dijous, 19 de febrer de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 21 de Febrer



La competència és a dins


Mentre Ell i la seva circumstància travessaven pel canto d’un duro, aquí estavem la resta amb el cor una mica encongit. Dijous va recórrer la vila un calfred. Divendres al matí el calfred va treure pit, col.locant les nostres emocions contra les cordes. Al vespre, el calfred marxà. No tan lluny com voldriem, però, de moment, és fora, i Ell segueix endavant. Respirem. El Carnaval ja és aquí, i qui signa encara està païnt moltes circumstàncies viscudes els dies previs, algunes d’elles, les que ocuparan part d’aquestes ratlles, prou positives i alegres, d'altres no. Malgrat tot, les preocupacions semblen encadenar-se, i la crisi aguaita molts ànims erosionats pel context econòmic, encara que el temps que acabem d’encetar no aconselli parlar-ne, per mor d’aigualir la festa. No en tinc cap intenció. Qui no coneix a algú, o li han explicat la història d’algú a qui la crisi estigui ofegant de debò, i no sàpiga com sortir-ne? Jo ja en porto uns quants. Projectes consolidats, de feina i de vida, que pengen d’un fil i esdevenen exemples contundents de la vulnerabilitat del sistema. I els tenim molt a prop.


Enmig d’aquest escenari, qualsevol debat a l’entorn de la gestió del diner públic és rebut amb especial sensibilitat. Dilluns, l’Ajuntament aprovà el pressupost municipal del 2009. Passat el sedàs, el còmput final dóna la xifra de 41.000.000 d’euros. Uns 17 milions menys que el pressupost consolidat que s’aprovà el Desembre del 2007, i a major distància encara de la revisió a l’alça feta a mitjans de l’any passat. El pla anticrisi del govern Zapatero compensarà la manca de capacitat inversora del municipi, que ha fet els números a partir d’aquell extraordinari, i injust avui, IPC de fa tres mesos llargs, i segons els criteris restrictius presents a la memòria d’alcaldia, palesats de manera no sempre ortodoxa segons els casos. I quan dic ortodoxa, vull dir encaixada de vegades amb calçador, si els serveix la metàfora. M’interessa més, en qualsevol cas, constatar l’equivalència entre dues quantitats. La casa gran deu en operacions de crèdit, gairebé el mateix que pensa gastar-se enguany: 41.000.000 d’euros, bona part dels quals han de passar per la renegociació amb les entitats bancàries. En poques paraules, allò que no es pagui avui, es pagarà un dia o altre, sense oblidar els interessos corresponents, qui sap si sagnants o no… Res no farà mal, si pot defensar-se des de l’objectiu del bé comú.


“Diu que l’han aprovat, però que s’han discutit” El comentari es passejà per una de les taules del Janio’s Bar, en arribar l’alcalde i Rafel Roig directament del saló de plens. La vetllada havia començat feia estona, però Baijet no va perdre l'oportunitat de tastar un xató que, per fortuna, no tingué temps de metamorfosejar-se en una covada amanida vendrellenca. La conversa ens va dur, qui sap si per enèsima vegada, al record de la commemoració del centenari de la presència del mot a l'Eco. Aquell primer dia internacional del xató, celebrat a la Penya Barcelonista, on els convidats vilanovins no varen aconseguir evitar haver de rendir-se a l'evidència del poder xatonaire sitgetà, presentat a taula de forma impecable. El temps ha passat, i el Janio's ha sabut recollir a la perfecció l'esperit d'aquella trobada, vestint-lo amb el desenfadat ambient marca de la casa, en el que esdevé un esforç col.lectiu que els comensals no podem fer més que agrair sincerament.


El xató de la Mercè ja fa anys que ha rebut el nihil obstat dels entesos, i els aplaudiments unànims de la concurrència, que omple a vessar l’espai. Enmig del heterodox panorama de receptes que proposa la ruta per les poblacions que s'atribueixen la paternitat de la menja (algunes de les quals eviten l'ingredient principal de la salsa, fet que seria equiparable a proposar una paella sense l'arròs) la mestressa xatonaire sitgetana té una mà equilibrada. La justa i necessària per a que l'endemà hom recordi la vetllada des de la memòria satisfeta, i no des de la ressaca estomacal. Perfecte. L'acompanyen en l'importantíssim planter de la intendència, l'equip que no falla, format, entre d'altres, per les 48 truites de la Silvia, i l'eficàcia dels germans Montserrat, d'en Toni Mongay, d'en Manel Aleacar, acompanyats per les coques de Can Quildo, i de la col.laboració dels qui el cronista es deixa, però que els amfitrions mai descuiden a l'hora dels parlaments, per ser mereixedors d'estar a la llista d'honor d'una nit sempre benvinguda.


La sobretaula posterior –o sia, la conversa de barra- resulta animada. Tant, que surto del local a quarts tocats de dues. Mala hora per qui matina, i bona per escoltar argumentacions sense faixa sobre allò que passa darrera l’enlluernadora façana carnavalera. De manera inevitable, surt el tema recurrent dels darrers dies. Les festes organitzades a redòs de Prado i Retiro desperten opinions diverses, i bastant vehements, sobre les diferents estratègies que s’han posat en marxa per atraure al personal a la Palla i al casinet de dalt. Gairebé diria que ens trobem davant d’una vella rivalitat renovada gràcies a la iniciativa dels joves, i que es juga, sobretot, portes endins, perquè la del carrer ja fa anys que no és motiu de debat. Per la resta, hi ha coincidència en assenyalar que els dies previs a la festa d’enguany han estat més tranquils que els viscuts el 2008. Lluny de la visceralitat que acompanyà alguns dels moments més tensos del Carnaval passat, en les vigílies del present uns i altres han arraconat la combativitat pretèrita, per a fer valer un mínim d’empatia, conciliació i fair play. A més de les voluntats personals, hi déu haver ajudat l’aprovació del protocol i el retrobament de la comissió amb la figura del president. Fins avui, David Garcia no ha perdut el somriure, i això ja és bo. Tampoc ningú, almenys en públic, n’ha questionat la seva manera de fer, ans al contrari. El nou responsable de la comissió és especialista en moure’s per aigües atribolades, i no descarta parlar de cap questió, sempre i quan es consensui dins el si de l’organisme format per les entitats. Assumptes? Els de tota la vida, o no: El Carnaval a baix a mar, la subvenció de la reina respecte al rei, la mancança de mans al carrossòdrom…..


Bon Carnaval! Mal que sigui entre reixes…..