Eco de Sitges, 13 de Juny
Imatge de Vallcarca (Ministeri de Medi Ambient)
Cremem-ho tot
“El acuerdo político para la construcción de una nueva incineradora en el área de Barcelona se aplaza un mes, pero ya es un hecho. (...) Los alcaldes metropolitanos ya estan barajando diversas ubicaciones, entre las que destaca la de Vallcarca, en el término municipal de Sitges.”
La Vanguardia “Vivir”, 3 de Juny
I aquí estàvem tan tranquils, parlant de les futileses quotidianes, quan ens va caure un gerro d'aigua freda des del diari. Em permetran que comenci pel final. Entenc que cal un posicionament sitgetà, ferm, decidit, argumentat, unitari i sense fisures, que palesi la negativa a la instal.lació d'una incineradora a Vallcarca. Dit això, intentaré posar una mica d'ordre als textos i àudios que he llegit i escoltat aquests dies, tot prevenint-los d'una dura evidència: L'àrea metropolitana de Barcelona té un greu problema amb la gestió dels seus residus. Ja el tenia quan, per reial decret, s'ajornà el tancament de l'abocador de la Vall d'en Joan. I ara el té quan torna a pensar en el castigat Garraf com l'indret ideal on cremar-los sense que la capital en senti l'olor. Per començar, s'imposa una cronologia bàsica dels esdeveniments.
Dimecres, 3 de Juny. Matí. El periodista Jaume V. Aroca publica un extens reportatge on, de manera força detallada, s'expliquen els punts principals motiu de l'actual controvèrsia. L'Entitat del Medi Ambient de l'Àrea Metropolitana de Barcelona - en endavant EMA- ha posposat fins a finals de Juliol l'aprovació del pla metropolità de gestió de residus 2009-2016, que ha d'incloure, entre d'altres coses, un projecte d'incineradora amb capacitat de processar 450.000 tones de residus l'any, i que, segons l'article, podria construïr-se a Vallcarca, Castellbisbal, o Gavà-Viladecans. L'EMA és l'ens públic -amb una junta de govern composada per alcaldes i regidors del PSC, IC-V, ERC i CiU- que té competències en el tractament de residus i l'abastament i la gestió d'aigua potable. Dóna servei a 33 municipis, entre els quals no hi sóm, i té un pressupost de 249 milions d'euros. Poca broma, doncs. Segueixo. Dimecres, 3 de Juny. Migdia. A través d'un comunicat oficial, l'Ajuntament expressa el seu desacord amb la possibilitat de construir una incineradora a Vallcarca, i l'enuig amb la manera amb la qual s'ha plantejat aquesta ubicació, donat que la institució no en tenia cap mena de coneixement. A la vegada manifesta que no serà la EMA qui prendrà la decisió en solitari, sense encomanar-se als directament afectats. Primera conclusió: Dues persones poden compartir partit polític, però no necessariament informació, encara que aquesta sigui de cardinal transcendència per una d’elles. En conseqüència, mentre ningú no em demostri el contrari, dóna la sensació que, des del propi àmbit públic –vet aquí la gravetat afegida- no s’ha volgut compartir una documentació per por d'haver d'enfrontar-se a les reaccions immediates, i fàcilment previsibles.
Dijous, 4 de Juny. Matí. El suplement Vivir de La Vanguardia estira del fil: “A diferencia de lo que sostienen otros dirigentes de su propio partido, IC-V, y del PSC, la vicepresidenta de la Entitat Metropolitana del Medi Ambient, Imma Mayol, desmintió “rotundamente” el acuerdo para construir la incineradora. Según Mayol, lo que prevé el plan de gestión de residuos de próxima aprobación es ampliar y modernizar otras instalaciones, como las centrales de compostaje, gasificación o tratamiento de plasma”. Per la seva banda, Armand Paco planteja, des de la preocupació, que ningú no li ha certificat a l'Ajuntament que la informació publicada per la premsa sigui mentida. A ell li estranya l'extensió en detalls de la mateixa, senyal inequívoc d'un procés en estat de maduresa avançada, malgrat que resulti incomprensible -o no- que no se n’hagi filtrat res, ni tant sols dins l'estructura de les formacions polítiques representades en els òrgans de decisió de la EMA.
Divendres, 5 de Juny. Matí. A Convergència i Unió la notícia li serveix per a fer valer que potser ens sortiria més a compte, vist el nou disgust, ésser definitivament penedesencs de la vegueria abans que metropolitans. El comunicat de la federació exposa dos posicionaments fonamentals. Primer: La rotunda negativa a la hipòtesi d’una planta incineradora a Vallcarca. Segon: La necessitat de crear una taula de treball entre tots els partits amb representació a l’Ajuntament i d’engegar processos de participació ciutadana.
Des de divendres, pau, glòria i, sobretot, silenci. Molt de silenci i poques novetats. Sobre la taula ens han deixat el gec, el palangre, el marron, la caixa d’un debat on, de manera inevitable, intervindran tècnics, càrrecs electes i la societat civil que els elegeix, per a censurar o defensar, segons el cas, una proposta que, fins avui, ha passat de puntetes, gairebé de manera clandestina, en una mostra explícita de fins a quin punt pot practicar-se la política de l’estruç, encara que sigui posant en questió les bondats del sistema democràtic. Ara està per veure si forma part de l'estratègia general cercar el moment idoni per la sentència definitiva. Què els diré, un aprovem-ho el Juliol, que a l’Agost tothom està de vacances. Faig números, grosso modo. Establint una mitjana barroera, sense tenir en consideració l'estacionalitat, 450.000 tones per any, venen a suposar unes 1233 tones per dia de residus a punt de cremar. Un-milió-dos-cents-trenta-tres-mil quilos de porqueria cada vint-i-quatre hores, amb l'afegit de les servituds logístiques que pot generar el seu trasllat i gestió prèvia i posterior. Estic segur que la tecnologia actual permet que un equipament d'aquest tipus passi desaparcebut als nostres pulmons, però és evident que no podem consolar-nos amb aquests cataplasmes. A ningú no se li escapa que la incineració -entesa en magnituds així de grans- és la forma més traumàtica, finalista i expeditiva possible de resoldre el problema. És, ras i curt, l'expressió màxima d'un fracàs en els criteris que han mogut recollides selectives i sostenibilitats vàries. Hem de ser víctimes d'unes decisions que la realitat ha demostrat fallides?
I en el rerafons queda una questió no menys important. El marc legal on s'ha d'emmarcar aquest projecte que pot justificar-se des de la definició d'essencial pel bé públic. És prou sabut que el massís del Garraf està protegit per un seguit de normatives, destinades a limitar, administrar, sancionar, advertir, notificar, o prohibir qualsevol acció que pugui perjudicar-lo. És Parc Natural de la Diputació, està inclòs en el Pla d'Espais d'Interès Natural de la Generalitat de Catalunya, i forma part de la xarxa Natura 2000 que, sota l'ampara de la Unió Europea, blinda de la inconsciència humana aquelles zones on habiten espècies vegetals i animals d'especial valor. Paradoxalment, la superfície de l'actual fàbrica de ciment i el seu entorn més immediat -unes 20 hectàrees en total- estan excloses del perímetre territorial de la xarxa Natura 2000..... Vatua l’olla….
