Eco de Sitges, 9 de Gener
Any nou, reptes pendents
Ara que ja sabem que el pla general de Dubai contempla la construcció d'un planta baixa + 159 com si es tractés d'una futesa qualsevol, així, sense ordre de prioritats establert, m’empesco una petita llista de petits o grans assumptes que poden exposar-se un cop retrobada la nostra quotidianeitat diària.
1.- Model econòmic, model social. Recupero un fil. A Sitges es llença menjar i hi ha gent que passa gana, i hi ha residències d’avis que no donen l’abast, i gent gran que viu sola i en circumstàncies difícils. I tots hem d’arribar a grans i amb una mínima qualitat de vida. Mentrestant, hores d’ara ningú no pot assegurar quan acabarà la crisi. En canvi, ja és un fet que els transports públics i els serveis han pujat, alguns com RENFE de manera escandalosa, i que el mes de Juliol arribarà amb un augment de dos punts de l’IVA sota el braç. Sense deixar això de banda, Sitges haurà de seguir debatent sobre quin ha d'ésser el seu model econòmic de futur, i no tant sols en el sector turístic, on es preveu un hivern dur, al qual hauran de seguir inevitables reconversions i posades al dia en molts aspectes i àmbits –inclòs el sector de l'oci nocturn- sinó també en el teixit comercial, eterna assignatura pendent de la vila. Més enllà de la perenne presència de la venda ambulant -sigui al carrer Parellades, sigui al recó de la calma- d'entrada caldria donar per perduda aquella batalla que va emprendre el comerç familiar per a racionalitzar els horaris, davant dels que podien oferir les grans superficies. Al paisatge d'establiments traspassats, venuts, o directament tancats, víctimes de la daga dels lloguers, i de la poca previsió d'uns emprenedors caiguts en el parany del poble que enlluerna, se n'ha incorporat un altre de noves botigues i negocis gestionats segons el criteri de l'horari continu, nascut d'una cultura on el viure per treballar sembla norma interioritzada, entre d’altres lleis pròpies no escrites, i que formen part d’una concepció de les coses molt diferent a la nostra. Els comerços i restaurants xinesos i els supermercats paquistanesos poden despertar recels, però no és menys evident que estan fent encaix en l'economia local, gràcies als seus preus de crisi –que surten d’algun lloc o altre- i a una flexibilitat horària que deu deixar ben poc marge per la vida familiar, llevat que es desenvolupi dins del propi negoci. Enmig d'aquesta realitat, afegida a la de les franquícies, i a la dels que segueixen lluitant per a aconseguir mantenir una associació empresarial moderna i organitzada, es mou un sector en crisi de concepte. Aquells que fa anys manifestaven que no entenien com els podien sortir els números a molts empresaris, ara ja poden dir que els fets els han donat la raó. Els números no han sortit perquè venim d’un miratge que va donar molts diners, sense deixar mai d’ésser un miratge.
2.- Política, de fora i de dins. Eleccions al parlament, consultes sobiranistes, la sentència de l'estatut, la llei de vegueries... L'any que acabem d'encetar té tots els ingredients per a provocar la controvèrsia o la desafecció a parts iguals, i el resultat d'algun dels debats de país incidirà, obviament, en l'àmbit municipal, que coneixerà la resolució de la Generalitat sobre la nova organització directiva de la corporació, o haurà de decidir si trasllada bona part dels serveis de l'Ajuntament a l'edifici Sitges Reference del polígon de les Pruelles, per mor de contenir les conseqüències de les despeses del passat. Malgrat tot, el que conciliarà bona part dels interessos col.lectius serà l’inici de la cursa electoral vers les municipals de l’any que ve. Si prenem en consideració el nombre d’opcions polítiques presents al consistori, i hi afegim les dues que es perfilen amb possibilitats de presentar-se el 2011 (la reedició del Grup Independent de Sitges, i la CUP) i el compromís de la Plataforma per Catalunya de Josep Anglada de presentar llista, es molt probable que els sitgetans puguin escollir d’entre un ventall de deu propostes (10) per a gestionar la casa gran en un futur. A Catalunya i aquí s’està produïnt, doncs, el mateix fenòmen d’atomització/italianització de la política, fruit, sens dubte, del descontentament general. Que ningú no s’equivoqui però, a l’altre costat de les perilloses inèrcies del bipartidisme, qui vulgui plantejar una alternativa seriosa es trobarà amb la lliçó que despren l’aforisme tradicional que sovinteja en aquesta secció: Casa de molts se la mengen els cargols.
4. S’incinerarà a Vallcarca? Fins avui, ningú no ha oficialitzat ni garantit per escrit que a Vallcarca no s’instal.larà la incineradora de residus de l’àrea metropolitana de Barcelona, i el silenci administratiu continua escampant-se per tots els despatxos, obrint l’aixeta de la malfiança, que no ha deixat de brollar, davant de la mateixa preocupació de fa dècades: la capital no sap què fer amb les escombraries que genera, i l’evidència demostra que tampoc s’ha preocupat el que calia per a solucionar-ho, qui sap si perquè sempre ha trobat on deixar-les, fora de la seva vista i a casa dels altres. Atès que la decisió s’ha de prendre ben aviat, millor serà no baixar la guàrdia, no fos cas que des de fora es decideixi sotovoce quelcom de mal pair.
5. Patrimoni Divendres, 1 de Gener. Al migdia de Cap d’Any sóna el telèfon. Una apreciada sitgetana, entre alterada i indignada, em deixa bons desitjos i una inquietud: Vicenç, què farem amb aquesta façana de mar! Ens ho estan destrossant tot!. Li explico la meva opinió personal a l’entorn d’un assumpte sobre el qual suposo que hi tornaré en repetides ocasions, i quedem entesos per si un nou disgust li trenca el son. De moment, em servirà per acabar d’amanir la crònica de la propera setmana una visita de comiat momentani al Cau Ferrat. El projecte dels museus juga en una divisió apart, i cal no oblidar altres iniciatives elogiables. El mes de Març es presentarà la prefiguració de la col.lecció d’art de la futura fundació Stampfli, en el que significarà la primera exhibició pública d’un projecte ambiciós al qual cal desitjar-li el millor. Sobre la taula segueix la decisió de Bacardí d’establir la seva acadèmia a Sitges i, en cas de fer-ho, l’indret concret que rebrà aquesta proposta engrescadora i ben plantejada. I deixo pel final les quatre nafres que ens haurien d’avergonyir. Primera: La biblioteca, com Penèlope, voldria que arribés el seu Ulisses, que algú pensés en ella de debò, mentre les parets d'algunes sales ni tant sols han estat repintades després d’aquells aiguats d’infeliç memòria. Segona i tercera: Cal fer el possible per a que les fundacions del Retiro i del Prado avancin d’una vegada, i les centenàries societats tinguin uns locals amb tot allò que es pot exigir a una vila que es vanta d’ésser cenacle cultural de primera. I, finalment, el Patronat. Enderrocat inexplicablement l’edifici de la seu social, del que fou un dels centres més actius de la vida sitgetana només en queda la capella, en estat catatònic, convertida en aparador publicitari d’una immobiliaria, i en magatzem de les aigües pels balls de Festa Major i Santa Tecla…. Si els diners de la vianalització amb gris Quintana haguéssin salvat el Patronat, o el Rialto....
Que els reis ens obrin els ulls.
