dijous, 1 de gener de 2009

Crònica local
Eco de Sitges, 3 de Gener


Bones notícies (I)

“Gairebé tots els homes toleren l’adversitat, però si de debò voleu posar a prova el caràcter d’un home, doneu-li poder”

Abraham Lincoln


Amigues i amics lectors, feliç any nou. Malgrat l’inoportú trencassu gripal post nadalenc, malgrat la crisi i el finançament esqueixat, malgrat el temporal -o la misèria carnal, que diria el gran Sagarra- tinc cinc bones notícies per a vostès, o, almenys, encara que sembli mentida, així ho crec després de donar-hi unes quantes voltes. Abans necessito aturar-me en dues consideracions, que apelen al passat més proper, i no m’agradaria deixar pendents. Començo, doncs. La notícia sobre el nou codi penal, que a La Vanguardia li vingué de gust il.lustrar amb la fotografia de Junyent i Marcé, i a la qual vaig fer referència en l’article del dissabte de Santa Llúcia, fou publicada el Diumenge 30 de Novembre a la pàgina 75, dins de la secció d’economia del diari, i no pas a la de Vivir com vaig esmentar aleshores. Que quedi escrita la rectificació i palès l’agraiment al lector que m’advertí de l’errada. Per la resta, poden pujar-hi de peus.


Del sopar de l’agremiat, a més del record d’una bona vetllada, amanida per l’agraïda i sincera emoció d’en Jaume Rius, i els discursos del president Matas i l’alcalde Baijet -més reflexius que en anteriors edicions, qui sap si per mor de la crisi- en conservo la tarja del senyor P. El senyor P és Assessor especial del conseller d’Economia i Finances. No ho havia vist mai explicitat de forma tan oberta, fins a trobar-ho en aquesta cartolina humil -de tamany que no d’intenció- amb membret del Departament d’Economia i Finances. Aquests dies d’estat gripal hi he donat voltes: Què és un assessor especial? En què pot diferenciar-se un assessor especial d’un que no ho sigui? Quina és la virtut que fa especial l’assessor del conseller respecte la resta de mortals que poden assessorar-lo? L’especialitat de l’assessoria arriba al sou, o no va més enllà de l’àmbit protocolari? Tanco l’assumpte amb les paraules inicials que el senyor P pronuncià davant el selecte auditori, a manera de mitja excusa, i que venien a dir… jo tampoc no sé massa què defineix això d’”assessor especial”…..En sentir-lo, vaig ser presa d’una esgarrifança, i no de febre precisament. Ves per on, dies després, el ple municipal ha fet públic el nomenament de la nova assessora de Jordi Baijet, singularitzant de facto una funció que, de ben segur, han exercit, exerceixen, i exerciran en el futur algunes persones properes al màxim representant institucional de la vila, mal que sigui perquè l’entorn dels despatxos on es cuinen les decisions sempre acostuma a tenir quelcom de magnètic i addictiu, per a la sempre dèbil condició humana. Sigui com sigui, després d’una legislatura i mitja, l’alcalde ja té una assessora oficial. El que no m’atreveixo a afirmar, a aquestes alçades de la pel.lícula, és qui dels dos necessita més a qui….Bé, si que m’hi atreviria, però potser no cal, no fos cas que els Reis em portéssin carbó.


Primera bona notícia. La que m’insinuaren fa mesos, i confirma la carta de Joan Mirabent i Castiel en el darrer Eco. El malanomenat Palauet Robert haurà d’ésser retornar al seu estat original. Miracle!. Quants anys han passat des que la casa del carrer Sant Bartomeu, cantonada amb Sant Gaudenci, va ser víctima d’un atac de modernitat mal entesa, que la disfressà d’alumini i blanc, tot rematant-la amb una hortera il.luminació a base d’un blau elèctric de club de carretera? Una colla. Diria que hauriem de remuntar-nos al segle passat. Mai no és tard si es retroba el sentit comú. Mentrestant, i sense establir-ne cap vinculació estricta, perquè no es tracta d’un edifici patrimonial, em resulta inevitable pensar, per enèsima vegada, en la transformació de color ad libitum de l’antic hotel Sant Joan……Brindem pels veïns que, no sense esforç, han aconseguit posar en marxa processos de reforma de façanes i edificis que mereixen el reconeixement col.lectiu. I n’hi ha hagut uns quants, per fortuna.


Segona bona notícia. A la Cobla Sant Jordi hi ha hagut espès i clar, i d’aquest brou n’ha nascut una nova formació, que ens toca de ben a prop. La cobla Maricel es presentà en societat el passat dia de Nadal a la Parròquia, en el marc del tradicional concert de la diada, i amb un programa molt adient per a copsar-ne les possibilitats. És cert, hi ha mitja família Franco entre les dues fileres de músics, però erraran el tret els qui vulguin agafar-se a això a l’hora d’opinar sobre el que sigui, perquè, tot i que deguin haver poques cobles a Catalunya on coincideixin quatre membres d’una mateixa nissaga, en el fons, que ningú no s’equivoqui, es tracta, simplement, de valorar allò que sona, i no de la casa d’on ve qui ho fa sonar. La resta és anècdota. Sota la batuta del sempre eficaç, i locuaç, mestre Jordi León, la Maricel es llençà a la piscina només començar amb una Processó de Sant Bartomeu prou meritòria, tenint en compte que el veritable bateig de foc serà, segons sembla, durant l’inici oficial de la Festa Major d’enguany. O sia, a les dues del migdia del proper 23 d’Agost al Cap de la Vila….. La sardana del mestre Català fou el preludi d’un concert del qual, llevat d’algunes ocasions en què la complexitat de les peces mostraren els límits del conjunt, cal fer-ne un balanç global prou positiu, per qualitat i, sobretot, esperit i energia en les interpretacions. Sitges té una nova cobla, i, fora de qualsevol altra matisació sobre les causes i les conseqüències relacionades amb la seva existència, hom no pot més que valorar-ho com una bona notícia. Pau i que duri.


Tercera bona notícia. La posada en marxa, definitiva, del Consorci Sanitari de la comarca del Garraf, es formalitzà en la reunió, el passat 20 de Desembre, que va mantenir la consellera de salut, Marina Geli, amb els alcaldes dels 7 municipis de l’àrea sanitària, i els representants de les fundacions privades dels dos hospitals del territori, que, a partir d’ara, seran gestionats pel nou organisme. És probable que, d’entre els grans reptes o problemes de futur, el de l’atenció assistèncial, en el sentit més ampli del terme, sigui el que calgui prioritzar per damunt de la resta. Deixant de banda el munt de reflexions que poden fer-se, sobre l’ús i l’abús del sistema de sanitat pública, és evident que, de fa anys, la demanda està superant amb escreix la capacitat d’una oferta que les circumstàncies fiquen contra les cordes cada dos per tres. Més preocupant és la necessitat imperiosa de resoldre la obligació que qualsevol societat civilitzada té de procurar una qualitat de vida com cal a les persones grans, procurant-los tots els recursos necessaris…. I ja no em fico en la impotència de moltes famílies que esperaven el baló d’oxígen de la llei de dependència, i ara viuen una renovada frustració. Al Consorci se li gira feina.