ExPPulsats

Què poc dura l’alegria a la casa del pobre! Que els ho diguin als usuaris del pas sota la via, i als veïns que comencen a testimoniar, amb un cert neguit, el retorn de la venda il·legal als carrers més cèntrics, mentre d’altres tampoc no semblen massa convençuts que la sorra de la platja aguanti fins a final de temporada.

Dijous, 31 de juliol

Amb la inèrcia dels resultats de les europees, i les expectatives que els atorguen els sondejos de cara al futur, la gent de Podemos treu el cap amb força. És probable que bona part del mèrit de la formació de Pablo Iglesias se sustenti, per un costat, en el demèrit dels qui han pervertit el sentit final de la política, i, per l’altre, en dues evidències que no son noves. Primera: des de la teoria tot és més fàcil. En la pràctica, no tant. Segona: a la contra tot és més fàcil. Des de la responsabilitat de governar, no tant. A Sitges, la cara més visible de Podemos és, fins que l’assemblea ho vulgui, Arturo Esteve, un jove estudiant de ciències polítiques amb vocació periodística, que es defineix com algú a qui mai no li ha faltat de res per a viure, però que sempre s’ha sentit atret pels moviments socials que reivindiquen un nou model de món. Agafant-se al criteri que a la independència cal arribar-hi a través de la consulta i no de la declaració unilateral, i brandant un missatge de valors universals que en alguns moments s’acosta al llindar del lirisme utòpic, Esteve confirma que és probable que la formació presenti llista a les properes municipals, i convida d’una manera oberta a totes aquelles i aquells que des de la millor de les intencions vulguin afegir-se al projecte que, hores d’ara, veu en la restricció al dret a la vivenda i en la manca de transparència en el coneixement de la gestió dels afers municipals, dos dels principals problemes que té el municipi. Tot plegat s’expressa amb aquella empenta desordenada del qui arriba de bell nou amb l’objectiu de canviar les coses.

‘Podemos’ neix del que no han pogut els altres, però està per veure fins on es pot.

Divendres, 1 d'agost

El Partit Popular ha patit, i pateix, les conseqüències d’una legislatura atzarosa. Alguns situen l’origen del que s’ha viscut aquesta setmana ben lluny en el temps. De quan el primer canvi de cartipàs que col·locà Jorge Carretero a la regidoria de governació i Llombart a la de turisme. D’altres creuen que el conflicte obert arran de la recuperació dels noms originals del carrer i de la plaça d’Espanya, amb la consegüent marxa dels populars del govern, esqueixà definitivament la relació entre Carretero i Llombart que, a posteriori, ha tingut episodis rocambolescos, com el de la presència de la policia a la seu del partit coincidint amb l’accés del segon a la presidència de la secció local. Els defensors de Carretero acusen Llombart de ser un excel·lent venedor de fum que ha sabut conrear l’hortet de la jerarquia dels despatxos del partit a Barcelona. I els defensors de Llombart acusen Carretero de ser víctima d’una personalitat tancada i retreta, que veu hostilitat en bona part del que l’envolta i que mostra actituds poc edificants quan les situacions es tensen. La setmana anterior a la celebració del ple de juliol, i acollint-se a la possibilitat que contempla el reglament orgànic municipal, Jorge Carretero i Mercedes Ortúzar sol·licitaren l’expulsió de Ferran Ignasi Llombart del grup municipal del Partit Popular, fet que l'enviaria al grup mixt. Dilluns 28, el dia del ple, el secretari municipal advertí al portaveu del grup popular que calia donar 30 dies de marge per a que l’interessat presentés les al·legacions que cregués oportunes. A partir d’aleshores els fets es precipitaren. Dimecres, 30, en una reunió a Barcelona del comitè extraordinari del partit, s’acordà donar de baixa Carretero i Ortúzar per expulsar Llombart “sin motivo alguno” i per haver vulnerat l’article 9 dels estatuts del partit que preveu les màximes sancions vers els qui promoguin “acciones contra cargos del Partido Popular en cualquier área de gobierno sin autorización del comité ejecutivo”. Blanco y en botella que diria l’aforisme castizo. Des de la direcció barcelonina s’envià una carta a l’alcalde Miquel Forns per assabentar-lo de la situació, i ara haurà de ser el secretari municipal qui intenti desencadellar un conflicte on no se sap si el carro va davant o darrera dels bous. Parlo amb Llombart i Carretero divendres al matí. El primer lamenta l’actuació amb traidorïa del segon. El segon no reconeix l’autoritat moral del primer, i afirma que ni ell ni la seva companya de cadira al consistori deixaran l’acta de regidor perquè es deuen als electors. A les xarxes socials Carretero es refereix a que “una dirección enferma del PP de Catalunya no nos quitará la ilusión ni la vocación de servicio a la comunidad. Ante todo Sitges” i l’exregidor Francisco Castillo li dóna tot el seu suport amb una declaració digna de l’èxit editorial de Xavier Bosch: “Es cierto que estoy dolido, pues nadie recuerda mi paso por el Ayuntamiento, y es cierto que no cuento, pero algún dia se sabrá toda la verdad y el por que se ha llegado a esta situación”. Carretero i Llombart son, a ulls externs, l’antítesi de l’afinat i eficaç binomi que en el seu dia formaren Ramon Artigas i Anna Valls.

En una setmana, Carretero i Ortúza han passat d'expulsors a expulsats.

Dissabte, 2 d'agost

M’apunten que la comissió de Festa Major planteja la hipòtesi –hipòtesi, repeteixo- d’una entrada de grallers amb c…….. amb c de…… La comissió és valenta i creu que cal intentar fer quelcom per a retrobar el camí de l’essència sense acabar en l’ortodòxia ni l’avorriment. Serà possible?