dijous, 18 de juny de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 20 de Juny




















L'altar del Cap de Vila




Rebrot



Contrastos: Una revista reneix mentre que un mirador llangueix. Espero que les circumstàncies em permetin parlar la setmana vinent de fins a quin punt m'entusiasma la nova etapa de L'Amic de les arts. Entusiasme comparable a la sensació d'alleugiment que vaig experimentar al constatar que, per fortuna, les càmeres de El paisatge favorit de Catalunya no varen arribar al decrèpit mirador del Maricel. Ens hem estalviat haver de passar vergonya. M'aturo aquí, perquè avui em cal començar pel record a un per sobre de tot fotògraf, que també venia llibres, i revistes, i diaris, i petards dins d’un particular univers de desordre ordenat, on als espavilats se’ls avisava sense embuts amb el rètol de al salir se miran los bolsos, i on qualsevol que volgués transgredir l’ordre de la cua -que antany es formava cada vigília de Sant Joan al garatge de Can Baron- s’exposava a una contundent barrallada capaç de desactivar qualsevol intenció d’esquitllar-se a la fila. En Jornet ha retratat la vida –la nostra i la d’altres- fins que la mort li ho ha permès. I ha volgut compartir aquests instants en blanc i negre sense restriccions de cap mena.


La mort del degà dels fotògrafs sitgetans en actiu cavalcà pel mig de les vivències de les darreres hores del Corpus. Tinc la sensació, o almenys així m'ha semblat copsar-la, que aquest ha estat un Corpus millor que el de l'any anterior. Potser han coincidit un grapat de bones coses, que intentaré resumir de forma telegràfica. Començo. Algú, amb capacitat de convicció sobre el pregoner, li hauria de suggerir a Lluís Curtiada que escrivís més sovint. Afegiria, que escrigui quelcom que aplegui els seus records sobre Sitges i els sitgetans que ha conegut. La secció es treu el barret davant del veterà rapsoda del Corpus, per un text que, des de l'ambició menys ambiciosa, desenvolupà, de manera perfectament estructurada, un discurs d’aplomat ritme narratiu, de sintaxi acurada a l'hora de descriure pàgines viscudes, i de lucidesa envejable en la enumeració de les anècdotes i els protagonistes de les mateixes. Stop. La presència de la Moixiganga, a l'ofici solemne de la diada i a la processó del Santíssim, ha suposat una magnífica aportació al gruix dels elements iconogràfics representatius de la litúrgia del Corpus, que no ha deixat indiferent ningú. Stop. Malgrat la crisi, que imposà un punt de sobrietat inevitable, els dissenyadors del Cap de la Vila varen fer una obra molt bonica, enginyosa, digna i equilibrada, on la simbologia i la sensibilitat estètica han compartit protagonisme. Stop. Els gegants centenaris tenen un do, i alguns geganters el do de saber-los portar amb elegància suprema. Stop. La primera gran festa del nou rector també s'ha superat amb nota. La recuperació de l'escultura del Sagrat cor de Pere Jou - instal.lada en la seva original ubicació a la capella del Santíssim- de les dues columnes de l'antic baldaquí als laterals de l'altar, i del penó de la confraria de la Minerva del 1854, que penjà del balcó de mar de la rectoria, afegiren lluïment a la celebració. Més discutible, des del punt de vista estètic, fou la col.locació de la custòdia al damunt del tabernacle dels Sants Patrons. De cara l'any que ve s'anuncia la construcció d'un expositor específic, que eliminarà el conflicte de glòries. I discutible del tot, malauradament, és la irrefrenable tendència a vestir, des de la exageració, als nens i nenes de comunió. Batalla perduda aquesta. Stop. El nivell global de les catifes va en alça. Ho demostren les tres guanyadores, cadascuna d'elles ben diferenciada en estil i tècnica de realització. Al costat del Cable, magnífica versió floral d'un poètic disseny de Pilar Mena. A la plaça de l'Ajuntament, els alumnes del CEIP Maria Ossó s'enfrontaren a un repte d'important superfície i munió de detalls, prou difícil tenint en compte la seva edat. Finalment, està clar que el treball de l'Institut al capdamunt del carrer Major ha obert noves vies en la tècnica dels catifaires. Allunyats dels plantejaments de sempre, hom podia embadalir-se davant de la meticulositat dels estudiants i professors que resseguien el dibuix amb marro de cafè, abans de farcir-lo de flor, com si es tractés de l'emplomat d'un vitrall. I sí, enguany el carrer de la Palma feia goig de veure. S'ho mereixien els veïns després del trasbals del 2008. Stop. No ha mancat flor i s'han escoltat bones paraules vers els organitzadors. Per tant, cal deixar-ne constància. Stop. Tot plegat suficient per a considerar que hem viscut un Corpus de brots verds. Stop. En atenció als que encara tinguin problemes quan surt a la conversa, vet aquí una possible definició. Custòdia: Objecte de metall, que incorpora un receptacle circular transparent, on s'introdueix l'hòstia consagrada –o la sagrada forma si els escrúpols els demanen mesura- amb la finalitat d’ésser exposada davant dels fidels, especialment durant el Corpus Christi. Stop.


Per a un programa de postals televisives -on hi sobra l'excessiva ambientació musical, i les innecessàries intervencions des de l'helicòpter- vet aquí un Sitges de postal, al llindar del cromo però d'indubtable magnetisme i qualitat visual, projectat arreu del país en format panoràmic i technicolor catòdic. La vila -que no ciutat- que ensenyem al Paisatge favorit de Catalunya és més propera a un oníric ideal estètic, que no pas a la imatge quotidiana de la realitat, la qual cosa no vol dir que s'hagi ensenyat un escenari de mentida, sinó que s'han sabut evitar els racons menys ensenyables comme il faut. Un Sitges de natura morta, tranquil, seré, immaculadament net, captivador, allunyat de multituds, gairebé sense activitat humana. Relaxada i simpàtica, Anna Barrachina guia a l'espectador a través d'un itinerari iniciàtic combinat amb referències personals, enterbolides per algunes errades de bulto: Ni el Maricel és modernista, ni les cases dels americanos es construïren a Terramar. No és pas culpa d'ella. Seguint el mateix fil, potser també als qui escriviren el guió caldria dir-los, per enèsima vegada, que seria bo desterrar, sense cap mena de recança, l'apelatiu nascut del tòpic anacrònic i ranci de carrer del pecat. Per la resta, que és molt, hem quedat bé que dirien les àvies. És clar que després venia l'estany de Sant Maurici i Els Encantats, i no crec que hi hagi comparació possible... Hi ha competicions injustes des del seu plantejament. I el paisatge favorit n'és una.


Quan s'organitza el que sigui a cop de cor, i no a cop de talonari, és difícil que el balanç final decepcioni. Dimecres, el Janio's bar celebrà el seu desè aniversari a cop de cor, davant d'un públic entregat que participà d'una colla de moments impagables. En aquesta dècada, l'establiment s'ha convertit en un dels referents de la vida social sitgetana, i molts dels que -en major o menor mesura- hi hem posat els peus, compartirem la felicitat d'en Jordi, envoltat dels seus. Una nit on es podia respirar el pols de la gent de casa contenta de trobar-se en ocasió tan assenyalada. Posats a destacar quelcom destacaria la globalitat. La vella dixieland proposà un repertori a la mida justa de l'espai i del moment. En Janio s'arrencà amb el duet de El cant dels ocells i Paraules d'amor a piano sol, que s'escoltà en emotiu silenci, però el Baixant de la font del gat-Anem tots al Janio's Bar en la veu de la Mercè Garcia, acompanyada per l'Òscar Ferret al piano, i la combinació del so de les gralles amb la contundència de Justo y los pecadores, en la interpretació de San Anton, mereixen menció honorífica. Per la resta, pastís d'atrezzo rebut amb bengales, xeflis complet, castells, i, sobretot, bons i sincers desitjos a dojo. Bravo!