Eco de Sitges, 24 de Gener
Empedrat
Esmeno l’errada. Ja saben que no m’agraden els serrells. L’autòdrom no s’ha venut. Tal com ho llegeixen. Un petit grup d'entusiastes del motor ha arribat a un acord per, conjuntament amb la propietat, impulsar un ambiciós projecte -en quantitat i qualitat- que revitalitzi el gegant adormit. És així, espero. El meu cicerone tenia raó quan m’ho va dir, i el sitgetà de ejemplar raigambre que m'espetà Morandu informa't, i el regidor que, a la vegada, m'insinuà que m'havien aixecat la camisa, també. I, de moment, ho aparco aquí, perquè no tinc més possibilitats d'aprofundir-hi, i no em vull deixar endur per l'entusiasme, encara que la iniciativa valgui un capital, i l'autòdrom estigui al terme municipal de Ribes. Mentre l'ordre de factors no alteri el producte, aquesta secció continua desitjant bons auguris a la idea. Ara, Vicenç, concentra’t, i respon a les preguntes de la consciència: Recordes el color de les petites mostres de gris Quintana que et van ensenyar fa mesos? Crec que si. Eren més fosques? Crec que si. No t'estaràs enganyant i eren tal i com les veus al carrer? Potser si. I ara què, doncs? Ara les veig massa clares. El gris Quintana -denominació de la pedra granítica que s'utilitza en la vianalització de la nostra espinada viària- només és gris de debò quan la pluja l'enfosqueix. Quan no, la seva tonalitat és perillosament similar -per no dir gairebé idèntica- al poc sofert color del carrer Àngel Vidal, anomenat Blanco cristal. Vatua l’olla. M'interpelo a mi mateix sobre si la mostra que vaig veure, de les vàries que hi havia al despatx del regidor, era més gris marengo que gris perla. L'únic que puc assegurar-los és que sempre he estat, i continuo essent-ho, partidari de les tonalitats fosques, per les raons ja explicades quan tocava, i que són molt fàcils d’entendre per poc que hom observi la pàtina de brutícia que va començar a cobrir el tram que passa per davant del Retiro, molt poc temps després d’obrir-se. Per tant, i fins que la vida quotidiana, el trànsit viari, la eficàcia en la neteja i les actituds incíviques no em demostrin el contrari, servidor s'alinea dins del grup que creu que tenim tots els números per a veure bruta la nova superfície en quatre dies. I més si considerem que la primera prova de foc serà el pas de les rúes de Carnaval…. Si l’estètica de la vianalització aguanta, i ho desitjaria, aquesta secció serà la primera en entonar el mea culpa. M’hi estic especialitzant…..
De bell nou, acabat de posar, sense que res ni ningú hagi tacat la seva virginal aparença, la sensació que produeix el conjunt ja col.locat està lluny d'entusiasmar-me, la qual cosa no vol dir que estigui d’acord en que sigui tan horrorosa com pensen alguns. Allò evident, hores d'ara, és que el debat se centra en els dos aspectes més questionables de l'assumpte. O, si volen, en aquells que haguéssin pogut desviar en positiu el resultat final del conjunt, com són el color de les llambordes, i el seu tamany, sobretot a l’espai del Cap de la Vila. Tan o més complicat que la subjectivitat de cadascú a l'hora de valorar el desenllaç final, és intentar treure l'entrellat del procés de reunions que ha desembocat en la solució que s'aplica ara. Si a Nova York han estat sota zero, i a Washington s’han vist dos milions de persones retudes al missatge d’Obama, aquí hem viscut un altre clima. A peu de carrer, crec haver escoltat gairebé de tot. Des de l'escamorrada d'una veïna al regidor Marc Quero, “Ens heu enganyat com tots els socialistes, però com que no teniu oposició.....” (sic), fins a la prudència d'Àngels Parés, que espera a pronunciar-se quan l’obra estigui acabada, tot passant per Lluís Marcé, que de bon principi defensava l'asfalt, o Ramon Artigas, que creu que la decisió no ha estat encertada si als veïns no els agrada, tot i que, d'alguna manera, es manifesti co-responsable pel fet d'haver participat en les comissions -Ai les comissions!- creades a l'efecte.
El cas és que ningú no questiona que el que veiem avui respon a la decisió conjunta de polítics, arquitectes experts, i representants de col.lectius veinals i/o empresarials, amb tots els matisos que s'hi vulguin posar, perquè no tothom, obviament, ha votat en el mateix sentit. Pel que sigui, i vet aquí les raons fonamentals que expliquen el desencís, quan no l'emprenyamenta general del veinat, els ciutadans rasos només vàren ser protagonistes de la part inicial d'aquest procés. L'estiu de l'any passat, l'Ajuntament els convocà per a presentar-los la seva idea de vianalització de l'eix Jesús-Cap de la Vila, amb una representació virtual del projecte, on el paviment es veia molt més enfosquit que l’actual, i on es preveia l'ús d'una rajola de 60 x 40 centímetres a la plaça. He dit plaça? Hi tornaré ben aviat. A partir d'aquí, i propiciat pel debat polític del ple municipal, es crearen els diferents grups de treball que poliren les propostes fins arribar a la definitiva, de la qual els veïns ja no n'arribaren a conéixer els detalls, perquè tornaren a casa convençuts que tot plegat seria més fosc, i la rajola més gran.
Mentre les intencions inicials romanien a la nevera, i els qui assistiren a les diferents reunions informatives retenien a la memòria les rajoles de 60 per 40, de portes endins la definició d'ús del nostre espai més emblemàtic va protagonitzar un debat molt viu entre els membres de les comissions. El Cap de la Vila és una plaça o una cruïlla de carrers? Si consideren una bestiesa plantejar el dubte a aquestes alçades de la nostra història, servidor només els pot dir que la questió ha estat clau per a decidir el tamany de les llambordes de l'espai, com ja vaig comentar en el seu dia. Els experts decidiren, al final, que és una cruïlla de carrers i, en conseqüència, que no seria convenient trencar la coherència visual amb les vies que hi conflueixen. El resultat de l'aplicació del criteri en qüestió no ha estat altre que la pavimentació del Cap de la Vila amb les mateixes pedres, de tres mides diferents, emprades al carrer Jesús. L'altra conseqüència té uns fonaments purament tècnics. Els mateixos experts ja esmentats consideren que la llamborda petita és més resistent que la gran, i Ramon Artigas creu que, si hi ha una bona base –una bona solera en l’argot dels paletes- una rajola de 60 x 40 centímetres de 10 centímetres de gruix, pot aguantar carros i carretes sense defallir.
En conclusió. Per un costat tenim molts veïns dolguts i frustrats a l’hora de constatar que el que veuen no respon a les espectatives que els asseguraren. Per l’altre, l’apreciació d’alguns polítics que no ho acaben de veure clar, i que exposen un seguit de condicionants, com la petitesa de les mostres que els deixaren veure o la premura de temps, per a justificar el fet de no haver-se pogut posicionar d’acord amb els seus desitjos. Malgrat tot, sembla que res no els enutjà prou com per a intentar reconduir la decisió final, o, si més no, atès que estan en minoria, per a fer públic que s’acostava quelcom que podria impactar. I, enmig dels dos posicionaments, un regidor, que aguanta el xàfec i defensa el procés participatiu amb lloable estoicisme, i que reconeix que hi ha hagut un problema d’informació. Amigues i amics, el ball ja ha començat, i no hi ha més remei que ballar-lo.
