Roba, cafès, croissants i terrasses

O cafès, terrasses, croissants i roba. O terrasses, croissants, roba i cafès. És igual l’ordre de factors de cara a un producte final que trobaran desplegat per el rovell de l'ou amb totes les variables possibles. Sitges ha bescanviat les oficines immobiliàries que varen créixer com a bolets arran de l'economia del totxo, per un ventall d'ofertes comercials que es repeteixen de manera cíclica, i que evidencien l'actual context en el qual es mou l'economia de la vila, abocada als ingressos derivats del turisme i dels serveis, com abans ho va estar pels de l’especulació del sòl i la vivenda. Avui s'encadenen els aparadors de samarretes de fantasia o de llenceria de marca, al costat de vetlladors encaixats sobre voreres de mínima amplada, o pissarres  invasives enmig del carrer, sense deixar de banda els cronuts o les inefables baguettes que, de no vendre’s, acabaran senceres, al costat d'altres productes de pastisseria ràpida, ficades dins d’una bossa d'escombraries fins que, aprofitant la discreció de la nit, la necessitat se les endugui. De fa temps, un dels comentaris més habituals cada cop que els paletes entren a uns baixos apunta a algun d'aquests sectors. I és lògic vista l'evidència. Amb aquesta percepció, i afegint-hi el debat sobre la conciliació del descans veïnal amb l'activitat de lleure pròpia d'una destinació turística de referència com la nostra, he anat a parar al Pla de millora urbana d'integració d'usos en el casc antic de Sitges, el document aprovat l’any 2008 que defineix les activitats comercials i/o empresarials que l'Ajuntament permet o no desenvolupar en aquesta peça de trama urbana tan cobdiciada. En definitiva, en aquest text la institució va marcar d'una forma molt clara el camí d'un dels principals pols d'atracció de forasters de la nostra vila. Avui, aquelles directrius, fruit d’una conjuntura socioeconòmica prou coneguda, poden haver estat la principal causa d'un dels nostres trencaclosques del present: com afrontar les conseqüències d'un monocultiu d'oferta que té repercussions evidents en l'ordenació i l'ús de l'espai públic, com ho ha palesat amb escreix, per exemple, l'embut creat a l'inici del carrer Parellades, on coincideixen a banda i banda dues terrasses absolutament legítimes d'acord amb la normativa.

El pla d’usos reflecteix la poca capacitat de l’administració per adaptar-se a la vida real.

Fins on el meu enteniment pot explicar, el Pla d'usos, accessible i perfectament consultable al web municipal, es refereix als Eixos comercials centrals (ECC) com a les zones del casc antic "que concentren la màxima activitat comercial en continuïtat, i que cal preservar per a potenciar-les, tot i dotant-les d'un especial tractament en les infraestructures urbanístiques". El llistat de ECC’s és ampli: plaça del Pou Vedre, Parellades, Cap de la Vila, Jesús, Illa de Cuba, Sant Francesc, Major, Sant Gaudenci, Sant Pere, Sant Pau, Bonaire, i el primer tram del Passeig Vilafranca fins Artur Carbonell. Sobre el paper –sobre el paper, repeteixo- en aquests carrers ho tindrà més difícil un enginyer, advocat, metge o gestor per a posar un despatx de bell nou (no estem parlant de traspassos de negoci) que no pas un empresari que vulgui obrir una cafeteria, una botiga de roba, un bar, una perruqueria, un supermercat o qualsevol franquícia. El rosari d’activitats no permeses és ampli. Ni agències d’assegurances, ni entitats bancàries, ni pisos tutelats, ni serveis mèdics, ni video-clubs o agències immobiliàries, ni activitats relacionades amb l’ensenyament, el transport o la missatgeria, ni gimnasos, ni oficines d’empreses o despatxos de professionals liberals com els comentava anteriorment….. Cap d’aquests negocis pot ubicar-se en l’àmbit dels Eixos comercials centrals. A canvi, el llistat d’activitats permeses inclou, a més dels comerços que tots vostès poden tenir in mente, bars, restaurants, perruqueries, tintoreries, agències de viatges, activitats culturals, socials o audiovisuals, o discoteques i bars musicals condicionats a la distància que hi hagi entre aquest tipus d'establiments. El resultat del mapa, i deixant de banda el top manta que se situa als llims de la norma però que és ben present a la vida real, permet moltes reflexions sobre allò que Sitges vol o no vol potenciar, o incentivar, o limitar. A la pàgina 48 de la normativa també s'assenyala que tenen dret a instal.lar terrasses únicament i exclusiva els bars/restaurants, o els hotels amb servei de bar-restaurant, i els respectius establiments d’excel.lència. De la mateixa manera, s'expressa d’una forma molt explícita la negativa a instal.lar-ne en altres establiments de pública concurrència, així com els anomenats establiments comercials alimentaris amb degustació i es detallen amb minuciositat les limitacions de l’ocupació de la via pública, o el tipus d’elements que hauran de ficar-s'hi i recollir quan toqui.

Al centre no hi poden haver despatxos. A canvi, fa mal de veure tant de pa llençat a la nit.

Del debat de la moció sobre les terrasses que el PSC presentà al ple de dilluns en trec dues conclusions. Primera: la norma acostuma a anar a remolc de la vida, i li costa adaptar-se als canvis constants que imposa la societat a la qual ha de servir. Segona: a Sitges, com a tot arreu, el problema fonamental rau en disposar dels mitjans per a fer complir allò que toca. Vet aquí el petit drama al qual s’hi han enfrontat els governants d’ahir i d’avui. La capacitat de l’Ajuntament per a afrontar amb garanties les conseqüències de la normativa que ell mateix redacta, aprova, i no sempre pot -no vull pensar que no sempre vol- fer complir.