dijous, 15 de maig de 2014

El bumerang de l’Ateneu (I)


Dos anys després de dir adéu a La Professora de música –és volguda la cursiva i la majúscula- acomiadem a La Bibliotecària. Aleshores ja els confessava la sensació de pèrdua de referents que viu la nostra generació, òrfena de personalitats potents en les conviccions, incansables en el treball i singulars en les virtuts. Un sentiment que ha tornat arran de la mort de Lolita Mirabent, i que, inevitablement, tornarà en el futur. La dona que estimava els llibres, la que procurà amb entusiasme que aquesta estimació s’encomanés a tothom, i la que maldà amb insistència per a que des dels despatxos institucionals s’atenguessin les necessitats dels usuaris, no veurà la darrera i gran intervenció de reforma a la biblioteca. La seva biblioteca. La nostra biblioteca. Allí on el pas del temps ha semblat seguir sempre la lenta cadència rítmica d’una novel.la victoriana. Quan torni a obrir no podrem evitar sentir un calfred. Tancarem els ulls, i ens semblarà veure la Lolita a la sala gran, i la Rosa a la petita, envoltats del gran grup d'excel.lents bibliotecàries i bibliotecaris que van veure néixer la seva vocació entre les parets de la casa d'Utrillo.

Vinyet Lluís demana paciència,
 però no sabem fins quan caldrà tenir-ne....

S’ha ficat en un embolic l’Ajuntament precintant el bar-restaurant de l’Ateneu?. Arran de la decisió municipal pot obrir-se aquella caixa que amaga casuístiques diverses, i rumorologia més o menys certa sobre greuges comparatius i picaresques permeses o tolerades? La casa gran ha estat i és més condescendent a la plaça de la indústria i al carrer Joan Tarrida que al carrer Sant Bartomeu? Res d'això, com és obvi, importa tant als membres de la plataforma jo vull dormir com els importa allò que els afecta directament. Lògic. Obvio qualsevol intencionalitat política en l’actuació de l’Ajuntament, malgrat les insistents afirmacions que molts dels afectats han expressat amb contundent vehemència o bel·ligerància, i amb un punt de victimització dels que acostumen a generar empatia. El cas de l'Ateneu es pot afegir, amb tots els matisos que es vulguin, a la llarga corrua de circumstàncies que, de fa molt de temps, afecten al poble-on-mai-no-deixen-de-passar-coses i exemplifica l'assumpció d'una petita, i complexa, quadratura del cercle. Una paradoxa quotidiana en tota regla. Com correspon a una destinació que viu del turisme, perquè sinó no viuria, el nostre pla d'usos permet la instal·lació de discoteques o bars musicals al centre de la vila, obrint la porta als inevitables conflictes de convivència veïnal que comporten els moments de lleure en general, i de lleure nocturn en particular, i posant a prova la capacitat o incapacitat de l'administració per a resoldre’ls. D’aquí que el degoteig de denúncies no pari de créixer. El qui obre un negoci, complint amb tots els requisits legals, ha de poder viure d’ell, i el qui viu a casa seva ha de poder descansar. Una equació prou difícil a la qual les conseqüències al carrer de la llei del tabac no ha ajudat a resoldre.

Es parla del carrer Sant Bartomeu, però més queixes venen
del Joan Tarrida....

L’Ateneu no és una discoteca ni un bar musical. És un bar restaurant que acull la seu d’una entitat que, des del febrer del 2012, ha programat una notable i valuosa oferta de propostes socio-culturals. Per tant, i vet aquí una altra derivada del cas, el que s’ha tancat és, també, un local social. Un lloc de reunió on ara no s’hi pot reunir ningú… Sigui com sigui, en el que es viu avui conflueixen, per un costat, el cúmul de queixes d’un grup de veïns arran de les molèsties ocasionades pel soroll provocat per algunes de les activitats del centre, i, per un altre, el llarguíssim i rocambolesc procés de tramitació de la llicència d’activitats del negoci -del qual se’n poden responsabilitzar la pròpia entitat i l’Ajuntament- i que ha culminat amb el precinte del local el passat dilluns per no complir amb la normativa. No hi ha res pitjor que intentar explicar un procés que encara està per a resoldre quan el teló del temps cau al damunt de qui els escriu. Per tant, en espera d’avançar en el detall, els deixo una reflexió d’urgència. De les tres parts que intervenen en aquest conflicte, la plataforma és la que millor ha fet els deures. La que els porta més ben estructurats i documentats a l’hora d’expressar el seu posicionament en públic. La que sabia el que volia i com volia fer-ho. No parlo de si als seus integrants els empara la raó o no, em refereixo a la capacitat de poder defensar la seva posició en aquest afer, perquè no han fet més que perseverar amb constància i eficàcia vers la consecució d’una reivindicació que després, si convé, es podrà qüestionar o no. L’Ateneu no en tindrà prou per a defensar-se del tancament si capitalitza els seus arguments en les tesis de la conxorxa política o la de l’assetjament veïnal, perquè fins ara no s'han pogut demostrar sobre el paper. Finalment, a un Ajuntament que s'autocomplau en els valors de la tecnificació de la seva organització, mentre assumeix no haver gestionat aquest assumpte amb la diligència necessària, i a la vegada demana paciència a la ciutadania davant de  la plaga dels top manta, la de l’incivisme, o la desquiciant proliferació de terrasses amb espectacle, li correspondria obrar amb un mínim de mà esquerra. I obrar amb mà esquerra no significa incomplir la llei. Vol dir, simplement, ajudar en el que sigui necessari per a poder-la complir. Per què tinc la percepció que l’Ajuntament demana condescendència a la ciutadania quan la culpa és pròpia, i li costa molt tenir-la amb els administrats quan necessiten negociar solucions…