dijous, 12 de febrer de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 14 de Febrer






















Sense barana, només el mar


Sabedor que, definitivament, el Carnaval televisiu serà com sempre, i l’altre potser tampoc no canviarà massa, i en espera de narrar-los la xatonada commemorativa del día internacional del plat, amanida amb un toc del ple pressupostari, avui em cal començar expressant un punt de discrepància. Res de l'altre món. La grua que féu devallar l’àliga en aquella recordada nit del vintè aniversari, és a punt de desmuntar-se, i la lona que cobria la façana en questió ja deu estar llesta, si la crisi no ho impedeix, per a cobrir-ne una altra. M’agrada entre força i molt la reforma de la casa Ferret de Querol. I el rodolí ha sortit, perquè així ho he decidit. A continuació, també em cal reconéixer que no li manca raó a la Beli Artigas quan, en el seu bloc d’internet, interpreta que l’obra no respon amb exactitud al que, segons la fitxa del nostre catàleg patrimonial, hauria d’haver-se fet a l’immoble en questió. Té raó, exacte exacte no és. M'estarà agradant quelcom que vulnera algún criteri? Ui ui ui…a veure si hauré desonnectat la màquina de trinxar. Demano disculpes si em mostro condescendent amb la ortodòxia a l’hora de contemplar un resultat que, malgrat reinterpreti els elements de l’original, no considero que ho faci des de la insensibilitat, ans al contrari. Sense entrar en el debat legal, i en la norma que cal complir sempre, m’agrada més la casa del present que la del passat…..Tots els revisionismes acabéssin així de bé.


Ben aprop de la novetat, el malalt segueix igual. O sia, estacionari dins de la incertesa. No sé jo si la juguesca del periode de moratòria, la d'aquells sis mesos de gràcia, que m'insinuaren necessaris per a valorar en positiu la vianalització de la plaç… vull dir de la cruïlla de carrers, serà efectiva. Amb les primeres roderes marcades al paviment, i el vorat que no acaba d'assecar-se mai, tot creant un engraellat fosc que emmarca les llambordes cada dia més clares, crec veure-ho més lleig que fa una setmana. De poca categoria, vaja. Ho veuré pitjor passat el Carnaval? Vicenç no preguntis i calla. De moment, l’alcalde i Marc Quero prefereixen incidir i referir-se a l’aspecte més edificant del procés, que no és altre que el fet de constatar que es desenvolupa segons els terminis establerts, quelcom que fa de bon parlar, perquè tampoc no sovinteja. Segueixo Àngel Vidal avall, sense mirar al terra, no fos cas que m'ataques alguna pedra-projectil de les que semblen encarades a punt de saltar, des dels laterals del cendrer-espinada del carrer, bastant embussat per raons òbvies. La intenció és arribar al que, tot i les obres, és un dels indrets de Sitges en el qual les circumstàncies del moment li han afegit un encant especial al que ha tingut des de sempre, que és molt. Com poden ben creure, no em refereixo pas a la imatge mai estètica de la terra remoguda, i de les excavadores amunt i avall, movent-se per un escenari potes enlaire. M'és igual el soroll de la maquinària. En les tardes tranquil.les d'hivern, baixar a Sant Sebastià per a veure el mar sense barana és un petit privilegi, que no val diners, ni tampoc no hi ha diners per a pagar-lo. Un cop els operaris es retiren, només queda el paisatge, per una banda esbalandrat, i, per l’altra, evocador de l’abans pre-turístic. Per mor d'uns mínims criteris de seguretat, l’estampa de les onades acaronant la sorra òrfana de multituds desganades de bronzo esdevindrà efímera. Hom no enyora, gens ni mica, la balaustrada pastissera que es col.locà a finals dels anys 80 o inicis dels 90, si no recordo malament, i voldria que la visual no fos interrompuda en el futur, per quelcom tan exagerat. La pregunta és, doncs, simple: Quin tipus de barana caldria posar, tenint en compte que hi ha d’haver barana? Vatua l’olla un altre trencaclosques per muntar. Noooooo. La barana més discreta i coherent amb l’entorn redescobert arran de l’enderroc de l’antiga, és la que li pot anar millor al projecte del renovat espai. Com poden comprendre, ja estava prevista en l’estudi inicial, però la bucòlica estampa ja mencionada sembla que està replantejant l’assumpte. En qualsevol cas, al mar li és igual si la barana és alta, baixa, prima o gruixuda, de pedra, alumini, vidre o saliva dejuna. Passi el que passi, llevat d’un cataclisme, continuarà essent testimoni de les nostres petites i grans històries. La tarda acaba, ves per on, amb una més a la butxaca. La història d’un sitgetà bo, massa bo per a exercir determinats papers, a qui la remor de la mar no ha deixat mai de fer companyia, i que tanca un capítol vital de 40 anys, per obrir-ne un de nou, ben merescut. La secció li desitja sort.


La col.locació de la vorera de la part de muntanya -la de les terrasses per entendre'ns- avança amb rapidesa. S'han utilitzat unes peces grans de pedra, de 60 per 40 centímetres -no em facin dir de quin tipus perquè ja n'estic fins al capdamunt- d'una delicada tonalitat salmó, que queda prou elegant per un espai que es guanya al trànsit. Alguns establiments, delerosos, no han perdut el temps i ja han instal.lat taules i cadires de manera provisional. La sensació general permet poder augurar, si res no ho esguerra, que el conjunt farà goig de veure. Cal esperar-ho. És evident que, pels amants dels documents gràfics, estem vivint uns mesos plens de propostes llamineres. Del Cap de la Vila a la Torreta, tot passant per les espectaculars vistes del vendaval, em quedo amb la de la esfera escapçada del rellotge de la Parròquia. Amb olfacte de periodista, Joan Yll ha reproduït en la seva secció, la fotografia que l'arquitecte municipal, Ramon Fusté, va fer de la nostra façana marítima, des de l'interior de la torre del rellotge, i que s'està passejant per la xarxa virtual enmig d'un èxit absolut per part dels internautes, fins al punt que a posteriori algú s'ha afegit a la pensada, amb la seva càmera. Els forats deixats pel vent han permès copsar una perspectiva històrica, que, en la mesura del possible, no hauria de repetir-se. Despullat de la seva camisa, el rellotge -que manté l'Ajuntament- mostra les vergonyes. Com la majoria de dispositius moderns, a la Parròquia el temps ja no el marca una maquinària d'engranatges, politges, nivells de mercuri, pèndols i pesos de plom, sinó la recepció per ràdio del senyal d'un rellotge atòmic, que, a través d'un sistema electrònic, gestiona un motor, del tamany d'una caixa menuda, que, situat darrera l'esfera, mou les manetes que sitgetans i turistes veuen -o veien i veuran- cada dia. Per a explicar-ho en poques paraules, el rellotge de la Parròquia és, si fa no fa, com un gran rellotge de cuina, que la meteorologia empentà cap endins. Si la memòria no em falla, a la torre encara es conserva l'antiga mecànica, que faria les delicies de qualsevol artesà del ram. Al costat, si tot segueix igual, hi ha l'armari-vitrina que contenia els equips de megafonia que Philips instal.là al campanar el 1955, gràcies a la iniciativa d'un dels nostres filàntrops d'anomenada... Estic segur que, de proposar visites a tres euros, per a poder contemplar el que varen veure els ulls del fotògraf ocasional, ben aviat estaria assumit el cost d'un nou rellotge per a la Parròquia....