Eco de Sitges, 6 de Juny
Sentit i sensibilitat
Divendres, 29 de Maig. Vespre. Capella de l'hospital.
El temps a mitges de Xavier Gimeno es llegeix amb avidesa. I els ho diu un no lector confès que, malgrat practicar la inconstància, s'acosta ja a la pàgina 150, després d'haver estat partícep d'una festa de nous rics del règim en un xalet del Terramar de posguerra, i de trobar-se, ara, en el si d'una família que veu llanguir la indústria sabatera. No segueixo perquè Vinyet Panyella ja deixà enfilada la setmana passada una guia de lectura de l'obra, que depassa qualsevol consideració que pugui fer aquí. M'afegeixo a la recomanació, tot certificant la magnífica restauració que Pep Pascual està fent del Retaule del bon Jesús de la capella de l'hospital de Sant Joan, en un nou exercici de professionalitat que fa goig de veure. Sense tenir-hi comissió, potser si que pagaria la pena proposar-li abordar una obra magna, com seria revifar els retaules barrocs de la Parròquia, ara que el rector sembla haver posat la directa....
Dissabte, 30 de Maig. Migdia.
Entre pavimentacions i obres diverses, vet aquí la revisió d'un comentari que he escoltat sovint els darrers dies, des de perspectives ideològiques diferents. Ens agrada el que s'està fent? Estem construïnt una vila que respon a quelcom amb el què s'hi pot identificar una majoria? Per uns moments, he recordat aquell celebèrrim article d'Oriol Bohigas, publicat a El País un 22 de Gener del 2003. En un moment especialment convuls de la política sitgetana -crispada a pocs mesos de les eleccions, arran del debat sobre la massificació, la sostenibilitat i el pla general- Sitges la fea esdevingué una perfecta càrrega de profunditat per a un govern en hores baixes. Deixem això enrera, i quedem-nos amb les paraules de l'arquitecte. Servirien avui? Continua vigent el discurs crític vers professionals, promotors i institucions públiques que, condicionats o no, han permès, per acció i/o omissió, el que veiem ara? Els ciutadans hi tenim alguna responsabilitat? Potser Sitges no ha sabut defensar prou en democràcia, aquella personalitat urbana que va maldar per mantenir durant el franquisme. Si fa sis anys molts varen pujar al carro de l'article de Bohigas, no es pensin pas que avui la cosa hagi millorat prou. I si no, una passejada per la Plana Est, per exemple, els aclarirà qualsevol dubte al respecte.
Diumenge, 31 de Maig. Migdia.
A punt d'encarar nous i enriquidors reptes professionals, i sense perdre mai l'optimisme, el guanyador del Trinitat Catasús de fa dos anys m'adverteix d'un reportatge emès per Cuatro. En el seu viatge per l'apassionant món de les persones enverinades per la cura del seu aspecte físic i, en especial, per les operacions de cirurgia estètica, la periodista Samantha Villar s'acosta a Sitges, amb la intenció d'il.lustrar-nos en l'assumpte, a través de la vida ociosa d'una mare i el seu fill -al llindar de la trentena- malalts de mirall a perpetuïtat. Res a dir, tothom és lliure d'exercir les passions que desitgi sense fer mal a ningú. El docudrama, de la sèrie 21 dias, ens du al jardí d'una torre de baix a mar, que no identifico ni fa cap falta. Més enllà de les inenarrables opinions sobre l'aspecte físic i el gust estètic de cadascú, amb les quals coincideixen aquesta parella sui generis, que sembla més unida pel fet de compartir obsessió, que no pas pel lligam de qualsevol relació materno-filial, prefereixo oferir-los la, diguem-ne, sentència sobre l'entorn on viuen, que és també el de tots nosaltres. Ben estirats en tres gandules sobre la gespa, la periodista pregunta als protagonistes de la escena: Soleis ir mucho a la playa? Cada dia, en verano todo el dia, contesta la senyora. No, menos los fines de semana, interromp el fill cortesment, mentre ella assenteix: No, los fines de semana no. Y porqué?, pregunta Samantha. Porque está lleno de chusma que te mueres, conclou la mare. Quan el nostre sol ja no crema, marxen a Punta Cana per a no perdre el bronzo.... Encantador, com la vida mateixa.
Dilluns, 1 de Juny. Tarda.
A la plaça de la catedral d'Irsina hi podrien rodar un remake de Don Camilo, sense Fernandel es clar. Pel poble sembla no haver passat el temps, segons m’expliquen alguns dels integrants de la comitiva, formada per membres de la Jove de Sitges i de La Moixiganga, que han estat acollits, durant el festival internacional de torres humanes, amb aquella hospitalitat entusiasta només reservada als indrets on encara es practica la vida de poble. Els diferents reculls de fotos captades en un escenari ple de tons ocres i terrosos testimonien que, a diferència de les jornades prèvies al viatge -segurament massa tensionades- les coses han anat molt bé en general, com per a considerar el balanç final del tot positiu.
Dilluns, 1 de Juny. Vespre.
Aquesta secció s'acosta molt poc al món de l'esport, ja prou ben cobert en les pàgines prèvies. Malgrat tot, no voldria deixar de banda dues questions relacionades amb les dificultats viscudes durant aquesta temporada de crisi. En la manera d'entendre el futbol del Suburense hi ha, en el fons, la base sobre la qual haurien de desenvolupar-se els clubs que juguen a territorial? Ara és fàcil dir-ho, perquè l'equip que entrena Jordi Serra i presideix Manu Julián ha realitzat una temporada esplèndida, constituïnt-se en una pinya d'amics on allò que ha prevalgut ha estat la pràctica de l'esport per se. Transmeten una alegria sincera, enmig de la qual el president deixa anar, des de la més respectuosa de les sinceritats, unes paraules que cal escriure: “Da la impresión de que en este pueblo se apoyan las malas gestiones (...) casi es mejor que me muerda la lengua.” Escoltant-lo, és fàcil concloure que caldrà feina per a convèncer Julián que no plegui, perquè les raons que desgrana són indiscutibles. L’esforç per a aconseguir recursos que permetéssin assumir les despeses de la competició amb garanties ha estat esgotador, i no hi ha hagut diners ni per a convidar als jugadors a un àpat. L'argument del màxim responsable del Suburense lluny d'aturar-se aquí em retroba a la conclusió de sempre. A la mateixa que, fa vint anys enrera, esperonava al pare d'en Jordi i dels germans Serra a proclamar, en un històric sopar al Kansas, la necessitat de la unió-reformulació del futbol sitgetà...Tornant a l'actualitat immediata, en un altre registre, la Unió Esportiva Sitges s'ha salvat in extremis del descens. La salvació ha tingut conseqüències. L'entitat viu enfaixada pels deutes amb els jugadors, i, hores d'ara, mentre per un costat es proposa una aposta de futur que miri cap a la gent de casa i la comarca, per l'altre caldrà fer foc nou en el model de gestió i/o organització. Manel Rodríguez -l'home que no seguirà a la banqueta i que podria escriure un llibre de victòries esforçades i frustracions- i Ion Araluce, un dels joves directius amb empenta que, com Manel, donarà suport extern al club a partir d'ara, ho han explicat emprant una metàfora esplèndida. Han viscut en un vaixell sense capità, mentre aguantaven, ells i tothom hi afegiria, un temporal de pronòstic.
P.D: Deixo l'afer de la incineradora de Vallcarca per la setmana que ve.
