dijous, 27 de febrer de 2014

Involució carnavalera


Em permetran que comenci amb un elogi. Als autors d’una acció efímera però efectiva, irònica i inofensiva en la modesta posada en escena, crítica i brillant en l’execució, en essència transgressora i plena d’enginy en tota la resta. La secció felicita als qui, cansats de tants mesos de veure que res no es movia en el pam de terra on s’enderrocà la banyera-font de trencadís de la sirena de Pere Jou, varen fer brotar, de la nit al dia, un hortet amb carabasses, coliflors, enciams i altres hortalisses, vetllades per un simpàtic espantaocells i decorat amb uns rètols que advertien d’una sanció de 700€ en el fons tan real com aquella de 750 que no s’arribà a aplicar mai per allò de…. vostès ja m’entenen. Un testimoni de rauxa pre-carnavalera, amb un punt de risc i valentia –ningú no va veure com ho muntaven?- i un missatge contundent que, per enèsima vegada, apel.la a la política de carrer per davant de les estratègies de despatx. Per demà dissabte s’espera al Cap de la Vila, durant la cursa de llits, una performance de les tres colles del fardo de categoria a qui l'autoritat els ha concedit quedar-se l’estona suficient com per a fer quelcom que valgui la pena. Vagin a saber, doncs, si en la cruïlla de carrers més nostrada estarà naixent la reformulació d’aquest model de Carnaval al qual se li comencen a tensar les costures.

Agafar-nos a la seguretat, en el seu valor absolut, suposa acceptar que mai no n’hi haurà prou.

De què parlem ara quan parlem de Carnaval? Bàsicament, de xifres amanides amb alguna novetat que cridi una mica l'atenció sobre el canviant horari de les rues, les colles que organitzen els personatges, la presència o no de la tele, i el rescat de qualsevol polèmica anacrònica, esbravada i empolsegada pel temps. De vegades apareix gairebé demanant permís el xató, i des d'aquella malaurada nit de dimarts d'extermini, en la qual la rua va ser assaltada per les alcoholitzades hordes de matinada, el dispositiu de seguretat i les limitacions que se'n deriven acaparen l'atenció dels mitjans de manera prioritària, entre missatges alliçonadors i tranquil.litzadors dirigits a la població que sap que haurà de conviure amb restriccions poc conciliables amb l'esperit desbocat de la festa. Vaja, que el sentit final de la cosa sembla treure el cap si li permeten les circumstàncies, fins al punt que hom no pot deixar de tenir la sensació que, poc a poc, el Carnaval està cedint part del seu esperit per mor de la noble i indiscutible causa de la seguretat. Està portant amb resignació les conseqüències d’haver-se convertit, gràcies a l’esforç col.lectiu, en la cirereta d’un pastís que atrau multituds en un mon garantista on la majoria vol que li assegurin tot sense haver de renunciar a res. Entre la festa de la gent i la festa per a la gent s’estableix una relació complexa entre les obligades responsabilitats que assumeixen els organitzadors, i la necessitat de viure la gresca sense pausa com correspon al moment de l’any que vivim. Amb l'acabat d'estrenar Pla d’autoprotecció i tantes juntes de seguretat acumulades, presidides o no pel conseller de torn, els balanços que han fet els experts en els darrers anys han estat bons, o, com a mínim, prou bons com per a  pensar  que havíem arribat a un cert estadi d'equilibri entre els interessos de tots els agents que intervenen en l'esdeveniment. Que s'havia assolit, amb l'esforç col.lectiu, un model on seguretat i celebració convivien assumint, amb major o menor flexibilitat, els condicionants mutus.

L'Avinguda Sofia és, ara, el lloc més segur de la rua. No hi ha ningú. Ni Carnaval gairebé.

Seguint un camí que sembla escrit d'antuvi, enguany s'ha fet un nou pas endavant, motivat per les mateixes causes que varen promoure els anteriors, i amb conseqüències més o menys directes en l’organització de les rues. De nou, la seguretat obliga. Suggereix, vaja. I és bo que obligui i suggereixi, però si ens agafem al concepte en el seu valor absolut podem córrer el risc de caure en el parany obsessiu del no tenir-ne mai prou en la recerca d’assegurar tot allò assegurable, sense retallar encara més el patró del Carnaval tal i com s’ha dissenyat en les darreres dècades. Sempre quedarà aquell serrell que qualsevol professional del ram considerarà susceptible d'adaptar a la norma o al protocol de torn. Si volen, poden fer una llista llarguíssima de propostes plantejables, que podrien acabar amb el trasllat absolut de la rua a baix a mar, indret segur per excel.lència segons els especialistes. Posin o treguin el que vulguin, que alguna cosa o altra es pot trobar per a millorar el que ja s’ha millorat molt. Fins i tot, eliminant les plataformes la rua també seria més segura, com també ho seria la cavalcada dels Reis si traguéssim els cavalls per allò que sempre es poden posar nerviosos. Tot és mal que mata. És evident que cal implementar mesures que cerquin la màxima protecció de totes i cadascuna de les persones que es mouen a Sitges per Carnaval. Fins i tot la dels irresponsables amb la seva pròpia integritat i la dels altres, però intueixo que, més enllà de les tensions viscudes a les reunions carnavaleres d’enguany, ambicionar el risc zero en una celebració com el Carnaval de Sitges, sense parar prou atenció als valors que han format part de la seva singularitat, pot acabar despersonalitzant-lo d’arrel, per a convertir-lo en la típica desfilada estereotipada de passeig marítim, de les que es poden veure a tota la costa catalana sense distinció. I vull creure que ningú vol això. O potser si?

Bon Carnaval a tothom, i en especial a les colles “A Tope”  i a la del Club Natació pel repte afegit que suposa per a elles.