dijous, 6 de febrer de 2014

Passada la foguerada


Sí. Ho sé. A molts de vostès els anava molt bé obrir l'Eco amb un simple cop de canell i anar a petar a l'antiga Crònica Local, com aquell que amb els ulls tancats ja sap on trobar la pàgina de les esqueles. Des d'ara, la Crònica Local defineix l'àmbit dedicat a les notícies de casa, i no l'opinió de qui signa. El nom de la secció ja existia abans que un servidor hi aterrés l'abril del 1995. Per tant, no em puc sentir orfe de quelcom que mai no ha estat meu, per bé que la lògica de l'habitud hagi associat la denominació de l'article setmanal a la capçalera de la darrera pàgina. L'ésser humà és un animal de costums, i a aquest nou costum s'hi acostumaran en dos dies. I paga la pena el canvi perquè el nou Eco és millor. Francament millor. Rematadament millor. Farcit d’articles carregats d’interès, presentats de manera més moderna, ordenada i llegible, malgrat que quedin serrells formals per afinar. Un parèntesi aquí per a destacar el treball de Viki Gallardo i Edu Sentís. No es tractava de dissenyar un diari diferent dels altres. D’aquí que sigui lògic que alguns hi vegin un aire a d’altres publicacions de referència. Només es tractava d’atorgar al venerable Eco un vestit que el situés al nivell gràfic de la premsa d’avui, sense que en sortís perdent en la comparativa. I aquesta assignatura s’ha superat amb nota. Per la resta, si han picat l’ullet a la composició del consell editorial, m’entendran si els dic que equilibrar la balança de l’Eco pot ser més difícil que equilibrar les balances fiscals. Caldrà esperar encara. De moment, a la primera portada del refundat setmanari destaca la gran foto de Miquel Forns –vatua l’olla- acompanyada d’un titular que respon a la sociovergència controlada que vivim. L’alcalde no diu cap mentida i, de passada, reforça la seva imatge conciliadora, a la qual només poden fer pessigolles les manifestacions recents del portaveu socialista, Ricard Vicente, que la setmana passada admetia sentir-se decebut pel fet que, des que es signà l’acord de pressupostos, govern i PSC no s’han trobat per a parlar de qüestions importants vinculades al compromís establert, i demanava que el procés s’espavilés d’una vegada. Santa innocència que diria aquell, o massa impaciència que diria l’altre. Sigui com sigui, divendres al vespre, en el marc de la gèlida penombra dels jardins del Park Hotel, i davant d’una nodrida representació de sitgetans que aprecien al diari i a la família –entre els quals hi havia un bon grapat dels col.laboradors d’abans desnonats de la nota de premsa municipal sobre l’assumpte- saludàrem la nova etapa de l’Eco, enmig d’aquell punt de foguereta de vanitats endogàmica que envolta qualsevol acte presidit pel conseller de torn. Ha passat una setmana, i ara és quan comença, de debò, l’aventura de l’Eco. Felicitats als qui han fet, fan, i faran possible el canvi.


Un clip promocional no fa una pel.lícula, però a fe de Déu que les gairebé 15000 visualitzacions a sis dies després de l’estrena, demostren fins a quin punt el tràiler de Sitges, sentiments de festa, és un fidel reflex de com es viu avui la nostra celebració de capçalera. De manera visceral, potent, perpètuament adrenalínica, com ja crec haver comentat manta vegades. Avui, la Festa Major és un cavall guanyador pel qual tothom vol apostar. I l’equip de la productora Blackmilk ho ha fet combinant amb eficàcia els recursos estilístics que formen part del llenguatge audiovisual de les noves generacions. Una banda sonora ampulosa, de les que serviria per a qualsevol resum èpic de partit de final de Champions o reversió de Espartaco, moviments alentits, i impagables imatges aèries i subjectives de foc i de multituds que travessen la pantalla amb rapidesa compulsiva. El resultat és espectacular, tal i com pretenien els directors Xavi Trilla, Victor Bregante i Jordi Aumatell. D'aquí que un d'ells no pogués ser més explícit a l'hora d'explicar la reacció d'un amic barceloní: "hòstia! Això és la bomba, no? L'any que ve vinc fijo!". Res pot definir millor la sensació que tindran els foranis després de veure el que ja hem vist els d’aquí. Vindran de cop. Molt abans de l'estrena, l'Agrupació de Balls Populars es pot apuntar el trumfo d'haver apostat -no sense patir recels en els seus inicis- per un producte abocat a l'èxit multitudinari, que, a la vegada, enfortirà el nostre ego col.lectiu, ja prou enfortit, potser massa…


David Garcia, Pau Pérez de Acha, Francisco Castillo i.... Òscar Ortiz. La incompatibilitat entre la seva nova activitat professional i les exigències pròpies de l'exercici del càrrec públic han obligat al regidor de la CUP a afegir-se a la llista de baixes de l'actual legislatura, malgrat que, sens dubte, pot mostrar-se satisfet d'haver aconseguit projectar la versió menys abraonada i cantelluda de l'esquerra independentista, quelcom que li ha permès fer encaix en un ampli ventall generacional, més enllà del propi, sense renunciar a una càrrega ideològica que s'ha fet present de manera clara al saló de plens. En l'acció política, Ortiz ha sabut administrar els seus recursos amb habilitat, tenint en compte la dificultat afegida d'exercir l'oposició en solitari des de la inexperiència del novell, rendibilitzant al màxim la pròpia circumstància, i convertint-se de facto en el regidor que més oposició ha fet des de l'oposició. Diumenge, la CUP decidirà en assemblea qui el rellevarà. Mentrestant ell aconsella a qui vingui que s'arremangui i es carregui de paciència.