dijous, 29 de gener del 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 31 de Gener



El perquè de tot plegat


Accepto l'aposta telefònica. Qui sap si és un mal moment per a acceptar-la, passada una setmana en la qual la força de la natura ens ha tornat a recolocar dins el món com a éssers carregats de limitacions i mancances. El rastre del vent ha estat en alguns moments tràgic, en la majoria devastador, i sens dubte espectacular des del punt de vista del ciutadà esglaiat davant de la contemplació de tant poder incontrolable. Segueixo. Vull compartir amb vostès el compromís telefònic de l'interlocutor X, que podria resumir-se en el següent: M'assegura, o si més no l'intueixo esperançat, que, d'aquí sis mesos, veurem la vianalització de la plaça més plaça de totes les places que es fan i es desfan a Sitges (o, pels tècnics, de la cruïlla de carrers més cruïlla de carrers de totes les cruïlles de carrers que es fan i es desfan a Sitges) amb uns altres ulls. Si la hipòtesi acaba confirmant-se, el Juliol servidor els desvetllarà la identitat que s'amaga darrera l'agosarada juguesca. I si no es confirma, també. De moment, però, Marc Quero i Jordi Baijet s'empassàren un bon glop de realitat durant el ple del passat dilluns, en el qual part de l'oposició va semblar compartir la corresponsabilitat de la decisió final sobre les llambordes i el color, davant la vehement indignació d’un grapadet de veïns, a qui els responsables de la gestió del procés posaren el caramel a la boca, per després.... En fí, tampoc no cal fer-ne un casus belli o prendrem mal, i necessitem viure. L'alcalde té raó quan es refereix a que, fa mesos, qui signa -que gràcies a Déu no és assessor de res- li va suggerir quelcom que continuo defensant avui: Llevat de casos excepcionals, la fesomia d'un carrer ha de passar bastant desaparcebuda. La discreció és una virtut, sigui quin sigui el material utilitzat en l'obra. Els saluda -en aquest cas específic- un defensor de la pedra per davant de l'asfalt, perquè considero que la zona ho mereix, de la mateixa manera que sempre m'he posicionat en contra del pedaç de ciment que s'aplicà a La Fragata, per a nivellar l'antiga calçada de vehicles amb les voreres, quan es decidí suprimir trànsit i cotxes, en el que esdevingué una solució banal i impròpia de la naturalesa de l'espai.


A més del primer suggeriment, a l'alcalde n'hi vaig afegir un segon, que vull creure que recordarà, i que tots vostès han pogut llegir infinitat de vegades, perquè no cal ser cum laude per arribar a aquesta conclusió. És bó pensar que qualsevol paviment ha de complir una funció determinada, dins d'unes circumstàncies específiques. I aquesta és la base sobre la qual cal plantejar la resta de consideracions. Pot resultar adequat fer una comparança amb la nostra manera de vestir, o, si volen, amb el vestuari propi d'aquelles professions molt tipificades. Per poc que voltem per arreu, en general, serà ben fàcil de comprovar com ben pocs treballen en un taller mecànic amb una granota blanca, o amb una bata blau marí en un laboratori, farmàcia o hospital. La funció, doncs, condiciona allò que cal que ens posem al damunt per treballar. Partint d’aquest pressupòsit, que és d'una simplicitat de parvulari, i més vell que l'anar a peu, s'hagués pogut abordar l'assumpte que ara encèn tantes sensibilitats. Per una vegada, si el Cap de la Vila és la nostra núvia, en aquest cas, millor no haver-la vestit tan clara..... I prou.


El periodista Joaquim Domínguez entrevista al número 1 de CiU pel Diari de Vilanova. Li pregunta: Aleshores, de cara al 2011, es veu com a alcalde de Sitges?, i el candidat respon sense embuts: “Em veig alcalde, perquè el projecte socialista comença a fer aigües”. Després d'unes quantes frases que exposen la ja coneguda postura de la Federació a l'entorn de la gestió econòmica de l'equip de govern, Forns rebla el paràgraf així: “Per tant, s'està veient que, en moltes coses, el projecte socialista s'està acabant i, per tant, és quan més clar des de CiU veiem que tenim moltes possibilitats al 2011 de poder assolir l'alcaldia”. A primer cop d'ull, sobta la contundència i la seguretat en la declaració inicial, tot i que poden donar per segur que els militants fidels es desencantarien si s’afirmés el contrari. Amb tot, i sense saber què pot passar a dos anys vista, aquesta mostra de valentia i ambició contrasta amb el propi tarennà personal del cap de llista, poc donat, almenys fins avui, a expressions públiques tan categòriques, i embolcallades amb un polsim d'ego, que pot rebaixar-se si es té en compte la resta de l'enunciat. Si calgués analitzar-lo des del punt de vista de l'estratègia política, la primera part passaria amb nota, però la segona pot ser fruit d'una rèplica fàcil i immediata. Fonamentar la possibilitat d'una victòria futura, basant-la en els errors d'altri per damunt dels valors de la casa pròpia, pot no resultar massa edificant de llegir. Més enllà de les aigües que, segons Forns, fa el projecte socialista, en cap moment de la conversa queda massa explicitat allò que el cap de l'oposició pot vendre al mateix electorat a qui li diu que es veu alcalde, perquè potser amb assegurar que el rival està a la corda fluixa no n’hi hagi prou.


Mai no és debades preguntar-se el perquè de les coses. Dilluns passat, Toni Clapés i el senyor Marcel.lí entrevistaven, a Versió RAC1, Josep Bargalló, director de l’Institut Ramon Llull, el principal avalador econòmic de l'Ajuntament en el periple americà encetat la setmana passada. L’exconseller va reconéixer que, malgrat la indiscutible qualitat de la exposició sobre Martin Luther King promoguda per la casa gran, va rebre la proposta amb una certa perplexitat: “Jo, quan va vindre l’Ajuntament de Sitges a proposar si els podiem ajudar a anar a cinc ciutats d’Estats Units, començant per Nova York, amb una exposició d’homenatge a Martin Luther King i a la seva frase ‘He tingut un somni’ , vaig fer dues preguntes: una ‘I perquè?’ i l’altre que no em creia que fos capaç l’Ajuntament de Sitges de reunir el catàleg d’artistes de primer nivell, catalans i d’arreu del món, que proposava. Em van dir que ells creien que Sitges havia de guanyar renom internacional com a turisme cultural, i que un dels elements per a aconseguir-ho era efectuar cada any una gran exposició que acabés a Sitges, però que comencés en alguna altra ciutat del món.”. És probable que la controvèrsia a l’entorn del procés de gestació de “Tinc un somni” esdevingui anècdota d’aquí quatre dies. Mentrestant, sobre Gabi Serrano, a qui li correspon, entre d'altres mèrits, haver passat per l'adreçador els números del festival de cinema, i haver convertit el primer pis del Miramar en la millor sala d'exposicions de Sitges, ara penja quelcom que és bastant difícil de justificar des del pragmatisme i el sentit comú. El regidor assegura que l'Ajuntament no pagarà més del 10% dels 317.000 euros totals, i que la vila no assumirà una experiència semblant cada any. Llàstima de tants esforços i energies emprats en la nostra projecció a l'exterior, quan aquí estem lluny encara de poder cantar victòria en l'àmbit cutural. Al cel ras de la sala de revistes de la biblioteca, encara hi queden planxes de guix per col.locar, arran d'aquelles plujades enormes de fa...... quan fa? En qualsevol cas, d'això, com de la resta, el doctor Martin Luther King no en té cap culpa.


Al rellotge de la Parròquia li han volat les manetes. Sí, amigues i amics lectors, versionant de mala manera l’expressió llatina, hem perdut l’hore-mus. No m’estranya gens ni mica.