Eco de Sitges, 8 d'octubre
Agafem-nos
“Sincerament, no sé que més hi
cap ja, apart de flagelar-nos fins al fons”
Ricard
Vicente, 26 de setembre.
Amigues i amics, ara va de veres. Assumit que només les xifres del
turisme salven els mobles, i contemplant les queixes del personal sanitari, que
deu pensar que li han caigut al damunt les plagues d’Egipte sense compassió,
els alcaldes de molts municipis que comparteixen ideologia amb el govern de la
Generalitat s’han d’empassar el gripau de veure les conseqüències de com els de
dalt continuent pelant una ceba que ja fa dies que no té pell. L’encertà
Sagarra quan el 1931 posà en boca del rabadà del poema de Nadal aquelles
paraules lapidàries? Com ens cou dintre l’ànima el que ens priva de donar el
pit i aixecar les mans (...) és mil.lenari el mal que arrosseguem... Serveixi
la cita textual per a contextualitzar una situació que, presidida per les
angoixes econòmiques, té un rerafons conceptual de valors. És sabut que la
culpa, a més de fosca, és òrfana, mentre que a la victòria mai li mancaran pretendents.
Assistim, precisament, a un moment on, davant l’evidència, la condició humana
té molts punts de contacte amb la primera de les sentències de la dita popular,
i el debat polític ho viu amb l’habitual polarització maniquea quan les coses
es posen tenses. Abans d’abordar el relat del primer ple de la tardor, seria bo
preguntar-se en veu alta si, veritablement, hi ha culpables. Diria que el que
mai no hi deixarà d’haver són responsables i, en cas d’haver-hi culpables,
aquests ho seran pel fet d’haver estat responsables amb intenció explícita i
directa sobre les seves actuacions per acció o omissió.
Res millor que la sessió plenària del 26 de Setembre per a certificar l’actual
estat de la questió. Bàsicament, i de manera simplista i sense matisos, l’assumpte
podria resumir-se així: Per un costat, l’equip de govern intenta administrar
una situació que, tot i posar-lo contra les cordes, li permet, a la vegada, fer
valer una posició de força molt explícita davant l’adversari, quelcom que en política
sempre serveix, fins i tot per a cobrir les mancances pròpies. Per l’altre, el
PSC, obligat per les mateixes circumstàncies a estendre la mà de la col.laboració
contemporitzadora, davant de la impossibilitat de rebatre una corrúa de dades vinculades
amb la gestió de l’anterior legislatura difícils de posar en questió en la
majoria de casos. Així, fa dos dilluns es va poder tornar a escoltar la frase
clàssica i universal amb la qual els nous que arriben intenten desvincular-se
de les obres dels seus predecessors del mateix color: Jo no hi era. Ai làs!,
antuvi la pronuncià Miquel Forns, quan els socialistes li retreien l’època
Junyent, i la pronuncià fa quatre dies Pau Pérez de Acha, quan la nova majoria el col.locà en tesitura
semblant, per no parlar del difícil rol que li ha tocat a Ricard Vicente, que
continua a la recerca esforçada d’un llenguatge polític de partit, sense
renunciar al tarannà personal. Finalment, sense ésser àrbitre, la CUP està aprofitant
amb habilitat el seu paper de nouvinguda amb la llibertat que dóna el no haver
d’assumir actuacions pròpies de l’època recent. Tampoc no hi eren. Deixant
de banda les estratègies polítiques, el cert és que cada cop es fa més palès
que bona part de la situació econòmica de l’Ajuntament no només ha tingut
relació amb la crisi global, sinó que també és fruit d’un cúmul de processos que
el temps i les proves s’han encarregat de demostrar que no varen ser controlats
pels qui, per la seva condició de càrrecs electes, o d’administradors de la
funció pública, o de directius contractats a preu d’or per a salvar
la casa gran, tenien l’obligació ètica i professional de fer-ho. Així de simple
en la gènesi. La crisi angoixant ha propiciat una nova dialèctica fins ara
implantejable a l’hora de fer balanç: el debat ja no gira a l’entorn d’allò que
s’ha fet, sinó que cerca el com i el perquè va fer-se. En aquest sentit, tres
moments del ple foren especialment exemplaritzants, perquè serviren per a
exposar, sense embuts, una realitat que, fins que ningú no contradigui la
crònica dels esdeveniments, faria enrogir de vergonya a qualsevol autònom,
emprenedor, o petit empresari amb treballadors. Primer. Davant d’una Mercè
Espada que es demostrà absolutament buida d’argumentari en la seva rèplica
plena de tòpics, el regidor Marc Martinez explicà la surrealista història que
ha envoltat la gestió del centre de dia. N’agafo un dels capítols disponibles:
l’institut català de la seguretat social entregà a l’Ajuntament 49.000 euros
que tenien la destinació finalista de pagar unes remuneracions de les
treballadores. Mai no varen arribar a destí. Algú o alguns, vull creure que amb
el vist-i-plau d’altri o d’altres, deurien decidir utilitzar-los amb qui sap
quina funció no contemplada. Segon. CESPA reclama a l’Ajuntament 9 milions d’euros
i la institució li reconeix un deute de 3 milions. En queden 6 que estan al
llimb. 1000 milions de les antigues pessetes que no tenen ni pare ni mare i són
motiu de negociació. Contestant Rafel Roig, Lluís Marcé afirmà que els serveis
jurídics de l’Ajuntament –els mateixos que tenien vostès (sic)- reconeixen l’existència de factures falses –o son
improcedents?- que serviren per a tapar els forats d’un contracte de concessió
més apedaçat encara. Em venen calfreds. Se n’adonen? Com interpretar-ho des de
fora? Des de la ignorància? Des de la negligència? Des de la intencionalitat?
Des de la necessitat? Des de la il.legalitat manifesta?. Tercer. A partir de la
moció de la CUP de suport a les treballadores de les llars d’infants coneixem
una nova realitat, que permet tornar a reflexionar sobre les responsabilitats
implícites de la institució en aquests procediments poc escrupolosos. Pot un
regidor amb capacitat de govern intervenir en les condicions d’un contracte de
concessió de servei ja establert i validat pels conductes administratius
reglamentats? No. Què passa si ho fa, perquè algú o alguns li permeten fer-ho?
Que embolica en la seva causa a la institució a la qual serveix i representa. Per
tant, essent perfectament raonable el posicionament del govern davant del cas, expressat
pel regidor Jordi Mas quan digué que els compromisos fora de contracte no es
poden complir, em costa d’entendre que, després d’un any de pagaments al
personal, no hi hagi una sortida legal viable a un problema que generà el compromís
d’un representant de la institució. Afirmà una voluntariosa Vinyet Lluís dirigint-se
a les treballadores: No és que no volguem pagar, és que jurídicament no es
pot pagar. Es pot modificar un contracte de concessió administrativa? Se li
poden afegir apèndix o clàusules? Es poden aprovar noves condicions? Els
informes redactats pels serveis municipals de torn advertiren que el que féu
l’ex-regidor d’educació no podia fer-se. Si no podia fer-se, perquè li ho
deixaren fer aleshores? Minuts abans, s’afirmà que l’any 2007, en plena vaga
del servei de neteja, l’alcalde Baijet intervingué en la negociació entre
treballadors i empresa, prometent un augment de sou del 59,9%. S’aplicà? Segueix
vigent avui? Fou igualment ilegal aleshores ficar el nas en la gestió d’una
concessió administrativa? El muntant econòmic del compromís forma part dels 6
milions pendents de justificar a CESPA? En resum: on eren els qui havien
d’assumir el paper que els corresponia com a garants de l’interès públic en
cadascun dels tres exemples referenciats? Es pot assistir a aquestes
explicacions sense alterar-se ni demanar mal que sigui una actuació consequent
amb la significació dels fets?
Acabo d’escoltar el ple i em ve al cap l’aforisme castizo: si quieres
ser feliz como tu dices, no analices. No em serveix. Dissabte 1 d’Octubre,
a La Vanguardia la regidora de cultura afirmà que a l’àrea hi ha una
bossa de 600.000 euros pendents de justificar. És possible?. No segueixo. No
cal.
