Roba, cafès, croissants i terrasses

O cafès, terrasses, croissants i roba. O terrasses, croissants, roba i cafès. És igual l’ordre de factors de cara a un producte final que trobaran desplegat per el rovell de l'ou amb totes les variables possibles. Sitges ha bescanviat les oficines immobiliàries que varen créixer com a bolets arran de l'economia del totxo, per un ventall d'ofertes comercials que es repeteixen de manera cíclica, i que evidencien l'actual context en el qual es mou l'economia de la vila, abocada als ingressos derivats del turisme i dels serveis, com abans ho va estar pels de l’especulació del sòl i la vivenda. Avui s'encadenen els aparadors de samarretes de fantasia o de llenceria de marca, al costat de vetlladors encaixats sobre voreres de mínima amplada, o pissarres  invasives enmig del carrer, sense deixar de banda els cronuts o les inefables baguettes que, de no vendre’s, acabaran senceres, al costat d'altres productes de pastisseria ràpida, ficades dins d’una bossa d'escombraries fins que, aprofitant la discreció de la nit, la necessitat se les endugui. De fa temps, un dels comentaris més habituals cada cop que els paletes entren a uns baixos apunta a algun d'aquests sectors. I és lògic vista l'evidència. Amb aquesta percepció, i afegint-hi el debat sobre la conciliació del descans veïnal amb l'activitat de lleure pròpia d'una destinació turística de referència com la nostra, he anat a parar al Pla de millora urbana d'integració d'usos en el casc antic de Sitges, el document aprovat l’any 2008 que defineix les activitats comercials i/o empresarials que l'Ajuntament permet o no desenvolupar en aquesta peça de trama urbana tan cobdiciada. En definitiva, en aquest text la institució va marcar d'una forma molt clara el camí d'un dels principals pols d'atracció de forasters de la nostra vila. Avui, aquelles directrius, fruit d’una conjuntura socioeconòmica prou coneguda, poden haver estat la principal causa d'un dels nostres trencaclosques del present: com afrontar les conseqüències d'un monocultiu d'oferta que té repercussions evidents en l'ordenació i l'ús de l'espai públic, com ho ha palesat amb escreix, per exemple, l'embut creat a l'inici del carrer Parellades, on coincideixen a banda i banda dues terrasses absolutament legítimes d'acord amb la normativa.

El pla d’usos reflecteix la poca capacitat de l’administració per adaptar-se a la vida real.

Fins on el meu enteniment pot explicar, el Pla d'usos, accessible i perfectament consultable al web municipal, es refereix als Eixos comercials centrals (ECC) com a les zones del casc antic "que concentren la màxima activitat comercial en continuïtat, i que cal preservar per a potenciar-les, tot i dotant-les d'un especial tractament en les infraestructures urbanístiques". El llistat de ECC’s és ampli: plaça del Pou Vedre, Parellades, Cap de la Vila, Jesús, Illa de Cuba, Sant Francesc, Major, Sant Gaudenci, Sant Pere, Sant Pau, Bonaire, i el primer tram del Passeig Vilafranca fins Artur Carbonell. Sobre el paper –sobre el paper, repeteixo- en aquests carrers ho tindrà més difícil un enginyer, advocat, metge o gestor per a posar un despatx de bell nou (no estem parlant de traspassos de negoci) que no pas un empresari que vulgui obrir una cafeteria, una botiga de roba, un bar, una perruqueria, un supermercat o qualsevol franquícia. El rosari d’activitats no permeses és ampli. Ni agències d’assegurances, ni entitats bancàries, ni pisos tutelats, ni serveis mèdics, ni video-clubs o agències immobiliàries, ni activitats relacionades amb l’ensenyament, el transport o la missatgeria, ni gimnasos, ni oficines d’empreses o despatxos de professionals liberals com els comentava anteriorment….. Cap d’aquests negocis pot ubicar-se en l’àmbit dels Eixos comercials centrals. A canvi, el llistat d’activitats permeses inclou, a més dels comerços que tots vostès poden tenir in mente, bars, restaurants, perruqueries, tintoreries, agències de viatges, activitats culturals, socials o audiovisuals, o discoteques i bars musicals condicionats a la distància que hi hagi entre aquest tipus d'establiments. El resultat del mapa, i deixant de banda el top manta que se situa als llims de la norma però que és ben present a la vida real, permet moltes reflexions sobre allò que Sitges vol o no vol potenciar, o incentivar, o limitar. A la pàgina 48 de la normativa també s'assenyala que tenen dret a instal.lar terrasses únicament i exclusiva els bars/restaurants, o els hotels amb servei de bar-restaurant, i els respectius establiments d’excel.lència. De la mateixa manera, s'expressa d’una forma molt explícita la negativa a instal.lar-ne en altres establiments de pública concurrència, així com els anomenats establiments comercials alimentaris amb degustació i es detallen amb minuciositat les limitacions de l’ocupació de la via pública, o el tipus d’elements que hauran de ficar-s'hi i recollir quan toqui.

Al centre no hi poden haver despatxos. A canvi, fa mal de veure tant de pa llençat a la nit.

Del debat de la moció sobre les terrasses que el PSC presentà al ple de dilluns en trec dues conclusions. Primera: la norma acostuma a anar a remolc de la vida, i li costa adaptar-se als canvis constants que imposa la societat a la qual ha de servir. Segona: a Sitges, com a tot arreu, el problema fonamental rau en disposar dels mitjans per a fer complir allò que toca. Vet aquí el petit drama al qual s’hi han enfrontat els governants d’ahir i d’avui. La capacitat de l’Ajuntament per a afrontar amb garanties les conseqüències de la normativa que ell mateix redacta, aprova, i no sempre pot -no vull pensar que no sempre vol- fer complir.

El bumerang de l'Ateneu (II)

Quatre dies després de precintar la seu social de l'Ateneu, l'Ajuntament aixecà el precinte fent valer un argument del qual en podia haver estat perfectament coneixedor quan la va precintar. Només calia fer una simple i ràpida consulta al web del registre d'entitats inscrites al departament de justícia de la Generalitat de Catalunya per a certificar que al carrer Sant Bartomeu número 40 no només hi ha un bar restaurant pendent de l'aprovació de la llicència d'activitat. El dijous, l'endemà d'una tensa reunió amb els membres de l’Ateneu, li preguntava a Jordi Mas si l'Ajuntament hagués pogut realitzar aquesta feina de becari, i el regidor respongué amb un: "l'Ajuntament no té temps per anar cercant tots els detalls, és l'interessat sempre el qui ha d'aportar la prova". Avui es pot pensar, sense por a equivocar-nos, que aquesta prova hagués permès estalviar un maldecap.

Al final, l'atorgament de la llicència del bar de l'Ateneu depèn....d'una porta.

Entre potsers, possiblements, probablements i d'altres declinacions adverbials, en una nova entrevista el regidor digué divendres que "L'Ajuntament no és perfecte". I ho digué una vegada, i una altra, en una mena de mantra destinat a revestir de prec de condescendència l'aixecament del precinte que bloquejava el local de l'Ateneu des del passat dilluns, per ordre seva. I tenia raó. Com els germans Dupont de Tintín servidor encara diria més. Ningú no és perfecte, ni imprescindible, gràcies a Déu."No hi ha hagut intenció de vulnerar cap dret fonamental" també digué divendres el regidor. I ho digué una vegada, i una altra, per a intentar esborrar una patinada de llibre, una extralimitació de la institució que li pot costar una demanda per haver vulnerat el dret d'associació que la Constitució, en el seu article 22, protegeix de manera especial. Si ningú de la casa gran fou conscient de les conseqüències que podia tenir la decisió de dilluns, malament rai. Ja no vull pensar en si es va prendre a plena consciència… Sigui com sigui, les circumstàncies de la vida han volgut deixar-nos una paradoxa: els veïns del carrer Sant Bartomeu denuncien l'Ateneu, i l'Ateneu pot acabar denunciant l'Ajuntament. I per raons diferents. La manifestació prou nombrosa -que no multitudinària ni esquifida- de divendres al vespre esdevingué l'expressió perfecta d'una setmana ciclotímica que es tancà amb un titular fruit de la darrera trobada mantinguda una estona abans a la planta noble de la casa de la Vila. Tot s’arreglarà, o almenys així s’assegura ara, quan l’Ateneu col.loqui una doble porta, i, suposo, la tanqui de tant en tant perquè sinó fotuda l’hemus. És aquesta porta la mateixa porta que reclamaven els veïns amb insistència? Calia aquest trasbals general per acabar justificant que la llicència d’activitat del bar-restaurant de l’Ateneu podia recuperar-se si es plantejava aquesta solució, enlloc de proposar dos dies abans als seus responsables que iniciessin de nou tot el procés administratiu assumint el pagament d’unes taxes ja liquidades pel mateix concepte? No. No calia. D’aquí que l’Ajuntament hagi hagut d’afluixar el gas, prémer el pedal del fre, menjar-se els posicionaments enrocats i posar la marxa enrere davant l’enuig general que ha provocat la qüestionable gestió d’un desconcertant procediment on la mà esquerra –aquella a la qual apel·lava la setmana passada- no sembla haver-se palesat amb el nivell necessari que pot exigir-se en el tracte de qualsevol administració pública vers els seus administrats. La cronologia dels fets així ho demostra, i no és el primer cop que en l'actual legislatura -ni en les anteriors, no cal que s'entusiasmi la oposició ara- som testimonis d'un episodi amb connotacions de tracte proper a la displicència comparables al que s'ha viscut.

Em pregunten si de debò crec que l'Ajuntament és fort amb els dèbils, i jo...

Torno a bandejar la interpretació política que pugui fer-se des d'ambdós costats. Des dels qui acusen l'Ateneu d'utilitzar la demagògia aprofitant l'avinantesa, fins als qui acusen als responsables municipals d'intencionalitat manifesta en la seva actuació. Prefereixo referir-me a dos pensaments, abans de continuar una discussió estèril per inacabable. M'han preguntat si penso, de debò, que l'Ajuntament està essent més fort amb els febles i més feble amb els forts. I jo soc incapaç de contestar -o directament, no ho vull- amb un si categòric, malgrat pensi que situacions d'aquesta mena erosionen el crèdit de la institució fins que la memòria fugissera s'encarregui d'oblidar-les en major o menor grau, segons l'empremta emocional que hagin deixat a cadascú. A la vegada, durant aquests dies he pogut escoltar en més d'una ocasió a veïns que es mostren fins a cert punt sorpresos i desencisats pel fet que aquesta història hagi succeït sota la presidència d'un alcalde que pot parlar, amb absolut coneixement de causa, del paper fonamental del teixit associatiu en la vida sitgetana, perquè ell mateix n'ha format part de manera molt activa durant períodes importants de la seva vida. Alguns s'interpelen sobre si Miquel Forns ha permès una situació que no es correspon al tarannà que li recorden amb apreci. Com si alguna cosa hagués canviat en el caràcter de l’alcalde, víctima, qui sap si inconscient, de la síndrome del despatx.

Un contrapès ben gran per acabar. L'aplaudiment que mereix el Juvenil de la Blanca Subur que, després de tres anys de lluita, ha pujat a la categoria nacional entrenat per David Porras. L'esbroncada va per aquells aficionats i familiars incapaços d'entendre fins a quin punt és degradant pel foment dels valors de l’esport estomacar-se per un partit de futbol.

El bumerang de l’Ateneu (I)

Dos anys després de dir adéu a La Professora de música –és volguda la cursiva i la majúscula- acomiadem a La Bibliotecària. Aleshores ja els confessava la sensació de pèrdua de referents que viu la nostra generació, òrfena de personalitats potents en les conviccions, incansables en el treball i singulars en les virtuts. Un sentiment que ha tornat arran de la mort de Lolita Mirabent, i que, inevitablement, tornarà en el futur. La dona que estimava els llibres, la que procurà amb entusiasme que aquesta estimació s’encomanés a tothom, i la que maldà amb insistència per a que des dels despatxos institucionals s’atenguessin les necessitats dels usuaris, no veurà la darrera i gran intervenció de reforma a la biblioteca. La seva biblioteca. La nostra biblioteca. Allí on el pas del temps ha semblat seguir sempre la lenta cadència rítmica d’una novel.la victoriana. Quan torni a obrir no podrem evitar sentir un calfred. Tancarem els ulls, i ens semblarà veure la Lolita a la sala gran, i la Rosa a la petita, envoltats del gran grup d'excel.lents bibliotecàries i bibliotecaris que van veure néixer la seva vocació entre les parets de la casa d'Utrillo.

Vinyet Lluís demana paciència,
 però no sabem fins quan caldrà tenir-ne....

S’ha ficat en un embolic l’Ajuntament precintant el bar-restaurant de l’Ateneu?. Arran de la decisió municipal pot obrir-se aquella caixa que amaga casuístiques diverses, i rumorologia més o menys certa sobre greuges comparatius i picaresques permeses o tolerades? La casa gran ha estat i és més condescendent a la plaça de la indústria i al carrer Joan Tarrida que al carrer Sant Bartomeu? Res d'això, com és obvi, importa tant als membres de la plataforma jo vull dormir com els importa allò que els afecta directament. Lògic. Obvio qualsevol intencionalitat política en l’actuació de l’Ajuntament, malgrat les insistents afirmacions que molts dels afectats han expressat amb contundent vehemència o bel·ligerància, i amb un punt de victimització dels que acostumen a generar empatia. El cas de l'Ateneu es pot afegir, amb tots els matisos que es vulguin, a la llarga corrua de circumstàncies que, de fa molt de temps, afecten al poble-on-mai-no-deixen-de-passar-coses i exemplifica l'assumpció d'una petita, i complexa, quadratura del cercle. Una paradoxa quotidiana en tota regla. Com correspon a una destinació que viu del turisme, perquè sinó no viuria, el nostre pla d'usos permet la instal·lació de discoteques o bars musicals al centre de la vila, obrint la porta als inevitables conflictes de convivència veïnal que comporten els moments de lleure en general, i de lleure nocturn en particular, i posant a prova la capacitat o incapacitat de l'administració per a resoldre’ls. D’aquí que el degoteig de denúncies no pari de créixer. El qui obre un negoci, complint amb tots els requisits legals, ha de poder viure d’ell, i el qui viu a casa seva ha de poder descansar. Una equació prou difícil a la qual les conseqüències al carrer de la llei del tabac no ha ajudat a resoldre.

Es parla del carrer Sant Bartomeu, però més queixes venen

del Joan Tarrida....

L’Ateneu no és una discoteca ni un bar musical. És un bar restaurant que acull la seu d’una entitat que, des del febrer del 2012, ha programat una notable i valuosa oferta de propostes socio-culturals. Per tant, i vet aquí una altra derivada del cas, el que s’ha tancat és, també, un local social. Un lloc de reunió on ara no s’hi pot reunir ningú… Sigui com sigui, en el que es viu avui conflueixen, per un costat, el cúmul de queixes d’un grup de veïns arran de les molèsties ocasionades pel soroll provocat per algunes de les activitats del centre, i, per un altre, el llarguíssim i rocambolesc procés de tramitació de la llicència d’activitats del negoci -del qual se’n poden responsabilitzar la pròpia entitat i l’Ajuntament- i que ha culminat amb el precinte del local el passat dilluns per no complir amb la normativa. No hi ha res pitjor que intentar explicar un procés que encara està per a resoldre quan el teló del temps cau al damunt de qui els escriu. Per tant, en espera d’avançar en el detall, els deixo una reflexió d’urgència. De les tres parts que intervenen en aquest conflicte, la plataforma és la que millor ha fet els deures. La que els porta més ben estructurats i documentats a l’hora d’expressar el seu posicionament en públic. La que sabia el que volia i com volia fer-ho. No parlo de si als seus integrants els empara la raó o no, em refereixo a la capacitat de poder defensar la seva posició en aquest afer, perquè no han fet més que perseverar amb constància i eficàcia vers la consecució d’una reivindicació que després, si convé, es podrà qüestionar o no. L’Ateneu no en tindrà prou per a defensar-se del tancament si capitalitza els seus arguments en les tesis de la conxorxa política o la de l’assetjament veïnal, perquè fins ara no s'han pogut demostrar sobre el paper. Finalment, a un Ajuntament que s'autocomplau en els valors de la tecnificació de la seva organització, mentre assumeix no haver gestionat aquest assumpte amb la diligència necessària, i a la vegada demana paciència a la ciutadania davant de  la plaga dels top manta, la de l’incivisme, o la desquiciant proliferació de terrasses amb espectacle, li correspondria obrar amb un mínim de mà esquerra. I obrar amb mà esquerra no significa incomplir la llei. Vol dir, simplement, ajudar en el que sigui necessari per a poder-la complir. Per què tinc la percepció que l’Ajuntament demana condescendència a la ciutadania quan la culpa és pròpia, i li costa molt tenir-la amb els administrats quan necessiten negociar solucions…

El preu del superàvit

A un any vista de les eleccions municipals, l’equip de govern ha aconseguit un dels seus objectius prioritaris i irrenunciables de l’actual legislatura, com és que l'Ajuntament hagi situat el seu índex d’endeutament per sota del 110%. A la bona notícia cal afegir-hi que de l'exercici fiscal del 2013 n’ha sortit un balanç amb superàvit. En la combinació dels dos factors rau la importància del fet, atès que a partir d’ara la institució es podrà deslliurar del condicionant legal que fins ara l’obligava a destinar tots els beneficis al pagament de deute, i, en conseqüència, podrà tornar a manar sobre el destí dels diners de la nostra caixa comuna. Aquests varen ser dos dels titulars més transcendentals del ple de dilluns, que, per altra banda, en deixà un grapat de prou edificants, que van des de les mesures per a la reactivació econòmica, fins a l'inici dels tràmits per a posar en marxa la llotja de peix a Aiguadolç, passant per la reformulada ordenança de sorolls -Déu vulgui que es compleixi- o la redacció de la de planificació del paisatge urbà i conservació dels edificis. Sense oblidar, per descomptat, el nomenament oficial de David Jou i Andreu com a fill predilecte de la vila. Val la pena refrescar la memòria. El 2011, i en números rodons, les arques municipals suportaven un dèficit de 22M€ (corresponent a aquelles factures i compromisos pendents de pagament immediat) i un deute proper als 40M€ (corresponent a operacions de crèdit i d’altres a llarg termini). Gràcies al pla Montoro, a una sentència de l’IAE favorable a la corporació i a la contenció de la despesa pública, el 2012 es va tancar amb la eliminació del dèficit -a compte d’augmentar la xifra del deute fins als 53M€- i amb un romanent de tresoreria d'uns 3M€ que, segons s’ha argumentat sempre, es va haver de destinar per normativa a eixugar el gec existent, tenint en compte que aleshores l’índex d’endeutament de l’Ajuntament encara estava per damunt del 110%.

En el context actual, dir que hi ha superàvit fins i tot pot ferir la sensibilitat.

El regidor Jordi Mas s'encarregà de presentar els números de la liquidació del 2013, que resumeixo. L’Ajuntament suporta en l’actualitat un deute de 44M€, el que significa una disminució del ràtio d’endeutament del 111,9% al 94,9%, o al 106,6% si s’apliquen els termes de la legislació estatal que obliga a comptabilitzar els deutes dels ens on la casa gran hi té participació. Durant l’exercici del 2013 s’ha pagat deute per valor de 10M€ i encara ha quedat un superàvit de 5M€. Mas també es va referir a la dràstica disminució de les operacions sense consignació pressupostària -que havien arribat a suposar 7,5M€ el 2010 i el 2011, mentre que l’any passat es reduïren fins als 5900€- així com a la reducció progressiva dels terminis de pagament a proveïdors. L’Ajuntament ara paga a 90 dies. No compleix la llei, però davant de les històries pretèrites que explicaven molts industrials sitgetans, farts de reclamar impagats durant mesos interminables, no deixa de ser un èxit, o, si més no, un consol esperançador.

Jordi Mas agraeix l'esforç a la ciutadania. I la ciutadania sembla massa fatigada per aplaudir.

Respirin. Ja està explicat el moll de l'ós de l'assumpte. Arribats a aquest punt he recordat una frase irònica, del bagúl dels tòpics ideològics, que em deixà fa anys el militant X i que venia a dir, si fa no fa, que les esquerres gasten allò que les dretes estalvien. Avui, quan totes les grans formacions polítiques, d'un costat i de l'altre, tenen algun palangre ètic-judicial relacionat amb el poder del diner on enxampar-se els dits, la interpretació de l'expressió, més o menys certa o malintencionada en el seu moment, s'ha desdibuixat força i ja no em serveix de gran cosa, malgrat que, en el cas nostre, és innegable atorgar valor als resultats assolits, respecte a la crítica situació econòmica des de la qual es partia. La cara B de la història, però, no és tan galdosa. Jordi Mas explicà la recepta que s'ha aplicat per arribar a quadrar els comptes. I és simple. Lògica. Tan vella com la humanitat, o com el criteri de qualsevol economia domèstica que és capaç de demostrar la seva eficàcia sense necessitat d’estudis universitaris. Una equació coneguda arreu, amb conseqüències de major o menor impacte social segons la importància que se'ls doni als dos conceptes que hi intervenen. Es tracta, ras i curt, de gastar menys i d'ingressar més. I això és el que ha fet el govern encapçalat pel mateix grup polític que el 2011 brandava el missatge de les solucions imaginatives per a driblar la impossible promesa electoral de l'augment de la fiscalitat, quan la vida real ja deixava intuir que s'acostaven maldades. I maldades vingueren. I de les grosses, començant pel deute de CESPA, seguint per les factures impagades i acabant per la història kafkiana del Sitges Reference. Potser per això, el regidor, més que mai, ha reiterat l'agraïment a l'esforç col.lectiu de ciutadans, treballadors i tècnics de la casa. Tothom és conscient que l'actual balanç ha deixat un grapat de desencisos i frustracions pel camí, fins al punt de poder-se copsar, sense massa dificultat, una fatiga crònica en l'ànima de molts sitgetans als qui la cançó del superàvit més aviat els genera un cert enuig, nascut de la consciència d'haver passat un petit calvari, a cop d'augment de l'IBI o de la implantació de la taxa d'escombraries, per no fer tampoc una llista molt llarga d'esforços. A l'altre plat de la balança d'un govern satisfet, hi ha, doncs, la reflexió sobre si s'hagués pogut modular l'aplicació de determinades mesures econòmiques que han esquerdat butxaques, ferit sensibilitats, i que poden passar factura política.

Sentiments… contraposats

És dissabte al vespre i al carrer del Retiro una allargassada filera mena vers el vestíbul de l'entitat. Algú fa broma davant la gran quantitat de cares conegudes de l'univers festamajorenc que esperen tot fent-la petar: si s'ensorra el sostre durant la projecció aleshores si que hi haurà una renovació de les de debò, eh?. És broma, repeteixo. Fer cua porta aquestes coses quan la conversa s'anima. Amb la catifa vermella i el photocall de rigor de les grans ocasions, l'entrada del cinema bull de delit davant l'estrena de Sitges, sentiments de festa, el documental dirigit per Jordi Aumatell, Xavi Trilla i Victor Bregante, per encàrrec de l'Agrupació de Balls Populars. La junta presidida per Xavier Salmeron s'embarcà en un projecte ambiciós, valorat en prop de 15.000€, consistent en assumir bona part del cost de la realització d'una producció sobre la Festa Major que, a la vegada, serviria al propòsit de poder comptar, gràcies a la gran quantitat de material rodat, amb un important arxiu videogràfic dels balls i entremesos com no s'havia pogut tenir fins avui. En el rerefons, doncs, també hi ha una clara intenció de difondre el coneixement de la nostra festa gran –que persegueix la incorporació a la llista del patrimoni oral i immaterial de la Unesco- amb les eines de comunicació actuals, sigui a través del propi documental, de micro-videos a la xarxa, o de la possibilitat d'incorporar aquest fons a la proposta del futur centre d'interpretació de la festa, en la qual s'hi està treballant sense data definida per a executar-lo. Per tant, cal felicitar d’entrada a la junta de l’Agrupa per haver tingut una iniciativa que suposa un pas endavant significatiu en la tasca de documentar l’esdeveniment cabdal per excel.lència del nostre calendari.

L’Agrupa s’ha arriscat en un projecte ambiciós. I el mon és dels qui s’arrisquen.

No. No vull afegir aigua al vi. El cronista reconeix que a partir d'ara se situarà contracorrent respecte la positiva opinió generalitzada. I és que l’expectació per la pel.lícula ja era molt gran abans de l'estrena. Les 36 hores generen interès per se, i els mitjans emprats, el pressupost disponible i el ressò del tràiler no han fet més que alimentar la gana de veure un dels elements més perdurables que l’Agrupació ha produït, segons les paraules del seu president. Estem, per tant, davant d'un repte professional important. Condensar la Festa Major en una peça de vídeo d’una hora no és fàcil, mal que sigui perquè mai es podrà complaure el munt de matisos que la subjectivitat de cadascú condicionarà a la percepció de la feina. Exagerant l’assumpte, i parafrasejant la tirallonga de monosíl·labs del gran Pere Quart, hom té la sensació d’haver vist un molt de foc i un poc de tot en finalitzar la vetllada. Res a dir. En allò bàsic, el que es veu és el que viu la majoria. Una altra cosa és que el que visqui la majoria, o la majoria més explícita davant de la majoria silenciosa, respongui a allò essencial. Així, Sitges, sentiments de festa esdevé un retrat generacional impecable on sembla primar la passió i la visceralitat per davant del sentiment. Intento posar-me en la pell d’un forani i, més enllà del relat cronològic, em perdo una mica. Queda clar que vivim el pregó com un esdeveniment social de primer ordre? Queda clar que existeix un pendonista sobre el qual recau una vivència única i irrepetible? Queda clar que, a més de llençar foc, els nostres diables reciten versos des de temps immemorial? I així es podria seguir amb un rosari de detalls de menor transcendència si es vol -que podrien anar des del paper de la banda a les cercaviles, o el dels concerts a les entitats- que, només apuntats de manera subtil, haguessin ajudat a contextualitzar, compensar, o fins i tot relaxar, un discurs visual massa abocat, penso, a ensenyar les mateixes cartes sense descans, amb una estructura narrativa que planteja els diferents capítols de forma gairebé mimètica. Malauradament, per a compensar aquesta mancança tampoc ens podem agafar al recurs de les veus en off, atès que en la majoria d’ocasions les declaracions escollides o bé resulten retòriques davant del que veiem, o, simplement, es dilueixen enmig de la força de les imatges.

Hi ha algunes grans imatges en un documental que abusa de determinats recursos.

I, certament, hi ha algunes seqüències impagables. Absolutament impagables. De les que em salven el documental per ben captades i espectaculars. Per exemple, el pla zenital de l’octocòpter que ensenya els gegants estirats sortint de l’Ajuntament al punt de les dues del migdia. O el de la processó cívica passant per la platja de Sant Sebastià de camí cap a la Parròquia a l’hora baixa. O la visió subjectiva des de la cua de les bèsties de foc obrint-se pas entre la multitud, o els impactants punts de vista que ofereixen els contrapicats de les masses dels diables captats des de l'empunyadura. N’hi ha un grapadet de caramels visuals, però els contrapesen d'altres menys salvables des del punt de vista compositiu, o de qualitat tècnica. I tot plegat amanit, per una banda, per l'abús sistemàtic i obsessiu de la càmera lenta, utilitzada a desdir sense cap mena de restricció a la recerca de l'efectisme perpetu, i, per l'altra, per un muntatge erràtic amb una immoderada tendència a deconstruir la cadència rítmica de determinats balls en favor d'un dinamisme innecessari en molts moments. Surto del cinema amb el convenciment d'haver contemplat el resultat excessivament desigual d'una iniciativa magnífica. No em facin cas. És i serà un èxit. I això és l'important de debò. Per l'Agrupació, per la festa i per Sitges.

"Jamai jamai"

Aquesta setmana em permetran una mica de distensió. Tens el regidor content, em diu un treballador municipal que no puc descriure ni amb un sol adjectiu perquè el definiria de cop. A veure fins quan, li contesto tot pensant en si vaig parlar massa d'hora sobre el pont Domènech. I no. Si el miro mantinc la paraula, però si aixeco la vista més enllà, cap al quadre plàstic del darrere, amb els alçats bancs de fusta blanca encarats cap a mar, combinats amb aquells cossis de potent blauet que hom diria haver vist al carrer del Retiro, la manca d’encaix estètic amb l'obra recuperada esquerda el balanç positiu del conjunt. O sia que, malgrat que en aquest cas tot faci de més ben resoldre si mai es vol canviar, i assumint que vivim l'època del reciclatge de mobiliari urbà, prefereixo marcar distàncies entre ambdues actuacions. Mira-t'ho d'una altra manera, m'espeten dies després, si haguessin posat un altre bancal a la banda de mar del pont, aleshores dirien que no respon a l'original. És que a Sitges mai no en tenim prou!. Potser si que ens sobra un punt de cainisme en determinats àmbits, mentre practiquem el mesellisme condescendent en d'altres.

A l'altre costat del Pont Domènech el mobiliari canta. Un pèl massa....

Ha començat la temporada turística, i, amb ella, retrobem els debats cíclics que no ens deixen mai, la majoria d'ells centrats en si, més enllà del publicitat encant de sempre, a peu de carrer, o almenys en els espais emblemàtics de la vila, costa trobar una imatge real coherent amb la que es difon arreu. I ara vindria una llarguíssima corrua de situacions de complexa solució que s'han cronificat en la nostra vida quotidiana, i que servidor s'abstindrà de relacionar per enèsima vegada. El temps passa i Sitges continua tenint pendent un debat profund sobre el seu tipus d'oferta, i el marc legal que la promou o condiciona, sobre la relació qualitat-preu de la mateixa, la competència deslleial, o la picaresca dels aprofitats de torn; sobre l'ús o l'abús de l'espai públic, i sobre, en definitiva, aquells aspectes que alimenten la sensació de pèrdua de singularitat i qualitat en la qual ens movem en els darrers anys, tot i la gloriosa i benvinguda projecció mediàtica de les tapes. No és només una percepció personal, l'he escoltada per boca de responsables de l'ADEG, o per la dels professionals de l'hosteleria i els de l'oci nocturn, un sector a la vegada victimitzat a cop de denúncia, i víctima de la progressiva degradació de l'entorn on es troba, i de la responsabilitat, sigui per acció o per omissió, dels qui no han sabut, o no han pogut, o no han volgut reinventar-se per a retrobar el nivell de referència assolit en determinades èpoques del passat, quan érem el paradigma de la modernitat cosmopolita. Mentrestant, millor no deixar de donar gràcies perquè, assumint que estem lluny d'haver trobat una veritable alternativa al totxo, altres municipis desmuntats per la crisi voldrien la nostra sort, encara que de vegades ensenyi la seva cara més dissortada.

La revifalla de les caramelles està més que consolidada. I té mèrit.

Quina explicació hi ha en la revifalla de les Caramelles? No és una resurrecció qualsevol. És una realitat consolidada que contrasta vivament amb la imatge desencisadora de fa dos o tres lustres. Els veterans la recordaran. Poca gent, poc públic, poca empenta, poc.... futur. Ara, el canvi resulta entusiasmant, i l'empenta de les colles compensa les dificultats econòmiques que viuen per a tirar endavant. Per tant, cal reconèixer la tasca d’aquells que maldaren per a que la flama de la tradició no s’apagués, i cal aplaudir i esperonar als qui -i a les qui- la mantenen encesa amb una dignitat envejable. El que és evident és que sense la renovació generacional res d’això hauria estat possible, i per aquí han vingut bona part de les alegries emmarcades en un nivell musical molt digne, d’entre el que destaca l’assolit pel Retiro. En un grapat de fulls que conservo amb estima s’hi troba l’esborrany de Cant a l’aimada, que el meu pare va escriure el 1946 amb una caligrafia maquíssima, d’estètica gairebé publicitària. El tema, musicat pel mestre Torrens, s’estrenà la nit de dissabte de Glòria del mateix any per la colla de la Schola Cantorum. El pare tenia aleshores 23 anys i, com tants sitgetans de la seva generació, acabaria amb un mostrari de sabateria viatjant per tot Catalunya. El darrer cop que les caramelles del Prado interpretaren Cant a l’aimada encara les va poder escoltar des de la terrassa de casa, mentre en Rafel Marcet les dirigia amb aquella impulsivitat vital de sempre. A en Rafel li agradava recordar-li al pare la tornada de la cançó: el cel és blau, és cel de Pasqua, com el d’avui ja mai ja mai, i en especial aquest final que acabà convertit, per mor d’una contracció sui generis, en un nou mot que m’ha servit per encapçalar la crònica d’avui. Gràcies a la gent del Prado per aquest regal inesperat.

Segons les estadístiques d’Amazon a Espanya, Sitges és la població de Catalunya de més de 20.000 habitants que més llibres –en paper o en format digital- compra a través del portal. Ens segueixen Cambrils, el Masnou, Lleida i Igualada. També som la primera població de Catalunya en comprar manuals de cuina, guies de viatge, i llibres d’assaig. Si estan sorpresos, els sorprendrà més saber que el llibre més venut a casa nostra ha estat “Men’s search for meaning” que recull el testimoni i les teories sobre la importància de trobar el sentit a la vida que va escriure el psiquiatra austríac Viktor Frankl, arran de la seva vivència al camp de concentració d’Auschwitz. Poca broma...

La demanda

Els convocants ho desmentien, però era inevitable respirar en l'ambient un aire d'argumentari de defensa avant la lettre. Amigues i amics, benvinguts a la crònica d'una roda de premsa incòmoda, sobre un assumpte incòmode. Qui sap si perquè encara no ens hi havíem trobat mai, o perquè la tradició avui defensada amb fermesa ha servit per emparar des d'obres mestres de l'enginy versaire críptic fins a mostres maldestres i ofensives mogudes pel ressentiment, dilluns al palau del rei moro assistírem a quelcom fins ara poc visualitzat en públic: la història d'una demanda contra el Llucifer d'un ball de diables, i de forma solidària contra l'entitat que l'aixopluga, i la lògica preocupació dels presents -inclosos els membres de les altres colles de diables sitgetanes- per les conseqüències d'aquest procés judicial, que té prevista la celebració de la vista pública el 16 d'octubre. El demandant és l'arquitecte Ramon Artigas Poch, i els demandats Lluís Artigas Masdeu i l'Agrupació de Balls Populars. Del relat dels fets, almenys de l'explicat per la part demandada, atès que el demandant ha preferit no pronunciar-se de moment, se'n pot extreure una conclusió ràpida. Vet aquí un tema privat, que res te a veure ni amb la Festa Major ni amb els seus administradors, ni amb Sitges ni els seus governants, ni tampoc, d'entrada, amb qualsevol dels possibles i probables temes susceptibles de ser motiu de rimes sornegueres. Un conflicte que enfronta a nebot i oncle pel pagament del cost de la construcció d'un mur de separació entre finques, valorat en 1500€. De tot plegat no en sabríem res, ni tampoc en tindríem cap necessitat de saber-ho, si no fos perquè, en un moment determinat, el Llucifer de l'Agrupació aprofità l'avinentesa de la representació dels versos dels diables, per a assenyalar al seu oncle com a responsable d'un impagat. I així un any, i el següent, i l'altre.... fins que l'oncle se'n va cansar i va decidir interposar una demanda el mes de setembre del 2012, que ha acabat anant més enllà del protagonista inicial dels fets, obrint un debat a cavall entre el necessari respecte al valor i al sentit final dels versos satírics dins de les manifestacions festives, i els innegociables límits de la llibertat d'expressió, quan voregen la dignitat personal de cadascú.

Assistírem a una roda de premsa incòmoda, sobre un assumpte incòmode

Des d'aleshores, el procés judicial ha viscut algun estira i arronsa. Em confirmen que, fins i tot, s'arribà a posar sobre la taula la baixa d'Artigas de l'Agrupació com a condició per a retirar la demanda, quelcom que es va creure inacceptable. L'entitat ha obert un expedient disciplinari al Llucifer, que no es tancarà fins la resolució del cas. L'expressió dels rostres dels intervinents en la roda de premsa al palau del rei moro no permetia intuir un excessiu optimisme sobre la possibilitat que s'arribi a una solució consensuada entre ambdues parts en els propers sis mesos. Segons el comunicat oficial emès per la junta directiva, Ramon Artigas sol.licita que es condemni solidàriament als demandats a pagar-li 17.248,10€, a més de publicar la sentència als mitjans i eliminar els àudios subjectes de la denúncia que es penjaren a la xarxa en el seu dia. Una ofensiva en tota regla que sembla no contemplar atenuants de cap mena, i que hom pot entendre desproporcionada atès que en el passat es poden trobar exemples de verb molt més gruixut que el que ha estat motiu de l'actual controvèrsia. Però no es pot menystenir que l'interpelat té tot el dret a collar fins on la ferida emocional li ho demani i la justícia li deixi. La tresoreria de l'Agrupació també té els peus en remull per si de cas, i la junta diu en veu alta que no veu cap base legal que pugui fonamentar la responsabilitat de l'entitat en unes manifestacions nascudes de la intenció particular de la persona que les pronuncià.....Tot plegat, repeteixo, per un desencontre familiar que només hauria, o hagués hagut, d'importar a qui l'importi, o a qui li toqui d'a prop.

Els versos satírics s'han de protegir, sense oblidar els límits de la llibertat d'expressió

Es pot denunciar un vers dels diables? La llei ho permet, com permet denunciar qualsevol intromissió a l'honor, sempre i quan el jutge de torn l'accepti. Té sentit fer-ho si considerem el context en el qual es pronuncia? El cronista no té resposta unívoca a aquesta pregunta, segurament perquè la transcendència de les paraules es proporcional a la subjectivitat pròpia, i, d'acord amb ella, a uns els pot relliscar un vers, i no recordar-lo al cap d'uns minuts, i a d'altres els pot marcar de per vida. Per tant, tot és mal que mata, malgrat que els més avesats acostumen a aconsellar carregar-se de relativisme i no fer-se mala sang. Mai no es deixaran de recitar versos, perquè la festa i nosaltres com a col.lectivitat els necessitem. Sense cap intenció d'establir un paral.lelisme, m'ha vingut a la memòria el que va succeir el 2007, quan la junta encapçalada per Joan Molina retirà -després d'un acord amb els afectats- l'edició del llibre del 25è aniversari de la colla de diables, arran d'una qüestió que, com ara, també voltava a l'entorn de l'honorabilitat de les persones. Lluís Artigas va temptar la paciència de Ramon Artigas. I potser al Llucifer li hagués resultat més fàcil denunciar de bon principi al seu oncle als jutjats, si creia que tenia proves per a fer-ho, enlloc de repetir cada any la mateixa invectiva durant la representació del ball la vigília de Sant Bartomeu. L'evidència demostra que, d'aquest frec a frec familiar, l'Agrupació n'està patint injustos danys col.laterals. Bona Pasqua!!.