dimecres, 20 d’agost de 2014


Des del balcó


M'agafaré a la barana. Amb força. I la sacsejaré una mica, però tampoc massa. No. No és broma ni vol ser-ho. És l'expressió en veu alta del que el subconscient pensarà en veu baixa mentre senti un petit calfred. Perquè al subconscient no l'importa l'estadística que assegura que coses així passen un cop de cada deu mil, o vint mil, o trenta. A punt de retrobar una acció tan prosaica com la de sortir al balcó a veure les cercaviles de Festa Major, és probable que molts recreïn, per uns instants, allò que podien haver sentit els protagonistes d'aquell episodi de fatalitat que commocionà la vila el passat dijous, i que la vida ha volgut, afortunadament, que quedi en això malgrat tot el dolor i els neguits dels dies següents. Sense cap altre vincle que la coneixença de carrer en alguns casos, la secció dóna la benvinguda i tot el suport a les cinc persones que visqueren una experiència per oblidar i que recordaran per sempre.

La Festa Major arriba en un Sitges que segueix cercant punts de referència.


De vegades, les grans festes arriben a destemps. Com si no hi hagués la taula parada. I sense possibilitat de fer-les esperar. Arriben i punt. I tinc la sensació que la darrera Festa Major de l'actual legislatura es trobarà amb una vila una mica perduda. Desconcertada. Mancada de fites en el camí. El Sitges que vol i dol ple de debats oberts que no acaben de tancar-se, i que han esdevingut recorrents, gairebé cronificats des d'una resignació condescendent que acostuma a justificar-se en la necessitat de sobreviure en el context de crisi que continuem vivint. Les 36 hores de rigor escombraran, mal que sigui de manera momentània, la venda il·legal, la normativa de les terrasses, la neteja i els serveis de manteniment dels espais públics, el procés de regeneració de platges, el model turístic-econòmic-comercial, la gestió o el control de determinades activitats en carrers i places molt concorregudes... El teló de Sant Bartomeu caurà a plom al damunt d'aquest escenari per a obrir-se a la celebració que la majoria espera, i no sense controvèrsia, perquè per Festa Major hi ha moments en els quals es diria que mig Sitges es queixa de l'altre mig, mentre els qui s'ho miren des d'una certa distància se'n fan creus de comprovar com d'abraonades poden ser les discussions per mor d'uns dies de gaudi. I el cert és que, enguany, i llevat d'alguns conats de polèmica derivats de les aportacions a les colles de foc i d'una normativa que planteja sancions als qui no es condueixin com cal, les vigílies han estat relativament tranquil·les respecte a èpoques passades. Assumides les conseqüències de les traumàtiques retallades que li tocà entomar a la comissió de Rafel Font, ara tot esdevé una mica més conciliable superada la patacada inicial, tot i que quedin per a resoldre uns quants serrells d'aquells que encabiríem dins del grup de les herències no replantejades, que mantenen greuges comparatius entre colles difícils de resoldre. El programa -una peça ben feta amb un indubtable aire hipster- ha jugat la carta de l'originalitat per davant de la de la practicitat o l'espectacularitat visual que permeten formats més grans, seguint el signe d'una època on tot es vincula, d'una manera o altra, al mon virtual, i assumint el risc que pot resultar una mica complex i cansat de fullejar, en especial pels avis de casa. I em diuen que el veredicte sobre el cartell fou molt competit. Em tiro pedres a la teulada i confesso que, sense qüestionar el disseny guanyador, carregat de simbolisme, servidor el veu excessivament sobri per l'objectiu que persegueix i aposta pel finalista, més cridaner i del qual la comissió n'ha aprofitat un grapat d'elements visuals per algunes aplicacions gràfiques.  Escric en dimarts, en les hores prèvies al pregó de Cisco Arbonés i Heredia, i al reconeixement com a fill predilecte per a David Jou i Andreu. No hi ha Festa Major sense presències absents. I dimecres la vida voldrà que es faci present el record a Lolita Mirabent. La crossa vital de l'homenatjat. I no serà l'únic record notori.

L'ombra de Ramon Martín és allargassada. Tant, que encara plana avui.

L'ombra de Ramon Martín és allargassada. Molt allargassada. Tant, que diria que d'una manera més o menys explícita ha planat per tots els qui han exercit el paper dels papers en el món del foc, i han intentat trobar la mida d'un personatge difícil. Martín tenia aquell punt d'ironia insolent, d'empenta de joventut, de rebel·lia transgressora vers l'stablishment que brandava sense forçar res. I amb aquests elements va anar construint una caracterització inimitable que la mort sobtada, una nit de vigília de Festa Major de fa vint-i-cinc anys, va ficar de cop dins el petit univers de referents festamajorencs sitgetans que han travessat generacions. Valdria per a ell la metafòrica frase amb la qual James Dean definí els mites. Des d'aleshores, el Llucifer ha tingut un nom, que l'ha sabut tothom i que la memòria col·lectiva s'ha encarregat de perpetuar. Ha passat un quart de segle i, arran de la mort de Josep Carbonell, una altra diablessa referencial, el germà d'en Ramon ha deixat anar una frase lapidària a l'Eco. Punyent. Carregada de pólvora. De les que no deixen escletxa a la rèplica. Molt interpretable des del punt de vista del qui sent una ferida a la soca de l'arbre de les seves conviccions. Darrera el que passa al carrer, hi ha una Festa Major emocional més potent encara. D'una intensitat gairebé obsessiva. Malaltissa. És aquí on hi ha el sentit veritable d'allò que anem a viure des d'ara i fins dilluns.

Benvingut de nou Nadal d'estiu. T'esperàvem. Bona Festa Major a tothom. La secció tornarà el 5 de setembre.