Eco de Sitges, 10 de Gener
Bones notícies (II)
També aquesta setmana, les circumstàncies m'obliguen a una prèvia, abans no em capbussi en el parell de bones notícies que quedaven pendents. Mossèn Josep Nicolau ha mort. Dos mesos i mig després del seu emotiu comiat, celebrat el passat Diumenge 19 d'Octubre. No cal tornar-hi. Aleshores l'ex-rector desitjà, davant dels fidels presents a la Parròquia, que la salut l'acompanyés per a retrobar el mar de Sitges. Un Mediterrani diferent del del Masnou deia. No hi ha hagut temps. Els fets han convertit aquella declaració d'intencions en el millor testament vital d'un home reservat i discret, que acabà estimant tant la Blanca Subur, com el seu Maresme nadiu.
Mentrestant, els reis d'Orient han tornat. Esplèndidament vestits, molt ben acompanyats per uns timbals de batec rítmic i contundent, per un reguitzell de cavalls enlluernadors i tres camells de pel.lícula. Un èxit entre els nens i nenes, tan constatable com previsible, que aquesta secció lluny de questionar de cap manera, creu que cal valoritzar-lo, tenint en compte l'esforç col.lectiu. Vaig per un altre camí. M'agradaria que s'hagués parat atenció en quelcom que entenc fonamental. No crec que sigui massa bo que el protagonisme de la vetllada es reparteixi entre tanta figuració, i més quan bona part d'ella és obertament mediàtica. Des que va canviar el model de la cavalcada, molt em temo que seguim sense trobar la mida justa, la que ens acosti a la simplicitat dels orígens de l'acte. Es tracta, només, d'una desfilada on els personatges principals són tres, simplement tres, únicament tres, els tres que, segons la tradició -o, almenys, la tradició que s'ha seguit d’antuvi per aquests viaranys- s'acostaren a la cova del nen Jesús per a fer-li ofrena d'or, encens i mirra. A partir d'aquí, tot pot vestir-se, complementar-se, acompanyar-se, decorar-se, musicar-se i il.luminar-se, però, comptat i debatut, molt em temo que, durant la il.lusionant vigília, la salsa es va menjar els cargols. I la salsa era la Lupita dels Lunnis i els clàssics de Disney, aquells a qui la quitxalla veu cada dia, i a qui coneix gairebé més que als seus propis pares. Ficar Melcior, Gaspar i Baltasar enmig d'aquesta llaminera escudella de disfresses pot resultar equívoc, i fins a cert punt incoherent amb la història oral que justifica la celebració de la diada. Dimecres passat, Alfons Arús, que condueix el magazine Aruscitys en la programació matinal de Td8 -la televisió del grup Godó- no se'n va poder estar d'expressar, des d'aquell estil tan dinàmic i personal, que barreja la sornegueria amb una mica de sal gruixuda, la perplexitat amb la qual va topar el seu jo espectador el vespre de dilluns, al contemplar la desfilada reial. Davant l'audiència, el periodista insinuà que l'espectacle va tenir un puntet de rúa carnavalera. I potser no li mancà part de raó a l’afirmar-ho. Deixo pel final allò que va resultar més indigest pel cronista, com varen ser els moments previs a la sortida del seguici. Una presentació totalmente en castellano -obligada per la banda sonora- i retuda a la comercialitat més absoluta, a la qual s'hi afegí la dificultat per a entendre els diàlegs, tan els del començament com els posteriors de ses majestats –ja en català-, que es perdien entre la immensa multitud gelada de fred a l'Avinguda Sofia. Per una propera ocasió, que el llegir no ens faci perdre l'escriure, encara que la mainada, com sempre, mostri una emoció que no es paga amb diners, sigui en major o menor mesura ambiciós el plantejament de la cavalcada.
Per cert, sense marxar de l'Avinguda Sofia, al sitgetà que va arrufar el nas al veure el plànol de situació d'un club de wellness, que s'anuncià a pàgina sencera a l'Eco de fa set dies, només cal confirmar-li el seu escepticisme. L'avinguda Sofia no te res de monàrquica. La seva denominació fou un detall vers la esposa de Bernardo Fernández, el prohom que regalà els terrenys de la zona. No dic res de nou, però per si de cas algú es va espantar al llegir Av. Reina Sofia en l'anunci, i ja era a punt de treure la pancarta reivindicativa, cal apelar a la calma. Fou un error de.... fou un error, vaja. No passa res. Sofia continua essent reina, i l'avinguda sitgetana forma part de la nostra època gloriosa de republica independent. O sia, de quan la linea de la costa era competència nostra, i no de l’estat..... En qualsevol cas queda confirmat: Hi ha lectors que no es perden ni un detall del diari. Ni un.
Quarta bona notícia. La dels progressos en el projecte del ferrocarril orbital, que unirà Vilanova i Mataró. Aquell que, de desenvolupar-se, podria suposar la consecució de dos objectius importants per a Sitges, a partir de la proposta de construir un ramal que ens connecti amb el punt de partida del trajecte. Per un costat, la eliminació de l'actual traçat de la via del tren pel centre de la vila -amb totes les conseqüències que se'n puguin derivar- i, per l'altre, la possibilitat de connectar-nos amb Ribes i Vilafranca. Malgrat que tot plegat estigui a les beceroles, la Generalitat ja ha començat a dibuixar el trajecte del futur eix ferroviari, que situaria la nova estació prop de l'Aquàtic Paradís. Per tant, hores d'ara, sobre la taula cavalquen dues possibilitats. La presentada per l'Ajuntament al Ministeri de Foment, i que propicià la foto de l'alcalde amb la ministra Magdalena Álvarez, basada en l'inici de la redacció d'un document que contempli la integració paisatgística de l'actual via del tren pel municipi, i la del tren orbital, impulsada per la Generalitat, que desplaçaria el trajecte del ferrocarril, resituant-lo a la nostra esquena, com ja varen fer els enginyers fa 125 anys enrera, quan Sitges era un cop de puny. Així, podria eliminar-se el traçat de tota la vida -aquesta barrera físico/emocional que perpètuament ens ha separat- sense massa problemes d'obra ni de diners pel ministeri..... La carambola que permetria recuperar un espai immensament llarg, i, no cal ni dir-ho, revaloritzar els seus voltants. Amb tots els matisos que s'hi vulguin posar, vet aquí l'oportunitat del segle, i, si res no ho torça, està ben encarrilada.
Cinquena bona notícia. Un petit grup d'entusiastes del motor ha comprat l'autòdrom. Tal com ho llegeixen. Abans de Nadal vaig poder complaure un petit desig. Em portaren a passejar per tota l'anella del circuit. 2 quilòmetres que impressionen a peu pla, enmig de la immensitat d'aquells peralts que s'enfilen a la manera de les parets d'un embassament, mentre s'intenta passar-hi mantenint la verticalitat. Hom s'imagina l'impacte que deuria provocar aquesta faraònica infraestructura en el Sitges de fa vuitanta-cinc anys enrera. De bojos. Em vaig deixar el pitet a casa, i m'hagués fet falta, perquè el cicerone que em dugué convidat m'assegurà que el somni d'aquesta colla d'amics apassionats és restaurar l'autòdrom al seu estat original, i convertir-lo en un pol d'atracció per els amants de motos i automòbils clàssics.... No em reiteraré en els arguments sobre la importància històrica i patrimonial que l'autòdrom té com a un dels pocs circuits del món de la seva tipologia, sinó l’únic, que es manté gairebé íntegre. Des de la prudència, la iniciativa mereix una bona empenta.
