Eco de Sitges, 28 de Febrer
Bones vibracions
Amigues i amics, l’anorac que surt dos cops l’any, i qui el porta, els saluden ben cordialment sota els efectes de l’enèsima nit exterminadora, que ha respost a les espectatives bàsiques. La majoria ha tornat satisfeta i alegre d’haver viscut una nova edició del Carnaval que vol la majoria. A qui li agradi que ho agafi i a qui no que pensi que, a peu de carrer, la ironia, el doble sentit i el fardo han esdevingut testimonials, perquè, en un bon nombre de casos, les generacions que pugen estan renovant el compromís amb el lluiment, les coreografies i l’espectacularitat amb major o menor mesura i fortuna. Res a dir, potser la versió sitgetana de la festa no respon als cànons tradicionals, però tampoc no em preocupa si això és important, davant del pas de tantes persones alegres i satisfetes de viure’l. I, en aquest sentit, si servidor afirmà, arran d’aquells fets malaurats de fa ben pocs anys, que no era de rebut que una celebració popular acabés amb els seus participants dolguts i amargats per les circumstàncies, avui cal reconéixer que, assumint tots i cadascun dels condicionants, servituds, bretolades d’incivisme –amb o sense alcohol, i dins o fora de la rúa- i problemes quotidians que imposa la magnitud organitzativa de la festa, el Carnaval sitgetà ha sabut reconduïr-se, no sense esforç, vers un model que, malgrat ensenyi les dents de la desmesura, globalment pot administrar-se amb certes garanties, sense que es deixi sentir massa la pressió des de l’exterior.
Dit això, unes quantes anotacions d’urgència sobre allò que he vist i he escoltat. La més destacable passaria per un dels moments capdals del cerimonial de Dijous Gras. De seguir pel camí iniciat els darrers temps, el predicot –darrer vestigi del Carnaval parlat- corre el risc de dissoldre’s com un bolado, arrossegat pel que succeeix abans de l’arribada de sa majestat Carnestoltes a l’Ajuntament. És obvi que l’Arribo marca el destí de qualsevol colla a qui se li encarregui la responsabilitat d’administrar la vida d’un personatge que, almenys en el cas de Sitges, ha bescanviat part de la seva personalitat transgressora, a favor d’una presència molt evident, edificant i valorada, en l’àmbit social, centrada, sobretot, en les visites a les escoles i les residències, on, seguint la petjada dels seus predecessors, Fènix I i la reina han satisfet de bon grat els desitjos dels qui més mereixen viure de prop la intensitat dels bons moments. L’Edu Cosialls ha estat un bon Carnestoltes, per aconseguir contrapesar, amb empenta, simpatia i il.lusió, un discurs públic excessivament llastat per l'ús de la sal gruixuda, sobretot durant l'enterro. Quelcom que, fins a cert punt, costa d'encaixar amb la imatge de color, fantasia i bones vibracions, amb la qual Paparrús s'ha passejat pels nostres carrers, des que proposà a la Fragata un espectacle d’estètica impactant, on la llum i l'aigua substituiren l'escenografia corpòrea amb eficàcia, aconseguint el vist i plau general de la concurrència. La resta pot resumir-se així: vet aquí el cas d'un home feliç d'haver aconseguit el seu somni d'infantesa, al costat d'una colla igualment feliç d'acompanyar-lo. No hase falta que dises nada más com afirmaria l'alter-ego crakovià de Schuster. Un altre assumpte, que la secció entèn que cal abordar d’una vegada, és el de l’encaix de la reina dins dels actes inicials del programa. A Carnavalia se li poden retreure ben poques coses des del punt de vista de la seva presència al carrer, sempre impecable fins a l'últim detall. La reflexió no va per aquí. Només vol demanar una mica de contenció en l'amor propi, d'adequació a una realitat que, almenys fins avui, assenyala que, dijous gras, el protagonista veritable n'és un. Acompanyat com sigui i per qui sigui, però, repeteixo, el protagonista veritable n'és un. I féu vergonya aliena poder constatar com, des del balcó de l'Ajuntament, quan bona part del públic ja era de camí cap a les xatonades respectives, el rei de la festa malbaratava les seves energies abans de la lectura del predicot, tot pregant al seguici de la reina que aturés la megafonia de la seva carrossa, amb la vehemència que tindria qualsevol professora de bàsica intentant posar ordre al pati de l'escola....En fi... qui sap si seria bo replantejar-ho.
Al carrer dos fets han estat motiu de comentari durant les darreres hores. Primer: Dins de la petita història carnavalera constarà l'agraïment públic que, durant la xatonada del dimecres de cendra, la presidenta de la comissió del carnaval retirista, Elena Ferré, féu als seus homònims del Prado, que ajudaren a salvar un problema greu amb el tractor d'una de les plataformes de la lira, durant la rúa de l'extermini. Si els gestos valen més que les pròpies paraules, des de fora cal aplaudir als protagonistes. Més difícil, en canvi, és abordar la expulsió d'una colla del Prado, pel precedent que suposa -un veritable punt d'inflexió vers la tolerància cap a determinades conductes inadmissibles- pels arguments que s'han posat sobre la taula a l'hora de justificar la decisió de la junta de la entitat, pel fet que mai les conseqüències de la mateixa són equitatives per a tothom -i dins d'una col.lectivitat poden acabar pagant justos per pecadors- i, finalment, pel morbo afegit que, per alguns, hi ha darrera del cap de colla. Un embolic que cal analitzar quan es refredi la passió desfermada a Facebook.
Prefereixo agafar-me a la resta de la rúa. Dins del bon nivell general, i sense temps per a meditar-ho massa, les 10 colles de la secció serien, amb apreciacions subjectives incloses i sense que l’ordre de factors no alteri el producte, les següents: Maracuyá (un excel.lent exemple de fins a quin punt la tendència del lluiment i la coreografia fa encaix en les noves generacions) Sweetbox, Panxampla (una enginyosa i original solució al pas pel Cap de la Vila, per part dels qui no volen complicar-se la vida assajant un seguit de passos de ball) Llanto’s (amb reserves perquè, més enllà de la temàtica –són capaços de quelcom millor- crec que representen un concepte absolutament necessari dins del panorama del nostre Carnaval) Brisa Tropical/Timbasió (L’aportació musical dels Independents ha vingut ben acompanyada) Asúcar, Sabor a xocolà, La gauche divine (Poca cosa a afegir a allò que cada any s’ha comentat des d’aquí) Markatú (Tot i la meva intolerància a les grans dosis de batucada els caps de setmana, reconec que em segueixen entusiasmant les seves intervencions a les rúes) i, està clar, No K-lia, hores d’ara, el millor exponent del fardo de categoria.
I acabo amb quelcom que era malauradament previsible. El Cap de la Vila fa un mes que està posat, i no es pot ni mirar….Una veritable clatellada a la sensibilitat. Ara escriuria una mala paraula. No caldrà. Estic segur que és la que vostès es pensen. És una…. Frena Vicenç frena.
