Crònica local
Eco de Sitges, 22 de Gener

El deute i les solucions (I)

-Si fos estrictament una empresa, l'Ajuntament estaria en fallida?

-Sincerament, no se dir-t'ho (...) El que si se, és que podriem fer moltes més coses per a solucionar situacions si fossim una empresa que si fossim un Ajuntament. (...) La sort que té l'Ajuntament és el coixí que té (...) Els Ajuntaments poden estar en fallida tècnica, com així es diu, i les empreses en fallida tècnica no poden estar.

-Per al gestor, això és un caramel enverinat?

-Sí.

-Us heu enverinat una mica d'aquest caramel, de pensar que sempre hi ha un coixí?

-No, no. La preocupació és suficientment gran per a que no t'envereni pensant que hi ha un coixí.

Jordi Baijet

18 de Gener

D'aquí quatre mesos eleccions municipals. Dues reflexions, a 120 dies vista de la data assenyalada. Primera: des de la mínima perspectiva que poden donar els gairebé 16 anys de secció, diria que en la trajectòria dels alcaldes arriba un moment, un punt d'inflexió si volen, a partir del qual comencen a ésser engolits per un sistema administratiu/institucional d'inèrcia paquidèrmica, del qual no poden desempallegar-se'n i del que, d'alguna manera, n'han estat també responsables de no haver redreçat, per acció o omissió. Alcaldes presoners i còmplices a la vegada del manteniment o potenciació d'una estructura que condiciona enormement la seva capacitat d'actuació, malgrat que en la majoria d'ocasions es mostrin convençuts que tot és a fi de bé. Ho deixo aquí, almenys per ara, en el benentès que és una apreciació molt subjectiva. Segona: Només han passat dues setmanes des de la darrera incorporació, i al llibre de les paradoxes sitgetanes n'hi podem afegir una altra. Justament ara que la desafecció política ha arrelat sense compassió, i justament ara, quan, després d'una dècada d'excessos immobiliaris insostenibles, el municipi s'ha fet gran i francament complex de gestionar, i la situació de l'Ajuntament no és la d'una pubilla per a pretendre, és possible que el proper 22 de Maig es presenti el ventall d'opcions polítiques més gran des de la recuperació democràtica a la vila. En conseqüència, i pel que s'intueix, la vida/vocació/ocupació política segueix generant afeccions, malgrat pugui pensar-se que qui vingui més que fer el que vulgui, farà el que pugui. Tant és així, que Joan Manuel Duran, l'ex-regidor d'hisenda amb CiU, que ha viscut vuit anys fora de la primera línia -i de la segona si molt m'apuren- ha protagonitzat titulars aquests dies per haver estat escollit responsable de la secretaria d'acció municipal de Solidaritat Catalana per la Independència per a la regió Penedès. La notícia, publicada en el portal vilanovadigital.cat, ha generat una certa reacció de sorpresa. El temps dirà si Solidaritat es presenta a casa nostra, i si Duran -que començà amb molt bon peu i acabà literalment esgotat, i en boca de tothom per una pressumpta carta a favor del candidat de la plaça hospital- té alguna cosa a dir-hi. Mentrestant, Jordi Baijet ja ha pres la decisió sobre si opta o no a la reelecció, però no la farà pública fins a finals de Febrer. Es veu que les primàries a Barcelona, que estan prenent una dimensió excessiva, han tombat la planificació prevista. Per tant, tot i que Armand Paco assegura que per a ell no hi ha millor candidat, podem continuar plantejant conjectures per a passar l'estona.

Qui arribi o continui a l'Ajuntament s'haurà de pessigar on li faci més mal, perquè les circumstàncies no li dispensaran massa motius per a celebrar res. Si els darrers mesos de Pere Junyent es mogueren entre les perilloses aigues i la influent facturació de la indústria del totxo i de tot el que es movia al seu voltant, l'Ajuntament del 2010 viu en la indigència pressupostària, arrossegat per un context on aquell totxo que rajava ha deixat de rajar, on ningú ja no parla del creixement ni de les grues, i on ha calgut aturar de cop una màquina que semblava no tenir aturador perquè totes ens ponien en l’època en que no hi havia prou màniga per a cobrir un braç que no deixava d’estirar-se, i es decidiren iniciatives i actuacions municipals que ara no es considerarien amb la mateixa condescendència d’aleshores. Tot és mal que mata, doncs, però, un cop passada la mentida en la qual hem viscut fins fa quatre dies, l'evidència resulta punyent i inquestionable. La legislatura que acaba i la que començarà venen marcades per la crisi i el deute. Un deute que l'alcalde quantifica en 17 milions d'euros, mentre d'altres asseguren que s'acosta als 40 sense contemplacions. Sorprenentment, Armand Paco confessa que desconeix la xifra exacta –servidor ja està curat d’espants- però que, probablement, deu estar entre una punta i l'altra de la forquilla. Tot depen de la vara de mesurar, o d’interpretar les dades. El tinent d'alcalde de l’àrea de territori reconeix que l'Ajuntament paga tard, fins al punt que continua arraconada alguna factura del.... 2007. Valga'm Déu, encara manava George Bush i s’havia d’enrajolar el Cap de la Vila…. Ho compensa dient que cap urgència queda sense atenció. De nou, em sento curat d’espants.

En qualsevol cas, vet aquí un mal averany que comença a imposar-se sense embuts. Amigues i amics, després d’uns 15 anys en els quals no s’han tocat massa, pujaran els impostos. Sembla que això està clar, altra cosa és que la mesura pugui aparéixer impresa en qualsevol folletó de campanya electoral. S'atrevirà algun partit a deixar per escrit que augmentarà els impostos perquè si no això no hi ha qui ho pagui?. Alguns apunten, obertament, a que qui asseguri que pot capejar el temporal sense tocar-los, o bé s'estarà autoenganyant, o bé enganyarà als ciutadans. Deixant de banda l'estratègia político/comunicativa de cadascú -la que no sempre coincideix amb la realitat que ens envolta- s'insinuen tres línies d'actuació per a intentar administrar la situació actual. Apunto avui la primera d’elles que és, també, la que acaben de llegir i, amb escreix, la més impopular de la tríada. El 2012 augmentarà amb decisió l'IBI, i es recuperarà la taxa de recollida d'escombraries que, precisament arran del darrer gran augment de l’impost, fou incorporada al rebut per mor d'atemperar una memorable emprenyamenta ciutadana, que es copsà en aquell ple municipal de fa prop de vint anys, on un taüt reivindicatiu es passejà pel saló de plens, per acabar arraconat en el garatge d'una familia sitgetana de soca-rel. No m'estranya que alguns regidors titllin d'avorrida l'actual vida política, tenint en compte precedents d'aquesta contundència. Tot i que l'alcalde inclou la proposta de l'augment dels impostos dins de les mesures anticrisi aprovades fa temps, no cal ser cap llumanera per a concloure, seguint l'argumentació anterior, que res no s'apujarà en any electoral, per raons òbvies. El percentatge d'augment de l'IBI vindrà donat per una revisió cadastral que havia d'arribar un dia o altre des de l'estat, però que ara reclama l'Ajuntament. En el fons, sobre la taula hi ha l’etern debat sobre el veritable cost dels serveis públics i com assumir-lo.

Crònica local
Eco de Sitges, 15 de Gener

Les finestres

“I ara, què haig de fer?”

Deli Carbonell, de balcó a balcó

23 d’Agost del 2010

Primer. Un record –gran- per en Joan Ferrer Terradéu/s. L’home d’humanitat desbordant, expansiva i arrauxada, que amagava una ànima sensible. Aquesta era, precisament, el vincle que l’unia a la delicada personalitat de la poetessa Toni. La memòria em situa en qualsevol vespre de tardor, hivern o primavera, a redós de la platja Sant Sebastià d’abans de la reforma, i al menjador de la casa familiar d’uns perfectes amfitrions, entre cafè i poesies, receptes casolanes de primera especial, i inacabables històries de mariners i anècdotes de la vila i els vilatans, explicades amb sornagueria i veu de tro. Segon. Un record –gran- per en Juli –Julio- Sales. L’home de Philips a Sitges, que es desempallegava amb ofici nervi i coneixement, enmig d’un oceà de cargols, femelles i claus encaixats en cartró, i calaixos de material elèctric i de bricolatge que s’enlairaven per un laberint d’estanteries que en feien dos com ell. Un exemple de com arribar a la vellesa amb la ferma intenció de no deixar-se envair per la monotonia de l’avorrida quotidianitat. Tercer. I un record –ben gran- per la Deli Carbonell. La primera clatellada del 2011 ha picat al moll de l’ós de la nostra geografia física i emocional. La Silvia Camps –em sabrà perdonar per explicar-ho- i jo, compartim una vivència recent que ens marcarà el calendari d’enguany. La frase d’avui, pronunciada una estona abans del brogit de l’entrada de grallers, venia d'un dels balcons de la casa Bartomeu Carbonell. De la casa del Siglo i de Can Gassó. Fit a fit, la Deli ens interpelava amb el cor adolorit per la mort del seu marit, succeïda poques setmanes abans. Tots tres coincidirem: allò que s’havia i s’ha de fer és viure. Arribarà el 23 d’Agost del 2011, obrirem la persiana del sempre acollidor balcó de Can Janio -a punt per a col.locar cables i micros- i, davant per davant, no podrem saludar a la dona ferma, decidida, sacrificada, riallera, de militància ciutadana crítica -encara recordo la seva intervenció al ple municipal arran de les dissortades llambordes del Cap de la Vila- pencaire, sociable, activa en l’associacionisme -sobretot durant la memorable etapa al capdavant de Joventuts Musicals, al costat d'en Josep Vadell- convençuda des de la fe de la necessitat de renovació de l’església, i, sobretot, mare i àvia… Dilluns, a la parròquia, els celebrants intentaven cercar aquelles paraules que, fora d'una actitud de resignació cristiana molt interioritzada, difícilment poden reconduir la sensació d’injustícia que ens envolta, quan s’és conscient de la frustració que suposa morir-se als 70 anys, quan s’ha dedicat tota una vida a treballar i a sacrificar-se pels altres sense perdre el somriure, i el desti escombra sense compassió el que hagués estat una etapa de merescut descans i gaudi de les aficions pròpies. Afegeixo, d’entre totes les vivències que molts de vostès podrien explicar amb molt més coneixement de causa del qui signa, una de ben prosaica si volen. De bon matí, el pis és a les fosques, i ja no s'insinua claror darrere les persianes i les cortinetes de punta de coixí. A quarts de set una salutació de dalt a baix i de baix a dalt encenia el dia fora de casa des del Cap de la Vila. La Deli ja era desperta. Ara, hauré de mirar més amunt.

Dijous, 6

El que cada any fa l’associació de pessebristes al palau del rei moro, és art efímer en el sentit més literal del terme. Amb la tranquil.litat de l’estona prèvia al dinar de reis m’hi acosto, i, d’entre tantes mostres d’excel.lència, em quedo amb tres diorames, que defineixen dues concepcions oposades. Per un costat, l’anunciació a Maria a l’interior d’una casa humil, de parets sòbriament encalades, i una fugida a Egipte de tonalitats càlides, i composició diàfana i equilibrada. Per l’altre, l’escenografia de superproducció que ha proposat Llorenç Baqués per a evocar la cavalcada dels reis d’orient al seu pas per la Fragata. Fa dos anys, ja havia quedat enlluernat amb la sensacional reproducció de l’interior del Vinyet, però enguany la reconstrucció que ha fet l’artista de la nostra postal, essent fidel a la imatge bucòlica i nostàlgica de tantes postals i quadres centenaris, tomba literalment d’esquena.

Diumenge, 9

“Nuestro hotel boutique de diseño situado en el centro de Sitges, y a segunda linea de las playas de la Costa del Garraf, ofrecerá una experiencia refrescante, y traerá un nuevo nivel de confort y estilo a Sitges. Tanto los espacios comunes como las habitaciones estarán decoradas en un estilo moderno con muebles de diseño. Además, tiene piscina en la azotea y un urban spa. El bar, restaurante y el lounge de la azotea estan destinados a convertirse en el lugar trendy y fashion en Sitges. Abrimos a finales de 2011”.

El que obrirà a finals d’any és l’Avenida Sofía Hotel y Spa. El nou Veracruz vaja, resultat d’una negociació entre l’Ajuntament i la propietat, a través de la qual la institució ha aconseguit el bocí de terreny que li mancava per a que tota la zona contigua al carril d’entrada del passeig de Vilafranca, i compresa entre el pont de la via i la rotonda del cor, sigui de titularitat pública. A canvi, el propietari del solar de l’Avinguda Sofia cantonada Sant Muç ha pogut augmentar l’alçada del nou immoble, i, en conseqüència, el seu volum habitable respecte al de l’antic establiment. L'arquitecte que m'advertí en el seu dia tenia raó. A més de l'imposant presència de l'estructura ja finida, la façana apareix més avançada respecte la linia marcada per la resta de cases, en el que podria interpretar-se -o almenys ho intueixo així- com l'aprofitament de l'espai que antigament corresponia a la terrassa que, situada en un nivell inferior al pla del carrer, envoltava part de la planta baixa. Sigui com sigui, ara l'evidència canta i els veïns més propers creuran viure en un carrer de Manhattan, perquè dóna la sensació que l'aspecte final de l'edifici, la recreació virtual del qual ja és consultable per internet, s'integraria més a l'eix Macià de Sabadell, que no pas a l'Avinguda Sofia farcida d'exemples destacats del nostre catàleg patrimonial. Malgrat tot, també és cert que els compressors d'aire condicionat penjats de les finestres de l'antic hotel no eren un referent estètic exemplar. Tampoc no ho era l'edifici, semblant a tants d'altres de l'època que compartien i comparteixen un aspecte funcional i anodí sense cap mena de singularitat especial, fins al punt que el vianant difícilment aixecava la vista enlaire. Vet aquí, doncs, l'altra cara de la moneda. Un edifici decididament impactant. Possiblement més impactant vers l'entorn immediat que allò que molts consideren avui el projecte més impactant dels darrers anys. Un paral.lelepípede que es preveu de vidre i metall, i que es vol exemple d'aquest nou glamour amb un punt de fredor impersonal i asèptica poc mediterrània, que està de moda. No sóc gens optimista pel que fa al resultat, però millor esperar a que el blat sigui al sac i ben lligat.

Crònica local
Eco de Sitges, 8 de Gener

2060

“Cap sitgetà hagués perdonat que el Club Natació tanqués”

Laura Pinel, 27 de Desembre

Amigues i amics, feliç any nou. Començo el 2011 amb la sensació que ses majestats els reis d’Orient -vatua l’olla que un d’ells tenia una veu que semblava la de l’alcalde- han deixat un flotador salvavides al Club Natació, un petit-gran crèdit a l’Ajuntament per a tapar forats i un pagaré a l’oficina de Caja Navarra, que els assegura allò que no tenien gens segur fins fa ben poc. El 2010 acabà amb l’acord unànim del ple municipal, per a posar en marxa el consorci que ha de permetre salvar al Club Natació, o almenys això s’assegura amb èmfasi. Si la savia naturalesa es comporta com cal esperar d’ella, i no m’atorga una longevitat exagerada, d’aquí 49 anys el cronista que els saluda serà mort. Podria gairebé assegurar també que d’aquí gairebé mig segle les pedreres del Garraf estaran tancades, Sitges totalment urbanitzat, i qui sap si el tren soterrat. Sigui com sigui, ja no seré a temps de saber si el Club Natació haurà pogut recuperar les instal.lacions que, des de ja mateix, passen a formar part d’un organisme participat per l’Ajuntament en la seva majoria. En el gran llibre sitgetà de les paradoxes, pendent d’escriure, n’hi podrem afegir una altra arran d’aquest cas. Amb tots els matisos que hi puguin ficar els responsables d’una negociació exitosa i envejable –després els diré perquè- es creuen les històries d’una piscina definida com a municipal, construida sobre sòl públic donat per la causa i que està gestionant una empresa privada, i la d’un club esportiu privat amb piscina, formador de grans campions, que ha acabat municipalitzat per mor d’un astronòmic, impossible, incomprensible i inexplicable deute de 4,2 milions d’euros. Malauradament, necessito posar davant del carro de les argumentacions, el recel personal a la capacitat futura del Club Natació de treure’s del damunt aquesta llosa, i de recuperar allò que s’ha vist obligat a cedir. Em sap greu dir-ho, però crec que l’operació acabarà amb el tancament de l’entitat, la requalificació dels terrenys, i els guanys repartits entre els que amparen una moratòria d’incert termini. I, de tot cor, desitjo equivocar-me.

Probablement, i més enllà dels tics de mala educació que van enterbolir el discurs –per altra banda amb apunts interessants- d’un emprenyat Lluís Marcé, el debat sobre l’assumpte que ens ocupa pot resumir-se en una pregunta pronunciada per Armand Paco i en una afirmació deguda a Ramon Artigas. La primera: Ajudem o no al Club Natació?, estableix el punt de partida del nou capítol que s’obre en la història de l’entitat. La segona: No es poden solucionar totes les penes que hi ha, rebla la conclusió final que se’n pot treure del procés, tot prevenint als qui creguin que poden enmirallar-se en aquest precedent, que no hi haurà segones parts. Entre les dues apreciacions expressades en el ple, hi ha hagut un any i mig de negociació intel.ligent, molt intel.ligent si tenim en compte, només, les circumstàncies de les parts que hi han concorregut. Vet aquí una entitat esportiva ancorada en la fallida. La presidenta del Natació diu que quan va arribar al càrrec el club ja arrossegava un dèficit d’un milió d’euros. Pensaren aleshores en fer un pas endavant amb unes ambicioses obres de millora i demanaren una hipoteca… Ni les obres varen sortir d’acord amb la planificació prevista, ni l’hipoteca s’ha pogut anar pagant, i els 25 treballadors han viscut, i viuen encara, a la corda fluixa. Mitja dotzena d’ells dins d’un malaurat Ero. Hi poden afegir l’èxode de socis a la piscina municipal i la crisi general i acabaran de dibuixar el fatal escenari que va portar a la junta del club a parlar amb l’Ajuntament. Caja Navarra és la principal creditora. Malgrat que el natació pot dir que ara per ara ja no acumula deute, que no deuen diners als proveïdors, i que el nombre de socis ha tornat a pujar fins els 1500, Laura Pinel afirma que les negociacions amb l’entitat financera estaven encallades perquè no estaba por la labor. Lògic. Des del pragmatisme, a cada soci li correspondrien 2800 euros del deute acumulat… La segona balda de la cadena és, doncs, una caixa situada en un atzucac sense sortida. Per una banda, sabia que no podia estirar més del club per aconseguir una certa garantia de retorn dels diners de la hipoteca, i, per l’altra, tampoc podia esperar, en cas d’embargar-lo, cap possibilitat de rendibilitzar-ne el patrimoni en un futur immediat, perquè, hores d’ara, el pla general no dóna cap altra opció en aquell indret que no sigui la de mantenir l’equipament esportiu. En aquest estat de coses, entra en escena la institució pública. Assumint l’indiscutible trajectòria històrica de l’entitat, i, per tant, convençut que cal fer alguna cosa per a reflotar-la, l’Ajuntament acorda amb Caja Navarra subrogar-se la hipoteca del club en una operació que ha inclòs en paral.lel -i així ho va manifestar l’acalde en el seu dia- l’aprovació d’un crèdit per a la casa gran, que servirà per a satisfer les urgències que no poden assumir les eixutes arques municipals. Dos ocells d’un tret.

Amb la creació del Consorci, entre Ajuntament i Club Natació, el club cedeix el seu patrimoni al nou ens –a l’Ajuntament en definitiva-, i, segons un draconià calendari establert, que li atorga un periode de carència de cinc anys, a partir de l’any 2016 haurà de començar a pagar al consorci per dos conceptes: primer, pel lloguer d’unes instal.lacions de les quals en serà inquilí i no propietari com fins avui, i segon, pel préstec hipotecari que cal retornar. Si tot va bé, i els pagaments se succeeixen sense dificultats, l’any 2060 el Club Natació Sitges podrà recuperar la propietat d’allò que ha estat seu, el consorci es dissoldrà i pau i glòria. Si no és així els remeto als paràgrafs anteriors. Mentrestant, l’Ajuntament, que incorpora a la seva cartera un patrimoni valorat en 7 milions i mig d’euros que, en el pitjor dels casos -i cal no perdre de vista aquesta possibilitat, perquè és el quid que el diferencia de les capacitats de Caja Navarra- sempre podrà requalificar si venen maldades, començarà a satisfer el deute d’immediat, a partir de la signatura de tot el paperam administratiu prevista pel proper 12 de Gener. Vist així, ningú no hi surt perdent d’entrada. De sortida, ja en parlarem. El natació se salva i té cinc anys per a fer guardiola, l’Ajuntament pot dir en veu alta que ha ajudat a salvar al club i, de passada, ha pogut rebre gràcies a la negociació una injecció de diners que necessita imperiosament, i Caja Navarra s’assegura el cobrament d’una hipoteca carregada de mals averanys. Fins aquí, una estratègia ben jugada, per la qual cal felicitar als negociadors. El que pot passar a partir d’ara no és tan falaguer i dependrà, obviament, de la capacitat del club d’assumir unes espectatives que qualsevol imprevist pot engegar a dida.

Calia rescatar el Club Natació? No es pensi la presidenta que la frase que encapçala l’article sigui acceptada amb generosa empatia. És cert que tothom lamenta la situació actual del club, però tampoc no són pocs els qui creuen que els números evidencien una gestió poc acurada –per no dir una altra cosa- que el diner públic no hauria d’assumir la responsabilitat de sanejar. Quants industrials o petits empresaris a qui l’Ajuntament els deu diners, i dels quals en depenen, en major o menor mesura, treballadors i famílies, poden pensar que es troben en una situació de greuge comparatiu, davant la solució trobada per a reflotar el Natació? Que hi hagi sort.

Crònica local
Eco de Sitges, 18 de Desembre

Delictes i faltes

Aquesta secció, a la qual no li agrada gens que les errades quedin perpetuades sobre el paper -ni que la seva rectificació aparegui menystinguda i arraconada- demana disculpes i respira alleugerida a la vegada. Diguem-ne que no vaig entendre Antoni Caballero i que ell no em va entendre a mi quan li vaig repetir la dada incorrecta que creia haver entès. El balanç de l’equivocada transcripció de la declaració del regidor, fou una exagerada xifra de deute. Vet aquí els números reals, o almenys els que es volien deixar clars en la conversa. Des del mes d’Abril, l’Ajuntament devia 274.000 euros a l’empresa de neteja de les escoles. Fa dues setmanes en va pagar 100.000 i, per tant, ara en queden pendents 174.000, i no 774.000. Queda aclarit, doncs, i vist així és un consol, sens dubte, perquè la diferència de quantitats és abismal, i val la pena no afegir més deute al deute. Malgrat tot, a algú de vostès –autònom de condició- el que li va cridar més l’atenció de la declaració radiofònica del regidor no fou, precisament, la referència a la quantitat impagada, sinó a que, d’alguna manera, tot i comprendre la postura de l’empresa, s'insinués un cert enuig davant de la mesura de pressió efectuada, tenint en compte que no s’estava parlant d’un impagat de feia dos o tres anys. Valga’m Déu, només faltaria.

Dijous, 9 de Desembre

Refresquem la memòria. Per l'assumpte de l'abocador de la Fita, Pere Junyent i Lluís Marcé s'enfrontaven a una pena de sis anys i un dia de presó, a una multa de 72.000 euros, i a la inhabilitació per a exercir càrrec públic durant cinc anys. D'això se'n diu un càstig exemplaritzant, i, probablement, desmesurat tenint en compte els fets que propiciaren l'obertura d'aquesta causa, fa onze anys enrere. En qualsevol cas, el fiscal així ho va creure, després d'estudiar la petició que féu IC-V -mesos abans de les eleccions del 1999, i amb un Gabi Serrano acabat d'arribar- per a que obrís diligències pel fet que l'Ajuntament continuava abocant runes a l'equipament, tot i haver signat amb la Diputació un conveni que l'obligava a clausurar-lo molt abans, i malgrat que Junyent es defensés al.legant que mai no se li havia ofert un indret alternatiu. Aquell conveni fou protagonista d'un tensionat ple municipal, celebrat en vigílies de Sant Jordi del 2002, i durant el qual l'aleshores oposició socialista va deixar en evidència Junyent, quan li ensenyà una còpia de la documentació que havia signat ell mateix -tot i no recordar-ho- que confirmava l'acord amb la institució provincial, i que s'havia extraviat dels despatxos de la casa gran per art de l'encantament... Un despropòsit, doncs, que ha acabat assumint l'ex-alcalde en solitari, declarant-se culpable. L'assumpció del pecat ha permès rebaixar la penitència a través d'un acord entre el seu advocat i el fiscal, que ha facilitat el canvi de tipificació dels actes comesos de delicte a falta, i, en conseqüència, la rebaixa de la pena a una multa de 12240 euros que, en principi, pagarà Junyent de la seva butxaca degut a que el procés s'ha desenvolupat en l'àmbit penal, i aquí no compten els responsables civils subsidiaris. Sóc dels que pensa que Junyent n'és el responsable -el culpable si volen forçar el substantiu- però que, a aquestes alçades de la pel.lícula, no mereix això. No parlo des de la condescendència, sinó des de la convicció del qui pensa -més enllà d'aquella malaurada, trasbalssada, ciclotímica i embogida legislatura del 1999 al 2003- en una persona íntegra i honesta a qui la vida en general ha castigat amb injusta duresa. Dies després, en roda de premsa preguntaren a Miquel Forns per la circumstància del seu predecessor a la llista, i el previsible candidat de CiU va opinar de manera tèbia i esquiva a les informacions sobre el judici, com si li fes por de ficar-se de peus a la galleda, per mor d’un passat no massa edificant que truca inoportunament a la porta. Així va sonar. A l'altre costat d'aquest capteniment, Lluís Marcé, més acostumat a les batusses dialèctiques de tota mena i condició, sempre ha defensat que va conéixer l'existència del conveni a misses dites, i que testificava en una cadira on no s'hi havia de seure el regidor d'urbanisme, sinó el de medi ambient -Marcelí Ginel- que mai no ha estat cridat. Segurament, ara ja és massa tard per a trucar al Molino del reloj a veure si saben alguna cosa del que va passar. L'incombustible regidor de Nou Horitzó confia en sortir absolt dels càrrecs, perquè ningú l'ha assenyalat com a portador d'aquest ciri. Per la seva banda, Gabi Serrano, el tercer protagonista de la història, i a qui Marcé titlla d'haver actuat per afany de notorietat electoralista, ha reconegut en diverses ocasions que la seva intenció mai no va ser la de ficar ningú a la presó -encara que el procés judicial derivà cap aquest viarany- sinó la de forçar el manament legal de tancar l'abocador i restaurar-lo. També té lògica el posicionament del regidor, si es prioritza la finalitat de la denúncia respecte les conseqüències vers el denunciat, perquè de no ser així tampoc no es denunciaria mai res. El cap de llista d'IC-V confessa que, si fos per ell, l'Ajuntament hauria d'assumir el pagament de la multa a Junyent. Comptat i debatut, i en espera de la sentència –cal recordar-ho- els intervinents en el procés respiren ja per diferents raons, i bàsicament per una que els uneix: s'ha acabat d'una vegada.

Fora de l’àmbit judicial, però sense defugir el dels despatxos, Borja Sitjà, el comissionat del projecte Qualia per encàrrec de l’alcalde, es dol que alguns hagin expressat en veu alta una lletania de recels que considera sense massa justificació en aquest periode de beceroles, i demana confiança en la iniciativa que continua defensant-se sense massa concrecions pel que fa als timings i al finançament. Davant per davant se li asseu un petit empresari que, des d’un pragmatisme monolític, l’interpela sobre la monumental inversió de 150 milions d’euros i li diu, en poques paraules, que l’únic que necessita un emprenedor per a començar a generar riquesa és: un bon projecte, un espai on poder treballar, una linia de telèfon, aigua, llum i, sobretot, la capacitat de superar sense defallir els obstacles d’una burocràcia que encotilla i paralitza tot allò que cau a les seves mans. Exacte.

Dilluns, 13 de Desembre

La sitgetana, indignada, m’aturà a peu de carrer divendres. Ves-ho a veure, ves-ho a veure i ja m’ho diràs!. Bon dia, doncs, el de Santa Llúcia per acostar-me a una obra de Subirachs que ha estat maquillada, amb la intenció de cobrir els inevitables i antiestètics tags que l’esquitxaven. Em refereixo al grup escultòric que fa de pòrtic al parc de Can Robert, i que exemplifica a la perfecció allò del remei i la malaltia. A primera vista no diria que es tracti d’un tractament específic de neteja perquè el bany no ha deixat lliure ni un raconet de l’obra. Els graffitis ara són difícilment perceptibles, gràcies a una pàtina de color trencat amb la que semblen haver-se envernissat les lletres de pedra que realitzà l’escultor. Que ningú no intenti cercar la qualitat original de la matèria. Ara només s’insinua a través de les escletxes del mot Sitges on no ha arribat el corró de l’operari. Obviament, seguim davant d’uns monòlits de pedra, però està clar que l’aspecte no és el mateix. Es tracta d’una solució de compromís per a evitar una intervenció més cara i delicada? L’autor ha donat el vist i plau a aquesta modificació?

Fe d'errades

Abans no aparegui per escrit en la propera edició de la "Crònica local", del 18 de Desembre, una puntualització important sobre les dades del deute de l'Ajuntament amb l'empresa de la neteja de les escoles. L'Ajuntament deu, hores d'ara, 174.000 euros i no 774.000. El deute inicial era de 274.000 euros i se n'han pagat 100.000. La secció esmena l'errada, deguda a una confusió a l'hora d'escoltar les declaracions del regidor Antoni Caballero, i, obviament, en demana disculpes.

Crònica local
Eco de Sitges, 11 de Desembre

Sota control

On ho havia deixat? Just en el moment en el qual es va resoldre –o apedaçar si més no- el conat de plantada de les treballadores de la neteja dels centres educatius de Sitges. Com era previsible, al final hi va haver un cop de puny –metafòric està clar- i l’empresa que gestiona el servei va rebre el 36% de la quantitat que li deu l’Ajuntament. Queden pendents de pagar 774.000 euros, segons certifica el regidor Antoni Caballero. Per pocs números que se sapiguen fer, això significa que, fins fa quatre dies, el deute contret s’acostava al milió d’euros. Com assenyalava la setmana passada, en la governança del Sitges actual –i utilitzo aquest terme perquè comença a formar part del lèxic institucional- hi concorren, s’hi barregen i es contraposen massa sovint la difusió i la inversió en els grans projectes de futur, amb les angoixes que provoca haver de satisfer les prioritats del present. Admetent que el context general supera la capacitat de la vila per a contenir una crisi de cavall, vivim, repeteixo, una dualitat perillosa, entre d’altres raons perquè serà difícil apelar a la confiança col.lectiva en allò que està per venir, si el finançament dels serveis essencials en el dia a dia es mou en el llindar de la fallida. Durant el darrer ple municipal, Lluís Marcé afirmà que CESPA té pendents de cobrament més de 6 milions d’euros, i no va semblar que ningú li questionés la xifra, que, segons el regidor, és la causa final del tan comentat dèficit del servei, sobretot al llarg dels mesos estiuencs. Caldrà, doncs, que Baijet vagi amb compte si no vol que l’impacte social del dèficit esborri de la pissarra la resta d'assumptes més falaguers de comentar i/o exposar, perquè no cal ser un mestre de la perspicàcia per a comprovar que la ciutadania no està per orgues. En qualsevol cas, de moment ja s’ha aplicat el baló d’oxígen per a que les dones de fer feines puguin cobrar, i ara només falta que d’altres empreses o col.lectius, vista l’eficàcia de la legítima acció de força que ha permès resoldre aquest maldecap, segueixin l’exemple per a que, de nou, tinguem l’Ajuntament contra les cordes dels creditors. Divendres al matí em comentaven la solució provisional que permetrà que es continuin netejant les escoles sense necessitat de militaritzar-les. Em disculparan la broma, però no puc evitar picar l'ullet a l'actualitat, perquè, ves per on, la solució per a les dones de la neteja coincidí amb la plantada dels controladors a l'inici d'aquest dissortat pont. De nou la dualitat: mentre algunes encara lluiten per a poder aixecar-se de terra, d'altres no volen baixar del núvol. Amb matèria primera a desdir per omplir hores sense interrupció, la televisió ensenyà un paisatge humà desolat, farcit de casuístiques de tota mena, i salpebrat de declaracions de la parella Blanco-Rubalcaba sobre els fets en questió, la seva gairebé garantida previsibilitat -encara que no es vulgui reconéixer sense embuts- i les conseqüències que tindrà en el futur. Vet aquí un col.lectiu de persones imprescindibles -hores d'ara i fins el dia en el qual els avions aterrin sols o l'ésser humà pugui teletransportar-se- que ha fet valer la seva condició per plantar cara a un govern que no sembla haver sabut obrar amb previsió. D'aquest estira i arronsa de fa mesos, d’aquesta baralla d’egos, d'aquest a veure qui pot més, d'aquest cremem-ho tot mutu n'han sortit perjudicats -ves per on- els usuaris que, malgrat tot, han donat una lliçó en majúscules d'estoïcitat, tolerància i resignació davant del desastre. Així s'ho ha pres, també, el sitgetà a qui, dins de l'avió i a punt d’emprendre el vol cap a Copenhague, varen fer baixar, obviament amb la resta del passatge, perquè s'havia produït, segons el comandant de la nau, el abandono masivo de los controladores de sus puestos de trabajo. I ja a la terminal, per a reblar el sainet, la Guardia Civil l’obligà a esborrar qualsevol foto que hagués fet del que passava…. Viure per veure. Qui sap si les dones de la neteja tenien més motius que els controladors per a deixar els estris, però, sense necessitat de criminalitzar ningú –perquè els Sants són al cel- elles varen demostrar un major sentit de la responsabilitat.

I del cel, al mar, a través de dues matèries que esperen que s'aclareixi el panorama. Primera. Ningú no ho ha dit en veu alta, però en el decurs de la campanya electoral, dues de les formacions polítiques que varen fer petits actes a Sitges, es posicionaren obertament sobre la reforma dels museus. En un sentit clarament diferenciat del que en el seu dia exposà el portaveu del partit a l'Ajuntament, la diputada del PP Dolors Montserrat afirmà que, d'aconseguir uns resultats que permetin a la formació exercir una certa influència en el futur govern de la Generalitat, aturarien momentaniament el projecte fins que no fossin estudiades totes les alternatives disponibles. Amb peus de plom i sense ser tant taxatiu, segurament perquè els documents oficials no són fàcils de tombar, Oriol Pujol -que no féu massa bona cara quan se li preguntà sobre això, perquè venia amb el discurs del tripartit memoritzat per a etzibar-lo a la primera de canvi- no va arribar a considerar l’aturada, però si que coincidí en la intenció d’estudiar-ho. En consequència, i afegida a la decisió que pugui prendre el fiscal d’urbanisme a partir de la denúncia feta per la plataforma, cal entendre que els propers mesos viuran iniciatives destinades a refrescar la memòria a les seccions locals dels partits de referència, mentre els gestors institucionals del projecte aguanten el tipus. Mentrestant, TV3 ha pogut entrar dins dels museus. En una crònica de dos minuts hi ha hagut temps per a que Antoni Sella expliqui que les obres van a bon ritme, que s’han trobat dues cisternes, i que, de moment no ha aparegut cap ciri trencat, i per a que el conservador Ignasi Domènech es refereixi al meticulós procés de restauració dels vitralls, que, a la vegada, permetrà retornar al seu indret uns medallons situats originalment al bell mig de les finestres de la sala del brollador. Amb el degut respecte que la secció ha tingut sempre vers totes les opinions, oi que em permeten que, de moment, m’il.lusioni una mica? Em poden dir il.lús, no passa res.

Segona. Si la memòria no em falla, va ser pels volts de la Puríssima del 1992 quan es trobaren, a l’escenari del Prado, portaveus del Ministeri, de l'Ajuntament i diferents experts en el medi marí convocats per la fundació Sitges Blau Marí -representada aleshores per l'actual alcalde- amb l’objectiu de debatir sobre l’aleshores definit com a projecte de regeneració de les platges de Sitges. La platea, que ja venia encesa per la polèmica de la primera proposta que implicava una aportació monumental de sorra, va sotmetre als intervinents a un rigorós tercer grau. Eren les beceroles d’una novel.la per entregues que encara dura, i que en ocasions ha estat vinculada amb el futur de Kansas, Pic-Nic i Club de Mar, pel fet d’ésser instal.lacions en part situades sobre el domini públic i haver exhaurit la seva concessió. La circumstància d’aquests tres equipaments també ha estat llarga i complexa, però s’albira una esperança hàbilment gestionada per la casa gran. Ajuntament i Generalitat intentaran presentar al Ministeri un projecte comú per a garantir el futur de Kansas, Pic-Nic i Club de Mar sense plantejar-ne l’enderroc, tot i que suposi una reducció notable de volum i superfície, respecte les edificacions actuals. Davant del o caixa o faixa ministerial és la solució més intel.ligent.

Crònica local
Eco de Sitges, 4 de Desembre

Marea blava

Diumenge, 28 de Novembre

Avançat el vespre, la imatge gràfica expressa una evidència aclaparadora, ja intuïble, però no amb aquest abast territorial indiscutible. TV3 ensenya el mapa de Catalunya tenyit de blau convergent, des d'Amposta a la Vall d'Aran. Mirin com han anat les coses, que Convergència i Unió ha guanyat on no guanyava mai, i el tripartit –i el PSC en particular- ha perdut on no perdia mai. A Sitges, també. Comparant els resultats de Diumenge amb els de les eleccions al parlament de Catalunya del 2006, la federació nacionalista ha aconseguit superar al PSC en totes les meses electorals, incloent-hi aquelles on, tradicionalment, els socialistes ocupaven la primera posició en les preferències de l’electorat. El balanç de Diumenge ha fet bo l’aforisme popular aplicat al govern de la Generalitat: casa de molts, se la mengen els cargols. I la digestió està essent lenta i amargant, menys amargant per Iniciativa, que sempre ha comptat amb un electorat fidel a qui no tomben les polèmiques per dures que siguin, però amargant al cap i a la fi. Montilla ho deixa, i reconeix que, en més d’una ocasió, hagués hagut de donar un bon cop de puny sobre la taula. L’eterna dicotomia entre l’exercici de l’autoritat sense caure en l’autoritarisme. Massa tard per a rectificar allò que no es va saber reconduir en el seu dia. El substituirà l’incombustible Joaquim Nadal. Suposo que superat l’enfonsament del Carmel, pel conseller de política territorial i obres públiques en funcions això d’ara deu ser la xocolata del lloro. Benach també ho deixa, i confessa que ha estat una decisió molt meditada -malgrat s’hagi consumat dos dies després de la castanyada- i que a ERC li fa falta una sacsejada generacional, mentre Joan Puigcercós posa el seu càrrec a disposició del consell nacional, en el que alguns consideren una maniobra estratègica questionable, tenint en compte el passat que arrossega… També avançat el vespre, per fi es va poder veure riure Alicia Sánchez Camacho, embolcallada l'endemà en un enorme ram de roses que li portà un Mariano Rajoy a punt de posar-se el pitet. Camacho s'ha passat la campanya revestida d’institutriu eternament eixuta i amb la munició a punt. Finalment, superat el tràngol d’un surmenage de dades que el deixava fora de l’hemicicle, Joan Laporta va poder treure pit entre les compareixences de Mas per a recordar-li que el tindrà a prop si declara la independència, tot i que a qui de debò tindrà a prop Laporta –que no proper- serà Albert Rivera, menys empàtic en aquest sentit. En fi… assistim al paisatge desolat després d’una campanya inenarrable. Als primers compassos d’aquell periode de trànsit, durant el qual alguns buiden despatxos, al mateix temps que d’altres somnien en ocupar-los. Ha guanyat Mas, en part perquè qui ha manat fins avui li ho ha posat en safata, i en part perquè s’ho ha treballat a pols, a base de cultivar un discurs monolític i sense escletxes, que despren, almenys per ara -ja en parlarem quan el mandat arrenqui de debò- fermesa i coherència, dos valors especialment buscats en temps de crisi. Al costat seu, els sastres li han sorgit un trajo mediàtic a la manera anglosaxona. Una campanya amb un aire d’estadista de posguerra, que ha sabut alliçonar la ciutadania tot barrejant optimisme i prudència, esperança i mesura. Discursos conciliadors, edificants, ecumènics, que han driblat, com només saben driblar els polítics, els temes que poden tacar l’expedient. Convergència no ha parlat del Palau, ni de Millet, ni de Montull, i el PSC no ha parlat de Bartomeu Muñoz, ni de Luigi, ni del drama de Santa Coloma… Catalunya l’haurem d’aixecar entre tots manifestà el president in pectore sense escabellar-se –perquè el sheriff Mas no s’escabella- davant d’una multitud confiada de poder deixar-se anar sense haver de pensar en l’aritmètica, durant la nit electoral al Majestic, que fou de celebració continua des de bon començament. Mas ha sabut guanyar i administrar els primers dies de la victòria amb intel.ligència emocional, que ha aplicat repetint fins al cansament un rosari de qualitats perennes que vol fer seves i dels seus: humilitat, responsabilitat, diàleg… Humilitat... Ara penso en el dinar de celebració del 30è aniversari de CiU a Sitges i en les converses que castigaren les meves orelles i que tant poc agradaren a la secció local que reflectís aleshores. Com a la majoria de cases, a Mas li aniran bé les coses si sap mantenir a ratlla la cara més impulsiva del seu equip.

Dimarts, 30 de Novembre

L’aterratge del nou president ha estat prou bo, com per a que no hagi generat excessiva controvèrsia. Conserva encara un petit aire de suficiència, i un excès de paternalisme, però es mesura bastant a l’hora d’exercir el paper de pre-presidenciable. Davant de la personalissima locuacitat abarrocada de Pujol, Mas practica la frase curta, i, si convé, reblada amb un silenci final de significat implícit, del tipus ja he dit tot allò que havia de dir. Després de la teràpia balsàmica anti-crisi del camp nou, a TV3 l'esperà Mònica Terribas, que retroba el seu antic paper en ocasions excepcionals. Fidel al seu estil, ella aparegué cantelluda i feréstega, amb expressió de protagonitzar un trascendental tercer grau que el candidat va saber esquivar, fins al punt que bona part de l'entrevista semblà moguda per la rebequeria de la periodista, molesta perquè el candidat no li va respondre a algunes de les questions, perquè no ho va considerar oportú. Innecessària tensió per a l'endemà d'unes eleccions. Mas anuncia que quedaran 12 conselleries i que governaran els millors. Mal adjectiu aquest... Qui són els millors?

Propera parada municipals. Pot extrapolar-se alguna cosa dels resultats de Diumenge? Difícilment. Una interpretació agosarada -per equívoca al no tenir en compte les formacions polítiques locals i la tendència de vot molt diferenciada entre les municipals i les autonòmiques a casa nostra- seria aplicar la llei d'Hondt a la directa. Si volen fer-ho a partir de les dades de Diumenge els sortirà una esponerosa majoria absoluta de Convergència i Unió. 11 regidors justos, 4 pel PSC, 4 pel PP i 2 a repartir entre ERC i Iniciativa. És un parlar per parlar, perquè, entre d'altres coses, Baijet no és Montilla, Forns no és Mas, i aquí les discussions van per uns altres camins, llevat del de la crisi, que és comú arreu. Parlant de crisi, la capacitat, o incapacitat de l'Ajuntament per a pagar proveïdors i empreses, està generant tensions que destapen sense embuts les contradiccions d'una gestió municipal, dins de la qual conviuen la despesa en grans projectes, amb les obligacions que imposen les necessitats de la vida real, que cal satisfer en la mateixa mesura. Escric aquestes linies dijous per la tarda. L'empresa que gestiona els serveis de neteja dels centres educatius de Sitges ha informat a les seves treballadores que, si abans del cinc de Desembre la casa gran no satisfà el deute que té contret amb la concessionària, ja no cobraran el mes. En conseqüència, si algú no fot un cop de puny sobre la taula, les escoles poden deixar de netejar-se a partir de la setmana que ve. Dóno per segur que l'assumpte es resoldrà, però em sembla mentida que el personal d'un servei absolutament essencial pugui viure aquestes angoixes, per mor d'una priorització mal establerta, incomprensible, i injustificable.