dijous, 29 de setembre de 2011

Crònica local
Eco de Sitges, 1 d'octubre





Santa Tecla de los……

Primer, no s’espantin. La resta del titular insinuat, que respon a quelcom tan verídic com incomprensible, menyspreable i singular, acabarà d’insinuar-se -que no d’explicitar-se del tot- d’aquí uns paràgrafs. Aleshores segur que en captaran la totalitat del sentit. Segon, deixo la crònica política per la propera setmana, atès que aquesta ha viscut episodis prou interessants com per a meréixer una anàlisi global amb major calma que la que permet el timing de la secció, i, a la vegada, perquè crec que seria injust passar la pàgina de Santa Tecla d’una revolada.

“Jo he volgut passar, fer la feina i tampoc vull que se’m recordi per a res. He fet una feina durant dos anys per al meu poble, que és el que val, i poca cosa més. Hem intentat fer-ho el millor possible (...) però no hem volgut cap protagonisme, que no ens pertoca en cap moment.”

                                                                       Siscu Rossell, 26 de Setembre

Dijous, 22.
El balconet del menjador de la pendonista és ple com un ou. Des de fora assistim a una escena costumista en tota regla, de les que poden trobar-se en els pobles quan encara ho són de debò. Sota l’imparable trànsit de familiars, amics, coneguts, saludats i sitgetans en general, el jardí serveix d’improvisada plaça pública on les converses sobre els intensos dies previs i les felicitacions omplen l’aire d’una tarda més estiuenca que tardoral. La família ha viscut una petita revolució des que el regidor de tradicions i festes i el president de la comissió anunciaren la bonanova a Elena Ferré, dona que es confessa poc beata però a qui la Festa Major i Santa Tecla desperten emocions superiors en magnitud a les del Carnaval. Segurament per això, ben a prop de la figura de la Santa –esplendidament ambientada- s’hi han col.locat elements de gran càrrega sentimental, vinculats als absents que es voldrien presents. Sense angoixes meteorològiques ni overbooking de turistes, a la platja de Sant Sebastià es respira alegria i s’escolta un comentari repetitiu: Quanta gent de Sitges!. Per fortuna, ni la crisi pot manllevar-nos aquesta satisfacció, que s’escampa al llarg de totes les hores de la Festa Major petita. A la nit, el Cap de la Vila viu una nova edició del ball de gralles. És simptomàtic el que ha passat amb aquesta proposta que va néixer fa una dècada llarga a la placeta del palau del rei moro, i ha evolucionat cap a quelcom que no és un concert, però tampoc no acaba de ser un ball. Ha quedat com una trobada nombrosissima amenitzada amb música i un entremès representat amb indubtable gràcia. Si abans fou el ball de les criades, el segon any del Ball de les gitanes com es feia antes, en bona part guionitzat enguany per l’home que mereix una segona oportunitat en el paper de Carnestoltes, va complaure les espectatives de diversió, malgrat l’important brogit de la plaça que en alguns moments dificultà la comprensió dels diàlegs.

Divendres, 23. Matí
“Cerrado por Santa Tecla de los c_ _ _ _ _ _. Abrimos sábado!” Valga’m Déu, tenen sort els responsables d’aquesta bravada de rauxa que la palabrasoez o la blasfemia ja no deuen ser motiu de multa. Un petit rètol a l’aparador de l’establiment The Ritzy em demostra fins a quin punt és imprescindible i prioritari invertir en educació a tots nivells. La compatrona ha interferit en el negoci, i el negoci es deleix per a que sigui demà i poder tornar a obrir, quan la majoria de nosaltres ens delim per a celebrar el dia. En el Sitges on 28.000 persones empadronades poden dir a dreta llei que són sitgetans, vivim paradoxes que acostumen a ésser fruit de la beligerant actitud dels nouvinguts que, insensibles a allò que sóm i a allò que fem, fan valer la legítima llibertat d’expressió i de queixa. És anecdòtic el que els explico? Tan anecdòtic com les actituds intolerants vers les molèsties dels assajos de les colles, o vers les restriccions al trànsit que imposa la tradició de les catifes del Corpus, o vers els qui juguen al Quinto per Nadal molesten als veïns. Rera d’aquestes situacions no puc evitar pensar que nosaltres en tenim part de culpa, per haver permès que  l’espai públic s’hagi convertit en escenari de gresca ininterrompuda. Quan la paciència s’esgota, costa separar el respecte i la condescendència que mereixen les servituds i les restriccions quotidianes de les grans festes -que es contrapesen amb l’alegria de viure-les- de la consideració que mereixen els comiats de solter, per a posar un dels molts exemples disponibles. I hi ha molta gent amb la paciència esgotada per l’incivisme. Mentrestant, 1200 nens i nenes participen a la matinal infantil amb l’única preocupació de ser feliços fent allò que els agrada. I la majoria ho aconsegueixen. Més enllà de la reflexió superada sobre l’enorme quòrum que assegura la pervivència de la celebració, el debat continua obert pel que fa a les sortides que la festa podrà oferir quan part d’aquesta munió de geganters, diables i dansaires superi l’edat de tall. Podran seguir? Tindran l’oportunitat? Ho deixaran?

Mossèn Berdoy s’ha perdut l’ofici. Reunió amb el bisbe obliga. Cada cargo tiene su carga i totes les càrregues fossin com aquesta. A canvi, Mossèn Carreró ha tingut temps per anar i tornar de Cuba i participar d’una eucaristia on el rector, amb habilitat de guant blanc, deixà anar algunes píndoles amb rerafons ideològic, sense deixar de banda l’evocació a Santa Tecla, al paper de la canalla i al valor del treball per a la col.lectivitat. La meva memòria no és capaç de reproduïr-la en la seva integritat, però recordo una referència a aquells progressistes amb costums burgeses que mai no havia escoltat des d’un altar.... poca broma. Al vespre, al carrer d’en Bosc els Pastorets pugen a la bóta un rabadà menut, eixerit i incansable que és rebut amb sorollosos aplaudiments. Ja fa 10 anys d’aquella processó que acabà com el rosari de l’aurora, per mor de quatre gotes caigudes a deshora. Avui el bon temps acompanya a la pendonista i les cordonistes, vestides de sobrietat i amb la felicitat dibuixada al rostre. El comiat és tan previsible com desitjat. Una dosi renovada d’emoció fins Corpus.

Dilluns, 26. Matí
Després dels dos anys compromesos el president ho deixa. I, amb ell, probablement ho deixarà part del grup dels qui s’incorporaren en la segona part del mandat de Ramon Soler. Tres consecucions capitalitzen el periode on la comissió presidida per Siscu Rossell ha demostrat tenir mà esquerra per a incorporar canvis. Primera: el trasllat del pregó a la plaça de la vila. Segona: La reconversió de l’espetegafoc en l’exitosa Nit de foc, propiciant el diàleg entre les colles a partir d’un espectacle que mai no hagués estat possible sense la col.laboració de totes elles. I tercera: La divisió de la matinal infantil en dos recorreguts adaptats a l’edat dels participants. Tres encerts sense descapitalitzar el pressupost, que asseguren una bona nota final.

Us he mirat Santa Tecla, i m’asseguren que a les cercaviles hi ha alguna aturada sol.licitada i remunerada. Vaja, com si fos dilluns de Pasqua. Ho haveu vist des de dalt? Estic entre el dubte i la sorpresa...