dijous, 22 de maig de 2014

El bumerang de l'Ateneu (II)


Quatre dies després de precintar la seu social de l'Ateneu, l'Ajuntament aixecà el precinte fent valer un argument del qual en podia haver estat perfectament coneixedor quan la va precintar. Només calia fer una simple i ràpida consulta al web del registre d'entitats inscrites al departament de justícia de la Generalitat de Catalunya per a certificar que al carrer Sant Bartomeu número 40 no només hi ha un bar restaurant pendent de l'aprovació de la llicència d'activitat. El dijous, l'endemà d'una tensa reunió amb els membres de l’Ateneu, li preguntava a Jordi Mas si l'Ajuntament hagués pogut realitzar aquesta feina de becari, i el regidor respongué amb un: "l'Ajuntament no té temps per anar cercant tots els detalls, és l'interessat sempre el qui ha d'aportar la prova". Avui es pot pensar, sense por a equivocar-nos, que aquesta prova hagués permès estalviar un maldecap.

Al final, l'atorgament de la llicència del bar de l'Ateneu depèn....d'una porta.

Entre potsers, possiblements, probablements i d'altres declinacions adverbials, en una nova entrevista el regidor digué divendres que "L'Ajuntament no és perfecte". I ho digué una vegada, i una altra, en una mena de mantra destinat a revestir de prec de condescendència l'aixecament del precinte que bloquejava el local de l'Ateneu des del passat dilluns, per ordre seva. I tenia raó. Com els germans Dupont de Tintín servidor encara diria més. Ningú no és perfecte, ni imprescindible, gràcies a Déu."No hi ha hagut intenció de vulnerar cap dret fonamental" també digué divendres el regidor. I ho digué una vegada, i una altra, per a intentar esborrar una patinada de llibre, una extralimitació de la institució que li pot costar una demanda per haver vulnerat el dret d'associació que la Constitució, en el seu article 22, protegeix de manera especial. Si ningú de la casa gran fou conscient de les conseqüències que podia tenir la decisió de dilluns, malament rai. Ja no vull pensar en si es va prendre a plena consciència… Sigui com sigui, les circumstàncies de la vida han volgut deixar-nos una paradoxa: els veïns del carrer Sant Bartomeu denuncien l'Ateneu, i l'Ateneu pot acabar denunciant l'Ajuntament. I per raons diferents. La manifestació prou nombrosa -que no multitudinària ni esquifida- de divendres al vespre esdevingué l'expressió perfecta d'una setmana ciclotímica que es tancà amb un titular fruit de la darrera trobada mantinguda una estona abans a la planta noble de la casa de la Vila. Tot s’arreglarà, o almenys així s’assegura ara, quan l’Ateneu col.loqui una doble porta, i, suposo, la tanqui de tant en tant perquè sinó fotuda l’hemus. És aquesta porta la mateixa porta que reclamaven els veïns amb insistència? Calia aquest trasbals general per acabar justificant que la llicència d’activitat del bar-restaurant de l’Ateneu podia recuperar-se si es plantejava aquesta solució, enlloc de proposar dos dies abans als seus responsables que iniciessin de nou tot el procés administratiu assumint el pagament d’unes taxes ja liquidades pel mateix concepte? No. No calia. D’aquí que l’Ajuntament hagi hagut d’afluixar el gas, prémer el pedal del fre, menjar-se els posicionaments enrocats i posar la marxa enrere davant l’enuig general que ha provocat la qüestionable gestió d’un desconcertant procediment on la mà esquerra –aquella a la qual apel·lava la setmana passada- no sembla haver-se palesat amb el nivell necessari que pot exigir-se en el tracte de qualsevol administració pública vers els seus administrats. La cronologia dels fets així ho demostra, i no és el primer cop que en l'actual legislatura -ni en les anteriors, no cal que s'entusiasmi la oposició ara- som testimonis d'un episodi amb connotacions de tracte proper a la displicència comparables al que s'ha viscut.


Em pregunten si de debò crec que l'Ajuntament és fort amb els dèbils, i jo...


Torno a bandejar la interpretació política que pugui fer-se des d'ambdós costats. Des dels qui acusen l'Ateneu d'utilitzar la demagògia aprofitant l'avinantesa, fins als qui acusen als responsables municipals d'intencionalitat manifesta en la seva actuació. Prefereixo referir-me a dos pensaments, abans de continuar una discussió estèril per inacabable. M'han preguntat si penso, de debò, que l'Ajuntament està essent més fort amb els febles i més feble amb els forts. I jo soc incapaç de contestar -o directament, no ho vull- amb un si categòric, malgrat pensi que situacions d'aquesta mena erosionen el crèdit de la institució fins que la memòria fugissera s'encarregui d'oblidar-les en major o menor grau, segons l'empremta emocional que hagin deixat a cadascú. A la vegada, durant aquests dies he pogut escoltar en més d'una ocasió a veïns que es mostren fins a cert punt sorpresos i desencisats pel fet que aquesta història hagi succeït sota la presidència d'un alcalde que pot parlar, amb absolut coneixement de causa, del paper fonamental del teixit associatiu en la vida sitgetana, perquè ell mateix n'ha format part de manera molt activa durant períodes importants de la seva vida. Alguns s'interpelen sobre si Miquel Forns ha permès una situació que no es correspon al tarannà que li recorden amb apreci. Com si alguna cosa hagués canviat en el caràcter de l’alcalde, víctima, qui sap si inconscient, de la síndrome del despatx.

Un contrapès ben gran per acabar. L'aplaudiment que mereix el Juvenil de la Blanca Subur que, després de tres anys de lluita, ha pujat a la categoria nacional entrenat per David Porras. L'esbroncada va per aquells aficionats i familiars incapaços d'entendre fins a quin punt és degradant pel foment dels valors de l’esport estomacar-se per un partit de futbol.