Eco de Sitges, 17 de setembre
Diada Nacional
en quatre actes
Dijous, 8 de setembre. Matí. Obertura
Brillant, precisa, reflexiva, argumentada, i a voltes incisiva
intervenció de l’ex-director general de política lingüística, Lluís Jou, als
estudis de COMRàdio, a l’entorn de la popularíssima interlocutòria del tribunal
superior de justícia de Catalunya sobre la immersió lingüística a les escoles.
Bàsicament, i espero no trair les declaracions d’un professional de referència,
la norma que regula la convivència i l’aprenentage de català i castellà a les
escoltes del país és, i l’experiència de tres dècades així ho avala,
absolutament vàlida i inquestionable. El que vivim no és altra cosa que la
conseqüència d’una interpretació dels jutges -a partir de tres denúncies
legítimes que poden ser degudes a problemes esporàdics d’aplicació de la llei,
perfectament resolubles- que està essent aprofitada pels intolerants i/o
intransigents per a ficar el català contra les cordes, com si no ho estés prou
gràcies a aquest setge continuat, i a la nostra deixadesa a l’hora de cuidar-ne
el seu ús, escriptura i parla.
Hores més tard, l’alcalde compartí tertúlia amb els seus homònims de
Castelldefels i Sant Vicenç dels Horts, acompanyat dels presidents de les
entitats municipalistes del país i d’un expert en economia, en un debat a Els Matins de TV3 sobre les angoixes
financeres i la seva possible o probable solució. Encaixada la proposta televisiva
entre el cas d’una pobra criatura denunciada per assajar la trompa a casa seva,
i l’inefable Llongueras, al llindar de l’histrionisme dels seus imitadors, aconsellant
com mantenir la cabellera passat l’estiu, els intervinents varen fer el que van
poder, i el nostre batlle disposà de dues minces intervencions de minut i mig
per a exposar els deutes que queden per pagar i apelar al paper de l’estat
davant la realitat dels pobles turístics. Total, que quan Ariadna Oltra
pronuncià la frase tòpica de no tenim més
temps, però els convidarem en una altra ocasió, hom no podia més que
rendir-se a l’evidència. Fent números, l’alcalde va parlar més estona a Intereconomia. Vaya por Dios....
Dissabte, 10 de setembre. 20h. Acte I
Assumint que no hi ha vigília sense diada, ni
Sant sense capvuitada, i que d’aquí quatre dies la celebració sitgetana de
l’onze de Setembre –que mai no ha mogut multituds- ja serà anècdota, la plaça
de la Vila va viure l’ofrena institucional. Per primera vegada, en la petita
història de l’acte, els grups polítics municipals no han celebrat la diada
d’una manera unitària. Amb bona part de la militància convergent emprenyada per
no haver estat consultada, i el PSC local treient pit després d’haver reculat respecte l’inicial posicionament
favorable del seu portaveu Ricard Vicente, l’Ajuntament es disposà a complimentar
al doctor Robert. Posem que un dia té 10 hores hàbils i l’equip de govern prou
opcions disponibles a la banqueta –un alcalde i set tinents d’alcalde- per a no
haver de cometre un pecat original,
que, en el fons, ha estat la mare del conflicte. Amb tot, el llegir no ens ha
de fer perdre l’escriure. Els representants públics de la ciutadania ho són per
a complir amb les obligacions protocolàries del càrrec pel qual han estat
escollits, i entre elles les que els pot reclamar, equivocadament o no i en
moments de trascendència assenyalada, l’Ajuntament al qual pertanyen. Per tant,
i llevat d’actuacions com les de l’alcalde Garcia Albiol que inciten a la
objecció de consciència –per no insinuar una altra cosa- la lleialtat
institucional ha de prevaler respecte la llibertat de criteri individual que
poguem tenir la resta de mortals, inclosos, si molt m’apuren, els partits
polítics sense representació. Servidor pot entendre que l’avançament de la
celebració de la diada nacional ha estat una equivocació, però, ho sigui o no,
els regidors, per la seva pròpia condició, no poden defugir-ne excusant-se en
una decisió no compartida. La poden questionar en qualsevol moment i reclamar
el que calgui abans o després, però no crec que es faci cap favor a la
institució, ni a l’esperit de l’11 de Setembre, anant per lliure. Vull creure
que així ho va entendre l’ex-alcalde Serra, que va assistir a l’ofrena del
dissabte -al costat de l’ex-alcalde Junyent i de.... no s’embalin que no hi era-
i a la del seu partit Diumenge, conciliant, així, dues postures compatibles. L’alocució
de Miquel Forns evità les referències explícites a l’assumpte polèmic de la
immersió, i n’enfilà una grapat d’implícites de suficient contundència com per
a que alguns socis fessin cara de circumstàncies. Res preocupant pel pacte, no
passin pena.
Dissabte, 10 de setembre. 22:30h. Acte II
Dos turistes passen ràpid, com mig nerviosos,
pel portal de Santa Caterina, on ha arribat la marxa de torxes organitzada per
la comissió 11 de Setembre, amb una nodrida representació de la CUP entre la
cinquantena de persones del grup. Els deu haver imposat la imatge de tanta
flama en una nit de lluna ben plena, on la remor de la mar es confon amb la de
l’exitosa timbalada que arriba des de la fragata. Com era previsible, el
manifest de l’esquerra independentista, molt ben declamat per Ramon Llimós, seguí
els cànons de la militància ideològica reivindicativa, i en aquest cas, no fou
necessari esperar massa temps per a escoltar el posicionament dels presents davant
de la interpretació del TSJC. El doctor
Robert acabà la nit revestit amb una estelada groga de pitet, i l’endemà un
veterà en penjà una de blava des del baluard.
Diumenge, 11 de Setembre. 11h. Acte III
No, no, no. Avui tampoc no hi ha anat El Retiro, hi
ha anat la Penya Barcelonista. L’Espanyolista hi va anar ahir. Si que hi ha anat en Serrano si. No,
l’Scuderi no hi ha anat. I jo què vols que et digui? Ells sabran perquè han fet
el que han fet a Ribes i si han llençat l’ètica a l’aigüera... En acabar el
Diumenge em semblà viure –salvant les distàncies- aquelles discutides entre
entitats pel nombre de fardos que sortien a les rúes de l’antigor. Vaja, que
continuem essent un petit poble en casos així. Pels qui patien per si algú
s’havia esgarriat, dir-los que Diumenge no hi havia la gent de dissabte. ERC,
Acció per Sitges i IC-V signaren el manifest que es llegí, seguint una línia
més propera al de la nit anterior que no al de la tarda de la vigília. El PSC
se’n desmarcà, però es respirà un clima de companyonia que reblaren els
Segadors amb més intenció i afinació de tot el cap de setmana.
Diumenge, 11 de Setembre. 11:45h. Acte IV
Diuen que en el rerefons de tot plegat hi ha la possibilitat d’encetar
el procés que permeti afegir la Moixiganga a la llista del patrimoni cultural
immaterial de la Humanitat de la Unesco, al costat dels castells i de la Patum.
Deixant de banda aquesta hipòtesi, remota hores d’ara, i l’habitual ball de
compliments entre autoritats, per mor de a veure si cau alguna cosa, el
repte de la Moixiganga s’assolí amb matrícula, malgrat tots els condicionants.
Ni es podia fer millor ni es podia fer en menys temps. Felicitats als qui
demostraren utilitzar les tisores de brodar i no les de podar per a aconseguir
adaptar-se a les circumstàncies, sense deixar de mantenir l’essència.
