dijous, 15 de setembre de 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 17 de setembre






Diada Nacional en quatre actes



Dijous, 8 de setembre. Matí. Obertura
Brillant, precisa, reflexiva, argumentada, i a voltes incisiva intervenció de l’ex-director general de política lingüística, Lluís Jou, als estudis de COMRàdio, a l’entorn de la popularíssima interlocutòria del tribunal superior de justícia de Catalunya sobre la immersió lingüística a les escoles. Bàsicament, i espero no trair les declaracions d’un professional de referència, la norma que regula la convivència i l’aprenentage de català i castellà a les escoltes del país és, i l’experiència de tres dècades així ho avala, absolutament vàlida i inquestionable. El que vivim no és altra cosa que la conseqüència d’una interpretació dels jutges -a partir de tres denúncies legítimes que poden ser degudes a problemes esporàdics d’aplicació de la llei, perfectament resolubles- que està essent aprofitada pels intolerants i/o intransigents per a ficar el català contra les cordes, com si no ho estés prou gràcies a aquest setge continuat, i a la nostra deixadesa a l’hora de cuidar-ne el seu ús, escriptura i parla.

Hores més tard, l’alcalde compartí tertúlia amb els seus homònims de Castelldefels i Sant Vicenç dels Horts, acompanyat dels presidents de les entitats municipalistes del país i d’un expert en economia, en un debat a Els Matins de TV3 sobre les angoixes financeres i la seva possible o probable solució. Encaixada la proposta televisiva entre el cas d’una pobra criatura denunciada per assajar la trompa a casa seva, i l’inefable Llongueras, al llindar de l’histrionisme dels seus imitadors, aconsellant com mantenir la cabellera passat l’estiu, els intervinents varen fer el que van poder, i el nostre batlle disposà de dues minces intervencions de minut i mig per a exposar els deutes que queden per pagar i apelar al paper de l’estat davant la realitat dels pobles turístics. Total, que quan Ariadna Oltra pronuncià la frase tòpica de no tenim més temps, però els convidarem en una altra ocasió, hom no podia més que rendir-se a l’evidència. Fent números, l’alcalde va parlar més estona a Intereconomia. Vaya por Dios....

Dissabte, 10 de setembre. 20h. Acte I
Assumint que no hi ha vigília sense diada, ni Sant sense capvuitada, i que d’aquí quatre dies la celebració sitgetana de l’onze de Setembre –que mai no ha mogut multituds- ja serà anècdota, la plaça de la Vila va viure l’ofrena institucional. Per primera vegada, en la petita història de l’acte, els grups polítics municipals no han celebrat la diada d’una manera unitària. Amb bona part de la militància convergent emprenyada per no haver estat consultada, i el PSC local treient pit després d’haver reculat respecte l’inicial posicionament favorable del seu portaveu Ricard Vicente, l’Ajuntament es disposà a complimentar al doctor Robert. Posem que un dia té 10 hores hàbils i l’equip de govern prou opcions disponibles a la banqueta –un alcalde i set tinents d’alcalde- per a no haver de cometre un pecat original, que, en el fons, ha estat la mare del conflicte. Amb tot, el llegir no ens ha de fer perdre l’escriure. Els representants públics de la ciutadania ho són per a complir amb les obligacions protocolàries del càrrec pel qual han estat escollits, i entre elles les que els pot reclamar, equivocadament o no i en moments de trascendència assenyalada, l’Ajuntament al qual pertanyen. Per tant, i llevat d’actuacions com les de l’alcalde Garcia Albiol que inciten a la objecció de consciència –per no insinuar una altra cosa- la lleialtat institucional ha de prevaler respecte la llibertat de criteri individual que poguem tenir la resta de mortals, inclosos, si molt m’apuren, els partits polítics sense representació. Servidor pot entendre que l’avançament de la celebració de la diada nacional ha estat una equivocació, però, ho sigui o no, els regidors, per la seva pròpia condició, no poden defugir-ne excusant-se en una decisió no compartida. La poden questionar en qualsevol moment i reclamar el que calgui abans o després, però no crec que es faci cap favor a la institució, ni a l’esperit de l’11 de Setembre, anant per lliure. Vull creure que així ho va entendre l’ex-alcalde Serra, que va assistir a l’ofrena del dissabte -al costat de l’ex-alcalde Junyent i de.... no s’embalin que no hi era- i a la del seu partit Diumenge, conciliant, així, dues postures compatibles. L’alocució de Miquel Forns evità les referències explícites a l’assumpte polèmic de la immersió, i n’enfilà una grapat d’implícites de suficient contundència com per a que alguns socis fessin cara de circumstàncies. Res preocupant pel pacte, no passin pena.

Dissabte, 10 de setembre. 22:30h. Acte II
Dos turistes passen ràpid, com mig nerviosos, pel portal de Santa Caterina, on ha arribat la marxa de torxes organitzada per la comissió 11 de Setembre, amb una nodrida representació de la CUP entre la cinquantena de persones del grup. Els deu haver imposat la imatge de tanta flama en una nit de lluna ben plena, on la remor de la mar es confon amb la de l’exitosa timbalada que arriba des de la fragata. Com era previsible, el manifest de l’esquerra independentista, molt ben declamat per Ramon Llimós, seguí els cànons de la militància ideològica reivindicativa, i en aquest cas, no fou necessari esperar massa temps per a escoltar el posicionament dels presents davant de la interpretació del TSJC. El  doctor Robert acabà la nit revestit amb una estelada groga de pitet, i l’endemà un veterà en penjà una de blava des del baluard.

Diumenge, 11 de Setembre. 11h. Acte III
No, no, no. Avui tampoc no hi ha anat El Retiro, hi ha anat la Penya Barcelonista. L’Espanyolista hi va anar ahir. Si que hi ha anat en Serrano si. No, l’Scuderi no hi ha anat. I jo què vols que et digui? Ells sabran perquè han fet el que han fet a Ribes i si han llençat l’ètica a l’aigüera... En acabar el Diumenge em semblà viure –salvant les distàncies- aquelles discutides entre entitats pel nombre de fardos que sortien a les rúes de l’antigor. Vaja, que continuem essent un petit poble en casos així. Pels qui patien per si algú s’havia esgarriat, dir-los que Diumenge no hi havia la gent de dissabte. ERC, Acció per Sitges i IC-V signaren el manifest que es llegí, seguint una línia més propera al de la nit anterior que no al de la tarda de la vigília. El PSC se’n desmarcà, però es respirà un clima de companyonia que reblaren els Segadors amb més intenció i afinació de tot el cap de setmana.

Diumenge, 11 de Setembre. 11:45h. Acte IV
Diuen que en el rerefons de tot plegat hi ha la possibilitat d’encetar el procés que permeti afegir la Moixiganga a la llista del patrimoni cultural immaterial de la Humanitat de la Unesco, al costat dels castells i de la Patum. Deixant de banda aquesta hipòtesi, remota hores d’ara, i l’habitual ball de compliments entre autoritats, per mor de a veure si cau alguna cosa, el repte de la Moixiganga s’assolí amb matrícula, malgrat tots els condicionants. Ni es podia fer millor ni es podia fer en menys temps. Felicitats als qui demostraren utilitzar les tisores de brodar i no les de podar per a aconseguir adaptar-se a les circumstàncies, sense deixar de mantenir l’essència.