perquè, de fer-ho, més d’un pot haver de respondre a la pregunta de si, en el fons, era prou conscient d’on es ficava quan es presentà a les municipals, i de les responsabilitats que podia assumir de resultar escollit/da. Per tant, compte amb no caure en un victimisme estèril a base de reiterar penes. No envejo ningú en aquest paper, ans el contrari. Constato en el govern voluntat i il.lusió –només faltaria-, però també punts d’excessiva inexperiència i ingenuïtat. En una altra tesitura trobariem alguns dels qui admiraren Baijet en el passat, i avui s’ho miren tot amb rancúnia mentre en ventilen les cendres. On eren quan es cuinava la dissort? Varen fer prou aleshores per a evitar els ja ho sabia o els ja ho deia jo d’avui? Dilluns vinent comença de debò el curs polític. El repte, fer més i millor amb menys, i no prendre mal.


Dilluns, 19 de setembre
Entre símbols familiars, i un entorn bucòlic, Santa Tecla espera acompanyada de la família feliç d’Elena Ferré. Un visca per aquests moments impagables i intangibles. Vicky Gallardo i Edu Sentís han fet un cartell de disseny efectiu i bella tipografia que aguanta la verticalitat i la horitzontalitat sense despentinar-se. I la canalla que puja ho fa cada dia millor. Bona Santa Tecla!