dijous, 20 de febrer de 2014


Els que tornen i el qui arriba


Qualsevol festa gran és capaç de superar la imatge gràfica que la divulga sense massa dificultats, en cas que aquesta no estigui a l'alçada. Em disculpo. El cartell del Carnaval m'ha tombat, superat. No li trobo cap mena d'atractiu, ans al contrari. Si puc alçar un prec en veu alta, demanaria, per començar, que el gremi dels creatius practiqui un cert capteniment, una mena de Quaresma avançada amb la imatge de La Punta, utilitzada sense cap mena de contenció, amb tot i per a tot, i introduint-la amb l'excusa d'aquell protagonisme perenne que té com a escenari de la majoria dels grans esdeveniments col.lectius de la nostra vida. I això no val. O penso que no li val prou a uns professionals del ram per a justificar haver escollit el tòpic de sempre, des de la perspectiva de sempre, amb l'objectiu de promocionar un dels -diuen- deu millors carnavals del mon. S'hi afegeix al motiu central una càrrega indiscriminada d'elements per a ornamentar-lo, una tipografia ad libitum i.... no se per on agafar l'invent...

I abans no aterri sa majestat Carnestoltes, vet aquí l’anunci del naixement d’una nova formació política destinada a concórrer a les municipals del 2015. A les passades n’hi participaren onze, o sia que poden començar a fer números, conjectures i hipòtesis diverses sobre si d’aquí ben poc viurem immersos en una mena de síndrome torre de Babel de conseqüències imprevisibles per a l’ànima que ens aguanta. El cas és que l’home que el vint de novembre passat va expressar públicament el seu desig que li agradaria ser alcalde, ha enfilat l’agulla. Està clar que molts l’enfilen i pocs arriben a la darrera puntada, però, des que fou descavalcat de la llista electoral del PSC el 2011, el camí d’Armand Paco es veia bastant a venir. Acompanyat d’Antoni Caballero i de Josep Orriols, amb la marxa del pom de dalt del col.lectiu Sitges Progrés del paraigües dels socialistes locals, hom es pot permetre una mirada amb certa perspectiva. Paco entrà en el mon del municipalisme el 1991, de la mà de Jordi Serra. Avui l’exalcalde lidera el projecte de Nova Esquerra Catalana -qui sap si amb ganes de moure fitxa- i a la plaça de l’hospital hi ha quedat la seva mà dreta, Rafel Roig, com a principal avalador -amb el primer secretari David Garcia- de l’actual portaveu del partit a l’Ajuntament, Ricard Vicente. En els darrers anys, doncs, del roser sitgetà n’han sortit dos esqueixos encapçalats per persones que han tingut una significada projecció política i una influència evident dins de la formació. Hores d’ara, els qui se’n van després de lustres de militància, declaren sentir-se decebuts i absolutament distanciats dels criteris de l’executiva, mentre el primer secretari es defensa tot reiterant que ha fet tot el possible per a intentar conciliar posicions, i anunciant unes primàries que tindran lloc abans de les europees de finals de maig. Ara només faltaria –és un parlar- que Armand Paco entrés a l’Ajuntament i acabés pactant amb el seu partit de sempre. Per precedents no serà. Vinyet Lluís sortí de CiU dolguda i socarrimada com Joana d’Arc, i al final ja ho veuen… la vida,  les circumstàncies que deia Ortega i Gasset…. Bé, tampoc val la pena avançar el que encara està per veure.

Durant la passada audiència pública, el pintor Pere Ros relatà un episodi de neguit que varen viure els residents de l’hospital un cap de setmana de fa poc, en el qual s'evidenciaren les limitacions del personal de servei. L’alcalde en va prendre nota i va prometre comentar-ho amb l’administrador. Més enllà del testimoni, i de si pot esdevenir indicador d’un cert estat de coses en moments puntuals –puntuals, repeteixo- ha aterrat a la cúpula de la institució assistencial un professional del ram de la gestió sanitària. Un director general que, en plena sintonia amb els criteris de la nova administració, podrà dedicar les hores necessàries per a definir les línies programàtiques que s’exposaren a l’inici d’aquesta etapa. El que crida l’atenció no és la contractació d’un home de perfil curricular acreditat en l’àmbit privat i públic, sinó que la mateixa hagi passat amb una discreció mediàtica absoluta, tenint en compte, per un costat, la destacada posició dins l’organigrama que ocuparà el contractat, i per l’altre, la defensa aferrissada de la transparència en tots i cadascun dels processos vinculats amb l’hospital, que no ha deixat de manifestar el govern quan ha tingut oportunitat d’exposar-ho. En l'intent de complir amb l'axioma de les parets de vidre a través de les pàgines de l'Eco s’ha publicitat una oferta de treball de comptable, anunciat abastament el nombre d’immobles disponibles en règim de lloguer, o s'han difós els resultats de l'auditoria relacionada amb la venda de patrimoni entre el 2009 i el 2010, per a posar uns quants exemples que em venen a la memòria. D'aquí que resulti fins a cert punt paradoxal que, en cap moment, ningú hagi pronunciat en veu alta que el patronat de l'hospital tenia la intenció d'incorporar una figura d'aquest pes específic en la jerarquia de l'organització. No en qüestiono la finalitat. No en qüestiono la necessitat, ni les capacitats de Javier Esteras, ara mà dreta de Fernando Herraiz. Qüestiono un procediment del qual la ciutadania no n'ha sabut res, pel fet que no ha respost al sentit final de les paraules de l'alcalde quan es referia a no repetir les errades del passat. Potser perquè mai les parets poden ser totalment de vidre, encara que així s'asseguri.