dijous, 10 de juliol de 2014



Armand Paco, també torna


Que Sitges recuperi el primer Pachá és una bona cosa. Que es posi en marxa un equipament com l'Hola Club és una bona cosa. Que els implicats en la primera edició de la Sitges shopping night en facin un balanç del tot positiu és una bona cosa. I que, finalment, després d'una desesperant espera, arribi l'aportació de sorra per apedaçar les platges és millor que res, atès que han passat, com tots vostès ja saben, quatre alcaldes i varies legislatures sense que s'hagi mogut el que de debò s'ha de moure. L'economia d'aquest Sitges ple de festes, festetes i festasses, on la inflació d'esdeveniments crea una certa sensació que ens mengem la vida abans de viure-la, va a dues velocitats. Com les minipimer d'abans. L'alta respon a les iniciatives que malden per a dotar al municipi d'una oferta de veritable qualitat, mentre que la baixa és la que, atiada per la necessitat, la picaresca, els tòpics del diner fàcil i la manca de control, s'escampa pels nostres espais públics sense aturador ni compassió. Res que vostès no sàpiguen. I en aquesta complexa dualitat convivencial vivim, fins que no trobem la manera de compensar-ho millor. Deixo per la setmana vinent dues reflexions a l'entorn de sengles episodis recents: La Isla, el xalet racionalista de l'arquitecte Robert Terradas ja és història. Les pintures de Rosselló a l'antiga La Estrella, també. Poden lamentar-se si volen, els servirà de ben poc des del punt de vista pragmàtic, perquè no s'ha fet res que no pogués fer-se.

Paco, que ha estat sempre home de despatx, necessita millorar en empatia...

Dimecres, 2 de juliol
I mentre Mariano Rajoy, amb la vista posada a les properes municipals, parla de la necessitat que siguin escollits alcaldes els candidats de la llista més votada -a bodes em convides-, mentre part de la secció local de Convergència Democràtica es mira amb lupa si la nova militància reclutada per l'alcalde té quelcom de conveniència estratègica per assegurar la jugada -res que no passi a totes les cases- i mentre la pancarta de la seu del PP sembla haver perdut al portaveu Carretero, Armand Paco i Entesa per Sitges s'han presentat en societat, intercanviant opinions amb un speaker que en el seu dia armà forrolla per mor del seu canvi d'aires: Joaquim Millán. A Armand Paco no cal presentar-lo. Tampoc no cal presentar Josep Orriols, ni tampoc cal presentar Antoni Caballero. Probablement, si a la secció local del PSC no hagués passat el que va passar, ara no es viuria aquesta circumstància que, amb actitud preventiva i contemporitzadora, l'alcaldable per l'Entesa no considera nascuda de l'emprenyamenta amb ningú en particular, sinó de l'emprenyamenta amb com s'estan portant les coses a Sitges en general. Amb l'òbvia necessitat de distanciar-se dels assumptes recents, i de singularitzar-se davant l'amplíssima oferta que tindrem davant nostre, Paco afirma que "No volem ser uns polítics normals" o que "som capaços de dir que no" per a refermar que les seves il·lusions toquen de peus a terra. Per la resta, la declaració d'intencions és, en l'exposició, bastant equiparable al que llegirem sovint, i apel·la de manera constant a la necessitat d'escoltar a la gent i de millorar l'atenció amb la qual l'Ajuntament tracta als ciutadans. I en el rerefons, de nou apareix el fenòmen de Podemos, aquest revulsiu -almenys conceptual- que ha intranquil·litzat a més d'un. El principal repte del qui fou tinent d'alcalde en època Baijet serà un altre. L'home de despatx, el qui se sent còmode i desborda loquacitat argumental en la dialèctica del saló de plens, i el que mai va tenir necessitat d'assistir a cap inauguració o acte social que no fos estrictament necessària per la seva condició de regidor d'urbanisme, no destaca per ser un tipus especialment empàtic. O amb l'empatia que demana un cap de llista. Veurem com ho salva....

Nacho Rubí i Beli Artigas han fet un petit llibre d'illa deserta.

Dissabte, 5 de juliol
Des de l'optimisme d'una col·laboració que ha esdevingut profitosa, confessen Beli Artigas i Nacho Rubí en el pròleg: "Hem volgut mostrar una visió d'un Sitges que no s'ha d'oblidar, ja que forma part de la nostra història i volem que segueixi formant part de la història de les generacions futures". Una declaració d'intencions que expressa el sentit final d'un llibre de postals antigues que no és el primer ni serà el darrer del gènere, però que respon a aquella voluntat de difondre el patrimoni perdut, mantingut o oblidat, que comença a fer encaix en el mon editorial per la demanda creixent del públic. El llibre, de format i enquadernació molt portable i còmoda, recull 151 imatges i un petit àlbum d'estiu, amb peus de foto bilingües clars i entenedors que evoquen la quotidianitat perduda, i qui sap si enyorada. Si en el futur es publica la versió anglesa estaríem davant d'un d'aquells volums que qualsevol visitant mínimament encuriosit li agradaria emportar-se a casa seva, o regalar amb qualsevol excusa. I pels de casa, no cal ni dir-ho, pot esdevenir un vehicle perfecte per a que pares i mares passin pàgines davant la mirada innocent dels més petits. Si hi afegeixen el vessant solidari de la proposta, que destina els beneficis de la venda a l'associació de pares i mares de fills amb discapacitats de Sitges (AMIS), no hi ha excusa per a no tenir Sitges a casa. Servidor deixa un repte sobre la taula. La revisió del llibre Arquitectura de Sitges, d'Isabel Coll, amb la renovació de fotografies, i la incorporació de les obres posteriors a la guerra i d'uns quants recorreguts que permetin passejades que ajudin a redescobrir un paisatge urbà creat quan semblava que la vila manava més sobre el seu destí.