Des del balcó

M'agafaré a la barana. Amb força. I la sacsejaré una mica, però tampoc massa. No. No és broma ni vol ser-ho. És l'expressió en veu alta del que el subconscient pensarà en veu baixa mentre senti un petit calfred. Perquè al subconscient no l'importa l'estadística que assegura que coses així passen un cop de cada deu mil, o vint mil, o trenta. A punt de retrobar una acció tan prosaica com la de sortir al balcó a veure les cercaviles de Festa Major, és probable que molts recreïn, per uns instants, allò que podien haver sentit els protagonistes d'aquell episodi de fatalitat que commocionà la vila el passat dijous, i que la vida ha volgut, afortunadament, que quedi en això malgrat tot el dolor i els neguits dels dies següents. Sense cap altre vincle que la coneixença de carrer en alguns casos, la secció dóna la benvinguda i tot el suport a les cinc persones que visqueren una experiència per oblidar i que recordaran per sempre.

La Festa Major arriba en un Sitges que segueix cercant punts de referència.

De vegades, les grans festes arriben a destemps. Com si no hi hagués la taula parada. I sense possibilitat de fer-les esperar. Arriben i punt. I tinc la sensació que la darrera Festa Major de l'actual legislatura es trobarà amb una vila una mica perduda. Desconcertada. Mancada de fites en el camí. El Sitges que vol i dol ple de debats oberts que no acaben de tancar-se, i que han esdevingut recorrents, gairebé cronificats des d'una resignació condescendent que acostuma a justificar-se en la necessitat de sobreviure en el context de crisi que continuem vivint. Les 36 hores de rigor escombraran, mal que sigui de manera momentània, la venda il·legal, la normativa de les terrasses, la neteja i els serveis de manteniment dels espais públics, el procés de regeneració de platges, el model turístic-econòmic-comercial, la gestió o el control de determinades activitats en carrers i places molt concorregudes... El teló de Sant Bartomeu caurà a plom al damunt d'aquest escenari per a obrir-se a la celebració que la majoria espera, i no sense controvèrsia, perquè per Festa Major hi ha moments en els quals es diria que mig Sitges es queixa de l'altre mig, mentre els qui s'ho miren des d'una certa distància se'n fan creus de comprovar com d'abraonades poden ser les discussions per mor d'uns dies de gaudi. I el cert és que, enguany, i llevat d'alguns conats de polèmica derivats de les aportacions a les colles de foc i d'una normativa que planteja sancions als qui no es condueixin com cal, les vigílies han estat relativament tranquil·les respecte a èpoques passades. Assumides les conseqüències de les traumàtiques retallades que li tocà entomar a la comissió de Rafel Font, ara tot esdevé una mica més conciliable superada la patacada inicial, tot i que quedin per a resoldre uns quants serrells d'aquells que encabiríem dins del grup de les herències no replantejades, que mantenen greuges comparatius entre colles difícils de resoldre. El programa -una peça ben feta amb un indubtable aire hipster- ha jugat la carta de l'originalitat per davant de la de la practicitat o l'espectacularitat visual que permeten formats més grans, seguint el signe d'una època on tot es vincula, d'una manera o altra, al mon virtual, i assumint el risc que pot resultar una mica complex i cansat de fullejar, en especial pels avis de casa. I em diuen que el veredicte sobre el cartell fou molt competit. Em tiro pedres a la teulada i confesso que, sense qüestionar el disseny guanyador, carregat de simbolisme, servidor el veu excessivament sobri per l'objectiu que persegueix i aposta pel finalista, més cridaner i del qual la comissió n'ha aprofitat un grapat d'elements visuals per algunes aplicacions gràfiques.  Escric en dimarts, en les hores prèvies al pregó de Cisco Arbonés i Heredia, i al reconeixement com a fill predilecte per a David Jou i Andreu. No hi ha Festa Major sense presències absents. I dimecres la vida voldrà que es faci present el record a Lolita Mirabent. La crossa vital de l'homenatjat. I no serà l'únic record notori.

L'ombra de Ramon Martín és allargassada. Tant, que encara plana avui.

L'ombra de Ramon Martín és allargassada. Molt allargassada. Tant, que diria que d'una manera més o menys explícita ha planat per tots els qui han exercit el paper dels papers en el món del foc, i han intentat trobar la mida d'un personatge difícil. Martín tenia aquell punt d'ironia insolent, d'empenta de joventut, de rebel·lia transgressora vers l'stablishment que brandava sense forçar res. I amb aquests elements va anar construint una caracterització inimitable que la mort sobtada, una nit de vigília de Festa Major de fa vint-i-cinc anys, va ficar de cop dins el petit univers de referents festamajorencs sitgetans que han travessat generacions. Valdria per a ell la metafòrica frase amb la qual James Dean definí els mites. Des d'aleshores, el Llucifer ha tingut un nom, que l'ha sabut tothom i que la memòria col·lectiva s'ha encarregat de perpetuar. Ha passat un quart de segle i, arran de la mort de Josep Carbonell, una altra diablessa referencial, el germà d'en Ramon ha deixat anar una frase lapidària a l'Eco. Punyent. Carregada de pólvora. De les que no deixen escletxa a la rèplica. Molt interpretable des del punt de vista del qui sent una ferida a la soca de l'arbre de les seves conviccions. Darrera el que passa al carrer, hi ha una Festa Major emocional més potent encara. D'una intensitat gairebé obsessiva. Malaltissa. És aquí on hi ha el sentit veritable d'allò que anem a viure des d'ara i fins dilluns.

Benvingut de nou Nadal d'estiu. T'esperàvem. Bona Festa Major a tothom. La secció tornarà el 5 de setembre.

Fum. Foc. Debat.

Guardo el gruix de temes festamajorencs per la setmana vinent. Abans no puc evitar aturar-me davant l'aparador de mobles Yll. Un exercici d'estil sensacional a partir de dues icones de la festa. I ho faig de camí cap a la Plana Est. Més enllà de la situació del parc de Can Robert, que sobreviu mentre es decideix qui ha de fer què i què és responsabilitat de qui, els espais no urbanitzats de la zona han envellit malament, per mor de no haver conjugat massa el verb mantenir. Tancats debilitats, bardisses i males herbes que depassen els límits de les parcel·les envaint les voreres o cavalcant pels murs, casetes d’obrers abandonades de construccions que mai no arribaren a fer-se, i solars d'important extensió per on no hi ha passat una desbrossadora des que va començar la crisi… L’única nota de color enmig d’aquest entorn tant eixut prové de l’acolorida façana de la nova residència, i, ara, de les atraccions de la fira de Festa Major, instal·lades a l’entrada del parc. La canalla es deleix, com ens delíem nosaltres quan anàvem al circ o als autochoques de Can Perico.

L'Ave Maria tenia un projecte molt maco per Can Vinyals. I el va presentar...

A Can Vinyals encara és molt potent la fortor de pinassa cremada. L’incendi del passat divendres ha propiciat que la major part de la casa, prou atrotinada en general, s’hagi descobert gairebé totalment a la vista dels curiosos. El terreny i el propi immoble son municipals des que en un ple del 19 d’abril del 2010 l’Ajuntament aprovà l'operació consistent en l'acord amb l'antiga propietat d'aquest patrimoni, per a bescanviar-lo per una modificació del pla general que permetés la construcció del nou hotel de l’Avinguda Sofia seguint uns paràmetres d’alçada i volumetria prohibits on antigament hi havia hagut l'hotel Veracruz. De quatre anys ençà, aquesta cantonada entre camí capellans i passeig Vilafranca, que completava el desig de la casa gran d'aconseguir que el feréstec lateral del segon fos de titularitat pública, s’ha anat degradant de manera progressiva. Els exposo una paradoxa, del grapat que s’amaguen darrera del sovint contradictori aparador sitgetà. Probablement, d’haver tirat endavant la iniciativa que la fundació Ave Maria va deixar sobre la taula dels responsables municipals fa un any i mig, i que consistia en el desenvolupament d’un projecte per a la rehabilitació de la masia amb l’objectiu de convertir-la en una petita residència per a discapacitats amb tots els serveis, ara no estaríem parlant d’un foc en un espai degradat on malvivien okupes. Així de simple. La regidora de governació admet que l'indret s’havia convertit en aixopluc habitual de diverses persones -suposadament també de la dona detinguda arran dels fets de divendres- reconeix que l’Ajuntament té algun procés judicial obert per a poder-les treure, i assegura que s’augmentarà el control per a evitar que tornin nous inquilins. Mentrestant, a la porta d’entrada continua penjat, com si res no hagués passat, el rètol que adverteix de la prohibició d’accedir a la propietat, i informa de l’existència de vigilància policial.

Els bombers voluntaris també cremen. Per dins. És el foc somort de la injustícia.

Les imatges del succés han esdevingut un petit fenomen viral, perquè resulten prou gràfiques per a entendre la rapidesa amb la qual s’esdevingueren els fets. En pocs minuts, de la columna de fum en sorgí una llengua de foc que va prendre embranzida i alçada fins arribar a la rotonda, tot esporuguint el veïnat que maldava per la presència immediata dels bombers en veure l’amenaça tan propera. No queda lluny Can Vinyals del parc de bombers voluntaris de Sitges, però aquella tarda només un dels quinze membres del cos estava disponible per a respondre a la trucada d’emergència del control central. I se’n necessiten un mínim de tres per a que pugui sortir un camió a realitzar qualsevol servei. El pitjor que li pot passar a un voluntari vocacional és haver de renunciar al sentit de la vocació per mor de circumstàncies o condicionants que no es poden controlar. Per un moment m’han vingut a la memòria pàgines viscudes fa vint anys enrere. A inicis de la dècada dels noranta coincidiren dos episodis complexos relacionats amb els qui treballen per la comunitat gratis et amore. La desmilitarització de la Creu Roja va posar contra les cordes l’assemblea local, incapaç d’assumir el cost que suposava contractar conductors professionals per a cobrir el servei de 24 hores. Foren moments molt difícils durant els quals el futur trontollà. I també per aquelles dates tancà el parc de bombers voluntaris, cansats els seus integrants de la manca de suport i de ser l’ase dels cops. Una història que no és nova i que, d'alguna manera, continua vigent dues dècades més tard. Tenallats per la negativa de la Generalitat a que pugui incorporar-se nou personal al parc sitgetà, i per un marc legal especialment inflexible a l’hora de plantejar la compatibilitat entre la vida laboral i el voluntariat d’urgència, els bombers voluntaris suporten una responsabilitat enorme que, a la vegada, tampoc és coberta per cap assegurança o mútua específica com la dels seus companys funcionaris. Si un bomber es fa mal, seguirà el camí del seguro trigui el que trigui, amb les conseqüències que tothom pot preveure. I, per a reblar el clau, porten dos anys sense cobrar ni una de les dietes que els correspon pels serveis prestats. Ricard Rodríguez, el cap del parc, es mostra agraït pel suport de l'Ajuntament, i crític amb les instàncies superiors per un immobilisme que posa a prova la moral d'un col·lectiu que, per raons òbvies, hauria de merèixer un altre tracte.

ExPPulsats

Què poc dura l’alegria a la casa del pobre! Que els ho diguin als usuaris del pas sota la via, i als veïns que comencen a testimoniar, amb un cert neguit, el retorn de la venda il·legal als carrers més cèntrics, mentre d’altres tampoc no semblen massa convençuts que la sorra de la platja aguanti fins a final de temporada.

Dijous, 31 de juliol

Amb la inèrcia dels resultats de les europees, i les expectatives que els atorguen els sondejos de cara al futur, la gent de Podemos treu el cap amb força. És probable que bona part del mèrit de la formació de Pablo Iglesias se sustenti, per un costat, en el demèrit dels qui han pervertit el sentit final de la política, i, per l’altre, en dues evidències que no son noves. Primera: des de la teoria tot és més fàcil. En la pràctica, no tant. Segona: a la contra tot és més fàcil. Des de la responsabilitat de governar, no tant. A Sitges, la cara més visible de Podemos és, fins que l’assemblea ho vulgui, Arturo Esteve, un jove estudiant de ciències polítiques amb vocació periodística, que es defineix com algú a qui mai no li ha faltat de res per a viure, però que sempre s’ha sentit atret pels moviments socials que reivindiquen un nou model de món. Agafant-se al criteri que a la independència cal arribar-hi a través de la consulta i no de la declaració unilateral, i brandant un missatge de valors universals que en alguns moments s’acosta al llindar del lirisme utòpic, Esteve confirma que és probable que la formació presenti llista a les properes municipals, i convida d’una manera oberta a totes aquelles i aquells que des de la millor de les intencions vulguin afegir-se al projecte que, hores d’ara, veu en la restricció al dret a la vivenda i en la manca de transparència en el coneixement de la gestió dels afers municipals, dos dels principals problemes que té el municipi. Tot plegat s’expressa amb aquella empenta desordenada del qui arriba de bell nou amb l’objectiu de canviar les coses.

‘Podemos’ neix del que no han pogut els altres, però està per veure fins on es pot.

Divendres, 1 d'agost

El Partit Popular ha patit, i pateix, les conseqüències d’una legislatura atzarosa. Alguns situen l’origen del que s’ha viscut aquesta setmana ben lluny en el temps. De quan el primer canvi de cartipàs que col·locà Jorge Carretero a la regidoria de governació i Llombart a la de turisme. D’altres creuen que el conflicte obert arran de la recuperació dels noms originals del carrer i de la plaça d’Espanya, amb la consegüent marxa dels populars del govern, esqueixà definitivament la relació entre Carretero i Llombart que, a posteriori, ha tingut episodis rocambolescos, com el de la presència de la policia a la seu del partit coincidint amb l’accés del segon a la presidència de la secció local. Els defensors de Carretero acusen Llombart de ser un excel·lent venedor de fum que ha sabut conrear l’hortet de la jerarquia dels despatxos del partit a Barcelona. I els defensors de Llombart acusen Carretero de ser víctima d’una personalitat tancada i retreta, que veu hostilitat en bona part del que l’envolta i que mostra actituds poc edificants quan les situacions es tensen. La setmana anterior a la celebració del ple de juliol, i acollint-se a la possibilitat que contempla el reglament orgànic municipal, Jorge Carretero i Mercedes Ortúzar sol·licitaren l’expulsió de Ferran Ignasi Llombart del grup municipal del Partit Popular, fet que l'enviaria al grup mixt. Dilluns 28, el dia del ple, el secretari municipal advertí al portaveu del grup popular que calia donar 30 dies de marge per a que l’interessat presentés les al·legacions que cregués oportunes. A partir d’aleshores els fets es precipitaren. Dimecres, 30, en una reunió a Barcelona del comitè extraordinari del partit, s’acordà donar de baixa Carretero i Ortúzar per expulsar Llombart “sin motivo alguno” i per haver vulnerat l’article 9 dels estatuts del partit que preveu les màximes sancions vers els qui promoguin “acciones contra cargos del Partido Popular en cualquier área de gobierno sin autorización del comité ejecutivo”. Blanco y en botella que diria l’aforisme castizo. Des de la direcció barcelonina s’envià una carta a l’alcalde Miquel Forns per assabentar-lo de la situació, i ara haurà de ser el secretari municipal qui intenti desencadellar un conflicte on no se sap si el carro va davant o darrera dels bous. Parlo amb Llombart i Carretero divendres al matí. El primer lamenta l’actuació amb traidorïa del segon. El segon no reconeix l’autoritat moral del primer, i afirma que ni ell ni la seva companya de cadira al consistori deixaran l’acta de regidor perquè es deuen als electors. A les xarxes socials Carretero es refereix a que “una dirección enferma del PP de Catalunya no nos quitará la ilusión ni la vocación de servicio a la comunidad. Ante todo Sitges” i l’exregidor Francisco Castillo li dóna tot el seu suport amb una declaració digna de l’èxit editorial de Xavier Bosch: “Es cierto que estoy dolido, pues nadie recuerda mi paso por el Ayuntamiento, y es cierto que no cuento, pero algún dia se sabrá toda la verdad y el por que se ha llegado a esta situación”. Carretero i Llombart son, a ulls externs, l’antítesi de l’afinat i eficaç binomi que en el seu dia formaren Ramon Artigas i Anna Valls.

En una setmana, Carretero i Ortúza han passat d'expulsors a expulsats.

Dissabte, 2 d'agost

M’apunten que la comissió de Festa Major planteja la hipòtesi –hipòtesi, repeteixo- d’una entrada de grallers amb c…….. amb c de…… La comissió és valenta i creu que cal intentar fer quelcom per a retrobar el camí de l’essència sense acabar en l’ortodòxia ni l’avorriment. Serà possible?

El renaixement de Blesa

Divendres, 25 de juliol

Per a tots els qui com un servidor creguin, amb matisos, que a la vida ens passen coses per a que aprenguem d’elles, la història recent de Manuel Blesa és un manual de referència per a qualsevol. Res, o potser tot, està escrit. La vida i la mort. L'esperada i la inesperada. Al tombant de la dècada el destí va agafar Blesa per banda, apartant-lo sense compassió de la seva vocació de sempre, per a ficar-lo dins d’una batedora emocional de futur incert. Han passat dos anys llargs d'abstinència de pinzell, d'impossibilitat d'enfrontar-se al llenç en blanc. M’agafo a dues frases d’una conversa colpidora. Quan l’artista evoca les paraules del metge dient-li que allò que tenia era gravíssim però que tornaria a pintar, i quan el psiquiatra li digué, enmig d’un procés depressiu arran de la malaltia, que l’única cosa que el salvaria seria la pintura. I ell afegeix, la pintura, la família i els amics. I així ha estat com aquest aragonès ancorat a la llum sitgetana des que va marxar del seu Ariño natal ha tornat a la vida. Per la porta gran de la modèstia. El Miramar acull una exposició on tot sembla pintat amb força renovada. On tot sembla concebut amb major llibertat, fins i tot amb un polsim de transgressió formal o conceptual. Hi ha l’esperit del Blesa de sempre amb la sensació que no estem veient allò de sempre. Hi ha uns caps de santets que pertorben i una Mare de Déu dels Dolors reinterpretada a la manera buñueliana. Hi ha uns desordenats bodegons de ceràmica plens de dinamisme. Hi ha un retrat de Rusiñol d'un hiperrealisme frapant. Hi ha paisatges mai vistos. Al Miramar s’hi exposa un renaixement en tota regla. Un regal de la vida.

La vida va agafar Blesa per banda, el va sacsejar, i l'ha tornat renovat d'ànima.

Dissabte, 26 de juliol

Amb una assistència passable, tirant a fluixa si s'agafa en valor absolut i a digna si es té en compte que, almenys a Sitges, les xafogoses tardes de juliol no conviden massa a un speech polític, Ricard -Ricky- Vicente es presenta en el seu primer acte públic com a alcaldable socialista sota un lema molt fet a mida d'una personalitat que costa d'esquerdar. Amb pàgina web de cuidat i modern disseny i imatge gràfica acabada d'estrenar, que inclou un positiu (+) molt a la manera Tàpies, el petit escenari del bateig de foc a la torreta juga amb la potència d'un rerefons molt nostrat i del recurs anglosaxó d'entrevista cordial, conciliadora i òbviament sense sorpreses, que desemboca amb les intervencions lliures del públic. Exerceix de mestre de cerimònies un veterà de currículum professional inesgotable i inqüestionable. I Pedro Palacios hi posa tant d'èmfasi en el paper que, si es descuida, deixa a Vicente sense minutatge, a cop de glossa de personalitat i de lloances a l'esperit de la iniciativa. Només començar -conjuntura obliga- queda clar que el candidat es posiciona inequívocament a favor de la consulta del dret a decidir. I després de vindicar, entre d'altres objectius, la necessitat d'impulsar la posició de Sitges en el mapa de destinacions turístiques de qualitat, i de defensar el pacte pressupostari amb el govern per a trencar amb la dinàmica de retallades, la vetllada finalitza amb una pregunta recorrent però sempre interessant. Quina seria la primera decisió que t'agradaria prendre com a alcalde? li pregunta Palacios, i Vicente respon: la primera decisió que prendré com alcalde és ordenar l'Ajuntament. Vaig sentir un calfred mentre la consciència em deia: vet aquí un altre il·lús que podem afegir a la llista dels il·lusos que es creien que podien nedar contracorrent. És broma, o no. N’he escoltat tants dient el mateix que ja no se què creure. Sigui com sigui, el candidat socialista té bon tracte i se'l veu, com és obvi, disposat, il·lusionat i benintencionat. El que li cal, o li caldrà, és treure una mica més de caràcter. De punch que dirien els anglesos. Mentrestant, Vicente convida a un cafè –només cafè, no s’embalin ara- a tot aquell o aquella que vulgui conversar amb ell sobre Sitges. Només cal omplir un formulari al web i quedar entesos. Son les petites concessions que demana la política de poble.

El "Sitges en positiu" de Vicente és edificant en la intenció, però ell necessita caràcter.

Diumenge, 27 de juliol

És un vidre, i a la vegada un mirall del campanar de la Parròquia des d'un punt de vista menys usual que el de la postal de sempre. I a la vegada és un punt d'atracció singular que atorga valor afegit a la façana de Sant Miquel. Els qui participaren de la jornada de portes obertes als museus de Sitges ara ja poden dir que sortiren per on ja no es podrà sortir. L'últim a entrar per la venerable i perennement tancada porta de Sant Miquel del museu Maricel ha estat el Greco. La degradada estàtua original del Greco que va quedar òrfena de companyia quan els gegants centenaris deixaren el vestíbul de la sala de vaixells. La nova configuració museogràfica inclosa en el projecte de reforma de l'edifici permetrà que des del baluard Miquel Utrillo es puguin veure les impactants pintures de la sala Sert. La porta romandrà oberta amb la seguretat de deixar la boca perfectament coberta per un vidre que ressegueix minuciosament el perfil de l'arc de pedra de mig punt. És molt probable que l'efecte final de l'invent s'acosti al d'un impagable diorama de tamany natural i perspectiva enorme, que farà un efecte sensacional quan s'escurcin les tardes.

Ha mort una diablessa. En Josep Carbonell –matarussos- també havia estat Carnestoltes, però, sobretot, havia esdevingut, de fa molts anys, un dels personatges de la nostra imatgeria col·lectiva. Aquella a la qual no li cal tenir museu perquè roman a la memòria de cadascú.

Miracle?

Diumenge, 20 de juliol

Com tants d'altres, el top manta és el resultat d'un problema social sense resoldre. O mal resolt. En això sembla haver-hi una opinió força unànim, començant per la dels professionals dels cossos de seguretat. Com unànim és la consciència de l'enorme dificultat de resoldre'l, mani qui mani. És el problema social sorgit d'una societat on les desigualtats han pres veritable carta de naturalesa arran de la crisi, i, més enllà de les circumstàncies particulars dels qui s'han vist abocats a sobreviure en solitari, els perversos de torn també han trobat en diferents modes de delinqüència organitzada, o en l'explotació dels éssers humans una forma de negoci al carrer. Negoci que no existiria, cal no oblidar-ho, sense la impenitent demanda dels qui volen aparentar a preu de saldo. Tot plegat ens duria a un debat molt llarg carregat de paradoxes, que depassa els límits i la capacitat del municipi i dels ciutadans per a abordar-lo en la seva complexitat. En la vida real, de fa temps, molt de temps, massa temps, la percepció del que succeïa a l'espai públic de Sitges preocupava a força comerciants i veïns de les zones de major concurrència. De fa temps, molt de temps, massa temps, el debat polític sobre la qüestió semblava encallat en les competències i/o responsabilitats dels diferents cossos de seguretat davant la problemàtica, i la possibilitat de conscienciar la ciutadania a base de campanyes que s'han demostrat poc efectives i de reforçar -a cop d'hora extra perquè així s'ha justificat publicament- el dispositiu policial per a controlar la situació. De fa temps, molt de temps, massa temps, el got de la paciència de molts comerciants i veïns -conscients de la circumstància vital de d'aquestes persones, però impotents i indignats davant la corrúa de conflictes de convivència o seguretat que ha generat la seva proliferació- ha vessat cercant respostes i solucions que no arribaven, fins que..... Fins que, un cop més, els administrats han forçat l'administració a fer un cop de cap sota pena d'exposar el seu llarg rosari de greuges en manifestació. I així, tres anys després de l'inici de l'actual legislatura, i de múltiples titulars, iniciatives, i desideratums de regidors, que s'han afegit als que ja havien deixat els seus antecessors anys abans, ha passat allò que, suposadament, no podia passar, o era molt improbable que passés. Una escombrada general que ha deixat el rovell de l'ou sense la presència de venda il·legal, gràcies al desembarc d'un dispositiu policial -majoritàriament de mossos d'esquadra- que a més d'un li ha recordat la imatge carnavalera de la plaça de la estació.

De nou, i en van unes quantes, la ciutadania ha superat l’administració.

És evident, doncs, que ha passat alguna cosa des que la nounascuda "Plataforma per a la imatge de Sitges" es reuní a inicis de juny i mitjans de juliol amb responsables municipals i de seguretat -sense arribar a conclusions veritablement esperançadores- i la situació actual coneguda i comentada per tothom. Les explicacions son múltiples. Des dels qui apunten a l'eficacia del pressing exercit per la campanya Prou a través de les xarxes socials i de cartelleria als establiments -amb l'afegit de la previsió d'una manifestació de protesta- fins als qui assenyalen una reunió entre l'alcalde i el senyor Batlle. O sia, entre el senyor batlle i el senyor Batlle, el nou cap dels mossos d'esquadra i visitant asidu de Sitges des de temps immemorial. Servidor, doncs, no pot deixar de pensar en si l’home que ja venia a la vila a presentar la mitja marató quan era diputat d’esports de la Diputació de Barcelona, deuria aterrar qualsevol cap de setmana d’aquests i, des de la capacitat que li atorga el càrrec, decidí posar fil a l'agulla davant el panorama que deuria veure. Deixant de banda aquesta hipòtesi agosarada, el que està clar és que la tensió ha baixat de nivell, i això és important abans d'intentar reconduir el debat. El que s’ha viscut no és la solució, però probablement hagi estat l’única solució possible, hores d’ara, per apaivagar un estat de malestar fruit d’haver deixat créixer sense mesura una problemàtica que no s’ha sabut o pogut administrar. L’evidència demostra que es podia haver fet més del que s’ha fet fins ara, i que la resignació davant d’un problema cronificat tampoc no ajuda a resoldre’l. De moment, i amb una evident malfiança crítica davant del paper de l’Ajuntament en la qüestió, la plataforma manté en stand by la convocatòria de la manifestació de protesta i reconeix el suport i la col·laboració fluïda que està tenint amb els màxims responsables de zona dels Mossos d’Esquadra, pendents de manera continua de qualsevol incidència que pugui alterar una pau forçada.

Als pendonistes, al pregoner i a la presidenta de la comissió els uneix… la pintura.

Dilluns, 21 de juliol

Versiono un apunt original escrit pel pregoner. Ell, en Cisco Arbonés Heredia, és fill de pintor. El pendonista, que fou un dels cordonistes del seu pare l’any 1983, és Isidre Baqués Alari, fill de pintor, germà de pintor i pintor, com ho és un dels seus fills, l’Isidre –aka Kidru- que serà cordonista enguany al costat de la seva germana Silvia. La pendonista, Conxita Álvarez Pérez, també és dona de pintor, i la primera presidenta de la Comisió de la història, Aroa Llorens Pellicer,  és, a la vegada, filla i nora de pintor. Una coincidència múltiple que permetria fer la broma fàcil sobre el qui més pinta de tots plegats, però és molt millor agafar-se a la frase que amb encertada simpatia expressa en Cisco Arbonés, quan diu referint-se als protagonistes del 2014 que pintarem una preciosa Festa Major entre tots.

Sorra per un tub

Diumenge, 6 de juliol

M'agradava La isla. El xalet dissenyat el 1955 per Robert Terradas, i encaixat amb prou feines en una llenca triangular de terreny a l'inici de l'avinguda de Navarra, ja feia anys que llanguia convertit en una ruïna racionalista d'incert destí. La isla, que probablement mai no formarà part dels grans capítols de la història de l'arquitectura catalana, era, si més no, un dels pocs exemples d'una època poc representada en el paisatge urbà de Sitges. Avui, de La isla només en queda el vas blau cel del que fou la piscina, perquè l'edifici no estava en el catàleg. En aquest inefable document que segueix en procés de redacció perpètua, malgrat que es tracti d'una eina de treball fonamental en una vila que té patrimoni valoritzable repartit per molts indrets. Per tant, l'apreciació comença i acaba aquí, en una simple sensació personal davant la desaparició del testimoni arquitectònic. Ha creat més trasbals l'anorreament de les pintures que Josep Maria Rosselló va fer per a L'Estrella. Envoltant els problemes quotidians, el comerç sitgetà viu un fenomen relacionable amb el que, en el passat, visqueren el sector de l'hostaleria i el de la construcció. La progressiva minva de la capacitat econòmica autòctona ha propiciat el creixement d'establiments franquiciats o en mans del diner forani que ha trobat en l'actual context de crisi les portes obertes. I, des del punt de vista del particular que té un local que ha de rendibilitzar, defensar determinats posicionaments no sempre és fàcil. I si son estètics probablement encara menys. En atenció als qui poden creure que vivim una circumstància nova, em permeto recordar un cas molt exemplaritzant que continua vigent sense que hi hagi hagut possibilitat de resoldre'l. El 13 d'abril del 2004, una sentència judicial exigí a la propietat de la casa Joan Robert, altrament coneguda com a Palauet Robert, la restitució de les façanes al seu estat original després d'aquella reforma que la disfressà de blanc i alumini. I passà el temps.... un any, dos, tres, quatre, cinc, sis.... fins que, el 16 de març del 2011, l'aleshores regidor d'urbanisme Armand Paco signà un edicte en el qual es recordava de nou als responsables de l'immoble l'obligació de complir amb la decisió del jutge, i se'ls anunciava que, en cas de no fer-ho, l'Ajuntament actuaria subsidiàriament carregant-los les despeses que se'n derivessin. I de nou passà el temps.... un any, dos, tres.... fins que entre tot plegat s'ha arribat a la dècada. I la casa segueix igual....

Fa 10 anys que una sentència exigeix retornar el 'Palauet Robert' al seu estat original.

Diumenge, 13 de juliol

M'arribo a la platja Sant Sebastià pel passeig Balmins. El cementiri, violentat per ànimes atribolades, és a punt d'estrenar -manca emblanquinar l'exterior- una sòbria i contundent finestra arquitectònica que trenca la monolítica façana de mar per la banda d'Aiguadolç. Una sorprenent -per inesperada- obertura vertical que arriba fins més enllà de mitja paret i que prendrà tot el seu valor durant el silenci dels vespres de tardor. Des de fora, l'estètica visió en escorç de la paret de nínxols guarnits de flor ens recorda la futilesa de la vida, aquell Memento mori de l'època dels emperadors romans. Des de dins, la mirada apunta a un idíl·lic i espiritual paisatge de blau infinit. Una inversió que no es justifica des del pragmatisme, sinó des del vessant emocional, tot i que resulta inevitable pensar en si s'ha posat en qüestió la vulnerabilitat de d'un indret sensible. Per alguns potser pot resultar una visió pertorbadora. Servidor només els pot dir que m'ha captivat.

Darrera la barana, l'esport nacional és el comentari sobre l'aportació de sorra.

Darrera la barana de la platja Sant Sebastià una bona colla de curiosos es reten a la pràctica de l'esport nacional de sempre. I val la pena parar l'orella perquè el que s'escolta arriba en determinades ocasions a tenir un caire de guió de comèdia costumista protagonitzada per un grapat d'enginyers en potència disposats a dir-hi la seva, que per això tenim davant una escena digna d'ésser comentada. La draga Josefa Pérez ha deixat una extensíssima superfície de sorra negrosa d'aspecte poc inspirador. Els experts asseguren que respon al fet d'haver romangut adormida en la foscor del fons marí durant moltes nits, i que el sol li despertarà la genuïna tonalitat daurada. Soc un ignorant però veig sorra per l'amor de Déu. Un munt tan gran com el debat obert a l'entorn del procediment, el cost, la idoneïtat del moment o les propostes de futur. A Ignasi Garrigó, el regidor amb diferència que més utilitza les xarxes socials per a respondre a les preguntes de la ciutadania, li plouen elogis i crítiques per totes bandes. La naturalesa va feliçment a la seva i qualsevol aportació de sorra no deixa de ser un pedaç artificial que vol forçar un procés que no encaixa en una dinàmica de temps cada cop més condicionada per les exigències de l'activitat humana i econòmica. Sitges vol sorra, però no vol draga. Sitges necessita el turisme, i el turisme vol platja, i com més gran millor. I els concessionaris paguen, molt, mentre viuen en la incertesa d'una possible inspecció que amb el metre a la ma els digui que no poden desenvolupar la seva activitat fins que la platja faci les mides normatives. Anar a la platja és gratuït, però l'economia de Sitges en depèn molt d'ella. En depèn tant que costa de pensar en una visió escrupolosament ecològica i sostenible sense perjudicar algú. Quan la immediata pressió del debat arriba a la taula dels governants d'aquí -els de Madrid sempre s'ho han mirat de lluny- i la temporada és damunt la taula tot fa de mal fer, es faci quan es faci i com es faci.

Armand Paco, també torna

Que Sitges recuperi el primer Pachá és una bona cosa. Que es posi en marxa un equipament com l'Hola Club és una bona cosa. Que els implicats en la primera edició de la Sitges shopping night en facin un balanç del tot positiu és una bona cosa. I que, finalment, després d'una desesperant espera, arribi l'aportació de sorra per apedaçar les platges és millor que res, atès que han passat, com tots vostès ja saben, quatre alcaldes i varies legislatures sense que s'hagi mogut el que de debò s'ha de moure. L'economia d'aquest Sitges ple de festes, festetes i festasses, on la inflació d'esdeveniments crea una certa sensació que ens mengem la vida abans de viure-la, va a dues velocitats. Com les minipimer d'abans. L'alta respon a les iniciatives que malden per a dotar al municipi d'una oferta de veritable qualitat, mentre que la baixa és la que, atiada per la necessitat, la picaresca, els tòpics del diner fàcil i la manca de control, s'escampa pels nostres espais públics sense aturador ni compassió. Res que vostès no sàpiguen. I en aquesta complexa dualitat convivencial vivim, fins que no trobem la manera de compensar-ho millor. Deixo per la setmana vinent dues reflexions a l'entorn de sengles episodis recents: La Isla, el xalet racionalista de l'arquitecte Robert Terradas ja és història. Les pintures de Rosselló a l'antiga La Estrella, també. Poden lamentar-se si volen, els servirà de ben poc des del punt de vista pragmàtic, perquè no s'ha fet res que no pogués fer-se.

Paco, que ha estat sempre home de despatx, necessita millorar en empatia...

Dimecres, 2 de juliol

I mentre Mariano Rajoy, amb la vista posada a les properes municipals, parla de la necessitat que siguin escollits alcaldes els candidats de la llista més votada -a bodes em convides-, mentre part de la secció local de Convergència Democràtica es mira amb lupa si la nova militància reclutada per l'alcalde té quelcom de conveniència estratègica per assegurar la jugada -res que no passi a totes les cases- i mentre la pancarta de la seu del PP sembla haver perdut al portaveu Carretero, Armand Paco i Entesa per Sitges s'han presentat en societat, intercanviant opinions amb un speaker que en el seu dia armà forrolla per mor del seu canvi d'aires: Joaquim Millán. A Armand Paco no cal presentar-lo. Tampoc no cal presentar Josep Orriols, ni tampoc cal presentar Antoni Caballero. Probablement, si a la secció local del PSC no hagués passat el que va passar, ara no es viuria aquesta circumstància que, amb actitud preventiva i contemporitzadora, l'alcaldable per l'Entesa no considera nascuda de l'emprenyamenta amb ningú en particular, sinó de l'emprenyamenta amb com s'estan portant les coses a Sitges en general. Amb l'òbvia necessitat de distanciar-se dels assumptes recents, i de singularitzar-se davant l'amplíssima oferta que tindrem davant nostre, Paco afirma que "No volem ser uns polítics normals" o que "som capaços de dir que no" per a refermar que les seves il·lusions toquen de peus a terra. Per la resta, la declaració d'intencions és, en l'exposició, bastant equiparable al que llegirem sovint, i apel·la de manera constant a la necessitat d'escoltar a la gent i de millorar l'atenció amb la qual l'Ajuntament tracta als ciutadans. I en el rerefons, de nou apareix el fenòmen de Podemos, aquest revulsiu -almenys conceptual- que ha intranquil·litzat a més d'un. El principal repte del qui fou tinent d'alcalde en època Baijet serà un altre. L'home de despatx, el qui se sent còmode i desborda loquacitat argumental en la dialèctica del saló de plens, i el que mai va tenir necessitat d'assistir a cap inauguració o acte social que no fos estrictament necessària per la seva condició de regidor d'urbanisme, no destaca per ser un tipus especialment empàtic. O amb l'empatia que demana un cap de llista. Veurem com ho salva....

Nacho Rubí i Beli Artigas han fet un petit llibre d'illa deserta.

Dissabte, 5 de juliol

Des de l'optimisme d'una col·laboració que ha esdevingut profitosa, confessen Beli Artigas i Nacho Rubí en el pròleg: "Hem volgut mostrar una visió d'un Sitges que no s'ha d'oblidar, ja que forma part de la nostra història i volem que segueixi formant part de la història de les generacions futures". Una declaració d'intencions que expressa el sentit final d'un llibre de postals antigues que no és el primer ni serà el darrer del gènere, però que respon a aquella voluntat de difondre el patrimoni perdut, mantingut o oblidat, que comença a fer encaix en el mon editorial per la demanda creixent del públic. El llibre, de format i enquadernació molt portable i còmoda, recull 151 imatges i un petit àlbum d'estiu, amb peus de foto bilingües clars i entenedors que evoquen la quotidianitat perduda, i qui sap si enyorada. Si en el futur es publica la versió anglesa estaríem davant d'un d'aquells volums que qualsevol visitant mínimament encuriosit li agradaria emportar-se a casa seva, o regalar amb qualsevol excusa. I pels de casa, no cal ni dir-ho, pot esdevenir un vehicle perfecte per a que pares i mares passin pàgines davant la mirada innocent dels més petits. Si hi afegeixen el vessant solidari de la proposta, que destina els beneficis de la venda a l'associació de pares i mares de fills amb discapacitats de Sitges (AMIS), no hi ha excusa per a no tenir Sitges a casa. Servidor deixa un repte sobre la taula. La revisió del llibre Arquitectura de Sitges, d'Isabel Coll, amb la renovació de fotografies, i la incorporació de les obres posteriors a la guerra i d'uns quants recorreguts que permetin passejades que ajudin a redescobrir un paisatge urbà creat quan semblava que la vila manava més sobre el seu destí.